Hi ha moltes maneres de matar.
Poden enfonsar-te un ganivet al ventre.
Negar-te el pa.
No curar-te quan estàs malalt.
Entaforar-te en un habitatge penós.
Empènyer-te al suïcidi.
Torturar-te fins la mort mitjançant el treball.
Dur-te a la guerra, etc Només algunes d’aquestes coses estan prohibides en aquest Estat.
– Bertolt Brecht
Des del passat vint-i-u de gener, grans manifestacions estudiantils sacsegen les ciutats més importants d’Itàlia per la mort d’un estudiant de divuit anys en una fàbrica, en ser esclafat per un tub de 150 quilos. La mort d’una persona jove sempre és quelcom tràgic i trist, veure acabar la vida d’algú de forma prematura és dolorós. Però aquest dol es converteix en ràbia quan aquesta mort podria haver estat evitada. Què hi feia l’estudiant Lorenzo Parelli treballant si encara estava en l’etapa formativa?
L’any 2015, es va realitzar a Itàlia una reforma educativa que introduïa el sistema dual alternanza scuola-lavoro en els estudis formatius, equivalent a l’FP Tècnica a l’Estat espanyol. El govern italià va maquillar aquesta innovació com una oportunitat pels joves estudiants per introduir-se al mercat laboral i agafar experiència en l’àmbit en què es volguessin especialitzar. Però res més lluny de la realitat: aquest nou sistema ofereix a les empreses mà d’obra gratuïta, la qual ha de treballar unes 400 hores anuals per poder obtenir el diploma formatiu. A més a més, el govern atorga certs avantatges a les corporacions com l’abolició de càrrecs en cas d’acomiadar l’aprenent, la desgravació del pagament de les quotes ASPI (atur) i la reducció a la meitat de la cotització per les companyies amb més de nou treballadors.
Així doncs, aquesta reforma no sembla haver estat pensada per afavorir el procés formatiu dels estudiants, sinó que ha estat construïda en clau empresarial. Les empreses obtenen, per tant, grans avantatges en la contractació d’aquests aprenents, més enllà de no haver-los de pagar. No cal anar-nos-en tan lluny per adonar-nos que és un problema estès també a Catalunya. Segons un estudi realitzat a la UOC el 2017, sis de cada deu becaris en pràctiques no tenen remuneració per la seva feina i, a més, la majoria d’ells són anomenats “falsos becaris”, ja que desenvolupen la feina d’un treballador corrent, però sense el sou, els drets laborals ni les condicions d’una persona contractada. Això comporta una enorme precarització del mercat laboral i la destrucció de llocs de treball pel fet que les empreses utilitzen aquesta mà d’obra barata per no haver de contractar i, per tant, no haver de pagar el sou d’un treballador.
Més enllà d’aquesta pauperització de les condicions dels estudiants en pràctiques, existeix una altra taca negra que recorre bona part dels llocs de treball: els accidents laborals. L’OMS i l’OIT van realitzar un informe el 2021 en el qual es mostrava que dos milions de persones morien anualment en el lloc de treball o per causes relacionades amb aquest. Accidents com la mort de 1130 persones de la indústria tèxtil a Bangladesh el 2013 a causa de l’ensorrament d’una fàbrica van fer remoure el vel que oculta l’explotació de milions d’infants i persones arreu del món i va emergir a la superfície una realitat crua, injusta i tacada de sang, de la qual se’n beneficien les grans multinacionals dia rere dia.
No cal anar a l’altra punta del món per comprendre que la mort i el treball assalariat tenen un vincle ben estret. Durant l’any 2020 a l’Estat espanyol, segons dades del Ministeri de Treball i Economia Social, van morir 751 persones en el lloc laboral i 4051 ho van fer entre el 2015 i 2020.
Treballem per poder viure, però paradoxalment milions de persones arreu del món moren mentre es guanyen la vida. El nostre dret a l’existència està subordinat a la necessitat de treballar, de vendre la nostra força de treball. Però quin motiu històric hi ha darrere de tot això? Per què estudiants tan joves com Lorenzo Parelli es troben en aquesta situació d’haver de treballar gratuïtament i posar en risc la seva vida? Sovint trobem en Marx bona part dels plantejaments teòrics que ens ajuden a comprendre la realitat social i econòmica que ens envolta. En aquest cas, els capítols XXIV i XXV del Llibre primer del Capital ens expliquen una dinàmica històrica que va possibilitar el sorgiment d’aquestes condicions capitalistes.
Però, abans de tot, ens cal entendre quines són les característiques que fan d’un treballador assalariat ser un treballador assalariat. Marx ens ho il·lustra amb una història d’un empresari anglès, el Sr. Peel, el qual està plenament decidit a emprendre una aventura empresarial a una de les colònies angleses, Nova Holanda, l’actual Austràlia. Així doncs, el Sr. Peel carrega en un vaixell tots els elements necessaris per iniciar el procés productiu en aquesta colònia a l’altra punta del món. Afegeix la maquinària necessària, aliments suficients per aguantar la travessia, diners com a capital inicial per arrencar la fàbrica. Fins i tot va ser tan previsor que va incloure 3.000 obrers amb les seves famílies, per tenir la força de treball suficient per posar en marxa tot el mecanisme productiu.
Un cop el Sr. Peel va desembarcar a Nova Holanda amb tots els elements essencials per començar a produir i obtenir benefici, va veure que un dels factors clau havia desaparegut per art de màgia. Tota la classe treballadora importada des d’Anglaterra, un cop va trepitjar les terres verges d’aquella colònia anglesa, es va esfumar. Desubicat, el Sr. Peel va començar a buscar la seva classe obrera ja dispersa per aquelles terres en procés de colonització, però només trobava indígenes i persones amb accent anglès que de cap manera volien dedicar part del seu dia a treballar pel Sr. Peel. Què se n’havia fet d’aquella classe treballadora que a Anglaterra estava desesperada per vendre la seva força de treball? Què s’havia deixat el Sr. Peel de carregar al vaixell per no poder tirar endavant la seva aventura empresarial?
D’aquesta història en podem treure un aprenentatge essencial per entendre les condicions que fan a un obrer ser un obrer, les condicions que van forçar a Parelli a anar a treballar sense cobrar en un lloc on les baixes mesures de seguretat li van costar la vida. Precisament el que s’havia deixat de carregar en el vaixell el Sr. Peel eren les relacions de producció capitalistes: els obrers anglesos tan bon punt van aterrar en unes terres verges sense tancaments de les quals podien alimentar-se, conrear-les i obtenir els fruits suficients per viure, van deixar de ser obrers. Ja no necessitaven treballar per un altre per poder menjar, tenien el control dels seus propis mitjans de subsistència.
En definitiva, la característica principal d’un treballador assalariat és la seva condició com a desposseït dels mitjans que garanteixen la seva existència. Però aquesta despossessió no és innata, sinó que es tracta d’un procés conscient d’espoli per part de les classes dominants cap a les classes populars, que segles després segueix en actiu fins avui dia. La separació de la població dels recursos que li proporcionen els productes necessaris per poder viure s’anomena procés d’escissió i va des de l’expropiació de terres comunals en els inicis de l’etapa colonial i el cercament del sòl en les terres angleses, fins a fenòmens més moderns com la privatització de la sanitat o l’educació, el fet d’incentivar a l’endeutament i el consegüent impagament d’hipoteques que culmina amb els desnonaments, etc. Aquesta acumulació per despossessió és un dels eixos vertebradors que fa rodar l’engranatge del capital, el qual provoca que dia rere dia estiguem més desposseïts, és condició necessària per a l’existència d’aquest sistema, ja que, si no, tal com li va passar al desafortunat Sr. Peel, els obrers deixaríem de ser obrers i renunciaríem, per tant, a treballar per algú altre.
La mort de Lorenzo Parelli omple de ràbia els carrers d’Itàlia, però aquesta mort té uns responsables. No és només Parelli, sinó milers de treballadors que moren any rere any als seus llocs de treball. No són accidents laborals, són assassinats. I en els moments on aquesta ràbia es generalitza és clau recordar que, tot i les millores que tinguem en les condicions laborals i en la seguretat en el lloc de treball, vivim en un sistema econòmic que continua perpetrant les mateixes injustícies socials que en el moment de la seva gènesi.
Que els i les estudiants italianes i totes les persones del món que viuen aquests abusos sistèmics en primera persona aixequin la mirada davant de cada Sr. Peel i recuperin, altre cop, allò que mai hauria d’haver deixat de ser seu.
