La droga del poble. Així és com es podria anomenar a la metamfetamina a l’Alemanya. Aquest país, conegut per ser la seu de grans laboratoris com Bayer, va ser el capdavanter en la investigació de substàncies estupefaents. A Alemanya, la metamfetamina va adquirir uns preus molt baixos que donaven gairebé a tothom l’oportunitat de consumir-la… sense tenir en compte, al principi, els possibles efectes secundaris. Però això va ser l’any 1933, i hem de començar pel principi. A finals del segle XIX, els laboratoris farmacèutics ja eren capdavanters a Alemanya. Això va ser possible a què no requerien una gran inversió de capital en maquinària, però sí de capital humà, un aspecte en què Alemanya destacava. L’any 1897 va aportar dues grans novetats: d’una banda, un producte que segur que ens sona: Aspirin, creat per Felix Hoffmann a base d’àcid acetilsalicílic. Però, amb pocs dies de diferència, el mateix Hoffmann va sintetitzar la primera droga de disseny: la diacetil morfina. Pot semblar un simple derivat de la morfina, però segur que us dóna una altra impressió si coneixeu el seu nom comercial: Heroin.
Els laboratoris es van adonar que l’heroïna era un negoci molt rendible. De fet, la droga circulava sense cap mena de restricció per tot el país: es podia comprar sense recepta mèdica a les farmàcies. Però la situació resultava encara més rocambolesca si tenim en compte les recomanacions d’ús: Bayer va comercialitzar el medicament per combatre el mal de cap o fins i tot la tos infantil. Els més petits també la podien prendre en cas de còlic, i no hi havia cap mena de prohibició per les embarassades. Fins i tot a Espanya arribaven notícies del gran descobriment i les seves bondats. Però, un cop passat uns anys, suficients per veure l’addicció que provocava la substància i els seus efectes secundaris, es va parar per complet la seva producció. Va ser el 1913, quan Bayer va decidir no invertir més en el negoci de l’heroïna. Però, com hem dit al principi, això no va significar que abandonés la producció d’altres tipus de substàncies. Al cap i a la fi, diversos països europeus aconseguien estimulants (com el cafè o el té) als seus terrenys d’ultramar, uns terrenys que Alemanya –que ja de per si en tenia pocs– va perdre després del Tractat de Versalles.
