Divendres 11 de maig al centre de Teheran. Fa només tres dies que el president nord-americà Trump, en la línia de l’israelià Netanyahu, ha cancel·lat l’acord nuclear amb l’Iran, titllant de terrorista el govern aquest país asiàtic. Davant la postura negociadora del president Rohani, els sectors ultres de la societat iraniana surten als carrers: critiquen durament els EUA, però també a Israel, al qual anomenen «el petit Satanàs». Veient aquest rebombori i tenint present les declaracions de l’anterior president iranià en les quals negava l’existència d’Israel, hom podria pensar que ens trobem davant d’un conflicte religiós de manual: per una banda la teocràcia xiïta iraniana, per l’altre el govern hebreu que ocupa un territori com a conseqüència d’un pacte diví anunciat fa milers d’anys. La realitat, però, té molts matisos.
No cal remuntar-se a l’emperador persa Cir II el Gran (600-530 aC), qui va alliberar els jueus de la seva captivitat a Babilònia, per a veure bones relacions entre la comunitat jueva i la iraniana: quan es fundà l’Estat d’Israel el 1948, l’Iran fou un dels primers països a reconèixer-lo, tot i l’oberta hostilitat que comportava vers al món àrab. El primer ministre israelià Ben Gurion, n’era ben conscient de la solidaritat que existia dels estats àrabs vers la causa palestina, així que abanderà la doctrina de l’aliança amb la perifèria, és a dir, amistar-se amb turcs i perses. El sobirà iranià, Mohammad Xa Pahlavi, tot i que havia considerat la creació d’Israel una font de problemes per a la regió, no dubtà en adherir-se a aquesta aliança, sabent així que podria perjudicar el seu veí iraquià.
La Guerra dels Sis Dies (1967) suposà un cop duríssim per als projectes polítics panarabistes, ja que el petit Estat d’Israel s’havia sabut imposar sobre Egipte i Síria, i posat a la defensiva els altres estats àrabs, situació que l’Iran aprofità per a consolidar el seu rol com a gendarme de la regió. Israel es convertí en un bon client del petroli iranià i entre els dos governs encetaren una sèrie de projectes de cooperació militar. Israel encara lluitaria un altre gran conflicte amb els seus veïns, la Guerra del Yom Kippur (1973), aconseguint després del qual acabar amb el seu aïllament dins el món àrab amb un acord amb Egipte que encara avui és vigent.
A l’Iran però, les coses començaven a complicar-se. El 1979 queia el govern de Mohammad Xa Pahlavi, imposant-se una coalició governamental revolucionaria amb l’aiatol·là Khomeini al capdavant. Dues proclames dominaven la ideologia de la militància iraniana: que els nord-americans havien estat responsables de l’odiat regnat Pahlavi, i que Palestina era una nació oprimida. En un gest cap a les seves bases, el govern revolucionari tancà l’ambaixada israeliana i se l’entregà a l’OLP (Organització per l’Alliberament de Palestina) de Iàssir Arafat. Israel ho aprofità per a deixar de pagar alguna de les factures sobre el petroli que tenia pendents, i que encara es troben en litigi.
Aleshores l’Iraq uniria novament aquests dos països, si bé de manera extraoficial. Quan Saddam Hussein, aprofitant la fragilitat del govern revolucionari, volgué apropiar-se de les reserves petrolieres iranianes, Iran veié que a l’Orient Mitjà només podia comptar amb dos aliats: Israel i la Síria d’Hafez al-Assad. Tot i l’impagament del deute, Iran seguí proveint de petroli al govern sionista a canvi d’armes per a lluitar la guerra amb l’Iraq. Navon, el primer ministre israelià, fins i tot va autoritzar el 1981 el bombardeig d’Osirak, el reactor nuclear iraquià, guanyant-se la condemna internacional.
Quan el 1988 es signà el tractat de pau entre l’Iraq i l’Iran, els dos països estaven esgotats pel conflicte, especialment el primer, que havia perdut l’oportunitat d’assolir el lideratge de la regió i que el 1991 acabaria per liquidar la seva legitimitat internacional en envair Kuwait i enemistar-se amb el seu antic soci, els EUA. Mentrestant, Israel es retirava del sud del Líban després d’anys de recolzar les milícies cristianes contra l’OLP; la destrucció del conflicte deixà un buit de poder que fou omplert per l’organització xiïta Hesbol·là, i de passada per l’Iran, que així tornava a tenir influencia a la regió.
Durant la presidència del reformista Khatami, encara podíem parlar d’un futur escenari d’entesa entre els dirigents d’ambdós països, malauradament, la derrota de Saddam Hussein el 2003, obrí les portes d’una sagnant guerra encoberta. Sense un Iraq amenaçador i amb el sud cobert per l’acord amb Egipte, Israel es trobava en una bona posició per esclafar les aspiracions palestines i posar a ratlla Síria, el seu altre enemic tradicional. Iran, per la seva banda, aprofità la decadència d’Iraq per a fer-hi sentir la seva influencia, així com fer-se indispensable per a Hesbol·là al Líban i Hamas a Palestina. Conscient que mentre existissin aquestes faccions, els aiatol·làs tindrien sempre una posició de força a la regió, Israel llançà dues guerres en pocs anys: la del Líban (2006) i la de Gaza (2008-2009).
Incapaç de destruir completament aquestes dues formacions, Israel apostà per revisar la seva aliança amb la perifèria: ara el govern d’Azerbaidjan i el del Kurdistan iraquià servien d’escut contra un hipotètic avenç iranià, mentre que el suport a organitzacions com els independentistes balutxis de Jundallah creaven problemes interns al país. En resposta al programa nuclear iranià, el 2010 el Mossad (servei d’intel·ligència israelià) inicià una onada d’assassinats de científics nuclears perses. La guerra civil siriana, però, fou el millor que podia passar a Israel en la seva pugna pel control regional.
El que començà el 2011 com unes protestes pacífiques contra el dirigent Baixar al-Assad, evolucionà en una crua guerra interna amb una important intervenció estrangera. El sirià hagué de dependre encara més en l’Iran i, la casta militar del país persa, tement que la caiguda del dictador sirià esfondraria tota la seva estratègia regional, començà a aportar-hi armes i homes. Creient segura la caiguda d’Al-Assad, l’organització Hamas es desvinculà de l’Iran, donant així una victòria tàctica a Israel, que no havia hagut de moure un dit. Hesbol·là però, es va implicar a fons en la defensa del règim, resultant fonamental amb l’Iran en la seva defensa fins a l’entrada de Rússia al conflicte (2015) que sembla haver decantat la victòria a favor d’al-Assad.
Mentre l’Iran s’arruïnava per la guerra i les sancions occidentals, Israel ha guanyat terreny a un preu relativament baix: ha estat un soci menor dels rebels sirians i ha utilitzat l’avinentesa per a ocupar la totalitat dels Alts del Golan, el territori en disputa amb Síria. Malauradament pels seus interessos, Hesbol·là segueix sent una força dominant al Líban i l’Iran ha pogut consolidar la seva presencia al sud de Síria, implicant al govern local en la seva estratègia antiisraeliana. Veient que la guerra s’acaba i que cap més país pensa implicar-se en el conflicte sirià, Israel ha decidit aprofitar la declaració política de Trump per llançar atacs directes contra els interessos iranians. Hi haurà guerra oberta entre aquests dos països, després d’anys d’amenaces? O bé assistirem a un nou esdeveniment històric que capgirarà els interessos geopolítics? El futur ens ho dirà.
