Ferdinandus: una aproximació a l’artista oblidat per la historiografia

Imatge de portada: rellotge de sol de Ferdinandus al monestir de Santes Creus (Alt Camp). Font: Wikimedia Commons.

Ferran Serra i Sala, conegut artísticament com a Ferdinandus

Si ens plantéssim un dimarts al matí al bell mig de l’avinguda Diagonal de Barcelona, paréssim als vianants que se’ns creuen, i els demanéssim que enumeressin cinc artistes catalans del segle XX, difícilment sortiria el nom de Ferran Serra i Sala. Si ens plantéssim a la quarta planta de la Facultat de Geografia i Història de la UB, paréssim als estudiants d’història de l’art que se’ns creuen, i els demanéssim que enumeressin cinc artistes catalans del segle XX, tampoc sortiria el nom de Ferran Serra i Sala. I és que Ferran Serra i Sala, conegut artísticament com a Ferdinandus, és un dels artistes catalans més prolífics del segle XX, però un gran oblidat de la historiografia. 

Els que el van conèixer parlen d’ell com un bohemi, un home solitari que vivia al carrer de la Llibreteria número 5 de Barcelona, no tenia fills, i es desconeix si va estar casat alguna vegada. Malgrat que va néixer, va viure i va morir a la ciutat comtal, Barcelona no és l’únic escenari de la vida de Ferdinandus. Després d’estudiar a l’acadèmia Les Arts de Barcelona, marxà a Itàlia a finalitzar la seva formació artística. Una etapa que marcà profundament el seu art, ja no només en la vessant estilística, també temàtica, perquè veiem un gran gust italianitzant en tot allò que tocà.

Ferdinandus té obra repartida per tota la geografia catalana, va estar en actiu pràcticament fins a la seva mort el 1988, als 83 anys, i va ser reconegut i respectat pels seus contemporanis.Però, per què el coneixem tan poc avui en dia? Sens dubte és una suma de molts factors, però el principal fou que passà gran part de la seva carrera pujat damunt d’una bastida, i és que malgrat ser un artista polièdric amb un gran talent pel dibuix i l’escultura, s’especialitzà en la tècnica de l’esgrafiat.

L’esgrafiat, una tècnica artística poc valorada

L’esgrafiat és una tècnica artística mil·lenària que ja utilitzaven les civilitzacions antigues, a la península Ibèrica la introduí l’art mudèjar, però no es popularitzà fins al Renaixement. S’utilitza en la construcció com a mètode d’ornamentació de parets interiors o exteriors, i consisteix en l’aplicació de dues capes de morter amb diferent pigmentació una sobre l’altre. Extraient parts de la capa superior es poden crear dibuixos i formes que un cop assecat el morter arrebossen les parets. És una tècnica difícil que requereix de gran habilitat dibuixística i de rapidesa, ja que s’ha de fer al fresc. 

Tot i aquesta tradició i complexitat, l’esgrafiat s’ha considerat com un art menor. Si bé és cert que a finals del segle XIX i a principis del segle XX ja existeixen reconsideracions sobre les jerarquies artístiques arrossegades des del Renaixement, existeix encara un substrat cultural en els temps de Ferdinandus -fins i tot en els nostres- que convidà a la minusvàlua de l’esgrafiat pel seu tarannà d’art decorativa o auxiliar per estar subrogada a l’arquitectura. Així doncs, estaven molt més ben valorats i gaudiren de més prestigi tots aquells que es dedicaren i s’especialitzaren en la pintura, l’escultura o l’arquitectura, entre d’altres.

Un art essencialment noucentista

Al parlar de Ferdinandus és precís parlar de noucentisme, un corrent artístic que apareix a Catalunya entorn dels anys deudel segle XX i s’estén fins als anys quarantaaproximadament, malgrat que la seva  petjada i les seves influències perviuran durant vàries dècades. Coexisteix amb diverses tendències europees de la mateixa corda que reaccionen al modernisme i a la rauxa romàntica, implantant valors com el seny, la mesura o la raó, davant de la passió, el misteri i el desordre dels modernistes. Els noucentistes s’empeltaran dels gustos mediterranis i beuran molt de la tradició grecoromana que els portarà a introduir models clàssics al seu art, tot barrejat amb una senzillesa en les formes, una lleugeresa en els models i un gust per l’equilibri i la simetria. Aquestes característiques del noucentisme les trobem a l’obra de Ferdinandus, una obra inequívocament noucentista tant per la temàtica com per l’estil.

Trobarem en la seva obra nombroses referències al passat clàssic: des d’amorets o putti a personatges mitològics com Neptú o Diana, passant per tota menad’al·legories i muses;  trobarem també que la línia preval al color i la forma pren tota la rellevància de l’obra davant l’ús d’una paleta cromàtica terrosa i apagada. En l’apartat temàtic ens trobem davant de temes bucòlics, pastorals i d’elogi a les arts i els oficis; uns temes bastant vinculats amb la idiosincràsia noucentista, que agrada d’aquesta mesura, pau i vida relaxada. 

L’obra de Ferdinandus Serra

Catalogar tota l’obra de Ferdinandus Serra és una assignatura pendent, la Societat Catalana de Gnomònica li atribueix 46 rellotges de sol entre 1933 i 1977, caldria sumar-hi tota l’obra que no s’adscriu en aquesta tipologia -que n’és molta- i tota aquella obra que no se li pot atribuir fefaentment a l’esgrafiador barceloní, que pel seu tarannà humil i modest deixà molta obra sense signar. Així doncs, quantificar l’obra de Ferdinandus no és una tasca senzilla, perquè, a més a més, es troba dispersa entre diversos municipis de la província de Barcelona. Anoia, Baix Llobregat, Bages, Barcelonès, Maresme Osona o Vallès concentren gran part de l’obra de Ferdinandus, però sortint de les comarques barcelonines també podem trobar-hi -en menor mesura- obra amb el segell de Ferran Serra i Sala.

Abans hem vinculat l’obra de Ferdinandus amb la gnomònica, i és que fou un dels majors exponents en la creació de rellotges de sol durant el segle XX i es convertí en un autèntic especialista en l’apartat artístic però també en l’apartat tècnic. En l’apartat d’esgrafiats decoratius trobem un gran ventall de repertori i tipologies, així doncs, trobem des d’esgrafiats ornamentals amb motius geomètrics com els de Cal Miquelet de Vallbona d’Anoia, grans escenes aïllades com els esgrafiats de la Casa de la Vila de Martorell, o programes iconogràfics com els de la Casa Sastre de Piera (d’aquests dos últims treballs en parlarem de forma més exhaustiva). 

Fora de l’esgrafiat, com a escultor projectà diverses obres escultòriques, sovint vinculades a l’arquitectura. Així doncs, trobarem fornícules amb imatges religioses, escuts, mènsules o imatges que acompanyen fonts, entre d’altres.

Esbossada la seva producció artística, cal parlar de la seva trajectòria com a restaurador. Una de les primeres obres que es coneixen d’ell fou la restauració de la Casa del Gremi dels Velers, a la Via Laietana de Barcelona. Es tracta d’un edifici construït entre 1758 i 1763, que acollí la seu de la Confraria de teixidors de vels de seda. L’obertura de la Via Laietana va fer perillar l’edifici, que finalment es restaurà entre 1928 i 1932 a càrrec de l’arquitecte Jeroni Martorell. L’encarregat de substituir els vells esgrafiats setcentistes per uns de nous imitant els existents fou Ferdinandus. La bona feina feta aixecà admiració entre els companys de professió i el consolidà com un dels esgrafiadors més destacats amb tan sols vint-i-set anys.

Una de les intervencions més sonades de la trajectòria de Ferdinandus fou la restauració dels esgrafiats de la façana de l’església de Sant Martí de Sant Celoni, al Vallès Oriental. L’església tardobarroca destaca en essència pels seus esgrafiats setcentistes de la façana que foren restaurats l’estiu de 1965. Ferdinandus es veié profundament influenciat per aquestes restauracions que impregnaren el seu art d’un aire setcentista, que combinà amb les tendències noucentistes del moment i el gust clàssic amb el qual es formà. 

A més a més, intervingué també com a restaurador a la Porta Daurada de Poblet, al museu de Montserrat, a la Porta Reial del monestir de Santes Creus o el Palau Moxó. 

Algunes de les obres més notables de Ferdinandus

Per concloure aquest repàs sobre la trajectòria de Ferdinandus, creiem oportú comentar dues de les seves obres més notables: els esgrafiats de la Casa de la Vila de Martorell i els esgrafiats de la Casa Sastre de Piera. Els criteris que fonamenten l’elecció d’aquestes dues obres en particular giren entorn de la qualitat i la desconeixença del públic general. Així doncs, creiem oportú posar l’accent en aquelles obres que malgrat la innegable qualitat tècnica, no gaudeixen de la popularitat pertinent. 

La Casa de la Vila de Martorell té l’origen al segle XVI. D’aquest edifici primigeni, només en queda la porta principal adovellada. A principis del segle XX, la casa, llavors ja senyorial, pertanyia al notari martorellenc Josep Roig Buixeres. L’any 1936 esdevé Casa de la Vila i l’any següent és Ferdinandus l’encarregat d’intervenir-hi per fer-hi uns esgrafiats.

Els esgrafiats es concentren a les dues plantes superiors, veiem a banda i banda garlandes i ornaments envoltant les finestres coronades amb imatges pròpies de la tradició martorellenca vinculada al conreu i a la vida al camp. El que ens crida més l’atenció és el conjunt central  on veiem una imatge femenina mig nua, damunt d’un pedestal imitant una escultura. L’identifiquem com la deessa Ceres, voluptuosa en senyal d’abundància,  sostenint una cornucòpia plena de fruits, imatge que també remet a l’abundància. Ceres, originària de la tradició grecollatina, és la deïtat de la collita, estretament vinculada a les societats rurals com la de Martorell a principis del segle passat.

Just sota trobem dues figures al·legòriques en representació de dos rius que aboquen la seva aigua en un mateix lloc, i és que a Martorell trobem l’aiguabarreig dels rius Llobregat i Anoia. Un faune és l’encarregat d’abocar l’aigua del Llobregat, i una nimfa la de l’Anoia. Uns motius clàssics que es fan més que evidents en aquesta composició. Tècnicament destaca per l’ús de gradacions i veladures que doten de profunditat a les figures, unes gradacions que són complexes de realitzar tenint en compte les particularitats pròpies de l’esgrafiat.

Pel que fa a la Casa Sastre de Piera, parlem en primer terme d’una casa del segle XVIII construïda pel notari borbònic Jeroni Sastre. En aquell moment ja fou una de les cases més sumptuoses de la Vila, que es vestí amb uns esgrafiats geomètrics setcentistes. Aquests esgrafiats arriben molt tocats a l’any 1943 quan Salvadora Piera, mestressa de la casa, encarrega a Ferdinandus uns nous esgrafiats per Casa Sastre. La façana de la casa, de més de 40 metres de llargària i tres plantes d’alçada, donava moltes possibilitats creatives a l’artista. Ferdinandus projectà un programa iconogràfic dedicat a les arts i els oficis. 

A la planta noble hi ha les set escenes principals vinculades a l’elogi de les arts i els oficis. Trobem doncs la representació d’oficis amb llarga tradició pierenca, com el ceramista; oficis vinculats amb la història de la casa, com el sastre; i arts vinculades a Ferdinandus, com el pintor o l’escultor, en aquesta última trobarem un autoretrat de Ferran Serra. A més a més, hi veiem la pastora, el forner i el músic; tot amb una pàtina bucòlica, amable i idealitzada. 

La Piera del moment, una vila rural amb una forta colònia d’estiuejants provinents de Barcelona convidava al gust per aquests temes pastorals d’elogi de la vida al camp, un camp romantitzat i profundament allunyat de la realitat. 

Aquestes set escenes principals mantenen el vincle amb la tradició clàssica, no a través del tema, com veiem a Martorell, sinó amb l’estil i el gust. Així doncs, veurem formes clàssiques en escenes com la de l’escultor i tot ho trobarem farcit de motius mediterranis, garlandes i cornucòpies plenes de fruits en senyal d’abundància. A més a més, a la planta superior, trobem uns putti realitzant tota mena de tasques vinculades als oficis representats de forma simpàtica i naïf. 

El segell particular de Ferdinandus queda palès de bona manera a Casa Sastre, amb l’ús dels ocres, les seves formes depurades i una vocació profundament dibuixística combinant elements de la cultura popular amb referents mediterranis i grecollatins. Veiem també les veladures i gradacions anteriorment comentades que juguen un paper fonamental en la tridimensionalitat de les escenes donant verosimilitut.

L’any 2019 es va intervenir sobre la façana de Casa Sastre per restaurar i dotar de nova lluïssor als esgrafiats. L’Òscar Martin -Pintures i Estucs Òscar- fou l’encarregat de restaurar els esgrafiats de Ferdinandus, tal  com aquest va fer en el seu moment, donant una nova vida a la seva obra. 

Ferdinandus serà recordat com un dels grans artistes i artesans del seu moment, un personatge sobre el qualqueda molt per estudiar i per escriure. Des d’aquí, humilment, encoratgem a tots els interessats en aprofundir en la seva obra.

Per saber-ne més:

-Lacuesta, R. (2016, maig). Ferdinandus Serra Sala, escultor, esgrafiador y restaurador de monumentos (Barcelona, 1905–1988). Papeles del Partal, 8, 125–142.

-Casadevall, J. (2016, maig). Ferdinandus Serra y Joan Casadevall Romeu: el legado de los artesanos para el patrimonio del siglo XXI. Papeles del Partal, 8, 89-102.

-Fernández, A. (2019, març). Uns esgrafiats de Ferdinandus Serra a Terrassa. Bulletí Informatiu de l’Associació de Col·leccionistes de Terrassa, 230, 1-4.

-Farré, E. (2014). Ferran Serra i Sala esgrafiador. La Busca de Paper, 78, 8-13. 

-Coral, M. (2021). El patrimoni arquitectònic a la Vila de Piera, una mirada panoràmica sobre l’estat de conservació dels béns immobles pierencs catalogats. [TFG]. Universitat de Barcelona.