Per citar aquesta publicació

Vallespí Pinilla, Àlex (2022) “L'origen de la metal·lúrgia a la península Ibèrica”, Ab Origine Magazine, 73 (maig) [en línia].
Tags

L’origen de la metal·lúrgia a la península Ibèrica

Introducció

La metal·lúrgia es defineix com la transformació de minerals metàl·lics- és a dir, la fosa d’aquests – per extensió, qualsevol procés que no compleixi aquesta característica no es considera metal·lúrgia. Amb aquesta definició per davant, la historiografia ha escrit moltes pàgines confirmant i refutant tota mena d’hipòtesis sobre l’inici d’aquest procés tecnològic a la península Ibèrica (c. III mil·lenni ANE) [1]Datació calibrada Abans de la Nostra Era., així com la consideració dels primers objectes metàl·lics com a béns de prestigi.

Hi ha nombroses opinions al respecte, però la majoria d’investigadors consideren que, quan parlem de metal·lúrgia, parlem de regionalització [2]Procés a través del qual cada regió compta amb una sèrie de característiques pròpies. En el cas de la metal·lúrgia parlem de ritmes de descobriment diferents o de nivells de complexitat … Continue reading. És per aquest motiu que la discussió historiogràfica s’ha centrat en dos factors: en primer lloc, si la metal·lúrgia és d’origen autòcton (als territoris on la practiquen) o, per contra, si va ser definida  per un fenomen de difusió des d’altres nuclis poblacionals extraterritorials; en segon lloc, el paper de la metal·lúrgia com a innovació tecnològica en els processos d’estratificació social i en la creació d’estats, és a dir, com van influir la creació i possessió d’objectes metàl·lics a les asimetries socials. Tot això des de tres aproximacions metodològiques diferents: una avaluació de la complexitat de la tecnologia i del problema d’accés als recursos; el context d’ús dels artefactes i les evidències indirectes com les associades a canvis socials; impactes mediambientals que evidenciïn la mineria i la presència de processament d’eines pel treball metal·lúrgic. Els investigadors que aplicaren aquestes aproximacions constataren que aquest procés no era tan complex com semblava, ja que es podien aconseguir tots els recursos necessaris d’una manera directa o indirecte amb molta facilitat, provocant que la metal·lúrgia no hagués tingut un impacte decisiu pel que fa a les complexitats socials (c.V mil·lenni ANE / c. III mil·lenni ANE), com a mínim no des del punt de vista socioeconòmic.

Copa de plata de l’anomenat “Tresor de Tivissa” trobat l’any 1927 al poblat de Castellet de Banyoles. Data del segle III aC. Font: Wikimedia Commons

Estat de la qüestió

El gran problema que tenim quan es vol estudiar la tecnologia metal·lúrgica és que els elements que componen el registre arqueològic són de caràcter “secundari”, és a dir, són elements usats per treballar els minerals metàl·lics, però no són els objectes per se, ja que aquests s’acostumaven a refondre per a crear-ne d’altres.

Aquest fet complica molt tant l’estudi del procés com el fet d’aconseguir les condicions socials necessàries per crear un ambient adequat pel desenvolupament d’aquesta. Justament aquestes condicions són imposades pels autors com factors necessaris per al  desenvolupament de la metal·lúrgia, puix la invenció d’aquesta és un concepte molt diferent del d’innovació. El primer es defineix com el descobriment de la tècnica o procés que, en aquest cas, seria la metal·lúrgia; el segon es defineix com l’adopció generalitzada d’aquesta tècnica o procés. Per tant, una invenció que no desemboqui en una innovació no té cap repercussió històrica.

És aquí on la discussió sobre l’autoctonisme o difusionisme de la metal·lúrgia entra en joc, ja que si nosaltres considerem que aquesta sorgeix en un punt concret i es va estenent, estem davant d’una innovació (assoleix aquesta difusió i generalització); per contra, si la metal·lúrgia sorgeix en punts concrets i només alguns d’ells la generalitzen, podríem considerar que aquests últims han fet la innovació mentre que els altres només l’haurien inventat. El que realment importa és si aquesta invenció pot quedar latent fins que es puguin donar les condicions socials adequades per la seva innovació final (aquesta és la discussió pel que fa a la península Ibèrica al llarg dels segles).

La historiografia que estudia l’origen de la metal·lúrgia a la península Ibèrica ho fa, sovint, comparant-la amb punts del Pròxim Orient i dels Balcans. Així doncs, per poder entendre d’una manera més profunda l’estat de la qüestió, és necessari fer un resum de què va passar en aquestes zones.

Joies exposades al Museu Arqueològic de Varna (Bulgària). Són els objectes d’or més antics coneguts fins ara (-4600 aC). Font: Wikimedia Commons

Pel que fa al Pròxim Orient, tenim les primeres proves de reducció metàl·lica cap a finals del V mil·lenni cal. ANE i principis del IV mil·lenni cal. ANE, essent un dels nuclis inicials d’on sorgeix la mateixa. Aquesta primera metal·lúrgia és molt rudimentària, caracteritzada per l’ús de gresols de mida petita, per baixes temperatures i baixa eficiència. Als Balcans també utilitzaven  una tecnologia semblant, però en aquest cas feien servir  forns cubeta al terra que, alhora, feien de contenidor, deixant enrere petits fragments d’escòria. Les primeres troballes en aquesta zona es poden situar a partir del 5000 cal. ANE amb evidències de reducció a Belovode. El que és més interessant de tot això és que la gran majoria de productes de la primera metal·lúrgia en aquestes zones són usats com a símbols, com a elements personals més que com a eines i útils, de manera que generen “prestigi”. Això provocava la competició entre les diferents faccions de les elits emergents per l’accés o control dels recursos, quelcom que s’ha considerat un factor decisiu que va contribuir a l’origen i desenvolupament dels primers estats (com els sumeris, Mitanni o el regne de Hatti) entre el IV i el II mil·lenni cal. ANE a Pròxim Orient i Euràsia. 

Aquest concepte de “prestigi” es defineix com la significació social que un grup humà atribueix a un objecte determinat que pot ser, o no, compartida entre més d’un grup. Aquesta significació ha d’estar lligada amb el concepte de “valor” de l’objecte, el qual no és fix, sinó que és dinàmic i per poder estudiar-lo es proposen uns factors a tenir en compte: la seva producció, on la societat productora li atorga un valor a l’objecte; el període d’ús, on els grups socials que l’utilitzen li donen un valor que pot ser totalment diferent del primer (sobretot si representa part de la ideologia local); i, finalment, la xarxa d’intercanvis que és nodrida de matèries primeres que tenen un valor associat, sense tenir la necessitat de transformar-les (per exemple, la variscita o l’ambre). 

Tornant a la península Ibèrica, el debat es focalitza en aquests conceptes i fa que la discussió encara sigui més gran. Però el factor per excel·lència que engloba la resta i que ha provocat el col·loqui és el de si la península Ibèrica és un focus de producció metal·lúrgica o si per contra va arribar de terres foranes. Els autors que defensen la primera postura ho fan emprant les proves arqueològiques sorgides, principalment, al jaciment de Cerro Virtud (Almeria). [3] Jaciment situat a Almeria que es compon de diferents nivells identificables del Neolític i Calcolític. L’inconvenient d’aquest jaciment és l’estat en què es va trobar, ja que estava remogut en gran part, cosa que dificultava la identificació dels estrats intactes. Això ha donat pas a crítiques per part de diferents investigadors, com Roland K. Gauss, que desconfia del context estratigràfic en què es van descobrir els materials, conegut per tenir les datacions més antigues de la península Ibèrica pel que fa a metal·lúrgia, associades a un nivell (el B2) que va ser datat al 4486 cal. ANE. El problema és que aquest model no és compatible amb l’esquema descrit pels Balcans, que explica que en aquests territoris hi va haver una invenció seguida per un ràpid procés d’acceptació i innovació, emmirallat en un creixement gradual de la producció del metall que pogués cobrir les demandes polítiques i socials d’un grup en concret. 

Tot i l’escasedat de minerals al territori valencià, l’activitat metal·lúrgica es constata amb restes primer de coure, i posteriorment bronze. Procés de fundició i elaboració de peces metàl·liques. (F. Chiner). Font: Wikimedia Commons

Això, sumat a l’absència de troballes metàl·liques durant el V i IV mil·lenni cal. ANE a la península, va fer que es reduís la creença d’aquest focus inicial dins aquest territori. Tot i això, autors com Ignacio Montero Ruiz i Mercedes Murillo-Barroso el defensen a través de la tecnologia: postulen que la que es va desenvolupar a la península per a produir objectes metàl·lics és totalment diferent de la que s’utilitzava als Balcans (per exemple, amb la manca de traça en el moment de temperar les peces i l’ús de ceràmiques domèstiques com a vasos de fusió o l’absència d’ornamentació amb metall), per consegüent, quedaria demostrat que aquest territori era un nucli autòcton. Per altres, com seria el cas de Gauss, això no queda massa clar i exposen, clarament, que totes aquestes troballes han de mantenir-se en un estat especulatiu, atribuint-les a una experimentació a petita escala o com un producte accidental que no tenia el potencial per a poder estimular l’adopció àmplia de la metal·lúrgia i evolucionar-la a un estat d’innovació. 

Hi ha un tercer grup d’autors, del qual forma part Michael Kunst, que coincideixen amb la visió anteriorment exposada tot afegint a la discussió l’afer de la contaminació dels nivells d’on es va extreure la mostra, així com la qualitat de la documentació de l’excavació. Però els investigadors del jaciment defensen que el procés d’excavació va documentar les zones intactes, que eren clarament diferenciades de les zones alterades, i que això va fer que poguessin identificar i classificar les àrees dins d’aquestes categories, reduint així el risc de barrejar materials en contextos primaris amb materials de zones pertorbades. A més, argumenten que la prova més clara de l’existència d’aquests contextos inalterats és el descobriment d’un enterrament col·lectiu amb individus en posició primària. Tot i això, encara queda una incògnita de gran importància sense resoldre, essent aquesta el hiat cronològic [4] Espai cronològic sense cap mena d’ocupació. entre les troballes de Cerro Virtud i la generalització de la metal·lúrgia al III mil·lenni cal. ANE.

Lingot de coure minòic provinent de Zakros, Creta. Autor: Chris73, Wikimedia Commons

Sobre aquest afer ja s’ha exposat l’opinió d’algun autor com Gauss, qui considera que aquestes primeres evidències no eren més que proves a petita escala o accidents. En canvi, altres ho explicarien relacionant el desenvolupament limitat de la metal·lúrgia amb la manca de condicions socials que es necessitarien per poder fer aquest pas cap a la innovació. Però la troballa de les evidències de Cerro Virtud, el jaciment d’Almeria que hem mencionat anteriorment, així com la revisió de les dades de “El Arteal” i “Puerto Blanco”, demostrarien que el coneixement tecnològic era actiu des del V mil·lenni cal. ANE, però introduït en una esfera instrumental, possiblement lligada amb el treball del sílex i la producció de làmines fetes per pressió (ja que es té constància que les puntes dels compressors podien ser fetes en coure), cosa que posaria un límit molt baix al seu desenvolupament. Per extensió, aquests investigadors, és a dir I. Montero, M. Murrillos Barroso i A. Ruiz,  postulen que aquest hiat cronològic realment seria definit per la falta de significació social assignada a un objecte. I l’absència d’aquest “prestigi” en els objectes metàl·lics es podria explicar com la consideració d’altres matèries primeres com a béns de prestigi. Per exemple, a Montelírio – Valencina de la Concepción [5] Jaciment caracteritzat per un dolmen amb un gran volum de materials d’una qualitat excel·lent. De fet, tots els objectes que s’han descobert són, avui dia, considerats de prestigi. veiem enterraments amb aixovars molt fastuosos, plens de matèries primeres magnífiques i objectes forans, però el que és més evident és la falta d’ornamentació metàl·lica provinent de la península Ibèrica. Així doncs, podríem postular que pels constructors de Montelírio, és a dir, per un dels grups calcolítics que ocupaven la zona del sud de la península Ibèrica, el coure tindria un valor social baix. Amb això plantejaríem que realment aquest hiat seria, més aviat, per la concepció social del material que per qüestions tecnològiques. Però, per què va tenir aquest “valor” tan escàs? Una de les teories més acceptades pels investigadors és que aquesta falta de significació social és expressada per l’abundància i facilitat d’accés als recursos metàl·lics, la qual  va provocar que en comptes d’induir al canvi i innovar, fes tot el contrari, és a dir, que aquests grups calcolítics no tinguessin l’interès suficient per fer-ho.

Així doncs, es planteja aquesta situació de “latència” entre el V mil·lenni cal ANE i el III mil·lenni cal. ANE, com una mena d’equilibri que es trenca per alguna raó. Quin va ser el factor que va desencadenar aquesta generalització al III mil·lenni? 

En primer lloc, és primordial conèixer com estaven organitzats socialment els grups que habitaven la península. En cap cas podem parlar d’estats en època calcolítica, sinó que hem de considerar els cabdillatges com a màxima expressió de lideratge en aquest moment. Les elits vivien de manera molt semblant a com vivien els habitants del poblat, però tenien una certa primacia per alguna raó, la qual no ha deixat empremta en el registre arqueològic, així com evidències d’herència d’aquesta primacia. Aleshores, arribaria la “moda” del Vas Campaniforme, aquesta ideologia en la qual l’individu es posiciona sobre la comunitat a través d’objectes metàl·lics – ara sí, majoritàriament en forma d’ornamentació – els quals tenen la seva càrrega simbòlica, estètica i ideològica o d’estatus. Altres autors ho atribuirien a una revolució social complexa a finals del IV mil·lenni cal. ANE i principis del V mil·lenni cal. ANE que podria estar molt relacionada amb xarxes d’intercanvi a gran escala.

Vas Campaniforme trobat a Cienpozuelos (núm. inventari: 32252). Datat cap al 2200 A.N.E – 1500 A.N.E). Font: Museu Arqueològic Nacional, Wikimedia Commons

Consideracions finals

A tall de conclusió, és necessari remarcar que totes les qüestions que s’han discutit en el present escrit han de contextualitzar-se en les idees dominants sobre aquest tema dins de l’arqueologia. La historiografia ha acostumat a seguir la postura que Vere Gordon Childe (1892-1957) va proposar sobre la metal·lúrgia essent un motor de canvi social. Aquesta teoria aplicada al Pròxim Orient queda emmirallada d’una manera excel·lent, ja que, com hem comentat amb anterioritat, el metall en aquella zona era utilitzat per visibilitzar l’estatus i reafirmar la diferenciació social. Aquests objectes metàl·lics no tenien cap mena  de funcionalitat instrumental, sinó simbòlica. En canvi, si intentem adaptar aquest model a la península Ibèrica, i a tot el que hem fet referència al llarg de l’article, veiem que no quadra. Si aquest territori assolís les condicions que la hipòtesi li demana, ja tindríem una revolució social, que segurament vindria acompanyada d’una jerarquització i major complexitat social des del V mil·lenni cal. ANE, cosa que no és així. Això ens planteja el conflicte d’intentar esbrinar quina de totes les hipòtesis és incorrecte, si la de l’inici de la metal·lúrgia en aquest territori al V mil·lenni cal. ANE o si per contra és la teoria de Childe la que falla. Colin Renfrew (1937-) ens atorga una resposta, teoritzant que realment la innovació decisiva en el desenvolupament del nou producte és generalment social més que tècnica.

Fotografia de l’arqueòleg Vere Gordon Childe. Font: Andrew Swan Watson, Wikimedia Commons

Per tant, mentre que en algunes regions l’aparició dels primers metalls va suposar un ràpid i extens desenvolupament de la metal·lúrgia, en d’altres va seguir una evolució molt més lenta que no va suposar cap mena de canvi significatiu per l’estructura social. En conseqüència, el model de Renfrew s’adequa molt millor a la península Ibèrica, ja que permet la invenció de la metal·lúrgia al V mil·lenni cal. ANE juntament amb el hiat cronològic on la metal·lúrgia romandria “latent” fins a arribar als fets que la van potenciar al III mil·lenni cal. ANE. Un altre exemple que pot mostrar una situació similar al de la península Ibèrica és el del nord d’Itàlia, on la presència “abans de temps” de la metal·lúrgia queda evidenciada per una falta d’interès d’aquests grups en aquesta. De fet, es considera que aquesta regió va posar el “fre de mà” a l’expansió metal·lúrgica d’Europa Occidental. Per tant, podríem dir que és una qüestió d’interès dels grups socials de cada territori en concret.

Aquest fet també és analitzable des del punt de vista funerari, i és que al Pròxim Orient tenim uns enterraments individuals molt clars que ens proporcionen una idea de la jerarquització social en aquells temps. En canvi, a la península això no es compleix, ja que són presents els enterraments col·lectius, on és molt difícil assignar aixovars individuals. Serà més endavant quan comencem a veure les primeres expressions de diferenciació social clares amb uns enterraments i uns aixovars individualitzats amb alta presència metal·lúrgica. Això comença a passar amb l’arribada del Vas Campaniforme(c. III mil·lenni ANE).

Colin Renfrew mirant monedes d’or romanes. Font: Portable Antiquities Scheme, Wikimedia Commons

Després de tot el que s’ha comentat, podem treure alguna conclusió pel que fa als inicis de la metal·lúrgia a la península, així com la concepció dels objectes com a béns de prestigi. En primer lloc, es considera que les proves tecnològiques que s’han presentat són suficients per afirmar que la península Ibèrica podria ser un dels orígens de la metal·lúrgia. No és incompatible que aparegués al V mil·lenni cal. ANE, i que la seva innovació passés al III mil·lenni cal. ANE. Com s’ha comentat amb anterioritat seria factible que en aquest hiat cronològic aquest procés tecnològic fos latent, únicament usat per a produir instrumental. Tot això condicionat per la poca significació social que se li donarien als objectes metal·lúrgics. No per una falta “d’evolució”, sinó perquè hi hauria altres materials o objectes que ja complirien aquesta significació simbòlica. A part, també es consideraria el fàcil accés als recursos metàl·lics com un dels factors que, en comptes d’incentivar la producció d’objectes metàl·lics, faria que encara es produís més desatenció. Això ho podríem lligar amb el fet que s’utilitzava indústria lítica, cosa que provocava que la indústria metàl·lica no superés, en cap cas, la facilitat i utilitat d’aquesta primera durant el hiat cronològic. No serà fins a l’arribada del Vas Campaniforme quan la indústria metàl·lica superarà a la lítica i quan el paradigma social canviarà, deixant aquestes matèries que abans tenien un gran prestigi en un segon pla.

Per saber-ne més

BAHN, P.; RENFREW, C. Arqueología. Teorías, Métodos y Prácticas. Madrid: Ediciones Akal, 2016, pàgs. 355-356.

GAUSS, R. “ The Development of Metallurgy on the Iberian Peninsula. Technological an Social Patterns of Long-Term innovations Process” a S. BURMEISTER, S. HANSEN, M. KUNST Y N. MÜLLER-SCHEESSEL (eds.), Metal Matters Innovative Technologies and Social Change in Prehistory and Antiquity. Forschungscluster 2. Innovationen: technisch, sozial. Menschen – Kulturen – Traditionen Studien aus den Forschungsclustern des Deutschen Archäologischen Instituts, 2013, núm. 12, pàgs. 209-230.

KUNST, M. “The Innovation of Copper Metallurgy on the Iberian Peninsula: Its Significance for the Development of social complexity in the 3rd Millennium BC” a S. BURMEISTER, S. HANSEN, M. KUNST Y N. MÜLLER-SCHEESSEL (eds.), Metal Matters Innovative Technologies and Social Change in Prehistory and Antiquity. Forschungscluster 2. Innovationen: technisch, sozial. Menschen – Kulturen – Traditionen Studien aus den Forschungsclustern des Deutschen Archäologischen Instituts, 2013, núm. 12, pàgs. 181-208.

MONTERO RUIZ, I.; MURILLO BARROSO, M. “Los Inicios de la Metalúrgia y el valor social del metal” a Menga, Revista de Prehistoria de Andalucía, 2016, núm 7, pàgs. 15-29.

MONTERO RUIZ, I.; MURILLO BARROSO, M.; RUIZ TABOADA, A. “The Beginning of the production and use of metal in Iberia. From independent invention to technological innovation” a Eurasia Antiqua, 2021, núm. 23, pàgs. 193-208.

  • (Barcelona, 2000). Actualment, cursant el Grau d'Arqueologia de la Universitat de Barcelona. Gran interès tant en l'aplicació de les tècniques de les ciències experimentals a l'estudi de l'arqueologia com en el món clàssic i la protohistòria.

Notes a peu de pàgina
Notes a peu de pàgina
1 Datació calibrada Abans de la Nostra Era.
2 Procés a través del qual cada regió compta amb una sèrie de característiques pròpies. En el cas de la metal·lúrgia parlem de ritmes de descobriment diferents o de nivells de complexitat tècnics diferents.
3 Jaciment situat a Almeria que es compon de diferents nivells identificables del Neolític i Calcolític.
4 Espai cronològic sense cap mena d’ocupació.
5 Jaciment caracteritzat per un dolmen amb un gran volum de materials d’una qualitat excel·lent. De fet, tots els objectes que s’han descobert són, avui dia, considerats de prestigi.
Tags

Comparteix i comenta-ho a les xarxes

Compartició en twitter
Compartició en facebook
Compartició en email

Per citar aquesta pubicació

Vallespí Pinilla, Àlex (2022) “L'origen de la metal·lúrgia a la península Ibèrica”, Ab Origine Magazine, 73 (maig) [en línia].
Popular

Relacionat