Imatge de portada: Jackson Pollock (1955). Font: Wikimedia Commons (Domini Públic)
Com moltes sabreu, el segle XX europeu va estar marcat per una gran quantitat de moviments d’avantguarda artística: el cubisme, el fauvisme, el futurisme, el surrealisme… i és que molts van ser els artistes que van participar en aquests moviments sent, segurament, els més coneguts avui dia. Tot i així, ja fa uns anys que la disciplina de la història de l’art explora altres creadors i creadores que han quedat al marge del discurs oficial. Artistes que, per qüestions de gènere, raça, sexe, classe o que simplement no encaixessin en la idea d’artista, han quedat fora del cànon oficial. D’aquesta manera, aquest article pretén presentar-vos a una pintora, Janet Sobel, que no només va quedar al marge, sinó que va inventar el dripping. I és que Jackson Pollock no en va ser el creador, malgrat que la major part de llibres d’història de l’art del segle XX així ho afirmin.
Però bé, comencem pel principi. Per entendre la complexitat de tot plegat, hem de remuntar-nos al context post-Segona Guerra Mundial. En un clima d’incertesa i desolació, la capitalitat artística va traslladar-se de París a Nova York, fruit de l’exili de moltes figures importants com Marcel Duchamp, Piet Mondrian, Tamara de Lempicka, Marc Chagall o Fernand Léger. Durant la dècada dels 40, a la ciutat de Nova York, van començar a sorgir tot un seguit d’artistes –la nova generació– que acabarien dominant l’escenari mundial: els expressionistes abstractes americans. En l’àmbit terminològic, varen agafar el nom “expressionistes abstractes” que ja havia esmentat Alfred Baar (el primer director del MoMA de Nova York) l’any 1929, per parlar de les obres de Wassily Kandinsky. Els artistes del moviment van estar influenciats pels alemanys: treballaven el llenguatge abstracte i realitzaven llenços de gran mida. Alguns utilitzen només el blanc i el negre, com serà Motherwell; altres, com Willem de Kooning, feien obres que es troben entre la figuració i l’abstracció. El més conegut però és, segurament, l’action painter Jackson Pollock.
Abans d’abordar a l’artista, és imprescindible esmentar a una altra figura clau pel desenvolupament d’aquest moviment, el crític i comissari: Clement Greenberg. Als anys 40 hi havia molt poques galeries d’art obertes a Nova York, i pocs crítics disposats a posar l’atenció a l’avantguarda novaiorquesa. És per aquest motiu que la majoria d’artistes del grup varen ser custodiats i promocionats per grans mecenes. Un d’ells va ser Greenberg, el qual va optar per Pollock, Mark Rothko o Clyfford Still, entre altres. Però també tenim a Hardol Rosenberg, que va preferir al ja esmentat Willem de Kooning.. Aquests crítics van elevar als seus protegits tot declarant que la resta d’artistes eren els seus seguidors. Concretament, Clement Greenberg rebutjava tot el que no fos expressionisme abstracte americà i, segons ell, l’art no havia d’estar compromès ni amb qüestions socials ni tampoc ètiques.
I podríem pensar que aquest rebuig per allò social o ètic ha estat també un dels factors que ha generat el fet de deixar fora a l’artista Janet Sobel quan es parla de la pintura del degoteig (en anglès dripping), o a la mateixa Lee Krasner que, sent una gran pintora abstracta, ha quedat a l’ombra del seu marit Jackson Pollock (però això ja és tema per un altre article!). Veiem qui va ser Janet Sobel i per què caldria incloure-la en la història de l’abstracció.
Qui va ser Janet Sobel?
Nascuda a Katerynoslav com a Jennie Lechovsky (el seu nom de soltera) el 1893, va marxar de l’Imperi Rus ben joveneta després de la mort violenta del seu pare durant un pogrom. Juntament amb la seva mare, Fannie Kinchuk, i amb els seus germans varen marxar a Ellis Island, a la ciutat de Nova York el 1908. Un cop allà, i amb tan sols setze anys, va casar-se amb Max Sobel, fabricant de bijuteria. El matrimoni tindrà cinc fills. A càrrec del seu marit i les criatures, Janet Sobel no agafarà el pinzell fins el 1937, als seus quaranta-tres anys.
L’estil que desenvolupa l’amateur s’emmarca en el que era popular a l’antic Imperi Rus, en el qual hi trobem abundància de figures amb vestits regionals. A mesura que l’artista va anar trobant-li el gust a això de la pintura, es va anar atrevint a experimentar cada cop més. Gràcies al material que li proporcionava el seu marit, com pipetes de cristall i esmalts d’assecat ràpid, la pintora era capaç de produir motius densos fets amb regalims de pintura. El seu fill Sol –el mateix que després compartirà els treballs de la seva mare amb la comunitat artística del moment– dirà sobre la seva pintura:
“Preparava un fons que, invariablement, li suscitava o desencadenava una idea […] abocava la pintura, inclinava el llenç i bufava sobre la laca humida.”
Aquesta manera de fer, per molt infantil que ens pugui semblar, encaixa perfectament amb una de les pràctiques pròpies del surrealisme: l’automatisme. Aquest mètode consisteix en produir una obra mitjançant la suspensió de la consciència del creador o creadora permetent que l’inconscient entri en joc. L’expressionisme abstracte americà també prendrà als surrealistes d’exemple, no és casualitat que l’estil de Sobel li encaixés tan bé al reconegut Jackson Pollock.
Les pintures de Sobel, cada cop més elaborades i estèticament treballades, acabaran en mans de l’artista alemany Marx Ernst. Ell va ser un dels principals pioners del surrealisme i el dadaisme a Europa, així que el seu criteri tenia bastant de pes en el context artístic d’avantguarda. I és que també era molt rellevant el criteri de la seva dona, la col·leccionista i mecenes Peggy Guggenheim, qui va quedar tan meravellada amb les obres de l’artista que la va incloure en l’exposició “The Women” (del 1946) a la seva galeria de Manhattan: Art of this Century.
Tant el crític i comissari Clement Greenberg com l’artista Jackson Pollock eren coneixedors de l’obra de la pintora. I és que van visitar aquesta exposició! El mateix pintor va reconèixer que les pintures de l’artista ucraïnesa l’havien impressionat, tot dient que ella havia estat la primera a fer una pintura completa, més coneguda com a all-over painting. Aquest terme fa referència al tractament del llenç de manera no diferencial, és a dir, treballar tota la superfície bidimensional de la mateixa manera, sense jerarquies. No diferenciar la part superior de la inferior, tampoc la dreta de l’esquerra. La pintura completa seria pintar de manera uniforme tot el llenç. Això, que tant se li atribueix a Pollock, ell mateix ja havia dit que la primera havia estat Sobel!
Però no només es va “inspirar” en ella en la pintura completa, sinó també en el conegut dripping. La primera obra a utilitzar la pintura de degoteig dins el context novaiorquès és l’anomenada “Milky way” de Sobel, datada del 1945. La primera de Pollock, en canvi, és “Free form” del 1946. Justament després de veure l’exposició “The Women”. Si bé és cert que ell ja s’havia estat trencant el cap experimentant amb la pintura, no va ser fins aquell moment que no va començar a fer les seves conegudes pintures d’acció (Action Painting).
Però, si ella va ser tan determinant pel desenvolupament de la tècnica del degoteig, per què no apareix enlloc? Si tan influent va ser en l’obra de Pollock, com és que la major part dels llibres publicats sobre expressionisme abstracte no l’esmenten? Doncs la resposta l’hem de buscar en les declaracions de Clement Greenberg. Ell mateix, promotor de la major part d’expressionistes, va declarar que Janet Sobel va ser la primera a fer pintura total, però que realment es tractava d’una artista “primitiva”, una simple “mestressa de casa”. Aquesta afirmació provoca que Sobel deixi de ser un perill en l’elaboració del que ha de ser l’autèntic art nord-americà. Una maniobra per preservar l’estatus de Pollock com a progenitor d’aquest estil. Considerar a l’artista creadora de l’all-over painting com a una artista primitiva, va permetre consolidar el moviment americà com a una manera de fer major, amb l’ànim d’enaltir-lo davant de l’art europeu. I és que clarament no es podien permetre reconèixer que l’origen d’aquesta tècnica l’havia desenvolupat una dona ucraïnesa, ja que no encaixava amb la idea d’artista que interessava promocionar en aquell moment.
Pintures de tinta esquitxada
Però com passa sovint, quan eixamples la mirada i estudies altres cultures, t’adones que ja havia estat inventada la pintura de degoteig, fins i tot molt abans del meravellós segle de les avantguardes. Concretament, es va començar a experimentar a la Xina i al Japó, amb les anomenades: pintures amb tinta esquitxada, 溌墨 o hatsobuku. Tot i que els orígens d’aquesta tècnica són incerts, tot apunta que podria tenir el seu inici en la Dinastia Tang (618-907), ja que tenim documentació que situa a l’artista xinès Wang Mo utilitzant la pintura amb tinta esquitxada. Segons l’escriptor Zhu Jingxuan, l’artista solia beure grans quantitats de vi abans de posar-se a pintar. Esquitxava la tinta amb les mans i els peus en una espècie de ritual de balls i rialles. L’atzar i l’espontaneïtat eren un component important –doncs algunes parts de la seda quedaven més esquitxades que d’altres– i és que s’especula que el taoisme i el seu concepte d’espontaneïtat anomenat ziran, podrien haver estat l’origen d’aquesta manera de pintar.
Malauradament, no conservem cap pintura de Wang Mo, però sí que en tenim d’altres d’artistes que varen treballar aquesta tècnica. Per una banda, podem destacar al pintor chan Mu Qi, que malgrat treballar sobretot amb figuració, en una de les seves obres Vuit vistes de Xiao y Xiang (1250) ja hi trobem no només pintura de degoteig, sinó principis abstractes! És sabut que moltes han estat les cultures que han experimentat amb la no-figuració, per aquest motiu hem de revisar la nostra manera de parlar sobre la pintura europea. Quan ens dirigim a la història de l’abstracció, solem començar amb el segle XX europeu. Segurament marcarem l’inici en Wassily Kandinsky, el conegut “pare” de l’art abstracte, però a la que ens endinsem una mica més, veiem que no va ser ben bé així. Comencem a veure com ja hi havia hagut artistes europees com Hilma af Klint o Georgiana Houghton que ja exploraven el llenguatge abstracte. I és sabut que ho feien des d’una perspectiva molt diferent de la dels expressionistes alemanys.
D’aquesta manera podem entendre que tal com l’abstracció no la va inventar Kandinsky, tampoc va ser Pollock el primer a usar la pintura de degoteig. I és que no es tracta la de desprestigiar la trajectòria artística d’aquests meravellosos pintors, sinó d’explicar la història amb més rigor, amb més dades, una història més completa. El que passa és que, fruit de la nostra cultura euro-centrada i patriarcal, hem parlat de la història de l’art masculina i europea com si fos l’única, la universal. En poques ocasions ens referim a la història de l’art occidental recalcant que majoritàriament ens referim a la d’Europa, solem dir «història de l’art», sense especificar. Si en canvi, tractem de delimitar el territori al qual ens referim quan parlem en termes històrics, podrem horitzontalitzar l’art i la història de diverses cultures, de diversos països i de diverses identitats.
En resum, Janet Sobel va ser la primera pintora de la història de l’art occidental en experimentar amb el que anomenem pintura de degoteig. I lluny d’haver de ser reconeguda per això, la seva obra és interessant per molts altres motius. El que ens sol passar amb les artistes és que per tal de reivindicar la seva existència i la seva vàlua, ens solem sentir obligades a parlar d’elles en els mateixos termes que la historiografia tradicional ha fet amb ells. Sembla que per poder enaltir a la pintora ucraïnesa hauríem de vendre-la com “La Mare del Dripping”; “La Vertadera Pionera”; “La Gran Artista”. Perquè així s’ha fet amb ells. Però la veritat és que resulta bastant absurd parlar de figures del passat amb aquests termes. Perquè si ara li donem l’etiqueta de “mare del dripping” a Janet Sobel, tornaríem a estar equivocades, doncs la tècnica del degoteig com hem vist ja es feia a la Xina molt abans del segle XX. Així que, en definitiva, en comptes de parlar de la pintora en termes grandiloqüents i artificiosos reivindicant ser «la pionera», el que hauríem de fer és revisar com parlem de Jackson Pollock i de tots els artistes d’occident. Segurament així, aconseguirem explicar la història de l’art universal de la manera més versemblant possible, sense ometre informació i divulgar, d’una vegada per totes, la nostra història amb el major rigor i professionalitat possible.
Per saber-ne més:
Emmerling L. Pollock. Madrid: Taschen, 2017.
FARENHEIT MAGAZINE. Janet Sobel y el lugar que le ha negado la historia. [en línia] 22 de març del 2022 [Consultat el 29 de desembre del 2022] Disponible a: https://fahrenheitmagazine.com/arte/visuales/janet-sobel-y-el-lugar-que-le-ha-negado-la-historia#.Y8PS-3bMI2w
Lippit, Y. Of Modes and Manners in Japanese Ink Painting: Sesshū’s Splashed Ink Landscape of 1495. The Art Bulletin, 2012, núm 94, pp. 50-77.
Thomas B. Hess. Willem de Kooning. George Braziller, Inc. Nueva York, 1959 p.13
YACONIC. Janet Sobel pintora ucraniana. [en línia] 16 de març del 2022 [Consultat el 2 de gener del 2023] Disponible a: https://www.yaconic.com/janet-sobel-pintora-ucraniana/
Zalman, Sandra. Janet Sobel: Primitive Modern and the Origins of Abstract Expressionism. Woman’s Art Journal, 2015, núm. 3, pp. 20-29.
.jpg){kind=link}
