La figura del wanax a la Grècia Micènica. Heroi o sacerdot?

Imatge de portada: Escena ritual del Kadmeion de Tebes (segle XIV aC). Font: George E. Koronaios. CC. BY. 4.0.

En aquest article repassem el funcionament dels centres administratius micènics, coneguts com a palaus, i el paper del seu dirigent, l’anomenat «wanax». Analitzem la seva significació, origen i caràcter, centrant-nos especialment en el seu paper dins de la formació de la identitat nacional dels estats micènics, que, a la vegada, van servir per crear la cosmogonia grega clàssica.

La civilització micènica va constituir l’escenari en el qual es varen basar la literatura i la mitologia gregues. Els seus déus, reis i herois es van convertir en els personatges d’una gran obra de teatre, inspirant històries, cançons i líriques que establiren les bases de tot allò que avui en dia identifiquem com a cosmogonia clàssica grega. Agamèmnon, Nèstor o Aquil·les son exemples de personatges que, segons l’imaginari grec, van viure durant l’època micènica. Però, com s’organitzaven aquestes societats? Com s’articulava el poder? Com funcionaven els anomenats palaus micènics?

Els palaus micènics eren nuclis monumentals que es van estendre pràcticament per tot el territori que va constituir la Grècia Micènica durant el final de l’Edat del Bronze, aproximadament entre el 1700 i el 1060 aC. Palaus com el de Micenes, Tebes o Pilos varen administrar els territoris propers, convertint-se en estats plenament operatius.

Gràcies a la informació documentada a la considerable quantitat de tauletes escrites en Lineal B (sistema d’escriptura sil·làbic que utilitzaven per escriure el grec micènic), sabem que les activitats econòmiques que van tenir lloc en aquests nuclis van tractar-se principalment d’operacions redistributives massives, incloent béns, terres i fins i tot serveis. Aquestes transaccions van ser fixades administrativament i exclusivament per aquests palaus. És important assenyalar, però, que l’impacte del palau en aquestes activitats no necessàriament havia de ser continu a través de les regions i la seva participació probablement variaria en grau segons el tipus d’activitat que es dugués a terme.

No obstant això, la qüestió principal que es vol plantejar aquí és qui controlava aquests centres de caràcter administratiu. La resposta es pot trobar també en els arxius de Lineal B que, a més de documentar absolutament totes les transaccions econòmiques dels palaus, alhora atestaven la presència d’una figura rellevant que actuava més o menys com a cap de l’oficina. Tot i que podem estar segurs que no era l’única figura de poder en aquestes societats, es tractava definitivament de l’individu més important, caracteritzat per un clar caràcter monàrquic. Els documents l’anomenen «wa-na-ka», una forma anterior de l’antic terme grec «wanax» (que posteriorment evolucionaria a «anax») i que es pot traduir com a «rei». Les interpretacions del terme «wanax» en els poemes homèrics semblen recolzar aquesta definició d’autoritat de caràcter reial.

Aquests reis, els «wanax», ostentaven la posició de cap de la societat jeràrquica a cada territori administrat pel palau. Posseïen alhora control sobre l’esfera política, militar i econòmica, a més de controlar altres aspectes de la vida quotidiana, com la religió. La diferència essencial entre aquesta societat articulada sota el govern d’una figura de clar caràcter reial i les anteriors societats micèniques estructurades al voltant dels anomenats «Big Man» és que aquest últim depenia principalment d’un estatus de prestigi personal, mentre que en el cas dels «wanax», el poder pertanyia a la institució i al càrrec, no tant a l’individu particular que ostentava el títol en aquell moment.

Tot indica que l’autoritat en els estats micènics funcionava de dues formes, és a dir, tant vertical com horitzontalment. La primera, en la mesura que el poder parteix del «wanax», travessant les elits, funcionaris de palau i administratius fins a arribar a les classes més baixes de la societat, probablement conformades per artesans i agricultors. La segona, on la influència partia de palau, estenent-se pels territoris que estaven sota el seu control, com petites ciutats, pobles, llogarets o santuaris.

La quantitat de tauletes que descriuen les activitats administratives dels palaus és extraordinària, malauradament, però, no hi ha dades sobre la agenda ideològica del «wanax», ni tampoc sobre la seva imatge o autopercepció. Aquesta es tracta d’una situació que contrasta enormement amb l’habitual tendència a retratar les entitats polítiques de les societats contemporànies equiparables del Pròxim Orient. Aquest fet dificulta bastant l’estudi de la figura reial micènica, no permetent-nos acabar de determinar la seva naturalesa, caràcter o origen.

A l’hora d’abordar la figura del monarca micènic, preponderen dues corrents d’anàlisi, que interpreten de diferent manera el caràcter del «wanax», identificant-lo amb diversos atributs. La primera proposta està recolzada per alguns investigadors i investigadores com Carol Thomas, que defineixen la figura reial micènica com una mena de rei-guerrer homèric, que hauria basat el seu poder en la seva força militar i un marcat caràcter heroic. D’altra banda, com que sabem que la figura del «wanax» tenia algun tipus d’implicació en cerimònies religioses, alguns acadèmics i acadèmiques, com Leonard Palmer, han definit el rei micènic com a rei-sacerdot.

Aquesta es tractaria d’una figura que molt probablement hauria reivindicat l’existència d’algun tipus d’avantpassat popular o de lligams divins que connectarien el seu llinatge amb els déus, conseqüentment atorgant-li la possessió del poder. Juntament amb aquesta posició s’ha teoritzat que tota la ideologia reial micènica (fins i tot el terme «wanax») hauria arribat a la Grècia continental des del món minoic, on la reialesa tenia un profund caràcter religiós. Tomas G. Palaima és un dels principals investigadors que recolzen aquesta idea, argumentant que una suposada importació minoica en contextos micènics podria justificar les similitud iconogràfiques que trobem entre ambdues cultures.

Per estudiar el caràcter militar o sacerdotal de la reialesa micènica és interessant recordar les aportacions de Georges Dumezil, investigador especialitzat en mitologies indoeuropees. Dumezil argumenta que tot i que els reis d’aquests temps inevitablement duien a terme funcions militars i asseguraven, sense dubte, el seu poder a partir del monopoli de la violència; la primacia del seu rol provindria dels rituals sagrats, que el convertirien en un dels principals individus que podien mantenir les relacions amb les deïtats, garantint així el seu favor, no només per a ells mateixos, si no per a tota la comunitat, assegurant, a ulls de la resta de persones, el benestar comunitari.

És ben segur que els palaus micènics van esdevenir l’escenari perfecte per a que aquestes comunitats donessin forma i reescrivissin els seus records col·lectius, així com la seva història. Els esdeveniments es van alterar mitològicament, convertint-se en contes que passaren oralment de pares a fills. Aquestes representacions idealitzades van modelar la identitat del poble micènic, contribuint a crear la identitat heroica pròpia que tots coneixem. Així, varen crear un mitjà a través del qual el seu sistema de creences es podia entendre i transmetre al llarg de generacions, permetent que les narratives i imatges micèniques transcendissin el temps i l’espai.

Les elits que conformaven els cercles socials dels palaus micènics es van reafirmar en aquests contes i narratives heroiques, retratant-se com a herois i guerrers valents en la iconografia de la època; una societat idealitzada de lluitadors amb una cosmovisió oficial basada en la força militar i les victòries en batalla. A través de la monumentalització d’aquestes campanyes bèl·liques, els micènics demostraren una alta estima cap als soldats i guerrers, ja que els seus actes i gestes eren dignes de commemoració. D’aquesta manera, els frescos representats a les sales més importants dels palaus micènics evocaven un passat col·lectiu heroic que no lloava únicament al «wanax» o la resta d’elits, sinó que honorava a tot el poble micènic en conjunt. Un exemple d’aquestes representacions el trobem a l’Escena de Batalla de la Sala 64 de Pilos.

Però el poble micènic no representava únicament batalles en els seus frescos, també s’han trobat multitud d’imatges on les esferes de poder varen plasmar escenes relacionades amb totes aquelles activitats de culte que es duen a terme als palaus. Allà, podem veure clarament gran quantitat de paisatges i personatges divins, així com cerimònies, ritus i altres escenes que unien a la comunitat tant simbòlica com pràcticament, oficialitzant les pràctiques religioses i arribant a elevar la imatge del governant, el «wanax», que possiblement les presidia. Aquestes escenes també demostren l’existència d’una elit religiosa que es mouria en cercles propers al «wanax», tractant-se d’un fenomen generalitzat, ja que aquesta iconografia la trobem a tots els palaus micènics, des dels frescos trobats a Micenes, a l’anomenada Sala del Tro de Pilos, o el Kadmeion de Tebes.

No apareix cap representació directa del «wanax» en els palaus micènics, i les al·lusions a la seva figura als documents preservats son sorprenentment escasses. Com s’ha esmentat abans, és una tendència que contrasta enormement amb altres cultures del Pròxim Orient, on les representacions i al·lusions al governant constitueixen l’enorme majoria d’escenaris iconogràfics i literaris, com és el cas dels faraons a Egipte. Sembla ser que la iconografia micènica actua com un escenari; on totes aquestes escenes rituals i militars, amb herois i personatges majoritàriament anònims per a nosaltres, actuaven com a llenç pictòric per allotjar a la figura més important, el nostre protagonista principal, el «wanax». Sembla ser que totes aquestes escenes i representacions van adoptar la personalitat mitificada de la figura reial, amb un equilibri perfecte entre la celebració del passat micènic idealitzat i una evident projecció de futur amb ell, amb el rei.

El governant encarnava tots aquells valors conjunts que eren apreciats per la comunitat. En primer lloc, probablement actuava com a comandant d’una poderosa força militar amb una imatge que es nodria dels contes heroics del passat llunyà i, en segon lloc, també constitueix un líder de culte convincent que va promoure una estreta relació amb l’aristocràcia religiosa representada als frescos.

Tots dos trets associats al seu caràcter reial haurien estat més que suficients per justificar la seva posició de poder. A més, les imatges retratades en frescos recordarien als membres de la cort el seu deure, no només amb el «wanax», sinó també amb la seva terra i la seva forma de vida, creant i mantenint una identitat col·lectiva que era més important que el propi individu, és a dir, una causa comuna a preservar.

Per saber-ne més

CHAPIN, Anne. “Frescoes” dins de Oxford Handbook of the Aegean Bronze Age editat per E.H.Cline. Oxford: Oxford University Press, 2010.

CHAPIN, Anne. “The Performative Body and Social Identity in the Room of the Fresco at Mycenae” dins de An Archaeology of Prehistoric Bodies and Embodied Identities in the Eastern Mediterranean editat per E M. Mina, S. Triantaphyllou i Y. Papadatos. Oxford: Oxbow Books, 2016.

HALSTEAD, Paul. “The Mycenaean palatial economy: making the most of the gaps in the evidence.” Proceedings of the Cambridge Philological Society. Cambridge: Cambridge University Press, 1992.

KILLIAN, Klaus. “The Emergence of Wanax Ideology in the Mycenaean Palaces.” Oxford Journal of Archaeology. Oxford: Oxford University Press, 1988.

PALAIMA, Thomas. “The nature of the Mycenaean wanax: Non-Indo-European origins and priestly functions.” dins de The Role of the Ruler in the Prehistoric Aegean, editat per P., Rehak. Louisiana: Archaeological Institute of America, 1995.

SHELMERDINE, Cynthia i BENNET, John. “Economy and Administration.” Dins de The Cambridge Companion to the Aegean Bronze Age, editat per C.W. Shelmerdine. Cambridge: Cambridge University Press, 2010.