La llei de “vagos y maleantes”: una llei republicana en mans del franquisme

Imatge de portada: Presos en un camp de treball per a “vagos y maleantes”. Font: El Debate

Popularment coneguda com «la gandula», la llei de Vagos y maleantes fou promulgada en temps de la Segona República espanyola i aplicada fins al 1970. La llei va ser aprovada pel Congrés dels Diputats el 4 d’agost de 1933, i va comptar amb el suport de forces de tot l’espectre polític. Des dels socialistes del PSOE fins als conservadors de la CEDA, coincidirien durant el debat parlamentari ​​en la necessitat de tipificar accions que fins llavors escapaven del control de l’Estat.

Curiosament, tot i que comprensible com veurem més endavant, «la gandula» va ser una de les poques lleis que sortí airosa de la depuració franquista. Però tornant als seus orígens, van haver de passar dos  anys perquè aquesta fos efectiva, és a dir, no va ser fins a mitjans de 1935 que s’aprovà el reglament que va permetre desenvolupar les disposicions legals amb una major agilitat. El fracàs del cop d’estat i l’inici de la guerra civil van donar pas a un període durant el qual la justícia ordinària va perdre pes davant la jurisdicció militar. Va ser un període de pràctica inoperància de la llei, havent de traslladar-nos fins al context de postguerra per a observar un normal desenvolupament.

El contingut de la llei

A grans trets, les conseqüències legals de la seva aplicació van ser la tipificació com a delictes certes accions –com la mendicitat– que fins  llavors no eren il·legals. A més, en introduir l’element multireincident, accions que fins  llavors eren contemplades com a simples faltes –com els furts–, passaven a ser tipificades com a delictes. Les penes aplicables oscil·laven des de la possibilitat d’internar al condemnat en un establiment de règim de treball o en una colònia agrícola, fins a la vigilància i tutela per part de les autoritats. Les penes no podrien ser menors a 1 any ni superior als 3 anys de condemna. 

La llei va ser aprovada en un context de crisi social, marcat per la depressió econòmica que inicià el crac del 29. Tot i que els seus efectes a Espanya fou menor respecte a altres països amb una economia més internacionalitzada, l’endarreriment estructural de determinats sectors productius va tenir efectes importants, sobre tot en una població rural que representava gairebé el 50% de la població activa. A finals de 1933, el 67% de les persones aturades es concentraven al sector agrícola.. 

Un dels elements més rellevants que introdueix la nova llei és el de «perillositat», el qual va ser aplicat a tots aquells titllats d’“antisocials”. Així doncs, el simple fet de ser catalogat com a “perillós” per les autoritats republicanes, esdevenia motiu suficient per aplicar mesures de control preventives. No calia demostrar que l’acusat hagués comès cap delicte, la seva possible inclinació al delicte era suficient. Però, quines eren les conductes que amoinaven a les autoritats? Endinsem-nos en el text per esbrinar-ho. 

Van ser catalogats com a perillosos:

“Los vagos habituales; los rufianes y proxenetas; los que no justifiquen, cuando legítimamente fueren requeridos para ello por las autoridades y sus agentes, la posesión o procedencia del dinero o efectos que se hallaren en su poder […]; los mendigos profesionales y los que vivan de la mendicidad ajena o exploten a menores de edad, a enfermos mentales o a lisiados; los que exploten juegos prohibidos o cooperen con los explotadores […]; los ebrios y toxicómanos habituales; los que para su consumo inmediato suministren vino o bebidas espirituosas a menores de catorce años […] o favorezcan la embriaguez habitual; los que ocultaren su verdadero nombre, disimularen su personalidad o falsearen su domicilio […]; los extranjeros que quebrantaren una orden de expulsión del territorio nacional; los que observen conducta reveladora de inclinación al delito, manifestada por el trato asiduo con delincuentes y maleantes […], y por la comisión reiterada y frecuente de contravenciones penales.”

Ras i curt. Estem davant una llei molt ambigua , l’aplicació de la qual era recurrentment arbitrària. A més, en virtut de dita llei van ser perseguits i reprimits simpatitzants, afiliats i dirigents sindicals d’esquerres, també durant el govern de la república. Principalment, el moviment que més la va patir va ser l’anarquista. Així doncs, trobem casos de destacades figures de l’anarcosindicalisme com el líder de la Confederació Nacional del Treball (CNT) Buenaventura Durruti. L’ambigüitat del text, sumada a l’arbitrarietat de les autoritats, propiciava fer de la llei un mer mecanisme de control social summament coercitiu. 

Els autors de la llei van ser els juristes Luís Jiménez de Asúa i Mariano Ruiz Funes, diputats a les Corts republicanes pel PSOE i Izquierda Republicana respectivament. Part dels fonaments que porten a la seva redacció, però, els trobem unes dècades abans. A finals del segle XIX, la criminologia era una ciència emergent i els corrents teòrics desenvolupats a països com Alemanya, Itàlia o França arribaren també a Espanya. Juristes, penalistes i criminòlegs buscaren oferir a la societat burgesa de l’època una resposta científica a les problemàtiques sorgides del nou model productiu. Fou llavors quan científics com Raffaele Garófalo (1851-1934) i Cesare Lombroso (1835-1909) començaren a teorizar al voltant de figures com les del lladre o la prostituta, i de conductes com l’alcoholisme, la bogeria o la ludopatia. Per una banda, es tractava de defensar la societat burgesa dels elements perillosos; per l’altra, es buscava comprendre aquest tipus de fenòmens socials i trobar la manera de reconduir les conductes titllades com a perilloses, tant pel capital i la propietat privada com per a la moral de l’època.

La llei durant el primer franquisme

Amb el fracàs del cop d’estat i l’adveniment de la Guerra Civil Espanyola, els tribunals de vagos y maleantes van estar pràcticament desapareguts, tanmateix, en acabar la guerra, el triomf dels feixistes i l’arribada de la dictadura van dibuixar un paisatge de postguerra desolador: fam, malalties, exili i un control social exhaustiu. El caldo de cultiu era el propici per a l’augment dels furts i robatoris per part d’aquells que no tenien què emportar-se a la boca. Les polítiques autàrquiques d’inspiració feixista no van fer sinó que empitjorar la situació. El racionament, el mercat negre i les xarxes clientelars van emergir en el si d’una població dividida entre vencedors i vençuts. Els primers controlarien la producció i la distribució d’aliments i béns; els segons amb prou feines farien llargues cues a l’espera de rebre una fogassa de pa negre. 

En aquest context de desesperació i de gana, s’inicia un procés d’institucionalització del pillatge. A la fam se sumava la manca d’habitatge, el desabastiment a les ciutats, les nefastes condicions higièniques i, sobretot, la por i la incertesa. La repressió de postguerra no només va ser física, sinó també econòmica. Un clar exemple el trobem en l’espoli legal orquestrat arran de l’aprovació el febrer de 1939 de la Ley de responsabilidades políticas. ^[1] Aquesta mesura legal va permetre al règim franquista confiscar béns i imposar càstigs de caràcter econòmic als individus que van lluitar contra els sublevats i a les seves famílies. De caràcter retroactiu i pòstum, la maquinària confiscadora era al mateix temps generadora de noves situacions de pobresa. Per tant, superades les interpretacions que justifiquen la fam i el caos de postguerra partint de les destruccions causades pel conflicte, es fa evident la voluntat del règim d’instrumentalitzar també la fam. Al cap i a la fi, el seu valor de canvi ideològic faria efectiu el control social tan cobejat pels franquistes. 

La pobresa va donar pas a la marginació, la desesperació i, fins i tot, al suïcidi. Els petits furts se succeïren, i la Ley de vagos y maleantes esperava als famèlics que gossessin desafiar al règim. Abunden als expedients els casos de treballadors no qualificats, podent-se destacar els oficis de jornaler, bracer, camperol i artesà de baix rang, sense perdre de vista el gran nombre de desocupats. Els actes més nombrosos eren els furts individuals, tot i que també hi ha constància d’accions en grup. En aquest sentit, es van mantenir  els llaços de solidaritat d’una cultura d’autoajuda proletària molt esxtesa des de finals del segle passat. A més, ara s’afegia una peculiaritat com era la joventut de molts dels detinguts. 

Com era d’esperar, davant l’auge dels il·legalismes, l’activitat de la justícia ordinària es va intensificar. Sobretot a partir de 1945, a mesura que avançava la depuració política. L’encàrrec d’administrar justícia continuava a les mans dels tribunals especials de “vagos y maleantes”. Si analitzem alguns exemples podrem comprendre millor el seu funcionament durant la postguerra. 

Les dades sobre la repressió de la delinqüència a la província d’Almeria són doblement indicatives. Per una banda, el sud-est peninsular en general, i Almeria en particular, destaquen per la debilitat econòmica i la fragilitat social. Per l’altra, trobem que durant el període 1939-1949, el domini dels delictes econòmics va ser aclaparador (58,95%). Sobretot si es comparen amb els delictes de caràcter moral o polític, els quals apleguen menys del 20% de les actuacions de la Guàrdia Civil. Si fem una comparativa amb les dades registrades a la província de Lleida pel període 1939-1951, les similituds entre aquestes constaten que el cas almerienc no fou pas una excepció. Novament, trobem que els delictes contra la propietat arribaren al cas lleidatà a l’extraordinària xifra de 3.917, sobre un total de 8.468 expedients incoats. Talment, els delictes de caràcter econòmic suposen el 48,79% dels casos estudiats. També les dades d’Albacete ens mostren un clar domini dels delictes contra la propietat (69%), els quals s’eleven per sobre de la mitjana durant el període 1939-1950. Al mateix temps, val la pena destacar l’elevat nombre de robatoris (946), furts (771) i caça il·legal (65).

Les dades referents a Almeria, Lleida, Múrcia i Albacete confirmen que la majoria dels delictes econòmics tenen com a denominador comú la violació de la propietat. Així i tot, tenint en compte les dades, existeixen disparitats entre alguns dels casos. Si bé trobem que en el cas d’Almeria es dóna un cert equilibri entre els robatoris (41,41%) i els delictes relacionats amb l’estraperlo ^[2]L’estraperlo és la pràctica que fa referència a l’existència d’un mercat negre al qual es produïen negocis fraudulents que escapaven al control de l’Estat. Durant el … Continue reading (38,53%), a Lleida la dinàmica apunta a un domini quasi absolut dels delictes contra la propietat (94,82%). Només el 5,18% restant estaria relacionat amb la pràctica estraperlista.

Les autoritats també van posar el focus sobre determinats grups socials i ètnies ja marginades com la merxera, més coneguts com a quincallers (quinquis) o murris. Un dels casos més sonats va ser el de Eleuterio Sánchez Rodríguez, conegut amb el sobrenom de “el Lute”. Més enllà de la història que envolta la figura d’un dels lladres més famosos de l’Espanya del segle XX, Eleuterio va ser condemnat diverses vegades per petits furts en virtut a la Ley de vagos y maleantes. A les seves memòries descriu el seu pas pel reformatori annex a la presó de Carabanchel, on va complir condemna quan només tenia 19 anys. Segons escriu, aquell indret poc tenia de reformatori; “en realidad es una prisión, la misma prisión, un departamento de ésta. De reformatorio no tenía nada en el sentido de reformar. En realidad nos deformaban. Más que un reformatorio era una escuela de captación para el delito, futuros delincuentes que más tarde vi pudrirse por los presidios”. 

La modificació de la llei i la repressió de la homosexualitat 

L’ús que faria el franquisme d’aquesta llei no s’aturaria aquí. Diversos agents del règim van insistir a acomodar el llenguatge per tal de vincular l’homosexualitat amb la delinqüència criminal. L’afany persecutori va portar al règim a modificar la Ley de vagos y maleantes el 15 de juliol de 1954. Amb la modificació dels articles segon i sisè, els homosexuals van ser equiparats a la resta de col·lectius subjacents des de 1933 a la categoria de potencials delinqüents. La moral catòlica podria respirar tranquil·la. Centenars d’homosexuals van patir la repressió de la dictadura franquista via aquesta llei, l’ambigüitat de la qual, cal recordar, es fonamentava en la perillositat dels subjectes i la seva suposada inclinació al delicte. 

Un altre col·lectiu que patiria les seves conseqüències van ser les prostitutes. L’elevat índex de prostitució evidenciava l’articulació d’una cultura de subsistència conseqüent amb l’atroç panorama de postguerra. Malgrat l’increment, aquest no es correspon amb un augment de la prostitució professionalitzada, sinó que caldria encabir a totes aquelles dones en situació de pobresa que, esporàdicament, recorrien a l’activitat com a mitjà de subsistència. Elles també van ser perseguides i sancionades, i novament trobem a l’Església catòlica al darrere. Els intents per imposar la seva fèrria moral no tindrien aturador. Al cap i a la fi, havien guanyat una guerra catalogada de «Cruzada» ^[3]El fet d’anomenar la guerra civil com a “croada nacional” va convertir la contesa bèl·lica en un autèntic conflicte per expulsar del territori “sagrat” tots aquells … Continue reading, i la institució religiosa es constituïa a pas de gegant com a un dels principals pilars de la dictadura. 

L’any 1941 el règim va crear les Cárceles Especiales para Mujeres Caídas i va refundar el Patronato de Protección a la Mujer, un espai destinat a internar a les adolescents. Alhora, l’arbitrarietat de les seves actuacions comprenien que qualsevol menor sobre la qual existís la sospita d’exercir la prostitució, podria ser internada a proposta d’un jutge, de la policia i, fins i tot, de particulars. Al rerefons de la qüestió tornem a trobar plantejaments biologistes que insistien a  sostenir la suposada anomalia psicològica d’aquestes dones, fins a arribar a parlar de factors hereditaris que només podrien ser resolts per la via eugenèsica. 
La Ley de vagos y maleantes va ser una realitat fins a l’agost de 1970, quan les Corts franquistes van aprovar la Ley de Peligrosidad y Rehabilitación Social. La llei republicana va ser substituïda per una de similar, que continuaria exercint un notable control sobre les persones consideradas perilloses. El col·lectiu homosexual seguiria al sac dels antisocials fins al 1979. En darrer lloc, és un fet prou significatiu quèa la mort de Francisco Franco no es van concedir indults ni van ser amnistiats els condemnats per una llei que no va ser derogada fins al novembre de 1995.

Una llei a la mida del poder

Com hem vist, és una obvietat que la Ley de vagos y maleantes va actuar durant el franquisme contra lladres no professionals i col·lectius vulnerables. També ho va fer el sistema judicial de la Segona República, quan aquesta pretenia imposar la seva autoritat sobre la població espanyola. Les autoritats eren plenament conscients, i la franquista va fer un ús instrumental de la llei republicana. Prevalia per sobre de qualsevol mostra d’humanitat la necessitat de forjar un règim que exercís un control total sobre la seva població. Només escapaven de la justícia aquells que gaudien dels lligams amb el poder franquista. Una xarxa clientelar que es beneficiava constantment de les corrupteles originades per una nefasta planificació econòmica. La corrupció estava a l’ordre del dia i, certament, resultava un mecanisme prou útil pels vencedors. Els aliments presenten un valor de canvi també ideològic. ^[4]És un concepte acadèmic, desenvolupat, entre d’altres, per Carme Molinero (UAB). Fa referència a un sistema de racionament que buscava alhora generar afecció al règim en un … Continue reading Els més desvalguts van fer front a la situació de manera desesperada. Hi ha qui considera el fenomen com a una de les formes quotidianes de resistència al franquisme més freqüents, fent dels furts i robatoris l’arma dels dèbils. En aquest sentit, amb un moviment obrer desarticulat sindicalment, els il·legalismes de les classes subalternes suposaven un autèntic problema d’ordre per a la dictadura. Va ser amb l’acció més primitiva de la nostra espècie: la lluita per a la supervivència.