El juny de 2015 va estrenar-se la primera temporada de la sèrie distòpica The Man in the High Castle, basada en la novel·la homònima de Philip K. Dick, de 1962. La sèrie ambienta la seva realitat paral·lela justament en aquest any, i des del principi ens impacta il·lustrant-nos un món en què la Segona Guerra Mundial va resultar en una victòria de les potències de l’eix.
Al llarg dels 20 episodis que se n’han publicat de moment, The Man in the High Castle no es refereix als esdeveniments històrics que porten a la configuració del món a principis dels anys 60 del segle XX tal com ens el mostren, sinó que anem rebent aquesta informació implícitament en el record d’algun personatge o algun pla intencionadament enfocat. En la trama, doncs, el món s’ha desenvolupat creant una línia temporal històrica paral·lela a la nostra realitat, al·ludint al tòpic de la ucronia o història alternativa que planteja un desenvolupament diferent de la Segona Guerra Mundial.
La trama argumental posa la mirada en diversos personatges que d’una forma o altra tenen punts en comú i mitjançant els quals podem apreciar diversos aspectes de la realitat paral·lela desenvolupada especialment on, a la realitat, són els Estats Units d’Amèrica. Probablement, per raons d’èxit comercial, a la sèrie hi podem veure molts més elements interns de l’anomenat “Greater Nazi Reich” – el nom que reben els territoris Nord Americans dominats pels nazis – que de l’imperi japonès. En aquest article deixarem de banda els aspectes més estrictament relacionats amb l’argument i farem una repassada a diversos exemples a remarcar sobre aquests que podem relacionar amb la història real.
El domini dels Estats Units d’Amèrica per part dels nazis i l’imperi japonès és el primer element que ens xoca just iniciar-se la sèrie. Segons la història que els guionistes basen en l’obra de Dick, sembla que l’expansionisme nazi ha anat més enllà de l’atlàntic. Pel que sabem, a la realitat, els nazis tenien l’esperança de mantenir els EUA fora de la guerra almenys durant el temps que es trigués a conquerir Europa. Durant la guerra, Hitler va arribar a comparar una invasió de les Amèriques amb una invasió de la lluna. Cap al 1941 van fer plans per a una expansió naval massiva, amb què ocuparia entre d’altres les Açores, per al seu ús com a bases aèries contra els Estats Units. Hitler també preveia que, un cop derrotés a Gran Bretanya, podria utilitzar la seva força naval. No obstant això, mai hi va haver plans realment resolts per a una invasió.
Un fet poc conegut és la visió que propugnava el nacionalsocialisme alemany sobre les comunitats indígenes de Nord Amèrica. Això ho podem veure en un dels primers episodis de la segona temporada, en què un jove estudiant del “Greater Nazi Reich” ens mostra unes lliçons de la història dels EUA segons la nova visió nazi. En aquesta escena, el noi parla dels exterminis americans abans de l’arribada del Reich. Aquest moment, a més de ser impactant per l’espectador, no és completament fruit de la imaginació dels guionistes, sinó que lliga amb la visió nazi d’aquestes ètnies, i és que sabem que propagandistes nazis van fer ús dels grups de nadius americans per començar a tractar el tema dels EUA: van prometre que Alemanya els tornaria la terra, i fins i tot van declarar que els Sioux eren aris.
També en un dels primers episodis de la segona temporada hi podem trobar un altre fet que connecta amb la història real, i és quan el primer ministre del Reich explica el pla “Atlantropa”, un megaprojecte arquitectònic i tecnològic que consistiria a construir una gegantina presa a l’estret de Gibraltar amb la qual generar una immensa quantitat d’electricitat, dessalinitzar aigua massivament per a regar grans extensions de terreny a l’Àfrica i cultivar-les. El fet és que el pla del qual parla el “reichminister” fou real; l’arquitecte alemany Herman Sörgel dedicà la seva vida a promoure aquest projecte des dels anys 20. El plantejament que propugnava Sörgel era el d’un colonialisme basat en la utilització de la tecnologia de forma pacífica, que servís per augmentar la producció alimentària i, des d’un punt de vista completament eurocèntric, certament paternalista amb els països africans. L’arquitecte, amb els anys, fins i tot va publicar un assaig que volia demostrar la compatibilitat dels plans expansionistes del nazisme amb el seu projecte, però els immensos costos que aquest tindria i el curs dels esdeveniments bèl·lics van provocar la seva extinció.
En alguns moments puntuals al llarg de la sèrie podem apreciar mapes mundials en què es desvela la distribució política arreu del món. Podem veure com, segons la visió nazi, el món està distribuït bàsicament en tres grans dominis: El Gran Imperi Nazi, L’imperi Japonès i l’anomenada “zona neutral”. La darrera comprendria grans extensions de terreny entre ambdós imperis i a la sèrie no es parla gaire de l’estructuració política d’aquesta, si no és referint-s’hi com una zona sense govern, el qual podria donar-nos pistes sobre una hipotètica rendició de la majoria de potències estatals del món davant dels immensos poders imperials. En alguns episodis podem veure la ciutat de Berlin, un altre element extret a consciència de la història real. És sabut que els plans de Hitler per la construcció d’una gran Capital Mundial Germania estaven en marxa fins i tot en els darrers moments de la guerra. Aquests plans comprenien la construcció de la cúpula més gran del món, que podem veure a la sèrie, i de tot un conjunt d’estructures grandiloqüents que haguessin – i a la ficció ho han fet – transformat Berlin.
Com aquests, podríem parlar d’altres exemples, com el dels Lebensborn, un programa d’eugenèsia que va funcionar durant anys sota el domini nazi a la realitat amb què es pretenia el perfeccionament de la descendència ària, que apareix a la sèrie.
Certament no podem considerar la història contrafactual – ucronia o història alternativa – com a un gènere científic, però sí que ens pot ajudar a reflexionar sobre la història real. Dir que la història l’escriuen els guanyadors és un tòpic utilitzat fins a la sacietat. I el fet és que, en aquesta història, podem veure a través de la ficció la normalitat quotidiana d’un imperi nazi en què s’amaguen els horrors de l’holocaust, però en canvi es té en compte com a part de la història dels Estats Units. Quan un model polític és implantat en una societat hi fermenta la quotidianitat i la normalització de les institucions i comportaments, i tant estudiar història, com imaginar els supòsits d’històries diferents, ens pot portar a ser més crítics amb la nostra pròpia realitat actual. De la mateixa manera que el nostre present és el resultat de la història, el de The Man in the high Castle és el resultat d’una variació en un punt d’aquesta, i el futur que tinguem dependrà de com la construïm nosaltres, la història.
