“Deixeu-nos lluitar, concebre i crear el nou edifici del futur, que unirà cada disciplina, arquitectura, escultura i pintura, i que s’alçarà cap al cel a través del milió de mans dels artesans com a un clar símbol de l’arribada d’una nova creença.”- resa l’agosarat manifest de la Bauhaus. Oblidar tota la cosa apresa, crear un artístic Esperanto que transformi l’art, la societat, la vida.
Així neix l’escola Bauhaus, amb uns ideals sòlids i moderns que, tot i la seva breu durada, perduren fins avui dia, 100 anys després de la seva creació. Per commemorar aquest aniversari, el director alemany Lars Kraume va voler que veiés la llum el 2019 una sèrie anomenada Bauhaus: la nova era, que ens transporta als inicis de la Bauhaus a través dels records del seu fundador i un dels arquitectes més cèlebres del món: Walter Gropius (interpretat per August Diehl). Tot i que la creació de Kraume es vertebra entorn de la relació mantinguda entre el fundador i una de les aprenents, la sèrie mostra molt bé el context que va portar a la creació d’aquesta escola, els artistes que en van formar part i la idea de comunitat que defensaven. Altrament, els diàlegs que es creen entre els personatges són estimulants i complexos, ens alliçonen sobre estètica, funcionalitat, gènere. Però, per entendre el germen de la Bauhaus hem de parlar d’història.
Ens situem l’any 1919. Els països aliats i Alemanya signen el Tractat de Versalles, que posarà fi a la Primera Guerra Mundial. A Weimar (Alemanya) es proclama la República per primer cop, deixant enrere la monarquia constitucional del Kaiserreich (Imperi Alemany) i optant per un sistema parlamentari i democràtic. En aquest mateix any s’aprova a Alemanya el sufragi femení, convertint-se el país en el desè de tota Europa que ens concedia aquest dret. La Primera Guerra Mundial ha acabat i el Partit Socialdemòcrata (SPD) ocupa la presidència de la República juntament amb dos altres partits, creant l’anomenada “Coalició de Weimar”. Aquesta coalició la constitueixen el Partit de Centre (DZP) i del Partit Democràtic Alemany (DDP). Sorgirà també, però, el Partit Comunista d’Alemanya (KDP) per atreure els obrers descontents i iniciarà una revolució fallida. D’altra banda, Adolf Hitler, vist el seu èxit en l’exèrcit durant la Primera Guerra Mundial, passa a formar part del Comandament d’Intel·ligència d’aquest. Erradicar les idees socialistes i comunistes i espiar partits com els de la “Coalició de Weimar” es transforma en el seu principal objectiu. Alemanya viu moments de pobresa i confusió i és en aquestes circumstàncies que neix l’Escola Bauhaus propugnant un canvi. La minisèrie alemanya ens mostra constantment el món extern a la comunitat creada per Groupius i els seus efectes sobre ella. Tot i proclamar-se la República a Weimar, va continuar sent un lloc inhòspit per als canvis de paradigma. Tal com ens mostra Lars Kraume, el funcionament de l’escola és constantment jutjat i qüestionat.
Sota la direcció de Walter Gropius, es reuneixen professors de diferents disciplines i països, així com alumnes de totes les classes socials i interessos diversos. La sèrie ens presenta només començar a una jove Gunta Stölzl (Valerie Pachner) que ve de col·laborar voluntàriament com a infermera de la Creu Roja a la Primera Guerra Mundial. També el mateix Gropius ve de servir en el front com a soldat. Entre tots els personatges es crea un fidel mirall de l’època convulsa i contradictòria que s’estava vivint. D’altra banda, Bauhaus: la nova era s’alimenta molt bé de tota la documentació que el projecte de Gropius va deixar. Conscients del pes que aquella nova manera de mirar anava a tenir en el món de l’art, tant professors com alumnes van registrar moltes de les activitats que duien a terme, a través de fotografies, enregistraments, documents, cartes…
La sèrie ens mostra com en l’escola Bauhaus la relació entre mestres i aprenents era d’igualtat, de manera que es va crear una gran i cohesionada comunitat. Els mestres col·laboraven amb els aprenents per fer les seves construccions arquitectòniques, els seus mobles, estampats… Aquesta idea de comunitat es veia reforçada, segons indica el propi Manifest Bauhaus creat per Gropius, per les festes. Se’n celebraven almenys quatre a l’any (en temps de solsticis i equinoccis) i en elles es tocava música, es ballava, s’entrava en fervorosos debats artístics, filosòfics i polítics… La sèrie deixa molt clara aquesta importància de la trobada lúdica i informal, mostrant festes, concerts i balls transgressors però primaris, instintius, autòmates. En tot cas, aquesta unió entre el personal de la Bauhaus i diferenciació respecte a allò extern a ella, ens fa pensar que, tot i presentar-se com a una escola lliure, oberta i moderna, tenia trets elitistes.
“La forma segueix a la funció”, era un dels lemes de la Bauhaus. L’ideal estètic, però, anirà canviant amb els anys, passant d’un cert romanticisme expressionista al neoplasticisme i funcionalisme. Tot i això, els pilars que sustentaven la Bauhaus van continuar ferms: la unió de les arts (escultura, pintura, arquitectura, tèxtil…) i la inevitable dissolució entre l’activitat intel·lectual i l’artesanal. “Arquitectes, escultors, pintors – tots hem de tornar a l’artesania!”, proposa també Gropius al seu manifest. Com a novetat mai vista abans a una escola d’art, la Bauhaus tenia un curs introductori de sis mesos que, en un inici, impartia Johannes Itten, pintor, dissenyador i escriptor suís. Aquesta assignatura pretenia fer oblidar tot l’après per tenir una nova visió, alliberar la ment. Avui dia, moltes escoles d’art tenen aquest curs, herència directa de la Bauhaus. Si parlem, però, del seu instructor, el mestre Itten, toparem amb un personatge molt complex i permeable a un dels corrents filosòfics i religiosos típic d’aquella època: el Mazdaznan. D’arrels zoroastristes i procedent d’Orient, aquesta doctrina defensava el vegetarianisme, les lavatives i incitava al racisme. Després de la Primera Guerra Mundial va passar a ser habitual entre alguns cercles socials. Les pràctiques físiques i mentals que la caracteritzaven havien de fer-se cada dia. Itten va promulgar aquest modus vivendi entre els seus aprenents i, finalment, va ser expulsat de l’escola. L’actor Sven Schelker interpreta a aquest fascinant i excèntric personatge i ens inicia en el Mazdaznan.
Quant al paper de les dones dins d’aquest gran projecte modern, no va ser com Gropius venia en un bon principi. Tot i l’aprovació del sufragi femení el 1919, la dona continuava patint les conseqüències del món patriarcal en què vivia. Malgrat que Gropius va defensar que la seva escola es diferenciava també de les altres per una inclusió igualitària d’homes i dones, ràpidament es va veure que a elles se’ls reservaven camps més vinculats amb “les arts femenines”, és a dir, el tèxtil. Anni Albers, Gunta Stölzl, Dörte Helm, Alma Buscher, Marianne Brandt… són algunes de les artistes que van formar part de l’escola i que van trepitjar el taller tèxtil i de ceràmica.
A la sèrie, això ens ho mostren a través d’una l’entrevista que se li fa a Walter Gropius i de la qual es genera tota una sèrie de flashbacks que ens transporten a la Weimar de 1919. Comença precisament tractant la suposada igualtat entre dones i homes artistes a l’escola Bauhaus i mesura que avança la sèrie, un va advertint que, tot i la revolució que proposa la Bauhaus, hi ha certs límits que encara no s’atreveix a deixar enrere. Només unes poques dones van arribar a ser mestres a l’emblemàtica escola (Gunta Stölzl en va ser una i, per descomptat, ho va ser del taller tèxtil). Algunes artistes com Anni Albers, malgrat quedar amagades sota el nom dels seus marits, van aconseguir destacar en el món de l’art. Anni serà la primera artista tèxtil en exposar individualment al MoMA el 1949. En total van ser 462 les dones que van formar part del projecte Bauhaus i que sovint quedaven relegades al món de la bidimensionalitat, ja que segons el mateix director, estaven més dotades genèticament per dedicar-se a fer art en dues dimensions.
I qui és la protagonista de la minisèrie? Una dona artista. Dörte Helm (Anna Maria Mühe). Malauradament, la sèrie explica la història de Dörte a través de les paraules de Gropius, fet simbòlic que ens fa constatar un cop més com, encara avui dia, sentim biografies de dones a través de les veus d’homes. La relació entre el director de la Bauhaus i l’artista alemanya ocupa una part considerable de la sèrie, però no eclipsa les altres narratives de caràcter més històric-artístic. En 6 capítols podem veure les virtuts i demèrits de la comunitat Bauhaus: les festes, la llibertat, l’entusiasme per una nova manera d’entendre el món… però també la desigualtat de gènere, l’elitisme, la pobresa. I sobretot entrem en contacte amb un projecte que, tot i ser breu, té petjada encara en el nostre món, cent anys després de la seva creació. Bauhaus com a escola. Bauhaus com a moviment artístic. Bauhaus com a religió. Bauhaus com a vida.
