← “Comtes” Capítol 3: Triomf i tragèdia
Un cop visualitzat el quart i últim capítol de la sèrie podem dir que ens trobem davant d’una bona obra cinematogràfica de caràcter històrico-divulgatiu. Cal tenir en compte que, tot i ser una producció de petit format, ha estat realitzada amb l’assessorament de grans noms de la historiografia catalana com Josep Maria Salrach o Dolors Bramon, entre d’altres. El fet que tots els experts que apareixen al llarg dels episodis siguin historiadors de formació pot semblar una obvietat, però -i aquí ens permetreu un xic d’orgull i reconeixement gremial- és quelcom de cabdal importància. Cal, d’una vegada per totes, reconèixer la feina dels historiadors, d’aquells que han estudiat la disciplina a les universitats, aquells que recuperen la Història -sí, amb majúscules- als arxius i als jaciments i els que la difonen per mitjà d’obres científiques. Així, doncs, aquest és un element més per tal de reconèixer la bona feina feta amb aquesta telesèrie, la qual ha vetllat pel rigor històric, allò pel qual treballem en la nostra professió d’historiadors, tants cops víctima de l’intrusisme.
Pel què a l’aspecte relatiu a l’entreteniment, més enllà del divulgatiu, cal ressenyar també l’aposta que s’ha fet per a dur a la pantalla bons professionals del món de la interpretació del nostre país, la qual cosa no fa sinó sumar-li vàlua a aquesta producció.
Un cop feta la crítica general a la sèrie ens agradaria centrar-nos en els aspectes històrics de l’episodi que ens ocupa. La figura de Borrell II ens resulta d’un especial interès, ja que tant la seva figura com els temps que li van tocar viure estan revestits d’un gran atractiu. Es pot dir que va ser el personatge que va dotar al comtat de Barcelona de la seva preeminència enfront dels altres comtats -d’aquí sorgiria el futur Principat de Catalunya, on el seu governant és comte de Barcelona, és a dir, el princeps, o primer d’entre els comtes.
Comencem pel principi, però. Ja els seus primers anys de govern resulten curiosos, doncs va cogovernar juntament amb el seu germà petit, Miró I. Segons sembla aquest govern va funcionar prou bé, ja que mentre Borrell s’encarregava de la política exterior dels comtats, Miró va ocupar-se en el manteniment, sobretot, dels afers interns de la ciutat de Barcelona. Es creu que va ser obra d’aquest segon la creació del Rec Comtal, i que el mateix carrer de Regomir tindria l’origen en la seva figura -“rego”, rec, del comte Mir.
La política exterior de Borrell II va ser de gran importància, ja que els seus territoris es trobaven entre dues grans potències del moment: l’Imperi Franc, al nord, i el Califat de Còrdova, al sud dels comtats catalans. També cal tenir present els seus contactes amb la seu papal, a Roma. Fruit de la política exterior de Borrell II, en aquest cas relacionada amb el seu casament amb Letgarda de Tolosa -una princesa occitana- és la trobada amb Gerbert d’Orlhac, el que serà el futur papa Silvestre II, “l’home més savi del seu temps”.
Aquí podríem fer un petita crítica relativa a la representació que se’ns fa de Gerbert d’Orlhac a la sèrie -interpretat per l’Albert Triola. Si tenim en compte que Gerbert va néixer al voltant de l’any 939, i que va trobar-se per primera vegada amb Borrell l’any 967, en el moment de l’encontre amb el comte el monjo rondaria els 28 anys. D’aquesta manera podem dir que cal imaginar-se un personatge més jove que no pas aquell que ens trobem en pantalla.
Però no ens aturem aquí amb Gerbert d’Orlhac, si us plau. Tal com bé s’explica en l’episodi, és la situació geogràfica privilegiada en què es troben els comtats catalans, a tocar de l’Al-Àndalus, -que si bé en l’aspecte militar era un contratemps, en el cultural va ser tot el contrari- la que va fer que en Gerbert s’interessés per seguir la seva formació en terres catalanes.
Gerbert va venir a Catalunya a estudiar el quadrivium, és a dir, l’aritmètica, la música, l’astronomia i la geometria. És, doncs, gràcies a la proximitat als musulmans, els quals van fer grans avenços en els camps, sobretot, de les matemàtiques i l’astronomia que Gerbert va poder formar-se als monestirs de Ripoll i Vic, els quals comptaven amb unes grans biblioteques, sobretot el primer. A partir d’aquests coneixements va ser possible que introduís a l’occident cristià, per exemple, el concepte del zero i l’ús de l’astrolabi per al càlcul de la posició de les estrelles.
Gerbert, però, no va estar pas sol en aquesta estada. Un personatge que el va tutoritzar i que va ser un dels més importants de la Catalunya del moment va ser el bisbe Ató de Vic, al qual trobem a faltar en aquest capítol.
L’estada de Gerbert va finalitzar el 970, moment en què va acompanyar a Borrell II i Ató a Roma per tal de què la seu papal restituís la província episcopal Tarraconense i separar els bisbats catalans de l’arquebisbat de Narbona, del qual depenien en aquell moment. Un cop a Roma, l’emperador Otó I el va nomenar tutor del seu fill, el futur emperador Otó II. També cal tenir en compte que Gerbert tenia unes grans ànsies d’aprendre la lògica, motiu pel qual va cercar un home in logica clarissimus, Geran, ardiaca de Reims, a qui Gerbert va ser confiat per ordre de l’emperador.
Tal com podem veure a l’episodi Gerbert va seguir mantenint llaços amb els comtats catalans, treballant per tal d’evitar la desfeta d’aquests a mans dels àrabs. L’error el trobem, però, en el fet que en l’episodi apareix Gerbert el 985, a Roma, aconsellant al papa de què ajudi a Borrell II contra Almansur. Sabem, però, que en aquell any Gerbert no era pas a Roma, sinó a Reims, on des del 983 va fer de conseller de l’arquebisbe Adalberon, des d’on va afavorir el nomenament d’Hug Capet com a rei de França. Sí que han quedat, d’altra banda, testimonis -que bé podrien haver aparegut al film- dels esforços que va fer Gerbert per tal d’intentar respondre a les demandes d’ajuda del comte Borrell després del desastre de Barcelona. Un exemple d’això és la carta escrita per Gerbert -a la fi del 987- en nom del rei Hug Capet, del qual era el secretari. En aquesta carta Hug Capet deia al comte Borrell, amb frases plenes d’amabilitat diplomàtica, que si volia ajut militar anés a Aquitània abans de la Pasqua de l’any 988 a prestar-li fidelitat, enlloc de pactar amb els àrabs. En l’estil, però sobretot en la moderació de les frases i conceptes, traspua clarament l’amistat de Gerbert pel seu antic protector, el comte de Barcelona.
Quelcom que, al nostre parer, també s’hagués pogut veure reflectit en aquest darrer episodi hagués pogut ser la gran riquesa de Còrdova. D’entre totes les ambaixades que va enviar Borrell II a la capital califal el cronista Muhiyit al-din Ibn al-Arabi, a través d’un text de caràcter èpico-històric, a tall d’exemple, en va parlar de la següent manera:
“Una ambaixada de cristians d’Ifrang havent-se presentat per veure el califa, aquest volgué omplir-los de por mostrant-los la magnificència de la seva reialesa. Féu estendre catifes des de la porta de Còrdova fins a la porta del seu palau de Medina al-Zahara en la distància d’una parasanga i col·locà a dreta i esquerra del camí una doble fila de soldats que portaven desembeinats uns amples sables allargats que sostenien tocant-se de puntes com les bigues d’un taulat. Per ordre del sobirà els diputats avançaren sota aquest passatge cobert. La por que els causà aquesta presentació fou gran, i així hagueren de fer camí fins a la porta de Medina al-Zahra. Des d’aquesta porta fins al lloc on havia de donar-se l’audiència, el califa havia fet cobrir el sòl de peces de brocat i havia fet col·locar en certs indrets dignataris que haurien pogut ésser presos per reis, ja que seien en magnífics setials i anaven revestits de brocat i de seda. Els diputats cada vegada que veien un d’aquests dignataris es postraven, imaginant-se que es tractava del califa; però els era dit: “Dreceu-vos; no és més que un esclau entre els seus esclaus”
Tot havent fet un intent per mostrar aquesta riquesa de la cort cordovesa, potser, s’hagués pogut trencar amb la monotonia de les escenes interiors de la sala del tron comtal de Barcelona i, alhora, fer justícia al palau de Madínat az-Zahrà, més enllà de l’escena dels banys àrabs -tot i que podem comprendre les limitacions en la producció del telefilm.
Una altra llicència històrica que creiem que s’han pres a l’episodi seria, justament, l’escena als banys on Almansur i l’ambaixador del rei pacten deixar desemparats els comtats catalans enfront del pròxim atac musulmà. No creiem, doncs, que s’hagués produït tal conxorxa anticatalana. El més probable és que Lotari I -penúltim rei de la dinastia carolíngia- tingués prou problemes per a solucionar el conflicte que mantenia al comtat de Verdum i per a recuperar-se dels seus problemes de salut com per a poder prestar ajut als catalans. Si més no, l’escena de la trama entre els cordovesos i els francs és molt més novel·lesca.
Abans de finalitzar la ressenya permeteu-nos, d’altra banda, donar una mica d’oxigen a la nostra dèria formativa de diplomatistes. Trobem d’un gran interès els comentaris que fan, cap al final del capítol, els doctors Salrach i Cingolani pel què fa a la conservació dels documents per part dels barcelonins durant la ràtzia d’Almansur; “allò més valuós que tenien”, afirmen. I és que no es fa més palès l’aforisme llatí “verba volant, scripta manent” (“les paraules volen, l’escriptura queda”) que en casos així. Tot i que al segle X no podem parlar encara d’un cos notarial públic establert als comtats catalans -aquest arribarà de la Península Italiana al segle XIII- sí trobem una forta voluntat de la població de deixar constància de les seves possessions i dels seus actes. Ens hauríem d’imaginar, doncs, aquests barcelonins acudint als monestirs propers -ja que eren els llocs on es coneixia l’escriptura- com Sant Pau del Camp o Sant Pere de les Puel·les a deixar per escrit les seves compravendes i demés transaccions entre privats. D’aquesta manera, gràcies a aquesta producció, i tota la posterior, Catalunya és, després d’Itàlia, el territori de l’Europa llatina amb més documentació de temàtica notarial medieval. Sabem, però, que el procés de redacció de pergamins no és de l’atractiu de les batalles…
Finalment, per acabar de fer alguna esmena a l’episodi, podríem parlar de l’escena final, on el comte Borrell fa una arenga als barcelonins -que potser peca per presentar un rei gairebé revolucionari, per allò de “respectarem a tots els homes i territoris” o bé allò altre de “no ens deurem a ningú més que a la nostra gent”- que s’arrosseguen després de la desfeta i on podríem dir que proclama de facto la independència dels comtats. Aquesta “independència” no es va produir el 985, immediatament després de la derrota a mans d’Almansur. L’emancipació va esdevenir-se posteriorment, el 988, moment en què Borrell II no va acudir a jurar fidelitat al rei Hug I, de la nova dinastia arribada al tron dels francs, els Capets. A partir d’aquest moment els comtats catalans, al capdavant dels quals trobarem el comte de Barcelona -recordem l’etimologia del mot principat- s’aniran expandint, guanyant força i renom fins a esdevenir la gran potència medieval que va ser Catalunya, formant part de la Corona d’Aragó, la qual tots coneixem, i que trobem reflectida en la frase de Roger de Llúria, recollida a la Crònica de Bernat Desclot:
“Ne sol hom pens que galera ne altre vexell gos anar sobre mar, menys de guiatge del rey d’Arago; ne encara no solament galera, ne leny, mas no creu que nengun peix se gos alçar sobre mar, si o porta hun escut o senyal del rey d’Arago en la coha […]”.
Francesc Collado Sànchez Francesc Collado (Sabadell, 1992) és graduat en Història per la Universitat de Barcelona (2011-2015), on també va cursar el Màster en Cultures Medievals (2015-2017), que va finalitzar amb el treball El notariat públic a la vila de Sabadell (meitat del segle XIV). Estudi de l’activitat, dirigit pel Dr. Daniel Piñol (UB). També va cursar, a Roma, el Diplôme Européene d’Études Médiévales (2016-2017), organitzat per la Fédération Internationale des Instituts d’Études Mediévales (FIDEM). Actualment cursa el Doctorat en Cultures Medievals a la Universitat de Barcelona, i sota la direcció del Dr. Piñol prepara una tesi doctoral sobre el notariat medieval a la vila de Sabadell, des dels seus orígens fins al segle XV.
