A finals dels anys seixanta i principis del setanta es plantejaren, de la mà del moviment feminista, diferents debats entorn el treball domèstic. Actualment -tot i no existir acords sobre els límits del seu contingut- la sociologia, l’economia o els estudis feministes usen majoritàriament el terme “treball de cures” per fer referència als diferents debats i teories desenvolupades en aquest àmbit.
El treball de cures, anomenat també treball reproductiu, fa referència a les tasques necessàries per a la reproducció social, entès com un complex procés de treball, que té per objectiu la reproducció de la població, de les relacions socials i, en particular, de la força de treball. Un treball que és realitzat majoritàriament per les dones i que, en les societats occidentals, no rep reconeixement social, polític ni econòmic; enfront del treball productiu assalariat, que ha estat discursivament assignat als homes –tot i la presència de dones en aquest– i sí que gaudeix d’aquest valor.
Tant aquest reconeixement diferenciat com l’organització dels diferents treballs en funció del gènere són producte d’un llarg procés històric que començà a gestar-se durant la transició al capitalisme liberal.
Abans de la industrialització les dones realitzaven feines de caràcter productiu a la llar o pel consum familiar, com per exemple filar o teixir. Així doncs, el mercat i la família no eren àmbits estrictament separats, sinó que es trobaven interrelacionats. La industrialització, però, suposà una ruptura de la família tradicional com a unitat productiva, buidant-se de les funcions de producció. A diferència del que passava a les famílies camperoles o artesanes, les tasques productives passaren a realitzar-se fora de la llar: aquells productes anteriorment realitzats a casa, des de la roba fins a les conserves, a poc a poc es van començar a produir en fàbriques. Com a conseqüència d’aquest procés, les cures se situaren al centre del treball familiar domèstic.
Així mateix, i lligat a la separació de l’esfera productiva i reproductiva, a finals del XIX el pensament econòmic associà el treball productiu únicament al treball de mercat remunerat, devaluant el treball domèstic. Les feines realitzades per les dones dins de la llar passaren progressivament a considerar-se com a improductives. Mentre que en el segle XVIII es tenia en compte la contribució de les dones a les economies familiars i, per tant, aquestes eren considerades agents socialment productius –tot i que la majoria d’activitats que realitzaven eren de cura de la llar i la família–; a partir segle XIX, deixà de veure’s com a treball perquè no formava part del mercat remunerat. Alhora, i com a resposta, es produí l’elevació moral de les cures i el desenvolupament de la cultura de la domesticitat.
Prèviament a la consolidació d’aquest model, durant la segona meitat del segle XVIII, es començaren a qüestionar un seguit de pràctiques anteriorment acceptades, tals com l’estesa pràctica de relegar les tasques de la llar i de cures al servei domèstic. Els discursos mèdics, filosòfics i estadístics atribuïren a les mares la responsabilitat d’una població sana i abundant, que es considerava com a garant de la riquesa de les nacions.
Al mateix temps es produïren canvis entorn de les concepcions de la família, la maternitat i la infància, la nova ideologia de la domesticitat assignà per “naturalesa” el treball de cures a les dones. Així, la consolidació d’aquest treball com unes tasques femenines sense valor econòmic va anar acompanyada de la implantació d’un discurs higienista que donava importància a tot allò referit a la reproducció social i la salut de la “raça”. Al llarg del segle XIX, la rellevància que es donà des dels discursos mèdics i socials a la maternitat va permetre que arrelés amb força el prototip de dona-mare simbolitzat sota el model de l’àngel de la llar.
Va ser d’aquesta manera com les dones de classes benestants i mitjanes –sobretot les casades– començaren a dedicar més temps als treballs domèstics i de cures. Tanmateix, aquest model de domesticitat també es traspassà a les classes treballadores, fet que queda reflectit en les reivindicacions dels sindicats –majoritàriament integrats per homes–, els quals exigien el salari familiar. Aquest havia de ser un salari suficientment elevat perquè les dones no haguessin de treballar al mercat laboral i es poguessin dedicar de forma exclusiva a la llar, coincidint amb el model del “pare guanyador del pa” difós per la burgesia.
Això comportà canvis en el model de divisió sexual del treball i de les identitats associades a cadascun dels gèneres. Mercedes Arbaiza, que ha estudiat el cas basc, determina diferents models identitaris femenins que es desenvolupen en relació al treball. La historiadora argumenta que a l’inici de la industrialització les dones s’identificaven amb la imatge de la dona obrera. Així, aquestes dones treballadores «se reconocían como mujeres robustas, fuertes, con rasgos que les acercaban al prototipo de hombre trabajador». Al llarg del segle XIX, però, aquesta identitat mutà, arrelant la figura de la “mestressa de casa”, un rol que adquirí un caràcter professional i que exigia una formació adequada.
D’aquesta manera, i més enllà del cas basc, les tasques domèstiques i de cures desenvolupades per les dones adquiriren una nova dimensió moral, tot i no ser valorades econòmicament. Els manaments que recaigueren sobre elles, empeses ara a assumir totes les tasques relacionades amb la vida familiar, van suposar una important disminució del que fins al moment havia sigut el grup ocupacional més nombrós, i no només entre les dones: el servei domèstic. Així, es produí un procés gradual de substitució del servei domèstic –a l’aristocràcia i les classes mitjanes– i del realitzat per familiars o veïnes de famílies treballadores –a les classes baixes– per les mestresses de casa.
Aquest procés s’accentuà durant la primera meitat del segle XX, quan es produí una “revolució industrial” a la llar. Ruth Schwartz Cowan, qui reflexiona al voltabt de l’impacte dels canvis tecnològics a les llars nord-americanes de classe mitjana, reivindica l’ús del terme de “revolució industrial”, ja que considera el treball domèstic com a treball productiu i, a les mestresses de casa, com a força de treball.
Entre els anys 20 i 30 del segle XX, s’estengué entre les llars de les classes mitjanes nord-americanes l’ús de l’electricitat, les planxes elèctriques, les rentadores, l’aigua calenta i les cuines de gas, entre d’altres. Aquestes grans transformacions tecnològiques, sumades a altres factors com la disminució del nombre de membres que dinaven a casa donada les llargues jornades laborals de fills i marits, havien de suposar un estalvi de temps considerable per a les mestresses de casa.
Si bé es reduí el temps dedicat a una sèrie de tasques –com per exemple no haver d’encendre la cuina amb llenya o petroli– gràcies a la introducció d’aquests nous elements, el temps del treball domèstic no va disminuir. Les dones que no treballaven de forma assalariada dedicaven a les tasques de la llar 52 hores la setmana el 1924, i 55 hores el 1960, tal com comptabilitza pel cas nord-americà Joan Vanek.
Tot i el descens del nombre de fills, hi hagué un augment del temps dedicat a la cura d’aquests, fet que estigué influït per les noves teories sobre la cura infantil. Per altra banda, també es donà un augment del temps per a desenvolupar activitats relacionades amb el consum de béns materials, als quals s’hi sumà la necessitat de desenvolupar noves habilitats i adquirir nous coneixements per a dur a terme aquest nou consum. Al mateix temps, els discursos mèdics i científics comportaren canvis en els hàbits d’higiene fent augmentar i intensificar la neteja.
Així doncs, en paral·lel a la desaparició del servei domèstic –que a finals de la dècada dels vint era total als EUA– i la substitució d’aquest per mestresses de casa, es produí una reducció del temps dedicat a certes tasques gràcies als canvis tecnològics. El temps dedicat a aquestes però, vingué substituït per l’augment de l’exigència de feines que ja es realitzaven –com per exemple el nombre de bugades a realitzar augmentà– o per noves funcions de les mestresses de casa que abans quedaven fora de l’àmbit domèstic.
Per tant, es produí no només un canvi tecnològic, sinó també un canvi en la ideologia associada a les tasques de la llar. Si bé abans de la Primera Guerra Mundial la premsa “femenina” explotava en els seus articles la temàtica de les dificultats de no trobar servent, després de la Guerra Mundial passaren a comentar la gratificació d’aquesta experiència. Es relacionaren les tasques de cures amb l’emotivitat femenina: una feina que es feia per amor i com a forma de proporcionar seguretat i salut als membres de la família. Simultàniament, i de forma contrària, s’explotà la culpabilitat d’aquelles dones que no complien les noves i exigents expectatives.
Si en temps de pau l’espai de la dona és la casa, en temps de guerra ho serà la nació. En el transcurs de les dues grans guerres l’experiència femenina a Europa i als Estats Units canvià. Les dones ocuparen llocs de treball considerats masculins, fet que estigué reforçat per l’incipient aparell de propaganda de la societat de masses. Un cop acabada la Segona Guerra Mundial disminuí la demanda de productes bèl·lics i, en conseqüència, la producció.
Això provocà el retorn de les dones a la domesticitat. Un retorn que, un altre cop gràcies a la societat de masses, va anar acompanyat de la creació d’un ideal de dona dedicada a la llar, la cura dels fills, la satisfacció del marit i les tasques domèstiques.
El 1963 Betty Friedan publicaria La mistica de la feminidad, que posà de manifest que la vida de les mestresses de casa de classe mitjana estatunidenques no s’assemblava gens a la imatge que mostraven els anuncis d’electrodomèstics, maquillatge o productes de neteja. Les dones es veien abocades a casar-se i ser mares cada cop més joves però, paradoxalment, començaren a medicar-se més que mai, patologitzant el seu malestar. Friedan anomenà aquesta insatisfacció generalitzada com “el malestar que no té nom”, terme que es populitzàamb certa velocitat. Això provocà que un fet considerat fins aleshores individual es convertís en una qüestió col·lectiva i, per tant, política.
Hem vist que en el trànsit de les societats de l’antic règim a les societats industrials tingueren un paper central els conflictes lligats a la reproducció social i, per tant, al treball domèstic i de cures. Això, comportà una redefinició dels rols de gènere i l’articulació d’un discurs que tractà el treball de les dones des d’una postura moralista i ja no com una activitat que aporta valor social. En aquest sentit, és interessant assenyalar que aquesta desvalorització contrasta amb el paper crucial que el treball domèstic desenvolupava en una societat encara sense Estat del Benestar. En definitiva, la desvalorització del treball reproductiu es donà, en aquesta etapa, en paral·lel al desenvolupament productiu.
En segon lloc, a principis del segle XX, observem com el suposat estalvi de temps que havia de comportar la introducció d’electrodomèstics i infraestructures modernes a la llar no comportà una disminució d’aquest. Es reduí el temps dedicat a algunes tasques però aquestes vingueren substituïdes per altres noves, o bé per l’augment de l’exigència de les que ja es feien. Això, estigué propiciat per canvis culturals, que mostren la variabilitat del treball de cures al llarg dels anys.
Aquest breu recorregut històric de les diferents característiques, pràctiques i concepcions del treball domèstic i de cures, així com la seva inestabilitat al llarg del temps, aporta eines per tal de qüestionar, sinó refutar, falsos essencialismes i naturalitzacions que lliguen el treball de cures a les dones de forma incondicional.
En l’economia capitalista, en què el centre de l’activitat és la producció, queden al marge les activitats necessàries per al manteniment de la vida, com ho són les tasques de cures. Unes tasques que han estat atribuïdes a les dones. En les societats preindustrials, el treball femení, en tots els seus vessants, gaudia d’un valor econòmic rellevant i era considerat com a tal. El pas a una societat industrialitzada, però, buidà de valor tot aquell treball necessari per a la reproducció de la vida, un treball assumit majoritàriament per dones i sense cap remuneració. Veure com s’han assentat certs discursos legitimadors de les pràctiques econòmiques establertes és una de les vies per rescatar un passat femení invisibilitzat sovint en el relat històric.
