Quan el dia 4 de novembre de 2008, Barack Obama va ser escollit com a 44é president dels Estats Units, molts nord-americans –i ciutadans de molts altres països— van creure complert el famós “I have a dream” de Martin Luther King. El famosíssim discurs del carismàtic líder afroamericà va marcar una fita memorable en la lluita en favor de la igualtat de drets entre persones blanques i negres, però no en va ser, en cap cas, el punt d’inici, ni molt menys el final. La història dels ciutadans afroamericans als Estats Units mai ha estat fàcil: des de la mateixa fundació del país es van veure abocats a treballar en condició d’esclaus. I si bé aquest cruel sistema va ser abolit, el racisme va seguir prosperant, i fins i tot augmentant, entre grans ventalls de la població blanca.
Els esclaus: desobeir gairebé és morir
El final de l’esclavisme va arribar després de la guerra de Secessió –que amagava molt més que aquest motiu—, però la idea que aquest sistema havia de desaparèixer es va anar forjant amb els anys. No va ser una il·luminació ni una croada personal de Lincoln. A moltes esglésies, des de dècades abans de la guerra, existia el debat sobre si era de bons cristians considerar inferiors a criatures humanes que, segons Déu, havien de néixer lliures. D’altra banda, s’ha de dir que aquests debats no van inquietar massa a les altes esferes polítiques, ja que no s’arribaven a resoldre mai. Davant les escasses perspectives i les desavinences sobre l’alliberament dels esclaus, l’actitud que van adoptar alguns cristians va ser la de tractar els seus de la millor manera possible. Aquesta era, en gran mesura, la realitat d’aquelles persones que posseïen un o dos esclaus domèstics.
Mentrestant, la situació a les grans plantacions era diametralment oposada; allà no arribaven els debats ni cap mena de voluntat emancipadora. No només per una qüestió ideològica, sinó sobretot per una d’econòmica: l’esclavisme era el sistema que sustentava tota l’economia sudista. Davant aquesta situació, la desobediència que podien presentar els esclaus es manifestava, fonamentalment, en dues opcions: intentar fugir o intentar revoltar-se; la resposta d’alguns esclaus a la violència, injusta i cruelment legal, que s’emprava contra ells. Nat Turner, l’any 1831, va encapçalar la major de les revoltes esclaves, que es va cobrar la vida de 55 persones. Turner va ser detingut mesos més tard i executat a la forca, i la seva revolta va provocar un enduriment de la repressió i una supressió dels drets de les persones de raça negra a l’estat de Virgínia. Tot i això, s’ha de dir que la revolta de Turner no va ser la més nombrosa: vint anys abans, el 1811, Charles Deslondes va aconseguir reunir un exèrcit de fins a 500 esclaus. Va recórrer diverses plantacions en cerca de suports, i això va ser la seva perdició: els propietaris esclavistes van donar la veu d’alarma, i una milícia d’homes blancs, més nombrosos i ben equipats que els esclaus, van esclafar l’aixecament amb gran violència: 80 esclaus van ser ajusticiats, 50 d’ells decapitats.
Pel que fa als esclaus fugitius, la seva situació era també molt complicada. Si no aconseguien fugir, se’ls acostumava a aplicar càstigs físics molt severs i se’ls exposava a situacions humiliants, quan no se’ls ajusticiava. I si la seva fugida tenia èxit, en qualsevol moment podien ser capturats i retornats a la plantació, on eren víctimes dels maltractaments abans esmentats.
La desobediència entre els esclaus tenia un marge d’acció molt limitat, enormement condicionat per una legalitat brutalment implacable contra ells que desembocava en uns càstigs sense mesura. Si ho comparem amb la desobediència civil dels afroamericans de mitjans i últim terç del segle XX, veurem que hi ha clares diferències. La primera, evidentment, de context: la situació entre els esclaus del segle XIX i la dels homes negres lliures de 1950, presenta àmplies diferències tot compartint l’estigma racial. La segona, de mètodes: les anteriors diferències de context van provocar que els diversos col·lectius adoptessin una forma de lluita o una altra. Així, la lluita per la consecució de la igualtat racial a la segona meitat del segle XX va apostar pel pacifisme, un fet que va venir donat per la mentalitat social de l’època, l’aparició de la premsa de masses i la seva condició de ciutadans lliures.
La lluita abans de Rosa Parks
S’acostuma a dir que el boicot als autobusos de Montgomery l’any 1955 és l’inici de la lluita per la igualtat de drets racials als Estats Units. Realment, el que va significar va ser un pas endavant en aquesta lluita, un fet diferencial, però cal situar-nos en context i antecedents abans d’arribar fins aquí.
Els esclaus van ser alliberats de iure fins i tot abans del final de la Guerra de Secessió, però la seva condició social, remuneració i treballs als quals es van veure abocats no van contribuir a millorar la seva condició. Segles de racisme no es podien esborrar d’un dia per l’altre mitjançant una llei o per la força de les armes. Els nous homes lliures, a més, no van ser reconeguts com a ciutadans fins al 1868 – tres anys després de finalitzar la gerra—, i van patir la violència de grups racistes i d’extrema-dreta, com el Ku Klux Klan. El 1870, la quinzena esmena a la Constitució decretava que un ciutadà no podia ser privat de votar per la seva condició d’ex-esclau, tot i que a estats com Texas va haver-hi traves fins a 1944. De fet, va ser tota una odissea aplicar les lleis constitucionals i superar tots els tecnicismes emprats als estats del Sud per evitar que es fessin efectius els drets civils dels ciutadans afroamericans. Delaware, per exemple, va rebutjar l’aplicació de la tretzena esmena, la que alliberava els esclaus. Aquest és un cas curiós d’un estat que, tot i ser partidari a l’esclavisme de la forma més aferrissada, va mantenir-se dins de la Unió durant la guerra civil americana. En definitiva, tot i la derrota dels estats esclavistes a la guerra i que el govern va intentar que s’apliquessin les lleis per l’alliberament dels eslaus i per garantir-ne els drets, des de Sud es va fer tot el possible per mantenir l’statu quo anterior a la guerra. La majoria dels estats no van acceptar la tretzena esmena fins que no se’ls va imposar, i altres la van ratificar de manera simbòlica amb molts anys de retard, com va fer Mississipí… l’any 2013.
Durant els anys posteriors a la Guerra Civil, les prioritats del govern dels Estats Units es van anar allunyant de l’equiparació de drets entre blancs i negres. El conflicte havia fet molt mal, el procés de reconstrucció va ser llarg i costós i l’explosió econòmica del país va anar silenciant el “tema sudista i racial”. Però per aquells que vivien la desigualtat cada dia, aquells la vida dels quals estava condicionada pel seu color de pell i que patien discriminacions sistemàtiques, era impossible que oblidessin aquesta lluita i no la posessin en primer terme: per necessitat, dignitat i humanitat. L’any 1909 es va fundar l’NAACP, “National Association for the Advancement of Colored People”: és a dir, l’associació nacional pel progrés de les persones de color. Tot i aquesta denominació i l’objectiu que perseguien, l’associació estava formada per persones de diverses procedències i races, amb predominança d’homes blancs i una important participació de la comunitat jueva. Durant anys va ser una organització pionera en la lluita pels drets de les persones negres, organitzant manifestacions i influint a nivell polític, però es va topar amb un govern amb altres prioritats –les dues guerres mundials, per exemple— i uns estats sudistes impenetrables, que actuaven com un bloc homogeni contra qualsevol amenaça de progrés pel que fa a les qüestions racials.
No va ser fins acabada la II Guerra Mundial que les autoritats federals van posar-se a treballar de forma més insistent en aquest sentit, que fins aleshores havia quedat en un segon terme. Això no vol dir que durant el conflicte armat no existís consciència a nivell social, al contrari: va ser durant aquesta guerra quan més es van enfortir les manifestacions en favor dels drets civils. El govern de Harry Truman va eliminar la discriminació racial als llocs de treball federals i a les forces armades, però ràpidament va quedar clar que per qualsevol altre avenç, la iniciativa l’havia de prendre la població; especialment durant l’època d’Eisenhower. Tretze pares d’alumnes afroamericans va marcar una gran fita l’any 1954, amb el cas “Brown contra el Consell d’Educació de Topeka”, que va acabar decretant que les escoles segregades vulneraven el dret d’igualtat educativa. Fins aleshores imperava el “separats però iguals”: les escoles no havien d’estar segregades obligatòriament, això era il·legal, però sí que tenien aquesta possibilitat. És un dels tecnicismes que hem esmentat i que va mantenir un pols permanent contra la igualtat racial, però la denúncia d’aquests pares va marcar una fita històrica amb la resolució de la Cort Suprema dels Estats Units.
Un clar camí a seguir
I és en aquest context quan, l’any 1955, la població afroamericana va decidir organitzar un boicot als autobusos de Montgomery; el motiu va ser la detenció de Rosa Parks, una ciutadana de raça negra que va ser arrestada per negar-se a cedir el seu seient a un home blanc. La vaga es va allargar durant més d’un any, un temps en el qual la comunitat afroamericana va demostrar la seva unitat, força i excel·lent capacitat organitzativa. El final de la vaga va venir donat per una gran victòria: no només per la sentència que decretava il·legal la segregació racial als transports públics, sinó també pel triomf de la lluita pacífica i la desobediència civil. Des d’aleshores es va obrir un camí en què els afroamericans van sortir mot reforçats en ànims, i amb esperança de seguir acumulant triomfs en la lluita per l’equiparació de drets. Havia quedat clar que el govern començava a prendre’s amb més seriositat l’objectiu d’acabar amb la segregació, però també que havien de ser els afroamericans els que donessin el primer pas. La majoria d’ells van seguir escollint un model de lluita pacífica que, combinat amb unes reivindicacions justes i honestes, van fer que bona part de l’opinió pública es situés a favor seu. L’any 1956, el boicot als autobusos es va repetir a la ciutat de Tallahassee, Florida, amb una nova sentència favorable per acabar amb la segregació al transport públic. Però fins i tot aquesta victòria, i també la dels autobusos de Montgomery, va haver de ser avalada per la lluita de la població: els Freedom Riders van ser una organització que va vetllar pel compliment de les sentències que declaraven inconstitucional la segregació al transport públic, i van ser durament atacats per la violència supremacista blanca.
La dècada de 1960 no va ser fàcil ni tranquil·la per la comunitat afroamericana, però va resultar decisiva en la seva lluita. L’administració del president John F. Kennedy, en un principi, no va intervenir de forma enèrgica en les reivindicacions de la comunitat afroamericana, però la força dels esdeveniments va forçar una major voluntat política. L’any 1963, diversos col·lectius d’afroamericans van decidir d’intentar acabar amb la segregació racial als comerços de Birmingham, Alabama (mateix estat que Montgomery, allà on la segregació estava més estesa i arrelada entre la població). El seu desafiament pacífic, basat en ocupació d’edificis i manifestacions no violentes, va ser brutalment reprimida per Bull Connor, el comissionat de seguretat pública de la ciutat, d’extrema dreta i simpatitzant del Ku Klux Klan. Les imatges dels manifestants, entre els quals hi havia nens, atacats amb gossos policies i canons d’aigua, van commocionar al país i van obligar als polítics a no mirar cap a un altre costat. Martin Luter King, líder visible de la manifestació, va ser empresonat sota un règim molt estricte de confinament en solitari, però l’enèsim capítol repressiu va portar a una nova victòria: va finalitzar la segregació a la majoria de comerços del centre de Birmingham, es va alliberar als empresonats en les manifestacions i es van obrir nous canals de diàleg entre líders negres i blancs.
King va encapçalar, pocs mesos després, una gran manifestació que va acabar al monument a Lincoln, on va pronunciar el seu famós discurs. Dies més tard, després de l’enèsima reivindicació i mostra de força de la comunitat afroamericana: John F. Kennedy va pronunciar un discurs televisat en que parlava de l’obligació de la nació d’aconseguir la igualtat entre tots els ciutadans. Aquest cop d’efecte del president va venir acompanyat d’un altre: per primera vegada, un afroamericà va ser nomenat per un càrrec públic: Thurgood Marshall, membre de l’AANCP, va ser escollit com a jutge federal. Durant aquests anys, el moviment pels drets civils dels afroamericans també va cobrar un nou impuls al confluir amb el moviment pels drets civils de les dones, i van unir esforços. Mesos més tard, Kennedy va ser assassinat i Lyndon Johnson va finalitzar el programa legislatiu: la llei de drets federals, promulgada el 1964. Amb ella, el govern dels Estats Units va aprovar la Llei de Drets Civils, que dotava de plenes competències al Govern Federal per prohibir la discriminació racial. Entre d’altres mesures, decretava il·legal la segregació als llocs de treball. El títol complet de la llei parla per si sol: Una llei per fer complir el dret constitucional a votar […], contra la discriminació en allotjaments públics […], per protegir els drets constitucionals en l’educació pública […], per prevenir la discriminació en programes assistits del govern federal […].
Però no tot eren progressos per a la comunitat negra: Luther King rebia pressions a dues bandes. Primer, per part d’un govern encapçalat per Lyndon Johnson , que li demanava que pacifiqués els ànims. La relació de King amb el president va arribar a ser estreta, però es va deteriorar quan el líder negre va començar a ser una de les cares més visibles contra la guerra de Vietnam. I d’altra banda, els sectors afroamericans més partidaris de la violència també van pressionar a King, demanant-li accions més contundents.
Aquestes reclames de contundència van venir per part de sectors del Black Power, un conglomerat de moviments que proclamaven l’autodefensa, l’emancipació de les persones de raça negra, i que en alguns casos eren favorables al separatisme: una nació per cada raça. Un dels grups que integraven aquest ampli conjunt del poder negre era el partit Panteres Negres, tot i que en el seu cas no volien lluitar per dues nacions separades, sinó per la unió de la classe obrera, sense distinció de races, contra el model productiu capitalista. Aquesta organització va adoptar un estil enginyós d’autodefensa, en què aprofitava la legalitat per defensar a la comunitat afroamericana: intimidaven amb armes de foc als policies, que tenien per costum utilitzar la brutalitat física contra les persones negres. Portar armes de foc no estava prohibit, i cap policia tenia ganes de saber si les que duien les Panteres Negres estaven carregades o no. Però a part d’aquestes brigades enginyoses, que van resultar molt útils, les Panteres Negres van tenir una immensa labor social: amb els donatius dels seus membres, es van posar en marxa programes per ajudar a les persones més desfavorides –com els esmorzars gratuïts o clíniques dentals— i es van crear les Escoles d’Alliberació –que optaven per un model que trencava amb l’educació racista i segregada.
El final del camí?
La dècada de 1960 també va tenir molts altres episodis reivindicatius i tràgics. Els sectors més extremistes sempre havien infligit una dura violència contra la comunitat afroamericana, i van fer d’aquests atacs la seva forma de resposta a qualsevol pas endavant en el final de la segregació. A més dels aldarulls i la violència desbocada a Montgomery, altres ciutats van viure greus incidents. L’any 1960, diversos estudiant afroamericans de Carolina del Nord van demanar que se’ls atengués al mostrador per a blancs. Quan se’ls va demanar que marxessin, van organitzar una asseguda massiva en senyal de protesta. El 1962, James Meredich va tenir problemes, a causa de la seva raça negra, per entrar a la Universitat de Mississipí. Durant aquests anys, les protestes contra la segregació, la majoria pacífiques, van ser habituals a les universitats estatunidenques. Més violents van ser, en canvi, els enfrontaments de 1964 a Watts (Los Ángeles), o els de 1967 a Detroit, amb 48 víctimes. Entremig, el 1965, Malcom X, líder afroamericà proper a Black Power, va ser assassinat: oficialment per un musulmà negre, però amb diverses teories que apunten interessos de l’FBI per fer desaparèixer al líder afroamericà de Nació de l’Islam.
Va haver-hi un punt d’inflexió en la lluita pels drets racials, un instant que va trencar el pacifisme i va impulsar a una part de la comunitat negra a optar per una lluita violenta. L’any 1968, va ser assassinat Martin Luther King. No era un líder qualsevol: era la imatge de l’esperança i la reivindicació, era aquella persona que havia liderat tantes victòries per a una comunitat molt maltractada. El seu assassinat va ser l’espurna que va encendre unes flames que ja portaven anys caldejades, i molts afroamericans van plantejar-se la lluita violenta, i alguns van optar per aquesta via. M’agradaria acabar aquest article de manera lineal, i explicar que després de la Llei de Drets Civils de 1964, la lluita es va poder donar per finalitzada i que avui dia ja és una fase més que superada. Però la història no és lineal (o, com a mínim, no ho és sempre), i el cert és que l’escletxa racial segueix sent evident als Estats Units. O potser hem oblidat els tristos episodis de Charlottesville? O els abusos de poder i assassinats de ciutadans negres a mans de policies blancs? I si bé és cert que la llei de 1964 va tenir uns efectes gairebé immediats en molts àmbits, i que va contribuir al compliment d’uns drets que ja feia anys que s’havien establert, també és veritat que la qüestió de base no es solucionarà només amb la legalitat.
La lluita dels afroamericans i afroamericanes als Estats Units no hauria estat factible sense la desobediència civil. Lluitar per uns drets, per unes victòries i fins i tot per l’aplicació d’aquestes victòries. Si haguessin optat simplement per no lluitar i deixar l’acció a mans del govern, a dia d’avui els seus drets encara serien trepitjats. Si haguessin optat per la lluita agressiva, haurien entrat en una espiral de violència: un camp en què la ultradreta blanca n’era una experta, i haurien deixat un rastre encara major de víctimes i uns resultats polítics i socials molt menys efectius als que es van obtenir amb la desobediència i la resistència pacífiques. La desobediència civil dels homes i dones negres dels Estats Units –i també dels nens— es va basar en manifestacions i ocupació d’edificis, però també en actes tan corrents com seure a un autobús, esperar torn a un taulell, beure aigua d’una font o entrar a la universitat. Aquests actes eren un símbol de rebel·lia en si mateixos, tant per representar drets bàsics com pel fet que se’ls neguessin. Cada vegada que pensem en Martin Luther King i el seu famós I have a dream, recordem totes i cadascuna de les persones que van lluitar per aquest somni, en tots aquells que no van viure per veure’l, i en els qui durant molts anys van haver de passar per malsons diaris fins a aconseguir-ho.
