A les eleccions del 1995 per primera vegada el PP va aconseguir majoria absoluta exceptuant al Consell de Mallorca, on Maria Antònia Munar va ser anomenada presidenta gràcies al pacte amb PSOE, PSMa i EU, però el que semblava que havia de ser una legislatura estable es va convertir en un caos amb 3 presidents diferents a causa de la corrupció del túnel de Sóller, en un moment on José María Aznar fonamentava el seu discurs contra el PSOE pels seus casos de corrupció. Per tant, no es podria permetre que un president autonòmic es veiés involucrat en corrupteles. Així que, mes i mig després d’haver-se iniciat la legislatura, un pacte entre el PP estatal i l’autonòmic va forçar la dimissió de Gabriel Cañellas com a president de les Illes Balears i del PP balear.
Acte seguit era elegit el segon president de l’autonomia, Cristòfol Soler (PP). Soler destacà per una política molt favorable a la promoció de la cultura i llengua catalanes i més proteccionista del medi ambient. Això va anar provocant un major distanciament entre el president i el grup parlamentari, controlat encara per Cañellas. La crisi es va produir 10 mesos després, quan Soler aprofitant l’esclat d’un nou cas de corrupció va intentar formar un nou govern per eliminar els sectors més cañellistes, la qual cosa va ser resposta per Cañellas amb una reunió del grup parlamentari on es va retirar el suport a Soler. Aquest va renunciar i era elegit president Jaume Matas, però en una situació molt caòtica. Per tant, en aquesta legislatura l’activitat parlamentària va ser més aviat escassa a causa de la crisi viscuda pel partit que tenia la majoria absoluta.
Mentre se succeïen els presidents, seguien esclatant casos de corrupció al voltant del PP: a finals del 1996 es veien indicis de corrupció en la compra de la seu de la Conselleria d’Agricultura però a principis del 1997 va ser arxivat pel jutge davant la falta de proves. Poc després, el març del 1997, el jutge va establir l’obertura de judici a Cañellas, cosa que el va obligar a dimitir del grup parlamentari popular, però finalment el juny del mateix any l’absolia per prescripció. Finalment, durant les eleccions del 1999 va esclatar un nou escàndol polític vinculat al PP, el cas Formentera, que consistia en la compra amb fons públics dels vots dels emigrants balears a l’Argentina i l’Uruguai.
L’OCB seguia amb la seva dinàmica de cada vegada més mobilitzacions i, per exemple, es varen realitzar diverses convocatòries, com seria el cas del maig del 1996, on, sota el lema “Som comunitat històrica”, es varen congregar unes 20.000 persones a la plaça Major de Palma.
El 1999 es produïa un gran canvi en la política de les Illes Balears provocat per un pacte de les diferents forces progressistes i nacionalistes, és a dir, UM, PSOE, els PSMs, EU i els Verds. A partir d’aquest moment es produirà un canvi de color polític permanent a les diferents institucions balears. El conjunt d’aquestes forces que entraven al govern investiren a Francesc Antich (PSOE) com a president de les Illes Balears. Mentrestant, al Consell de Mallorca hi havia un govern format per UM i PSM amb el suport extern de PSOE i EU, al de Menorca retornava el PSOE amb un govern format també per PSM i Esquerra de Menorca i, al d’Eivissa i Formentera, per primera vegada, gràcies a la coalició Pacte Progressista d’Eivissa i la Coalició d’Organitzacions Progressistes de Formentera, hi havia un canvi de color polític.
En aquesta legislatura es varen dur a terme grans projectes. Per una banda, es donaven més competències, capacitat executiva i finançament als Consells. En segon lloc, es va dur a terme una política de major protecció del territori que va ocasionar critiques des de la Federació Agrícola i Ramadera de Balears. Aquesta política, a gran trets, va consistir en una moratòria urbanística i la declaració com a Parc Natural ses Salines d’Eivissa i Formentera, la península de Llevant de Mallorca i cala d’Hort-es Vedrà a Eivissa. La iniciativa més polèmica i combatuda va ser l’ecotaxa, aprovada el 2000, que consistia en un impost sobre les estades hoteleres per tal de compensar els trastorns que sofria el medi ambient a causa de l’impacte turístic i regenerar les zones turístiques madures. Aquesta mesura fou virulentament rebutjada pel PP i per bona part del sector hoteler. Així, el juliol del 2001 el govern central presidit per Aznar va presentar un recurs al Tribunal Constitucional, però finalment el gener del 2002 aixecà la suspensió de l’impost entrant definitivament en vigor el maig del 2002.
Al 2003 es produïa un nou canvi en les institucions balears, però aquesta vegada de caire conservador: UM decidia deixar de banda els seus anteriors socis i pactar amb el PP. Això va permetre a Jaume Matas tornar a la presidència balear a la vegada que Maria Antònia Munar seguia presidint el Consell Mallorca i el PP recuperava el Consell d’Eivissa i Formentera. L’única administració que quedava en mans progressistes era el Consell de Menorca gràcies al pacte entre el PSOE i el PSM. El govern de Jaume Matas va suposar desfer bona part de l’obra de govern del Pacte de Progrés, ja que va suspendre l’ecotaxa, va reduir a la mínima expressió el Parc Natural de Llevant i va convertir en reserva natural el de cala d’Hort. A més, va iniciar una política de grans infraestructures viàries arreu de les illes, sobretot a Eivissa i Mallorca, que varen ocasionar una gran oposició popular i ecologista. Així, a Eivissa va haver-hi una sèrie de manifestacions que oscil·laren entre les 6.000 i 22.300 persones segons la convocatòria. Mentrestant, a Mallorca es varen realitzar dues manifestacions amb 50.000 assistents el febrer del 2004 i amb 60.000 el 2007, rompent consecutivament el rècord de manifestants. L’ecologisme durant la legislatura de Matas va arribar al seu zenit de mobilització.
En aquesta legislatura es va crear IB3, la televisió autonòmica, i es va iniciar la construcció d’un nou gran hospital públic de referència, Son Espases. Aquest darrer projecte va ocasionar, també, una forta oposició popular i ecologista perquè afectava de ple l’entorn rural de la Real. Per altra banda, el 2007 es va produir la reforma de l’Estatut de les Illes Balears. Aquesta reforma va suposar la creació del Consell de Formentera i, per tant, que cada illa tengués el seu propi Consell; augmentar les competències d’aquests; i a nivell autonòmic es rebia competències en seguretat, cosa que permetia la creació d’una policia autonòmica, cosa que no s’ha realitzat.
A més, tornarà a reaparèixer el fenomen de la corrupció. A finals del 2006 esclatava el Cas Andratx amb la detenció de l’alcalde del PP per beneficiar-se de l’urbanisme a la carta. Aquest, però, només serà la primera gota d’una cascada de corrupció.
Per altra banda, va iniciar una sèrie de polítiques que no agradaren en absolut als defensors de la llengua i cultura de les Illes Balears, ja que el 2004 es va aprovar una reducció a les ajudes per la producció de premsa en català i una reducció dels requisits lingüístics en català per entrar dins la funció publica. Així, el 2006 l’OCB engegà la campanya Sus Mallorca, que va culminar amb una manifestació el maig del 2007 de 30.000 persones.
Les eleccions del 2007 varen suposar la derrota del PP i la reedició del Pacte de Progrés, tornant a la presidència Francesc Antich. A més, tots els Consells Insulars estaven governats per partits progressistes. En aquesta legislatura continuà la polèmica per Son Espases, sobretot després que els partits de govern prometessin retirar el projecte i al final només es dugués a terme una remodelació. Pel que fa a la qüestió ambiental en aquest cas el govern no va desenvolupar unes polítiques tan valentes, cosa que va ocasionar les crítiques dels ecologistes. La principal qüestió al llarg de la legislatura va ser la situació provocada per l’explosió de casos de corrupció que afectaven a UM. A finals del 2007 esclatava el cas Son Oms i el cas Can Domenge, on es varen veure implicats els principals dirigents del partit, com Maria Antònia Munar. Ja el 2009 esclataven nous casos, com el cas Peatge i l’operació Maquillatge. Finalment, a principis del 2010 esclatava el cas Voltor. Antich dos dies després decidí expulsar a UM del govern i governar en minoria, cosa que va dur a la paralització institucional. La corrupció, però, també afectava al PP sobretot amb el macrocas Palma Arena, del qual se’n deriva el cas Nóos, que afecta en peces separades a la família real, a Jaume Matas i a diversos membres del seu govern.
El 2011 va suposar un cataclisme de les forces progressistes, després d’una legislatura marcada pel caos institucional, i una claríssima majoria del PP, després de realitzar una neteja de dels elements marcats com a corruptes, manat per José Ramón Bauzà, que va donar un gir clarament espanyolista. L’única institució que quedà en mans de forces progressistes fou el Consell de Formentera. El govern Bauzà va destacar-se per dur a terme una política de clara desprotecció del català eliminant-lo com a requisit per a moltes places funcionarials i reduint la seva presència a l’educació. El projecte d’introduir el trilingüisme anglès, català i castellà al sistema educatiu es va veure com una manera de reduir la presència del català en l’educació ampliant-la la del castellà. A més, el fet de ser una reforma educativa promoguda sense cap consens amb els agents educatius va provocar una fortíssima oposició entre aquests. Això, sumat a unes grans retallades en el sistema amb la reducció de 1.000 interins o l’augment del nombre d’alumnes per aula més enllà de criteris pedagògics, va provocar la creació de l’Assemblea de Docents, que va ser la principal promotora de la mobilització. Aquesta va promoure una vaga indefinida en l’educació primària i secundària de cara a l’inici del curs 2013-2014 que es va prolongar durant 3 setmanes i va arrancar amb un 92% de seguiment. Per donar suport econòmic als vaguistes es va crear una caixa de resistència. Aquesta situació de conflicte arribà al seu punt àlgid el 29 de setembre, quan es va realitzar la mobilització més massiva de la història de les Balears. Es varen convocar manifestacions a cada una de les illes i l’assistència fou molt gran: 100.000 persones a Mallorca, 10.000 a Menorca, 10.000 a Eivissa i 500 a Formentera. Hem de tenir present que les xifres suposen al voltant d’un 12% de la població de les Illes Balears. Durant la resta de la legislatura el conflicte educatiu continuà perquè s’hi ha de sumar la dinàmica de mobilitzacions en el marc estatal contra la LOMQE.
Per altra banda, pel que fa a la protecció territorial, tot i no destacar-se grans projectes, exceptuant la reforma de la carretera general de Menorca que va ocasionar una fortíssima oposició, sí que es va dur a terme una importantíssima desrregularització medi ambiental, que va ser resposta pels ecologistes amb una ILP per a la Defensa del Territori que va recollir 16.000 signatures.
El 2015 es produïa un trasbals en el marc polític: després d’una legislatura duríssima, el PP aconseguia els pitjors resultats de la seva història i, per primera vegada, es duia a terme un govern sense el sector nacionalista de centre, només el PSOE, Podem, Més per Mallorca (la coalició de PSMa i Iniciativa-Verds) i Més per Menorca (coalició de PSMe, ERC i Iniciativa-Verds). Tots els Consells Insulars quedaven en mans d’aquestes forces i, fins i tot, per primera vegada els sectors nacionalistes d’esquerres arribaven a la presidència a Menorca i a Mallorca. Sembla que s’inaugura una nova etapa on la societat balear està basculant cap a l’esquerra, però falta veure si la gestió d’aquest nou govern encapçalat per Francina Armengol (PSOE), que ja ha rebut nombroses crítiques de sectors més aviat dretans però també de l’ecologisme, serà capaç de consolidar aquest canvi o un PP amb un relatiu retorn al regionalisme folklòric de Cañellas però de cada vegada més rodejat de casos de corrupció aconseguirà recuperar la confiança de la majoria dels electors després d’un clar rebuig a l’espanyolisme furibund de Bauzà.
Ens hem permès, a mode de conclusió analitzar el resultat electoral de totes les eleccions autonòmiques a mode orientatiu per desterrar una sèrie de mites sobre les Balears. En aquest sentit la dreta suposa un 44,14% dels vots, el centre un 10,08 i l’esquerra un 44,49. Per tant, no podem dir que es tracta d’una societat eminentment conservadora, sinó que es tracta d’una societat on hi ha un clar equilibri entre esquerra i dreta i on el centre fa de baula entre un i altre sector, sent la clau de govern. Així, la imatge d’uns illencs profundament conservadors és falsa encara que la seva administració autonòmica hagi estat 24 dels 34 anys de la seva existència governada per partits conservadors. Això es deu, essencialment, a la política de pactes del centre, més propensa a la dreta que a l’esquerra. Per altra banda, l’opció dels partits no estatals té de mitjana, tot i importants alts i baixos d’entre el 25,8% i el 15,2%, la confiança d’un 20,5% dels electors. Per tant, les Illes Balears, amb les seves diferències internes entre una Eivissa més estatalista i conservadora, una Menorca més progressista i una Mallorca més centrista i no estatalista, és una societat que tot i estar mediatitzada per la política estatal la podríem considerar una de les comunitats amb més presència de forces no sucursalistes, sense oblidar els continguts autonomistes d’altres forces.
