Reciclant el patrimoni: espoli, reinterpretació i conservació de l’Antiguitat a l’Europa medieval

Imatge de portada: Gravat de Dom Félibien, 1706, que mostra un dels cofres del tresor de Sant Denís. Font: Gérald Garitan, Wikimedia Commons, sota llicència Attribution-ShareAlike 3.0 Unported (CC BY-SA 3.0).

No importa l’edat, el sexe o el lloc d’on provingui la persona que està llegint aquest article, perquè estic segura que li han ensenyat Història exactament igual que a mi: “l’Edat Antiga”, “l’Edat Medieval”, “l’Edat Moderna” i “l’Edat Contemporània”. Separats igual que els capítols d’un llibre, com si de la nit al dia el món s’hagués transformat radicalment quan, en realitat, les revisions al passat han estat constants al llarg de la història. En aquest article proposo mostrar la recuperació, utilització i reintegració de materials constructius i joies de la Roma pagana en època Medieval com una de les tantes formes en què podem veure com l’herència del passat podia seguir present en una societat que tindria lloc mil anys més tard.

“Patrimoni” en època Medieval

Què és el que fa un objecte valuós avui en dia? Les respostes poden ser tantes com persones hi ha al món, però en realitat el requisit clau perquè actualment un objecte mereixi ser conservat és la seva antiguitat. Tant fa que sigui una cullera de fusta, un braçalet de coure o una àmfora de ceràmica, el que per als seus contemporanis no devien ser més que utensilis quotidians i de poc valor, per a nosaltres són relíquies que mereixen ser estudiades i exposades darrere la vitrina d’un museu. La consciència actual sobre el passat i el patrimoni és relativament nova, però ja des de temps molt antics la conservació d’objectes pel seu valor era un fet consolidat.

Tot i això, si la voluntat de preservar objectes ha estat una constant en tota la història, llavors com és que la idea de museu com a tal no apareix fins al segle XVIII? La resposta és simple: perquè la idea de conservació era diferent. Si per a nosaltres l’antiguitat és un factor clau en el valor d’un objecte, per als nostres avantpassats de l’Edat Mitjana el valor d’una cosa material depenia també de la seva utilitat en el present i el futur. M’explico. Tot objecte es defineix, a grans trets, per la seva funcionalitat, estètica, material, antiguitat, origen, simbolisme i valor sentimental. És el grau d’importància que se li dóna a cadascuna d’aquestes categories el que fa que, en cada època i cultura, es vagi definint el concepte de valor intrínsec a un bé material. Es tracta, per tant, d’un concepte subjectiu i canviant però, en general, normalment tot quedava englobat en dues categories més generals: la utilitat pràctica i el prestigi que l’objecte atorgava al seu consumidor. Si algú del segle XII heretava una olla emprada durant generacions en la seva família, probablement només la conservaria si continués complint les funcions pràctiques per les quals va ser dissenyada. Si pel que fos ja no servís per al seu propòsit, aquesta podria ser llençada o reconvertida, en el cas que fos possible, en un altre objecte amb una funció diferent. En aquest sentit, els nostres avantpassats tenien molta menys mania que nosaltres en alterar o modificar un objecte antic per tal que pogués continuar adaptant-se a la seva realitat d’una forma o altra, perpetuant així el seu valor en tant que encara fos pràctic. En moltes ocasions, a l’Edat Mitjana “conservar” implicava reutilitzar. El nou destí d’un objecte o altre, això sí, ja variaria segons el seu valor material i el que pogués oferir en el seu nou entorn.

Robar o aprofitar? 

Des del punt de vista purament funcional, els exemples de reaprofitament més coneguts són els que se situen dins el camp de l’arquitectura. L’espoli d’elements estructurals d’edificis en estat ruïnós ha estat sempre una constant al llarg de la història, en ser una forma fàcil d’abaratir costos en la construcció de noves edificacions, fossin del tipus que fossin. Com si es tractés d’una espècie de pedrera pública, els interessats podien aconseguir el que necessitaven sense que ningú els reclamés res. Ja en època dels mateixos romans, les muralles defensives fetes per tota la Gàl·lia i Britània durant el segle III dC van ser agrupades amb pedra recuperada per cementiris, temples, banys i altres estructures públiques abandonades o danyades. En època medieval, les mateixes parets van convertir-se en pedreres per a constructors d’esglésies temptats pels blocs de pedra ben tallats amagats dins les runes. En aquest sentit, també ens podem referir a una crònica del segle XII en què es reporta que la Capella de Carlemany a Aachen va ser construïda amb les “pedres quadrades” de la muralla de Verdun, i a un document de principis del segle XI en què Lluís el Pietós dóna permís a l’Arquebisbe Ebbo de Reims per agafar material de la muralla de la seva ciutat per reconstruir la catedral homònima. Quan no hi havia muralles o altres estructures disponibles per a l’espoli directe, els constructors solien buscar pedra en els llocs coneguts on hi havia hagut zones d’hàbitat romà. Un episodi freqüentment citat és l’excavació a l’antiga Verulamium romana, a l’altra banda del riu de l’Abadia de Sant Albans, que successius abats del segle XII van utilitzar com a pedrera davant el plantejament de construir una nova església. 

La reutilització de pedra romana per a la construcció seria una constant fins finals dels segles XI-XII, quan va disminuir a causa de l’esgotament del subministrament, les noves demandes de disseny d’arquitectes romànics i gòtics, i la recuperació econòmica i tecnològica, fent possible l’obertura de noves pedreres. No obstant això, l’espoli d’elements arquitectònics romans era un tema més complex, sent un comú des de finals de l’Imperi Romà d’Occident i durant tota l’Edat Mitjana. Els grans edificis de prestigi medievals, normalment de caràcter religiós, necessitaven distintius que recalquessin el seu poder i riquesa. Una de les maneres més clares de fer-ho era a través del llenguatge de l’ornamental i els materials de luxe, i quina millor forma hi havia que emulant la monumentalitat de la capital de la Cristiandat? A l’haver estat Roma centre de l’Imperi pagà abans de convertir-se en el centre de l’Església Catòlica -d’una cosa a l’altra no passen ni dos-cents anys-, és obvi que es reutilitzaria gran quantitat d’elements i materials, tant per prestigi com per utilitat, en tenir multitud d’edificis imperials monumentals abandonats i completament a l’abast. Mostra d’això és l’espoli de les plaques de marbre que recobrien el Coliseu, que van ser transportades i reaprofitades en l’església de Sant Pere Vaticà; o els capitells i columnes provinents de les Termes de Caracal·la, reutilitzats i encara visibles a la nau central del Duomo de Pisa i Santa Maria in Trastevere a Roma:

Per la seva lluentor, superfície polida i bellesa cromàtica, el marbre va ser un dels materials més buscats per a utilitzar en les construccions de luxe (tant cristianes com musulmanes). El seu tradicional ús en vinculació a aquests mateixos espais durant l’antiguitat no van fer més que recalcar-lo com un material vinculat al poder i, en conservar-ne prolífics exemples que ja no servien cap ús, l’espoli de marbres romans per part dels seus mateixos habitants va acabar formant una autèntica xarxa comercial en l’àmbit europeu durant tota l’Edat Mitjana. Bisbes i abats anaven a Roma en cerca de “mercaderies espirituals” (tràfic de relíquies) i, si podien, tornaven també amb marbres. Un gran exemple d’aquest tipus de personatge és Suger de Saint-Denis, abat de l’abadia homònima a París. Molt conegut pel seu interès en l’adquisició d’objectes únics i luxosos que conformarien un dels tresors litúrgics més importants d’Europa, Suger va ser també un assidu viatger a Roma, motivat sobretot pel seu marcat interès per la majestat del cerimonial pontifici i els seus elements monumentals com a cornisa apropiada per a les solemnes epifanies del Papa. La recreació d’aquest escenari en la seva església (que constantment compararia amb la de Sant Pere a Roma) requeria el mateix llenguatge, per la qual cosa va fer-se portar columnes i marbres, entre d’altres.

Dins d’aquest circuit de tràfic d’antiguitats no només s’adquirien columnes i carreus, i no cal anar gaire lluny per a veure’n exemples. Si Itàlia ja era un gran focus en aquest tipus de comerç, el Saqueig de  Constantinoble el 1204 per part dels croats va accentuar encara més aquest tipus de comerç. A través de diferents circuits comercials un gran nombre de peces bizantines van ser repartides per tot el Mediterrani. Una d’aquestes es pot veure actualment al Museu Arqueològic de Catalunya (Barcelona). Es tracta d’un monumental capitell del segle VI dC de la desapareguda Església de San Polieucte a la capital bizantina:

Completament descontextualitzat i probablement arribat a Barcelona a través de Sicília, va romandre fins el 1868 a l’església de Sant Miquel i després a la de la Mercè, on va ser utilitzat com a pica baptismal fins el 1936, ja que en algun moment que desconeixem se li va practicar un gran forat on podien realitzar-se els batejos. Probablement també arribada des de Sicília, destaca el reaprofitament de la banyera de pòrfir romana -material exclusivament utilitzat pel poder imperial en època romana- on reposa el cos de Pere El Gran al monestir de Santes Creus (imatge següent), ja que la tomba va ser comissionada pel seu fill Jaume II de Sicília.

Tot i que és evident que materials com el marbre o el pòrfir eren buscats pel prestigi que simbolitzaven, en moltes ocasions és gairebé impossible saber fins a quin punt els seus nous compradors volien evocar algun missatge simbòlic intencional a partir de la seva utilització. Perquè alguna cosa tingui la categoria “d’especial” hem de conèixer en què ho és i, per tant, reutilitzar peces que al passat havien format part de la història monumental de la Roma Imperial, hauria de significar que s’és coneixedor de la seva història, cultura i arquitectura. El més probable és que això no passés la majoria de vegades i que tot fos més simple del que solem pensar; i, tot i que és evident que en aquell moment es tenia coneixement de l’existència de l’Antiga Roma i la seva importància general en la cultura occidental, per a algú de l’Edat Mitjana tot això formaria part d’un passat gairebé mític i ple de meravelles. El buit de coneixement era molt més gran, simplement perquè no existien els estudis d’Història com existeixen actualment. En aquest sentit, el que s’apreciava més (a part del valor dels materials, sempre lligat al poder) era la bellesa tècnica de les peces i la idea d’antiguitat que aquestes destil·laven: la seva estètica les delatava com a peces d’art clàssic i això ja servia, encara que desconeguessin quan van fer-se exactament, quina era la seva funció original i quin era el tema que s’hi representava en realitat. Aquest fet es reflecteix molt bé amb els sarcòfags romans amb relleus que van ser encastats en les parets de diversos edificis com la Catedral de Tarragona o l’església de Sant Feliu a Girona:

Sens dubte, amb ells es va voler embellir i donar prestigi al nou edifici, com una forma de vincular l’Església a la idea d’antiguitat i, per tant, també de legitimitat. Tot i això, menys important era el que es mostrés en aquests sarcòfags: la disparitat de temes entre ells fa sospitar que probablement el seu significat ja s’havia perdut. En cas que fes falta, si de cas, sempre es podien buscar similituds entre aquella escena i alguna de la Bíblia, i donar-li un significat adequat al nou context.

Joies paganes, però joies

De totes les peces paganes reutilitzades durant l’Edat Mitjana, sens dubte les que més valor conferien eren les que corresponen a la categoria de les arts sumptuàries. La majoria d’aquestes eren gemmes i camafeus, pedres precioses tallades que sovint presentaven retrats d’emperadors, símbols i/o divinitats paganes. De la mateixa manera que una peça de metall podia fondre’s pel valor del seu material (com va passar tan sovint al llarg de la història), el caràcter únic i la bellesa d’aquests objectes -sumat al fet que no podien ser foses-, feien que conservessin totalment el seu valor en qualsevol economia: només el prestigi que donava tenir-les ja feia que fossin totalment cobdiciades com a ornaments en tresors d’abadies, catedrals i corts règies. 

A diferència de l’espoli amb l’arquitectura, les vies de transmissió d’aquestes peces eren múltiples. D’aquesta manera, les seves trajectòries podien incloure regals, herències, compravenda, robatori o botí fruit de convulsions de jerarquies socials. En totes les economies, la combinació de gemmes i or donava el màxim valor material als ítems de prestigi. Tot i que molts cops no es pogués traçar el seu itinerari, conèixer la biografia d’aquestes peces encara les feia més valuoses, ja que podien ser vistes com un perpetuador de poder simbòlic entre dinasties. Així se suposa que va passar amb l’anomenat Gran Camafeu de França (imatge següent), tallat en època Julio-Clàudia que principi hauria arribat des de Constantinoble, on hauria anat passant d’emperador a emperador com a insígnia del poder imperial fins que va arribar al poder de Lluís IX a la França al segle XIII.

El camafeu, en què es representen una sèrie de figures d’entre les quals destaquen emperadors i divinitats paganes, seria mencionat a l’inventari de la Sainte-Chapelle el 1279 com una representació del “Triomf de Josep a la cort de Faraó”, episodi de l’Antic Testament. Tot i això, el més normal era que tant el seu origen com significat es perdessin en el temps, augmentant el misticisme de la joia. D’aquesta manera, seria freqüent que també se’ls donés un valor màgic, utilitzant-les amb finalitats curatives i apotropaiques, tal com es va recollir en els tractats anomenats Lapidaris, escrits al llarg d’època medieval per filòsofs i religiosos.

Les tècniques de reintegració d’aquestes joies al nou context medieval, molts cops religiós, no diferia gaire del que hem vist fins ara, ja que cap d’elles implicava que el seu nou possessor conegués el seu origen, antiguitat o significat. Tal com hem vist amb l’exemple del Gran Camafeu de França, el que sovint es feia era una reinterpretació del significat de la peça, un procés conegut com a reinterpretatio christiana. Aquesta passava per una conversió, que podia ser directa o indirecta depenent de l’alteració que requerís per adaptar-se al nou context. La forma més comuna de fer-ho era “desanomenant” l’ítem, simplement amb un canvi de suport i d’entorn. En quedar ja molt lluny les antigues convencions iconogràfiques, Júpiter podia passar a ser sense problema Sant Joan Evangelista (imatge següent) al ser els dos homes barbats amb una àguila com a atribut.

Els exemples són molts, però potser el més famós és la Creu de Lotari (imatge següent), que a l’anvers presenta multitud de pedres precioses encastades, presidides al centre per un camafeu romà d’August.

La creu, regal d’Otto III -emperador de la dinastia Otonida- a la catedral d’Aachen, s’ha interpretat com una manera d’atorgar llinatge i autoritat a Otto com a “emperador dels romans”, utilitzant el camafeu romà del primer emperador com a conductor. Curiós també és l’exemple de l’anomenada Creu de Herimann i Ida, feta per a situar-la a l’Altar de la Creu de Santa Maria im Kapitol a Colònia. En aquest cas, el cap de Jesucrist crucificat és una gemma de lapislàtzuli del segle I dC que molt probablement representa a Lívia, primera emperadriu de Roma: la suavitat de les seves faccions devia ser motiu suficient perquè es decidís que s’adaptava sense problema a les convencions iconogràfiques de Crist. Tot i ser una minoria, també ens trobem amb casos en què es decideix “reanomenar” la peça, alterant directament la seva aparença original. Un camafeu amb el retrat de l’emperador Caracal·la (imatge següent) podia convertir-se, gravant una inscripció i una creu, en un retrat de Sant Pere. 

Podria continuar enumerant exemples però no acabaria mai perquè n’hi ha arreu: en museus i col·leccions, inserits dins de castells, esglésies i tota mena de monuments… Perquè els períodes de la història no només avancen: s’acumulen, i així es pot veure en el nostre patrimoni. L’únic que hem de fer és fixar-nos-hi.

Per saber-ne més:

CUTLER, Anthony: “Use or Reuse? Theoretical and Practical Attitudes towards objects in Early Mediaeval Ages” a Ideolgie e Practiche del Reimpiego nell’alto Medioevo, 1998, vol. 2, pp. 1055-1083.

FORSYTH, Ilene H.: “Art with History: The Role of Spolia in the Cumulative Work of Art” a A Byzantine East, Latin West: Art-Historical Studies in Honor of Kurt Weitzmann, Princeton University, 1995, pp. 153-162.

GREENHALG, Michael: Marble Past, Monumental Present: Building with Antiquities in the Mediaeval Mediterranean, Boston, Brill, 2009.

KINNEY, Dale: “The Concept of Spolia” a A Companion to Medieval Art: Romanesque and Gothic in Northern Europe, Wiley-Blackwell, 2006, pp. 233-252.

KINNEY, Dale: “Ancient Gems in the Middle Ages: Riches and Ready-Mades” a BRILLIANT, Richard i KINNEY Dale (eds.) Reuse Value: Spolia and Appropriation in Art and Architecture from Constantine to Sherrie Levine, Routledge, 2011, pp. 97-120.

SETTIS, Salvatore: “Continuità, distanza, conoscenza. Tre usi dell’antico” a Memoria dell’Antico nell’Arte Italiana, Einaudi, 1986, vol. 33, pp. 373-486.