Un cas d’Aliança de civilitzacions: Portugal i Etiòpia al segle XVI
Publicat el
17 de febrer de 2016
Pràcticament tan antiga com l’Egipte dels faraons, la regió africana que avui dia coneixem com a Etiòpia fou coneguda des de l’època dels romans com a Aksum i el seu rei Ezana (320-360) fou un dels primers sobirans del món a convertir-se al cristianisme. A diferència del que succeí a l’Europa Occidental, els territoris de l’antiga Etiòpia depengueren religiosament del Patriarca Ortodox d’Alexandria, aleshores sota l’imperi Bizantí, el qual tenia a Aksum un delegat religiós conegut com a Abuna (podríem comparar-lo amb un arquebisbe). La vinculació dels etíops amb la Bíblia és tan gran que, quan l’any 1270 Yekuno Amlak pren el tron, es declara descendent del famós rei jueu Salomó i de la reina de Saba (segle X aC.), “restaurant” una dinastia que fins a Haile Selassie (1892-1975) regnaria a Etiòpia. A inicis del segle XVI, però, la situació de la dinastia salomònica i del cristianisme etíop era molt fràgil a causa del creixement d’Estats musulmans al seu voltant fortament militaritzats. L’emperador Dawit II (1501-40) en la guerra amb el sultanat d’Adel, aconseguint en una emboscada matar a l’emir Mahfuz (1517), provocant un caos intern del qual va reeixir un dels senyors militars d’Adel, Ahmed al-Ghazi (1506-43), més conegut pels etíops com Granh (“l’esquerrà”). Aquest senyor de la guerra assumí la pacificació dels sultanats musulmans, empresa que coronà amb l’èxit i que li valgué el títol d’Imam dels creients. Després de la victòria de Sembera Kure (1529), Granh proclamà la gihad contra Etiòpia amb la voluntat d’ocupar el territori d’una manera efectiva. Si bé Dawit combaté enèrgicament Granh, aquest li anà guanyant terreny a poc a poc, atraient-se paral·lelament el suport de la noblesa etíop.Disposició de les zones d’ocupació d’Aksum i Adel.La violència amb connotacions religioses que es vivia a l’Africa la primera meitat del segle XVI no era pas exclusiva. En aquelles mateixes dates, l’emperador Carles Habsburg (1520-58) lluitava contra el soldà otomà Solimà el Magnífic (1520-66) pel control del Mediterrani. I no només era una lluita entre musulmans i cristians, sinó que també existien conflictes armats oberts entre les branques d’una mateixa confessió: a l’Alemanya l’emperador catòlic Carles es barallava contra els seus vassalls protestants i, a l’Orient Mitjà, el sunnita Solimà lluitava aferrissadament contra el xa persa xiïta. Cal assenyalar que, en una societat tan religiosa com era la del segle XVI, els sobirans assumien un rol militant i no dubtaven a l’hora de liderar una campanya militar si aquesta havia estat beneïda per les institucions religioses. Emperador Dawit II. Pintura feta per Cristofano Dell’ Altissimo.Però les raons que van dur els portuguesos al corn d’Àfrica varen ser ben diferents. Bloquejada la ruta de Suez pels otomans i desconeixedors de l’existència d’Amèrica, exploradors portuguesos iniciaren el camí cap a les espècies de l’Extrem Orient vorejant Àfrica; la seva intenció era establir una ruta marítima i controlar en exclusiva el comerç d’aquestes espècies amb Europa. Malaca (actual Malàisia) era un dels punts d’on extreien les matèries primeres, establint al llarg de la ruta a Europa una sèrie de posicions fortificades des de les quals protegir els seus carregaments d’altres intrusos, i al mateix temps, extorsionar els comerciants locals amb la seva poderosa armada (el mateix rei de Portugal reconeixeria el 1506 que les operacions corsàries a l’Índic tenien com a objectiu forçar acords comercials amb els governs locals). Al Golf Pèrsic i al Mar Roig, Alfonso de Albuquerque (1453-1515) dissenyà un ambiciós pla per al control total dels mars, enfrontant-se directament amb els turcs otomans. Una sagnant competició que es reeditaria no pocs cops.És en aquest context on podem veure Cristovao de Gama (1516-42), quart fill del famós navegant Vasco de Gama (1460-1524), i germà d’Estevao de Gama (1505-76), qui governaria durant uns anys vitals els dominis portuguesos de l’Índia. El petit de la família començà la seva carrera a les Índies l’any 1532 a les ordres del seu germà Estevao a Malaca; sis anys més tard s’integrava en una expedició naval i el 1541, novament a les ordres del seu germà, tractava de completar el pla de domini naval dissenyat per Alfonso de Albuquerque atacant les bases otomanes del Mar Roig fins a Suez. Durant la retirada a l’Índia, Isaac, un noble etíop amb el càrrec de “governador del mar” va fer arribar als expedicionaris portuguesos unes cartes de la Cort en les quals els demanaven ajut contra el Granh. I és que la situació a l’Africa era molt precària; Dawit II havia mort i el seu fill primogènit havia estat capturat pel Granh, l’emperadriu Zabelo Oanguel es trobava assetjada a la capital i el seu fill petit, el flamant nou emperador Claudi (o Gelawdewos) havia estat rebutjat pels homes del Granh a les terres altes (cal assenyalar que el paper dels mercaders catalans en aquesta història fou la de subministradors de fusells i canons al Granh). Comptar amb un regne cristià aliat era estratègicament fonamental, i no van trigar a presentar-se molts voluntaris per a encapçalar una expedició d’ajut (atrets pels beneficis econòmics i espirituals de la campanya). El noble etíop Isaac assenyalà que el país estava arruïnat i que no podrien alimentar-ne mil, per la qual cosa Estevao decidí enviar-hi només una companyia de 400 sota les ordres del seu germà Cristovao mentre ell tornava amb la resta d’homes a les seves bases.No era pas el primer contacte entre etíops i portuguesos, els interessos dels quals no eren discordants. Abans de 1520 Sagga Za-Ab, sacerdot superior etíop, havia pelegrinat a Terra Santa i a Roma, i, com a ambaixador de Dawit II, el 1524 inicià converses amb els portuguesos fins al punt que arribà a instal·lar-se a la Cort de Lisboa del rei Joao III (1521-1557) on, a més de defensar el projecte d’aliança, prendrà part en uns fonamentals debats de teologia amb el clergat catòlic. El pare portuguès Francisco Álvares, que havia estat clau en la recepció de l’ambaixada de Sagga Za-Ab, viatjà a Etiòpia com a capellà de la delegació portuguesa i acabà retornant a Lisboa el 1527 en nom del mateix Dawit II; més tard a Roma fou rebut pel Papa en una audiència que donaria lloc (equivocadament) a la idea que l’església etíop se subordinava al patriarca de Roma. Una falsa integració al catolicisme que, probablement, va convèncer molts dels portuguesos a participar en l’expedició a Etiòpia en ajut dels seus germans de fe. El 9 de juliol de 1541 Cristovao i 400 soldats ben armats amb algunes peces d’artilleria s’embarcaren cap a Etiòpia; amb ells també marxaven Isaac, qui governava les terres costaneres, i el patriarca Don Joao Bermudez, que comptava confirmar la conversió al catolicisme dels etíops. Després de 14 anys de conflicte bèl·lic entre Dawit i Granh, malfiats, pocs locals s’acostaren al contingent portuguès que, com que no van trobar prou camells i mules per a carregar el seu equipatge, hagueren de carregar-lo a l’esquena, essent Cristovao un dels primers a fer-ho per a donar exemple. Nou dies després de desembarcar arribaren a Debarwa, residència d’Isaac, on els locals els aclamaren i donaren testimoni dels mals que havien patit a mans dels guerrers del Granh. Aquell dia, portuguesos i etíops connectaren empàticament i resaren junts a l’església del poble.Ben aviat Cristovao volgué contactar amb un dels puntals de la Cort, l’emperadriu Zabelo Oanguel, que arran de l’assetjament de les tropes del Granh s’havia refugiat a l’inexpugnable monestir de Dabra Damo, a un dia de camí de Debarwa. El cabdill portuguès envià dos dels seus capitans al monestir per informar l’emperadriu de l’arribada d’un exèrcit de socors i aquesta, cofoia, baixà amb les seves criades del refugi mitjançant uns cistells. En trobar-se amb Cristovao, Zabelo Oanguel l’honrà portant tota mena de sedes luxoses i destapant-se la cara una mica. Ben aviat, Cristovao i l’emperadriu es posaren a treballar en el futur de la guerra contra el Granh i arribaren a la conclusió que, pel moment, no podien comunicar-se amb l’emperador Claudi que es trobava atrinxerat en una serralada a setmanes de distancia, ja que tot just començava una estació meteorològica desfavorable per a fer marxar l’exèrcit. Cristovao suggerí a l’emperadriu que romangués a Debarwa fins a finals d’Octubre, mentrestant, ella encarregà a Cristovao de castigar les províncies veïnes rebels. I Cristovao no la decebé, dues expedicions a les terres rebels donaren com a resultat un inestimable botí en mules de càrrega i bestiar, i l’esbocinament de dos espies etíops a sou del Granh al campament espantà nous intrusos de l’Imam. El cinc de desembre abandonaren Debarwa, un cop acordat amb Claudi que s’havien de trobar per combatre junts l’exèrcit del Granh, si bé el contingent que acompanyava l’emperadriu era més aviat modest: 400 portuguesos més 200 etíops. Pel camí, Cristovao procedí a expulsar els cobradors d’impostos del seu enemic per la qual cosa les seves forces foren rebudes com a llibertadores i els locals no trigaren a jurar lleialtat a Oanguel; a més, Cristovao començà a enviar espies en totes direccions amb la intenció de conèixer els moviments del seu temible enemic. El primer dia de febrer es toparen amb el primer obstacle, la serralada estratègica d’Amba Canet, sota control d’un capità del Granh i 1500 guerrers. Oanguel senyalà la dificultat de guanyar el terreny als musulmans i suggerí d’esquivar l’obstacle però Cristovao, tement que el capità enemic pogués atacar les seves rutes de subministrament, prengué la decisió d’atacar. El primer dia els portuguesos fingiren un assalt amb la voluntat de veure la capacitat de reacció enemiga i fer que esgotessin la munició per a més tard retirar-se; el segon dia, però, atacaren a uns desprevinguts defensors i aconseguiren prendre la vila principal de la serralada havent patit només 8 portuguesos morts i 40 ferits. Ràpidament, la mesquita del poble fou reconvertida pel patriarca Bermudez en l’Església de Nostra Senyora de la Victòria. Romangueren a Amba Canet la resta del mes de febrer perquè reposessin els ferits, la qual cosa els permeté contactar amb un enviat d’Estevao de Gama que els informà que cinc galeres portugueses eren a la costa per proporcionar-los el que necessitessin. El missatge d’un militar cristià a les ordres del Granh informant-los que els obriria les portes del seu territori induí Cristovao a abandonar la seguretat d’Amba Canet i dirigir-se cap al territori enemic, i la serralada quedà sota el control d’un noble etíop, amo d’aquelles terres i lleial a Oanguel. Reunits amb el capità cristià que els havia cridat, els informà que si no s’afanyaven, el nombrós exèrcit del Granh els interceptaria abans no poguessin reunir-se amb l’emperador Claudi. Cristovao avançà fins a Çart, a l’extrem del regne etíop de Tigre, però allà descobrí que la trobada amb el Granh era inevitable i que els locals, més proclius a l’Imam, els robarien els subministres si seguien avançant. Abans de l’imminent xoc armat, un ambaixador del Granh inquirí a Cristovao per quina raó lluitaven per a un jove babau com Claudi i el menyspreà dient que no considerava els portuguesos res més que frares i que tenien permís per a tornar-se’n a casa. El capità cristià respongué enviant un esclau vestit a la portuguesa amb el missatge que ells havien arribat en nom del sobirà de Portugal per a què ajudés el seu germà etíop a recuperar el seu regne i per castigar-lo pels seus pecats, tractant-lo, a més, de dona. Granh s’ofengué però deixà que l’esclau tornés viu al campament portuguès, admirat per la valentia d’aquests.La intenció de l’Imam, atès que els portuguesos es trobaven en una posició elevada forta, era rendir per fam el contingent cristià i, en resposta, Cristovao ordenà el 4 d’abril de 1542 plantar batalla. Fingí una retirada del turó on s’havia parapetat i, quan els homes del Granh li anaren al darrere, contraatacà amb gran virulència. Els dos exèrcits lluitaren en una confosa melé fins que un afortunat tret d’espingarda ferí el Granh a la cama provocant la retirada de l’exèrcit musulmà. El saldo de la batalla d’Algol fou almenys d’onze portuguesos morts, i trenta-quatre homes del Granh caiguts (dels quals quatre eren capitans). L’Imam però, no havia renunciat a lluitar i dotze dies després del primer contacte, els portuguesos abandonaren el seu campament, trobant-se amb què, Garad Amar, capità del Granh, els atacava amb 500 genets i 3000 guerrers d’infanteria. L’artilleria dels cristians paralitzà l’ofensiva d’Amar, que es trobà aïllat amb uns pocs soldats entre les files portugueses on morí lluitant, i encara que Granh va llançar nous atacs per diferents direccions, foren rebutjats i acabaren retirant-se amb els portuguesos al darrere encalçant-los. La derrota del Granh fou considerable, forçat a abandonar el territori assetjat pels locals que, en veure’l derrotat, ja no li prestaven cap mena de suport, cosa que agreujava l’estat de les tropes de l’Imam.Havent expulsat el Granh del territori, Cristovao va romandre uns dies acampant a prop d’un riu perquè es recuperessin els més de 70 ferits de la darrera batalla i per esperar reforços. Al cap de dos dies aparegué el noble Isaac amb 530 soldats amb la mala notícia que les galeres que havia enviat Estevao de Gama per ajudar-los havien estat rebutjades pels vaixells de guerra otomans, de manera que s’aïllant l’expedició portuguesa. I és que, alarmat davant les darreres pèrdues, el Granh havia decidit demanar ajuda al paixà de Zabid (Iemen), reafirmant el seu vassallatge al soldà otomà i enviant molt d’or al paixà a canvi de suport militar. El paixà, la missió del qual era vigilar l’estret del Mar Roig amb els seus 3000 homes, accedí a enviar a Etiòpia uns 800 soldats, amb armes de foc i peces d’artilleria. Ben aviat es reeditaria el conflicte otomà-portuguès en un nou escenari.Cristovao no perdé el temps i prengué possessió de la província de Cemen, on bona part de la població és de confessió jueva i vassalla de l’emperador, amb la voluntat de trobar-s’hi amb Claudi. Tot i que el seu lloctinent a Cemen, Cid Ahmed, havia estat vençut pels portuguesos, el fet de comptar amb el reforç dels turcs otomans va animar Granh a tornar a presentar batalla a Cristovao, assaltant el seu campament el 28 d’agost de 1542. La pressió turca sobre l’estacada era tan forta que ben aviat Cristovao és veié obligat a realitzar rapides incursions a l’exterior amb les quals distreure forces, morint molts turcs i portuguesos en l’acció. Al migdia Cristovao torna a entrar al campament amb una ferida de bala a la cama; no és l’únic, la tenda de l’emperadriu, un improvisat hospital de campanya, és plena de ferits. La mort en combat de dos capitans portuguesos i l’entrada al campament de soldats turcs feu que Cristovao ordenés la retirada a la serralada, enviant el seguici l’emperadriu i del patriarca Bermudez per un camí, mentre ell i catorze portuguesos n’agafaven un altre. Cristovao fou capturat per un contingent de cavalleria i portat davant del Granh, que, cofoi per la seva victòria, havia promès una recompensa per a qui li dugués un cap de portuguès (de la darrera batalla ja en portava 170). Granh feu torturar el derrotat portuguès i li prometé que li perdonaria la vida si aconseguia que els portuguesos que havien pogut escapar de la massacre vinguessin a servir-lo, Cristovao es negà i Granh li tallà el cap. Els turcs del paixà s’enfadaren, ja que les seves ordres eren portar Cristovao viu al seu senyor (possiblement per a fer un intercanvi d’ostatges amb Estevao de Gama), finalment es conformaren amb el seu cap i els altres presoners vius i marxaren amb el paixà, deixant-li al Granh encara uns 200 soldats. La mort de Cristovao tingué un profund impacte en l’espiritualitat etíop, s’identificà el portuguès amb un màrtir, atribuint-se-li miracles: per exemple es diu que del seu cap tallat brollà una font d’aigua que romangué en el lloc on havia mort i que podia curar les malalties dels creients.Escena de la mort de Cristovao da GamaL’emperadriu Zabelo Oanguel, tot i la gravetat de la derrota, aconseguí unir novament etíops i portuguesos sota la seva bandera i marxar junts cap a la província de Cemen on, deu dies després de la derrota, aparegué l’emperador Claudi amb un modest exèrcit. L’emperador lamentà la mort de Cristovao, qui s’havia fet molt popular arran de les victòries contra el Granh, però contra el desig de revenja dels portuguesos supervivents preferí romandre a la serralada de Cemen fins que no tingués un exèrcit prou fort. El 6 de febrer de 1543, havent reunit 8500 soldats i coneixent la retirada de bona part del contingent otomà, accedí a anar contra el Granh, qui aleshores es trobava al regne de Dambia, a les ribes del Nil. Claudi s’instal·là en un lloc anomenat Wayna Dag i la resposta del Granh fou immediata: anà contra ell amb uns 13000 homes (entre els quals s’incloïen els 200 turcs), durant dies hi va haver escaramusses per les dues bandes amb intervencions claus dels darrers 70 portuguesos capacitats per al combat. Si bé Claudi no estava gens convençut de la victòria, tement que una retirada suposaria la deserció de bona part de la noblesa, decidí atacar Granh el 21 de febrer en un sagnant episodi en el qual, per l’interès que tenia l’emperador en conservar l’aliança amb Estevao de Gama, no es deixà que els portuguesos lluitessin sense una nombrosa escorta d’etíops. El Granh, que lluitava al capdavant de les tropes amb el seu fill, fou reconegut pels portuguesos que el cosiren a trets d’espingarda. La mort del Granh suposà la retirada total dels seus soldats, molts dels quals se sumaren al seguici de la dona de l’Imam que aconseguí escapar amb el botí; només el contingent turc romangué a la seva posició, essent massacrat pels vencedors. Tot i que aquesta victòria retorna la iniciativa de la guerra a l’emperador etíop, la fugida de la dona del Granh amb el botí indicava que no seria senzill reconquerir el territori perdut de l’imperi. En conèixer la derrota de l’Imam, el pare d’Isaac, que havia servit al Granh amb tanta lleialtat fins al punt que aquest li havia confiat la protecció d’un dels seus fills, va suggerir a l’emperador a través d’Isaac que, si li perdonava la vida, li entregaria el fill de Granh, a la qual cosa aquest va acceptar. Poc després un altre gran capità que havia servit els musulmans va demanar també el perdó, a la qual cosa Claudi va acceptar malgrat el que l’altre havia fet. Malauradament per aquest capità i tot i que l’emperador s’havia compromès a respectar-li la vida, va permetre que un parell de portuguesos es colessin a la seva tenda i vengessin Cristovao cosint-lo a punyalades. I és que Claudi era un dirigent molt pràctic en la seva forma de governar: concedí un funeral molt digne a Cristovao en l’aniversari de la seva mort i proporcionà molts honors als portuguesos supervivents, però quan el patriarca Bermudez volgué divulgar el catolicisme, Claudi preferí evitar el conflicte amb el clergat etíop i cridà un Abuna d’Alexandria, expulsant un indignat Bermudez. Les victòries militars donarien a Claudi l’oportunitat de ser un dels monarques més forts de la història d’Etiòpia, soscavant el poder de la noblesa i estenent la seva influència entre el clergat i els governadors locals.Els conflictes a la zona s’allargaran durant generacions, tant contra sobirans musulmans com contra pobles animistes com els Galla, el mateix Claudi morí en una batalla el 1559. La presència de portuguesos creixerà molt els següents 50 anys, especialment a través de missions religioses de l’ordre dels jesuïtes, essent Pedro Páez (1564-1622) un dels principals testimonis d’aquests contactes entre l’Església romana i l’etíop. L’èxit de les missions jesuïtes es manifestà amb l’apropament al catolicisme d’un parell d’emperadors etíops a finals del segle XVI, si bé amb la pujada al tron de Fasilides (1603-1667), els jesuïtes foren expulsats de l’imperi i els catòlics (també els descendents de portuguesos) obligats a convertir-se a l’Església etíop. I és que, quan regnava Claud,i l’amenaça més immediata era un Granh recolzat per l’imperi otomà mentre que, un segle després, Europa era vista com el perill més immediat per a aquest imperi africà i cristià.
(1990). Graduat en Historia per la Universitat de Barcelona (2013) i màster en Història del món per la Universitat Pompeu Fabra (2015). Investigador especialitzat en la història moderna d’Orient Mitjà i Àsia Central, em vaig formar a la Universitat de Teheran i recentment he completat un màster en diplomàcia pel CEI i una tesi doctoral d’història per la UPF (2021).
