La cultura en l’era del capitalisme: una aproximació al consum cultural

Imatge de portada: Persones caminant. Font: imatge de bedneyimages a Freepik. [05/06/23]

En el context actual en el qual vivim, les conseqüències del sistema econòmic establert es poden veure i analitzar en molts àmbits de la vida quotidiana. Hom és conscient que l’impacte de l’economia repercuteix a petita o gran escala en aspectes que afecten el ritme de vida des d’un punt de vista social, naturalment adquisitiu, però, també, cultural. En aquest darrer aspecte és en el que es pretén fer èmfasi en el present article, ja que és un àmbit que es veu fortament marcat pels corrents i les tendències canviants de la societat. 

En concret es vol parar atenció a les formes de consum que tenim sobre la cultura, entesa aquesta a grans trets, el com i per què predominen unes o altres maneres de consum i quines són les conseqüències d’això. Aquesta anàlisi podria donar, de fet, per un ampli estudi de casos dins del paradigma actual i, fins i tot, d’estudis i teories més àmplies i tècniques, però l’objectiu és ser capaços de traçar una petita pinzellada i sobretot convidar a la reflexió.

La cultura com a capital

Tradicionalment, el concepte que entenem per cultura sempre ha donat pas a una producció (cultural) amb diversos valors i simbolismes atribuïts. Si bé és cert que durant molt de temps aquesta ha estat a l’abast de pocs, la pregunta és si ho continua sent o no en alguns casos avui en dia. A través de les institucions, dels antics mecenes i, sobretot, del sorgiment de les polítiques culturals, la cultura s’ha recuperat en forma d’elements diversos per a la societat. Això ha permès crear els anomenats béns culturals que, alhora, han donat pas a les interpretacions, a les museïtzacions i a un sistema de recursos turístics, en molts casos contribuint directament al desenvolupament econòmic.

Així doncs, durant dècades, la cultura era entesa com un bé de caràcter elitista i considerada per uns pocs, però a partir de finals del segle XX en espais com les cases de cultura, les universitats o les biblioteques es comencen a generar el que actualment rep el nom de polítiques públiques i és així com es comença a considerar la cultura com un dret fonamental. Es comença a parlar de la democratització de la cultura i del lliure accés a aquesta.

Aquesta democratització implica obrir nous horitzons i, en conseqüència, atreu públics tan especialitzats, amb els que ja comptava prèviament, com amb un públic nou i no tècnic. S’obre un component social dins de la cultura que es fa més evident que mai. Però amb tot això es genera també un mercat de la cultura, és a dir, una economia cultural. Ben segur que el terme ‘indústries culturals’ és conegut per a molts, puix que comença a aparèixer a conseqüència d’aquest mercat que ofereix la cultura com un servei en funció de la viabilitat o del valor de la creació cultural. La industrialització massiva de la creació cultural obre les portes al que coneixem com a cultura de masses.

El concepte de la cultura de masses neix, doncs, al voltant del segle XX durant aquest procés d’industrialitzacions culturals i de consum més extens del que fins aleshores havia estat en cercles menys accessibles. Entendre la cultura dins d’una cultura de masses té una càrrega majoritària de connotació negativa pel que fa a la banalització i degradació del contingut cultural per un costat, però, també, com dèiem, és el resultat més visible de la lliure informació i del lliure accés. Autors com Max Horkheimer, Theodor Adorno o Edward A. Schils portaven a debat com a sociòlegs en les seves teories sobre els perills o les conseqüències d’aquesta massificació cultural, així com sobre els aspectes beneficials des d’un punt de vista social del canvi de paradigma.

La cultura com a oci

Segons la definició que fa el diccionari del concepte d’oci aquest respon com la diversió o distracció que es fa en els moments de temps lliure. Si es relaciona aquest concepte amb la cultura trobem que d’entrada no tenen cap lligam evident en comú. En canvi, la manera que tenim de consumir la cultura té molt a veure amb aquest concepte de distracció o diversió en moments de temps lliure o, fins i tot, d’alienació.^[1]El concepte d’alienació s’ha debatut i utilitzat en diverses disciplines com la psicologia, la filosofia, la sociologia, entre d’altres. S’interpreta com la pèrdua o carència … Continue reading És evident que el consum -perquè, recordem, dins del mercat cultural hi ha un consum cultural- està condicionat a molts factors lligats a les tendències canviants de la societat i sobre les quals de vegades hom no és del tot conscient.

El fet de relegar l’art, el patrimoni cultural i totes aquelles formes d’expressió cultural a un vessant de pur entreteniment fa que de manera gairebé inevitable aquestes passin a un àmbit secundari o de menys importància en relació amb altres qüestions que es consideren de primera necessitat dins la societat. En conseqüència, s’exigeix i s’espera del consum cultural menys del que s’exigeix en altres qüestions com podrien ser l’educació i la sanitat, entre d’altres. Així doncs, per exemple, sovint n’hi ha prou amb un museu que ofereix una exposició per entretenir i passar una estona agradable, que ens distregui d’aquelles coses feixugues i serioses del dia a dia i que ens permeti alliberar-nos de la càrrega de la rutina. Cada vegada més es busquen experiències sensorials, visuals i estètiques que siguin amenes i que no facin pensar gaire. Que compleixin el requisit principal d’un bon oci.

Una altra de les conseqüències d’aquest segon pla atorgat a la cultura en la nostra societat té d’algun mode impacte directe en la qualitat de la creació i el contingut cultural en si, però, també, en l’àmbit laboral per al mateix sector. Això vol dir que el sector laboral que ha generat el consum cultural està en molts casos devaluat. Només cal mirar com la gran majoria de contractes laborals que es fan en el sector cultural es regeixen sota el conveni del lleure, l’oci i l’entreteniment. Aquest fet, tot i que no s’entrarà en detall en aquest article, comporta moltes problemàtiques derivades d’una errònia categoria que, a la vegada, resulta en la precarització del servei i afecta tant al consumidor com a les persones que hi treballen.

El cas dels museus

Centrem ara la mirada en el que passa en les institucions culturals i, dins d’aquestes, en els representants per excel·lència de la preservació, difusió i la investigació del patrimoni cultural: els museus. Aquestes institucions no són alienes a les tendències, els ritmes i els desitjos de la societat actual i acaben adaptant la seva oferta cultural. Adaptar-se o morir. L’antropòleg britànic Daniel Miller, especialitzat en estudis sobre el consum i la cultura material, parla sobre una cultura de masses que arriba a les portes dels museus. Miller ens dona una visió optimista pel que fa a les noves relacions i eixos socials que aquesta cultura de masses pot donar-nos, tot pensant en un ventall de possibilitats creatives que s’obren. Però també té una visió menys optimista on explica com aquesta gran massificació i homogeneïtzació de la creació i oferta cultural no permetrà cobrir i arribar a altres sectors de la societat, que no hi seran representats o no es podran expressar. “No és un sistema d’una sola direcció. Si els museus i les galeries reconeixen que veure una exposició és un acte de consum, això farà que hi hagi estudis d’aquest consum, fet que repercutirà a canviar la concepció de les exposicions i en una millor comprensió de les col·leccions”.^[2]Ventosa Muñoz, SÍLVIA (1997). “Cultura Material i Consum de masses. Diàleg amb Daniel Miller.” Revista d’Etnologia de Catalunya. (Nº 10), pàgs. 131-139. El debat, doncs, està servit.

Conclusions finals

Recapitulant, trobem que en el context actual la cultura es regeix pel consum que se’n fa d’aquesta i que acaba determinant en molts casos allò que té èxit entre la societat i que, per tant, s’acabarà volent tornar a reproduir més vegades en altres contextos i espais i que impacta directament en la mateixa creació de continguts culturals. És difícil trobar espais on la cultura no s’entengui com un consum d’un producte, però aquest fet no hauria de tenir necessàriament una connotació negativa si es fa de manera que la qualitat de la creació cultural no es vegi perjudicada. 

Així doncs, són moltes les lectures que es poden extreure de la situació actual del sector cultural que, en afegit, s’ha trobat durant els últims anys de cara amb l’entrada de les noves tecnologies dins de la societat i, també, dins de les institucions culturals. És evident que hi ha hagut un canvi progressiu en la forma de comunicar i d’entendre el món i això ha derivat en situacions delicades per a la producció cultural, que ha necessitat evolucionar per entrar dins de noves corrents. També pateixen en aquest sentit les ciències com les Ciències Socials o les Humanitats, ja que aquestes han de passar per un filtre de ‘rendiment econòmic’ existent en les dinàmiques de mercat i molt sovint no aporten tant valor econòmic com altres disciplines amb més demanda dins del mercat econòmic. 

Ara bé, si es mira cap al futur, la situació pot desenvolupar en un paradigma canviant que podria acabar devaluant més encara el paper que s’atorga a la cultura dins dels nostres valors socials. Per poder fer front a això cal tenir un esperit crític sobre la producció cultural així com mirar de manera esperançadora el ventall de possibilitats que s’obren amb les noves tendències per tal d’arribar a la societat. En aquest aspecte és clau la divulgació cultural i l’educació en valors culturals, ja que seran els elements fonamentals i la base sobre la qual noves generacions aprendran el sentit d’una societat que respecta i considera la cultura un element clau per al desenvolupament d’aquesta i dels seus ciutadans.

Per saber-ne més

Adorno, T. L.; Horkheimer, M. (2007). “The Culture Industry”. A: Dialectic of Enlightenment: Philosophical fragments. Alemània: Schimd Noerr Gunzelin, pàgs. 94-137. [Treball original publicat el 1947].

Checa, F. (2004). “El museo en la era de la cultura de masas”. Revista de libros. Recuperat de: https://www.revistadelibros.com/el-museo-en-la-era-de-la- cultura-de-masas/ [12/05/2023].

Miller, D. (1987). Material Culture and Mass Consumption. Oxford: Basil Blackwell Ltd.

Shils, E. (1960). “Mass Society and its Culture”. Daedalus, vol. 89 (núm. 2), pàgs. 288-314.

Ventosa, S. (1997). “Cultura Material i Consum de masses. Diàleg amb Daniel Miller.” Revista d’Etnologia de Catalunya, (núm. 10), pàgs. 131-139.