El «llarg 68» a la universitat: Influències i particularitats a l’estat espanyol

Imatge de portada: Assemblea Constituent del SDEUB, 1966. Autor. Guillem Martínez. Font. Arxiu Nacional de Catalunya.

Introducció

Aquest article té per objectiu analitzar el que va significar el seixanta-vuit a l’estat espanyol, centrant-nos en les dinàmiques internes del moviment estudiantil i la seva evolució durant el franquisme, alhora que, també, tractarem les influències foranes i el marc internacional. Altrament, ens referirem al context i a les lògiques internes a l’estat espanyol, ja que, cal recordar que la societat espanyola es trobava sota el règim franquista i, per tant, la situació política i social no era la mateixa que a les democràcies liberals occidentals. Ara bé, una de les altres tesis que analitzarem és que la universitat espanyola – és a dir, els estudiants més «inquiets»– no vivia d’esquena a Europa, en un sentit ampli, sinó que es relacionà amb la resta d’universitats europees, sobretot, els estudiants. Fou temps de mobilitzacions, de conflictivitat i d’impugnació a l’ordre establert, tot embolcallat amb una teoria i unes praxis de tall revolucionari que es donaren arreu del món.

Una aproximació als seixanta-vuits i al context internacional

En primer terme, el més adient per a definir el seixanta-vuit és que fou un esdeveniment global amb característiques diferenciades en els diversos estats en els quals ocorregué, i que tingué una cronologia no circumscrita l’any 1968. Per tant, la historiografia es refereix a seixanta-vuits i del «llarg 68», respectivament. No existí un únic soixante-huit ^[1] seixanta-vuit en francès , tot i que la idea que més ha arrelat – per les dimensions i l’aurèola que envoltà a l’expressió – fou l’ocorreguda a l’estat francès, d’aquí l’ús del terme en francés. Aquest cas conegut com el maig francès, tingué com a imatge icònica les mobilitzacions, la refutació a l’ordre burgès i les barricades. Aquestes últimes, però tingueren més pes en l’àmbit simbòlic que no pas en el «bèl·lic». Era una forma d’establir un lligam amb el passat revolucionari. Continuant amb aquesta lògica, l’exemplificació més diàfana és que es produïren revoltes i mobilitzacions en ciutats universitàries i estats molt diferents entre si: Berkeley (Estats Units), Tòquio, Ciutat de Mèxic, Milà, Roma, Barcelona, París, Praga o Madrid. Per tant, havia d’existir, tot i les diferències, quelcom unitari, constituent, que afectés en major o menor grau a gran part del globus, tot i que els catalitzadors fossin diferents.

Entre aquests factors comuns trobem el progressiu augment de joves que accediren a les universitats (fet afavorit pel context de bonança econòmica i per un incipient estat del benestar als estats europeus). Les universitats foren un mitjà imprescindible per a la radicalització per dos motius: la no adequació de la universitat a l’efervescència intel·lectual que denotaven els joves àvids per llegir a Marcuse, Sartre, Lenin o Marx i, d’altra banda, la no adequació de les universitats per a l’alt volum d’estudiants i les insuficiències latents que es traduïa en una mala qualitat d’aquesta. Juntament amb l’accés a la universitat, un altre dels factors fou la conjuntura internacional – la revolució cubana (1959), la guerra d’independència algeriana (1954-1962) o la llarga guerra del Vietnam (1955-1975), és a dir, conflictes amb destacats tints antiimperialistes i anticolonials; els moviments contraculturals i els canvis socioculturals; i la influència de la Revolució Cultural xinesa (1966-1976) i del maoisme, en tant que referent ideològic – que els estudiants interpretaren com una onada revolucionària. Tot era possible. Aquest context afavorí l’eufòria, les il·lusions i l’optimisme. «Soyez réalistes / Demandez l’impossible» ^[2] «Sigueu realistes, demaneu l’impossible». Una de les icòniques frases del maig francès que recull molt bé aquestes idees..

La universitat sota el franquisme

En els anys quaranta i meitat dels cinquanta la Universitat, d’igual forma que les altres institucions i organitzacions de l’estat, va respondre a una clara lògica d’enquadrament de la societat, tant polític com ideològic, afectant estudiants i professors. L’eina que emprà l’estat per a enquadrar a la societat universitària i, més concretament, a l’alumnat universitari, fou el Sindicato de Estudiantes Universitarios (SEU). El sindicat franquista es va erigir en l’òrgan universitari únic i d’obligatòria afiliació pels que volguessin accedir als estudis superiors. El control polític de les Universitats per part del SEU es consolidà per dos vectors. Per una banda, la citada instauració per part del règim, en la lògica de l’enquadrament, del sindicat mitjançant la llei i, d’altra banda, pel terror contra els adversaris al règim i al SEU.

Aquesta preeminència del SEU a les universitats fou incontestable fins als primers anys de la dècada dels cinquanta. L’excessiva rigidesa del règim en l’àmbit universitari actuà com una arma de doble tall, car la falta de representativitat dels estudiants en el SEU i, per extensió, en les universitats i en el règim franquista fou produint un incipient focus de dissidència – que no oposició – en les universitats de l’estat. Aquesta dissidència fou estimulada pels estudiants més «inquiets» ^[3]Pedro Laín, rector de la Universitat Central de Madrid, definia com a inquiets a un petit nombre d’estudiants que sense ser la majoria podria afectar a la «massa». Aquestes inquietuds abastaven … Continue reading. Hem de tenir present que aquest alumnat  universitari de la meitat i finals dels cinquanta en molts casos no havien tingut l’experiència vital de la guerra i, per tant, no es trobaven immersos en aquesta relativa paràlisi que afectà la universitat durant la postguerra. A més, com ja hem indicat, l’excessiva censura aplicada pel règim topava amb certes experiències col·lectives al voltant d’expressions crítiques amb el règim (tal com el Manifiesto a los universitarios madrileños de 1956 ^[4] En aquest manifest, els estudiants reivindicaren la lliure elecció dels representants estudiantils i la no-intervenció dels ministeris en el Congrés Nacional escollit pels estudiants ), que foren contestades amb l’actuació repressiva de l’estat. Per tant, aquests factors (certes crítiques al règim sense esdevenir, però, en oposició; una minoria inquieta i la repressió) dificultaren cada cop més l’enquadrament de la població universitària. A partir d’aquest moment, les minories inquietes aprofitaren l’obertura limitada del SEU (seguint la lògica del «pal i la pastanaga», en aquest cas el règim advocà per a neutralitzar aquesta dissidència mitjançant l’esmentada obertura) arran dels fets de 1956 caracteritzats per la demanda d’una major representativitat dins la universitat. Per tal d’aconseguir les seves reivindicacions, la minoria, emprà una praxi de caràcter defensiu, però que tingué un fort impacte: la infiltració en el sindicat franquista. 

De fet, fou a partir d’aquesta infiltració, a més del sorgiment de diferents organitzacions estudiantils com la Unión Democrática de Estudiantes (UDE) o l’Assemblea Lliure d’Estudiants de Barcelona (1957) i de la impugnació per part d’alguns estudiants cap al SEU, que la seva tasca d’enquadrament polític es feu cada vegada més inviable. A partir de la crisi oberta en el si del SEU pels fets de 1956 i la constant penetració d’estudiants antifranquistes, aguditzada a partir de 1961, els estudiants trencaran amb les elits del SEU – no escollides – i iniciaren una campanya política vertebrada per la demanda d’amnistia pels estudiants represaliats i per la solidaritat amb els miners asturians. En els primers anys de la dècada trobarem que el màxim objectiu era escometre les reformes i la implantació d’una autonomia universitària, per tant, democratitzar la institució i, per extensió l’estat. L’enemic era la forma de la dictadura en la universitat: el SEU. L’oposició al sindicat franquista actuà com a aglutinador i com a nucli per a la unitat del moviment.

Finalment, el SEU acabarà sent dissolt l’any 1965, tot i que, de facto, la majoria de centres i universitats de l’estat ja s’havien separat del sindicat. De manera que, veient com actuà el moviment estudiantil, podem concloure que l’extinció del sindicat franquista fou obra del moviment estudiantil. Arribats a aquest punt, amb  la victòria aconseguida sobre el SEU el moviment estudiantil es dirigia cap a un nou horitzó: l’articulació dels Sindicats Democràtics d’Estudiants (SDE).

Particularitats: «el llarg 66»

Un factor determinant fou l’explosió d’optimisme i d’expectatives que s’obririen arran de la fi del SEU i les possibilitats de democratització tant a la universitat com a l’estat espanyol. Fet demostrable de l’imperant optimisme radicava en un plantejament estès en el moviment estudiantil més radicalitzat: creien que un possible aixecament pacífic de les masses, essent els estudiants l’avantguarda, seria suficient per a enderrocar el règim franquista. Veiem com aquesta retòrica revolucionària, que serà tan present en el maig francès, a l’estat espanyol ja s’enunciava anys abans. 

L’aparició dels SDE constituiran, per se, un trencament de l’ordre franquista en tant que les universitats esdevindran en focus de conflictivitat social en un règim que tenia com a màxima la no existència de conflictivitat. Com a conseqüència, s’observa com els conflictes eren considerats com expressions antifranquistes per la mateixa naturalesa del franquisme i així, la conflictivitat social establia el fracàs de l’ordre de la dictadura. Tampoc podem obviar la repressió que estigué present en tot aquest cicle de dissidència i oposició que es poden constatar en les contínues al·lusions en favor de l’amnistia reivindicada pel moviment estudiantil. És diàfan, en tant que hi ha demandes per l’amnistia, hi ha un mitjà coercitiu. La repressió serà un dels trets diferencials del 68 espanyol, possibilitant les mostres de solidaritat arreu l’estat i, per tant, una experiència col·lectiva. Així, podem considerar com el mateix sorgiment dels SDE era en si mateix una forma d’impugnació; ara sí, la universitat era un focus d’oposició. 

Un altre dels trets significatius foren els canvis socioculturals. En la dècada dels cinquanta aquests estigueren fomentats pels primerencs viatges dels universitaris a l’exterior, per la pràctica dels intercanvis o per l’embrionària implantació de l’estat espanyol com a centre turístic, fet que creixerà en la dècada consecutiva. Així i tot, aquestes relatives alteracions de costums no podrien establir-se com a canvis culturals, com sí que passarà en la dècada següent. El fet important, però, radica que ja en aquells anys va començar a expandir-se – de forma tímida i no gaire tangible – una certa subcultura estudiantil entre els universitaris, en una institució amb un marcat caràcter classista i restrictiu per l’adquisició de noves experiències en unes cultures diferenciades a les de l’estat espanyol.

L’any 1966 es produirà la creació del SDE de la Universitat de Barcelona (SDEUB) durant l’episodi conegut com la Caputxinada

^[5]El terme Caputxinada fa referència a l’assemblea constituent del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona (que tingué lloc entre el 9 i l’11 de març de 1966), … Continue reading

 que se situa en un context que podríem anomenar d’ofensiva i de noves pràctiques influïdes per l’alt grau de politització a causa dels enfrontaments amb les institucions del règim i per l’alt nivell de repressió i, també, per l’entusiasme existent entre els anys 1965-1968/1969. Talment, l’alt grau de manifestacions i mobilitzacions a favor dels SDE i contrària a la repressió produïda enfront dels estudiants participants en la Caputxinada, ens demostra com el 66 fou un any de protestes amb una magnitud mai vista, com el maig de 1968 a França.

A través de les praxis de la intervenció directa, mitjançant les assemblees, el SDEUB anà perfilant i discutint els punts i textos bàsics que havien de donar forma tàctica, ideològica i pràctica al nou sindicat. La importància dels SDE per a definir el «llarg 66 espanyol» fou l’afavoriment de la propagació de debats i de l’interès per la formació, en línia amb la resta del món, la qual cosa es traduí en una radicalització ideològica. Endemés, pel que fa a l’estat espanyol hem de tenir present que la repressió també va ser un vehicle per a la radicalització. Altrament, un altre dels èxits dels SDE va ser la mobilització política generalitzada i la creació d’una subcultura política nova, que afavoriria la creació d’una amalgama important de partits i organitzacions d’esquerra. Seguint les idees del filòsof Francisco Fernández Buey (expulsat de la Universitat l’any 1966), aquest 1966 seria l’equivalent espanyol al 1968 per l’alt nivell de conflictivitat, mobilització i d’impugnació a l’ordre. Tanmateix, la contribució dels SDE – i la seva formació – a la radicalització, fou, paradoxalment, la gènesi del seu ocàs, ja que, afavorí el sorgiment d’un moviment estudiantil revolucionari que advocava per la no-representativitat i per l’acció directa.

L’experiència  del «llarg 66 espanyol» es troba dins de les lògiques dels seixanta-vuits per la seva irradiació en l’espai públic, a partir de la mobilització universitària amb unes praxis sustentades en l’assemblearisme, la política i les masses.

Influències

Els estudiants més inquiets sempre miraren més enllà de les fronteres, rebent influències i, simultàniament, establint contactes directes  amb l’exterior. Fins i tot s’arribà a produir la reunió entre un representant del SDE amb el sindicat argentí Federación Universitaria Argentina i també es feu l’intent d’enviar representants a París per viure de primera mà els esdeveniments. Aquesta connexió amb les experiències estrangeres ve determinada perquè les inquietuds, qüestions i debats existents entre els estudiants mobilitzats eren idèntics als que es donaven en la resta d’estats. La relativa llibertat, atès què no era total a causa de les contínues ràtzies repressives, exercida dins dels espais universitaris, anomenats «espais de llibertat», afavorien les discussions, el pensament crític i reflexiu i els comentaris de literatura radical. Paral·lelament es consolidà una certa identitat comuna vehiculada per l’experiència col·lectiva arran d’uns espais de sociabilitat al marge de l’estat adoptant les noves corrents ideològiques. L’arribada d’aquesta nova literatura, que serviria com a base teòrica-pràctica i per a legitimar les accions, va provenir d’editorials argentines i espanyoles. Un altre fet que demostra el no-aïllament és el coneixement que es posseïa envers els conflictes en el món i que generaren un impacte important entre el moviment estudiantil. 

Tots aquests canvis socioculturals els hem d’enquadrar en l’empremta que va suposar l’anàlisi i, fonamentalment, els debats sobre les lectures dels nous i vells ideòlegs. Aquestes lectures que tant van influir en l’avantguarda estudiantil, la van acabar de perfilar com antifranquista i d’esquerres. Així doncs, podem observar com els incipients canvis que començaren a albirar-se durant la segona meitat de la dècada dels cinquanta adquireixen una nova dimensió en el següent decenni no pas per la liberalització o obertura del règim, ans al contrari, el règim va optar per la repressió. La causalitat l’hem de cercar en els circuits de lectures existents, en les relacions amb l’exterior, en els canvis econòmics estructurals, tot això conjugat amb el trencament generacional i amb les experiències viscudes en la dècada de 1956 a 1966 i les noves expectatives.

La minoria radical adoptà, a partir del 68, una retòrica i una crítica fefaent al model social i econòmic i a les relacions dins del sistema capitalista. Altrament, de les experiències contestatàries de l’exterior també s’incorporaren les noves tècniques de lluita, tal com els judicis crítics, els tancaments, les ocupacions, la  guerrilla urbana i els enfrontaments directes amb la policia. Per tant, el seixanta-vuit espanyol no es va caracteritzar per un creixement de la mobilització, existent des de la meitat dels seixanta, sinó que radicà en els canvis culturals i d’acció, irradiant i prenent l’espai més enllà de la universitat, posseint una vocació politicosocial. Finalment, davant de la por a un «gener espanyol» l’any 1969, és a dir, a una conflictivitat generalitzada i perllongada a les universitats i amb possibles irradiacions a la resta de la societat, el règim franquista va optar per instaurar l’estat d’excepció i iniciar una onada repressiva. En aquest context, s’anà estenent una idea en els sectors més radicalitzats: la violència de l’estat s’havia de combatre amb violència. Per tant, aquest canvi de paradigma seria la llavor de les futures experiències violentes en el tardofranquisme i la transició.

A tall de conclusió

Com a síntesi de les idees principals destaquem la naturalesa pròpia a l’estat d’un fenomen global, traduïda en la qüestió del 66 i el 68 i d’on resulten les formes d’articulació, d’expressió i d’organització a causa de la repressió i de les actuacions i evolucions del moviment estudiantil. Nogensmenys, aquesta idea s’emmarca dins la conjuntura contestaria arreu del món i la influència que va exercir en les noves tàctiques i pràctiques del moviment estudiantil post seixanta-vuit juntament amb la consonància de la universitat espanyola amb els debats existents més enllà de les fronteres i que van permetre produir canvis socioculturals i de mentalitat – en molts casos amb una radicalització ideològica –. És destacable la irrupció del moviment estudiantil i, per extensió, de les universitats, primerament, com a focus de dissidència i, en la dècada següent, com a moviment d’oposició envers el règim franquista.

Per acabar, entenem que el moviment estudiantil de l’estat espanyol durant el seu llarg recorregut s’anà «educant» i evolucionant paral·lelament a la seva experiència pròpia, establint uns paràmetres i uns objectius diferenciats de la resta de seixanta-vuits. I és aquí on radica, a parer nostre, una de les qüestions cabdals del «llarg 68 espanyol». L’evolució del moviment estudiantil, juntament amb la seva aliança amb el moviment obrer i les diverses expressions antifranquistes, fou un dels possibilitadors de la no-continuïtat del franquisme un cop mort el dictador. Va ser la conflictivitat al carrer la que impossibilità la persistència del règim dictatorial. El moviment estudiantil, tot i patir un reflux entre 1969 i 1972, va contribuir aportant un alt grau de politització i de mobilització política generalitzada, juntament amb la creació d’una subcultura política nova, que afavorí a la creació d’una amalgama important de partits i organitzacions d’esquerra. Talment, aquest alt grau de politització i conscienciació ja no afectava només el 10% dels estudiants; l’any 1975 solament un 4% d’aquests defensava la continuïtat del franquisme.

Per saber-ne més:

Badenas, P. (2018) Fronteras de papel. El mayo francés en la España del 68. Madrid: Cátedra.

Gómez, M. (2008) «El movimiento estudiantil español durante el Franquismo (1965-1975)», Revista Crítica de Ciências Sociais, 81, p. 93-110.

González, E. (2020) «La represión de la protesta estudiantil durante el franquismo (1936-1976)», CIAN- Revista de historia de las Universidades, 23(1), p. 21-54.

Mateos, A., Treglia, E. (2019) Las convulsiones del 68. España y el Sur de Europa. Madrid: UNED.

Pastor, J. (2008) «El movimiento estudiantil bajo la dictadura franquista y el 68 español». A: 1968. El mundo pudo cambiar de base. Madrid: Catarata, p. 283-299.

Sancho, J. (2019) «”Nuestro 68 fue el 66″. El movimiento estudiantil de Barcelona en el marco global de los sesentayochos (1965-1969)», Historia del presente, 34, p. 145-160.

Ysàs, P. (2007) «¿Una sociedad pasiva? Actitudes, activismo y conflictividad social en el franquismo tardío», Ayer, 68, p. 31-57.