El 19 de juliol de 1936: primeres mostres d’anticlericalisme a la ciutat comtal
Catalunya ha estat tradicionalment una terra on l’anticlericalisme ha tingut una forta presència. Els fets que a continuació relatarem són la resposta a unes tensions socials que s’havien anat gestant i caldejant els anys precedents al 1936. En aquest sentit cal recordar que els sectors llibertaris –encapçalats per la CNT i la FAI– mostraven, a través de les pàgines de Solidaridad Obrera, l’odi que sentien per l’Església. També criticaven l’actitud que la República havia mostrat envers el poder eclesiàstic. A tall d’exemple, a l’edició del 8 de juliol de 1936 de Solidaridad Obrera trobem un article titulat “Un día y otro día. El problema religioso”, on es diu el següent:
(…) La República que se inició en abril de 1931, y que ha recibido un nuevo baño popular en febrero de 1936, no ha sabido situarse a la altura de la fiebre revolucionaria que anida en el alma de los desheredados. La reforma religiosa se reduce a un braguero que la Iglesia se lo ajusta a su antojo. Y éste es el error formidable en que ha incurrido la pequeña burguesía.
El 19 de juliol es va produir la primera mostra de repressió contra l’Església, quan el rector de la parròquia del Bon Pastor, Carles Ballart, es va veure immers en un assalt i quan intentava fugir el van assassinar. També el dia 19 a la tarda van ser assassinats el rector i el vicari de la parròquia de Santa Mònica de Barcelona en una acció comesa, probablement, per membres del sindicat del transport de la CNT, el qual tenia les dependències molt a prop de la parròquia. De la mateixa manera, a les 11 de la nit del mateix dia, un grup de milicians va assassinar davant de l’església de Betlem, a la Rambla, el prevere sagristà que, innocentment, els havia obert les portes. Després d’aquest acte van calar foc a l’església on s’hi albergava un dels altars barrocs més importants de Catalunya. Amb aquest primer exemple veiem com la crema d’esglésies va començar el 19 de juliol abans que es confirmés la derrota dels militars dirigits pel general Goded. En d’altres comarques va iniciar-se fins i tot abans que es tinguessin noticies dels fets succeïts a la ciutat de Barcelona.
Esglésies en flames
L’onada destructiva es va iniciar el 19 de juliol a Barcelona, una ciutat on la policia i el Govern municipal eren, en aquelles primeres hores, quasi inexistents. En aquestes circumstàncies grups d’incontrolats van cometre actes d’assassinat i pillatge, saquejant joieries, botigues i magatzems. Els minuts anaven passant fins que va córrer la veu que al convent dels Carmelites s’hi havia refugiat un grup de militars que, segons els rumors, eren ajudats pels frares tot disparant contra la gent del carrer. Davant d’aquesta situació els llibertaris van començar a estendre les següents proclames:
Ya era hora que se les acabase la lotería de tantos dioses, ya que en el interior de las Iglesias tenían arsenales de armas para el refugio de los fascistas, y los religiosos son sus cómplices. Hay que saquear y quemar las Iglesias de la ciudad porque son patrimonio del pueblo y al pueblo se debe devolver. !No más farsa católica! (…) El que no quiera jugar con la Iglesia, que se vuelva a casita.
En un inici no es volia aturar l’onada destructiva ja que, en molts casos, responia a ordres prèvies donades per alguns dirigents anarquistes de Barcelona, com per exemple Ricardo Sanz, membre del grup Nosotros, format pels principals líders llibertaris de la ciutat. De fet, setmanes abans havien enviat als seus homes a les esglésies per fer un inventari de les peces de valor que albergaven. La prioritat principal dels anarquistes abans que esclatés la revolució era aconseguir diners per comprar armes i tot feia preveure que el paper moneda es devaluaria quan la situació es tornés conflictiva. Per aquest motiu, Sanz va enviar als germans José i Tomás García a inspeccionar els temples de la ciutat de Barcelona. Van elaborar una llarga llista de totes les peces que hi contenien, com retaules, calzes custodies i ,fins i tot, van anotar quines eines necessitarien per forçar les portes i armaris. D’aquí en podem extreure que els anarquistes ja tenien planificat entrar a les esglésies i saquejar tot allò que es trobés al seu interior, buscant el benefici econòmic per finançar la seva causa.
Miquel Mir i Serra, en el seu llibre Diario de un pistolero anarquista, ens explica el modus operandi que tenien les patrulles encarregades de requisar els béns materials de les esglésies i particulars, les quals formaven part del Comitè Central de Milícies Antifeixistes. Pel que fa als edificis religiosos cal destacar que quan hi arribaven el primer que feien era buscar els frares. La majoria eren avisats prèviament i tenien temps per fugir vestits de paisà. Aleshores, si les portes del temple eren tancades, les obrien a cops d’escopeta o fent palanca amb bigues de ferro. Un cop obertes i sense que ningú oposés resistència, començava el saqueig.
Tan bueno que eres tú y tan malos que son tus seguidores; ahora tienes que rendirte a los anarquistas, porque teníamos jurado vengarnos de ti.
Durant aquelles hores confuses, on als carrers no hi havia cap autoritat, grups d’incontrolats exaltats per la victòria obtinguda van aprofitar per esborrar els símbols religiosos, cremar esglésies i convents, requisar residències i saquejar els béns que anaven trobant pel camí. Aquesta fúria destructiva va ser alimentada per diverses publicacions com El Diluvio que ho justificaven dient que els incendis i saquejos eren la resposta a la participació del clergat en la preparació de la revolta militar. El redactor ho afirmava de la següent manera:
Transformados los templos en focos de rebeldía, en depósitos de armas, en centros de reclutas facciosos, no podía pedirse que se les respetase, invocando motivos de índole ultraterrena.
Esglésies tan importants com Santa Maria del Mar o Santa Maria del Pi van ser cremades, però tenim casos sonats de persecució religiosa com els fets que van transcórrer al convent Carmelità del carrer Llúria. Aquest cas també es va produir el 20 de juliol, quan el regiment de cavalleria de Santiago va refugiar-se per la forta resistència que havia trobat en el seu trajecte fins a la plaça del Cinc d’Oros. Jordi Albertí, en el seu llibre El silenci de les campanes: la persecució religiosa durant la Guerra Civil, recull el testimoni de dos dels principals protagonistes d’aquest episodi, el del pare prior –citat anteriorment- i el del coronel Escobar, qui dirigia la columna de la Guàrdia Civil per neutralitzar els militars que es trobaven a l’interior del convent. Els escrits ens demostren que els sollevats no tenien prou recursos materials ni humans per fer front a la forta resistència que procedia des de l’exterior, motiu pel qual es va pactar una rendició. En aquest darrer moment les milícies van aprofitar per matar el coronel dels militars, tres carmelites i un quart que va morir hores més tard a l’hospital. En relació a aquest episodi van sorgir rumors que afirmaven que els religiosos es defensaven disparant a través de les finestres. Una afirmació falsa perquè es van centrar en les cures i atenció dels ferits. Un altre rumor que circulava pels carrers de Barcelona situava a un grup de monjos a les torres de la Sagrada Família des d’on suposadament disparaven amb un canó contra la població.
Múltiples figures de sants, vitralls, làmpades i retaules van ser tirotejats i profanats. Les verges dels altars majors i de les capelles eren trossejades i destrossades a cops de martell. Els sagraris, les robes de dir missa, les pintures i les obres de temàtica religiosa van ser, sense distinció, profanades. A més, moltes escultures eren decapitades i els retaules i els altars arrencats de les parets. Els orgues també van patir la mateixa desgràcia. Com afirma Miquel Mir, els objectes religiosos esdevenien persones de carn i os, protagonistes d’una autèntica barbaritat. Cal destacar, però, que hi havia anarquistes que intentaven salvar les obres de més valor, tot empaquetant-les i guardant-les en magatzems de la seva propietat o cases particulars. Un d’ells seria el dels ja citats germans García que carregaven caixes amb objectes que creien de valor –tot i que a vegades l’aparença d’or o plata era una mera reproducció- amb l’excusa de que ho volien per muntar una botiga de mobles robats i així treure’n un benefici per la revolució. També afirmaven que ho volien per cremar-ho ells mateixos en un altre lloc. La intenció real era treure’n benefici propi, fonent les obres o bé venent-les als mercats d’antiguitats de Perpinyà.
En aquest context revolucionari hi van haver persones que només van voler destruir i no construir. Joan Peiró i Belis, sindicalista anarquista i ministre d’Indústria durant la Segona República Espanyola, va escriure una sèrie d’articles on denunciava les actuacions dels “valents de cantonada”, actuacions plenes d’oportunisme i sense fonament pròpiament revolucionari. Peiró va deixar escrit:
Si les revolucions consistissin en robar i matar gent, els lladres i els assassins per ofici i per instint serien els més grans revolucionaris. Justament, però, és tot el contrari. Els més grans revolucionaris, dels quals la Història es complau a parlar-ne, són els qui més allunyats es troben sempre del vessament de sang i de l’amoralitat de les expropiacions per al gaudi personal.
Apreciacions finals
Les elevades columnes de fum s’estenien per Barcelona marcant els punts en què havien estat assaltats i incendiats els edificis religiosos. Piles enormes d’objectes –bancs, cadirats, confessionaris, crists mutilats, bíblies o arxius parroquials- van ser ruixats amb gasolina i incendiats. Els bombers no donaven l’abast. Com a conseqüència Santa Maria del Pi i Santa Maria del Mar van ser saquejades i, posteriorment, incendiades. A més, l’església de la Mare de Déu de Betlem, la del Carme, la de Santa Maria de Jesús, la Mercè, Sant Francesc de Paula, la Miraculosa, Santa Anna i la Concepció també van ser víctimes de les flames. Moltes d’altres van ser assaltades i, algunes d’elles, reconvertides en dipòsits o magatzems, com per exemple l’església de Sant Agustí. Fins i tot es van profanar algunes tombes, com ara les del convent de les Salesianes del Passeig de Sant Joan, on es van desenterrar desenes de mòmies i es van exposar al carrer a plena llum del dia. També es va incendiar el Museu de la Diòcesis o el Seminari, on una part dels llibres de la biblioteca va servir per fer una foguera al mig del carrer Consell de Cent. Mentrestant, els membres de les patrulles eren exaltats per Ràdio Barcelona: “Qué importa que las Iglesias sean monumentos de arte? El buen miliciano no se detendrá ante elles. Hay que destruir la Iglesia”.
Finalment la destrucció va arribar als pobles i ciutats de Catalunya on, en menor o en major mesura, la vida religiosa es va veure alterada a través d’assassinats, de confiscacions o de destrucció de béns materials. A continuació, presentem la justificació que va emetre el diari Solidaridad Obrera davant de l’onada destructiva, tot destacant que els actes comesos pels revolucionaris es feien per eliminar el poder de l’Església, el qual, segons ells, era un niu de conspiracions feixistes. A més, l’espoli de les esglésies també buscava finançar la Revolució que hauria de portar a la creació d’una societat, segons els seus ideòlegs, més justa i igualitària.
Cuando se quemaban las Iglesias parecía que todo lo que brillaba estaba destinado a ser pasto de las llamas. Se ha podido comprobar que al quemarse un altar en la calle, ha sido la única vez que ha brillado. Además ha resultado que todo era mugre, completamente mugre. Las maderas carcomidas y las teles plagadas de parásitos. Estos almacenes de intelectualidad son verdaderos montones de basura. Esto, nada más, es lo que se quema en las iglesias. ¿Obras de arte? En primer lugar, las obres de arte las quería el mundo autoritario y jerárquico, no por arte, sino por su calidad de oro y plata. Y si las esculturas que valen un millón es un valor arbitrario, pues esas obres de arte solo pueden tenerlas los ricos, los cuales fabrican billetes y por eso tienen los millones que quieren, y eso no es. Las obras de arte son de todos, como las carreteras. Meter la obra de arte en un antro particular es apartarla de su principal significación, de su peculiar objetivo. El arte es de todos y nunca en arte puede haber monopolizadores de todo (…). Por eso nosotros nos hemos apoderado de aquello que nos pudiera ser más útil para los fines revolucionarios y costeamiento financiero de la revolución y después incendiando los edificios religiosos, que son vergüenza del pueblo, para dejarlos reducidos a nada, de donde no debieron haber surgido.
