Hi ha poca discussió al voltant de la idea que, tot i que amb moltes mancances (algunes, molt greus) i amb les seves particularitats i endarreriments, l’Espanya de la Segona República (1931-1936/39) havia aconseguit enfrontar-se als debats que li plantejava la modernitat (per altra banda, a l’Europa del moment, tothom ho feia com podia i sabia) i havia emprès el camí de l'”europeïtzació”: és a dir, equiparar-se políticament, social, econòmica i cultural a aquells països europeus que marcaven la pauta de la modernitat. Espanya tingué, des de principis del segle XX i fins al final de la Guerra Civil (1936-39), una generació (o generacions) excepcional d’intel·lectuals i artistes que culturalment s’ha reflectit en el nom que aquest període rep: “edat de plata” (després de l’edat “d’or” dels segles XVI-XVII).
Això acabà traumàticament l’abril de 1939, amb el final de la Guerra Civil. D’acord amb l’historiador Borja de Riquer, es calcula que, just després del conflicte bèl·lic, més de 1000 advocats, 500 metges, 400 enginyers, 2000 professors d’ensenyament mitjà, 2500 militars professionals (a més de centenars de periodistes, escriptors, editors, tècnics i milers de treballadors qualificats) marxaren camí a l’exili. Pel que fa a la universitat, uns 100 catedràtics (set dels quals eren rectors) també marxaren. La plana major de la intel·lectualitat i professionalitat espanyola s’havia exiliat; i tot i que alguns tornarien entre 1947-48 (quan la nova Realpolitik de la Guerra Freda va consolidar la dictadura franquista), no tots ho farien i el mal ja estava fet.
La universitat és un dels centres essencials de qualsevol societat moderna: és productora de coneixement, un agent socialitzador d’aquest, forma professionals, genera debat intern i extern, etc. i, històricament, ha impulsat moltes de les grans idees i descobriments que han canviat radicalment, en època contemporània, les societats modernes.
Després de 1939, el panorama universitari a Espanya era desolador. Nombrosos investigadors havien marxat i la política del franquisme condicionava totalment la universitat. Des d’allà es promulgà un coneixement que execrava de les seves herències decimonòniques i del segle XX. La universitat fou sotmesa mitjançant una burocràcia opressiva i una cultura jeràrquica. A més, estava molt masculinitzada (menys del 15% dels estudiants eren dones), precaritzada (el gruix de la feina i de les classes requeia sobre uns molt mal remunerats professors associats, adjunts, ajudants, etc.) i constituïa una plataforma elitista i privilegiada: el 1950, només un 1,4% dels joves d’entre 18 i 25 anys anava a la universitat.
És en aquest context tan erm que hem de situar un esdeveniment peculiar: la fundació del Centre d’Estudis Històrics Internacionals (CEHI) per part del catedràtic d’Història Universal Moderna i Contemporània de Barcelona, Jaume Vicens Vives (1910-1960).
Quan Vicens Vives tornà de Saragossa a Barcelona, el 1948 (després d’haver estat depurat pel règim franquista el 1939), i ingressà com a catedràtic a la Universitat de Barcelona (UB), això li permeté també obtenir un Opel, un símbol de gran estatus social en aquell moment. La UB era, llavors, la segona universitat més gran de tot l’estat, amb uns 6000 estudiants. El gironí era un dels pocs intel·lectuals d’envergadura que havia quedat a Catalunya després de l’exili massiu de 1939 i que s’havia proposat de “servir el país a través de la ciència històrica”, com diria en una carta a un dels seus deixebles més avantatjats: Josep Fontana Lázaro.
Des de la dècada dels quaranta, Vicens Vives anà teixint una xarxa de complicitats amb diferents intel·lectuals catalans i espanyols per tal de refer una molt malferida cultura catalana. Per tal de fer-ho, disposà de plataformes mediàtiques com la mítica i molt heterodox setmanari Destino. Certament, Vicens Vives i altres intel·lectuals catalans s’aprofitaren d’una relativa obertura cultural capitanejada per alguns sectors intel·lectuals espanyols vinculats al falangisme i al catolicisme conservador de l’Opus Dei. Aquests dos sectors eren partidaris d’una major flexibilitat cultural i competien entre ells per donar propostes sobre com s’havia de donar un encaix específic al cas català.
Jugar amb les esquerdes del panorama intel·lectual del franquisme i alguns dels seus representants no estava exempt de polèmica i contradiccions; i això li ocasionà a Vicens Vives més d’una acusació de “col·laboracionisme” amb unes autoritats decidides a suprimir qualsevol expressió cultural que no fos en castellà o posés en dubte la “una, grande y libre” franquista.
Davant d’una universitat que ensenyava una història on es beatificaven les glòries dels Reis Catòlics (punt de sortida, suposadament, d’Espanya) i de l’Imperi Hispànic dels segles XVI i XVII, i lligada de mans i peus per la política cultural franquista, Vicens Vives intentà aportar el seu granet de sorra.
El 1949, Vicens Vives fundà el CEHI davant de les misèries de la universitat del moment. En bona part, aquest moviment responia a un intent de l’historiador per superar el desolador panorama intel·lectual que es trobà a la universitat i ser una espècie de substitut del flamant Consejo Superior de Investigaciones Científicas (CSIC), infrafinançat i totalment controlat per catòlics conservadors.
Els estatuts provisionals del CEHI foren aprovats pel rector Luño Peña el 20 de novembre de 1949. I tal com mostren aquests, l’organisme es creà com a una entitat dependent de la càtedra d’Història Universal Moderna i Contemporània, i que aspirava a estudiar “los problemas históricos relacionados con la Economía, la Cultura y la Diplomacia de los Países de la Edad Moderna, desde 1415 a 1932”. La provisionalitat jurídica del CEHI s’allargà fins al 1955, quan el ministre Joaquín Ruiz Giménez aprovà una ordre ministerial al Boletín Oficial del Estado (BOE) el 9 d’agost de 1955. Això permeté al CEHI d’esdevenir un òrgan interfacultatiu. Molt adequat per al seu impulsor, el qual intentava analitzar els fenòmens des d’una perspectiva que avui dia en diríem ‘interdisciplinar’.
La fundació del CEHI era un acte coherent amb la tasca ingent de renovació historiogràfica i redreç general cultural que Vicens Vives feia jugant amb els marges que li deixava el franquisme i que ell va sobreestimar més d’una vegada. En contrast amb la majoria de la producció acadèmica, la dècada dels cinquanta fou una època molt productiva per a ell, on aconseguí escriure o col·laborar en importants obres que tindrien una gran repercussió entre els àmbits acadèmics i en certs estrats socials, tant per al públic català com per a l’espanyol: Aproximación a la historia de España (1952), Juan II de Aragón (1953), El gran sindicato remensa (1954), Els Trastàmeres (1956) i, per descomptat, Notícia de Catalunya (1954) i Historia social y económica de España y América (1957-59). Com recorda Josep Fontana, i citant a Raymond Carr, Vicens Vives era dels poquíssims historiadors espanyols que “escrivia història com ho feien els altres historiadors europeus”.
No únicament això, sinó que emprengué molts projectes editorials i invertí molts esforços a renovar i actualitzar la biblioteca del seminari d’història: Fontana recordaria en el seu pròleg de l’obra Industrials i polítics, com Vicens Vives li encarregà de gestionar a Anglaterra la subscripció a la revista històrica Past and Present, capitanejada pels grans historiadors (marxistes!) britànics del moment.
La mort prematura de Vicens Vives el 1960 deixà en hibernació el projecte, que sobrevisqué a còpia de publicar de l’Índice Histórico Español (encara vigent). Malgrat tot, fou una llavor suficientment forta per rebrotar uns anys més tard gràcies al lideratge del professor Emili Giralt i Raventós.
Instal·lats des de meitats de la dècada dels noranta al Pavelló de la República, una de les instal·lacions mundialment més rellevants per a l’estudi de la Segona República, la Guerra Civil, el franquisme i la Transició, el CEHI ha sabut potenciar la seva herència i bagatge i difondre el seu coneixement mitjançant “congressos, seminaris, publicacions, exposicions, cursos, conferències”… com diuen ells mateixos. El fil que llançà Vicens Vives a l’aire fou recollit per una nova generació d’historiadors (molts d’ells, deixebles seus) que, al seu torn, l’han passat a una altra de nova. L’herència del gironí continua viva i és un exemple de persistència de voler fer història en majúscula i en plena sintonia amb els corrents historiogràfics més avançats.
Els dies 20 i 21 de febrer de 2020, a la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona, tenen lloc la inauguració d’una exposició sobre el centre i unes jornades commemoratives, celebrant el 70è aniversari de la seva inauguració. Potser caldria anar-hi.
