L’arribada dels espanyols a Amèrica ha estat un esdeveniment històric del qual se n’han desprès quantitats immesurables de literatura, tant històrica com popular. Com és el cas de la disputa fèrria en buscar la nacionalitat de Colom. D’aquesta manera també hi ha hagut incomptables explicacions a la que es considera la victòria dels espanyols davant un seguit de civilitzacions tan grans i poderoses com l’Imperi Inca, Mexica o Maia. Des de l’anomenada Llegenda Negra Espanyola a la infantilització o demonització de la població nativa (cal recordar la generalització de l’imaginari caníbal de l’indígena, per exemple).
Així, però, hi ha una casuística que en part permet entendre la disminució de la massa indígena en la mesura i rapidesa que va ser: els agents patògens transportats pels mateixos espanyols al continent americà.
Parlar dels primers viatges de Colom i la consegüent colonització que comportà a gran part del territori americà, és parlar d’un xoc cultural entre dues civilitzacions molt distants: l’americana i l’europea. Aquest, comporta un seguit de conductes i incerteses entre uns i altres que condueixen a considerar certa confusió inicial. Aquesta confusió, però, no es va donar des de la mateixa perspectiva ni des de les mateixes condicions. Un dels elements que porten a poder afirmar que els europeus gaudien de certa superioritat i facilitat per actuar responent al seu objectiu, va venir donada per una raó que ni ells mateixos contemplaven. Es beneficiaven d’una arma invisible que no havia estat considerada: els agents patògens. Aquests, transformats en malalties i després en epidèmies, van minvar de manera indiscriminada la població local. Això va esdevenir un element clau en la debilitació de la població i la consegüent subjugació dels europeus sobre aquesta.
Un dels primers territoris que Colom va trepitjar va ser l’Illa de l’Espanyola. És en ella on s’assenta la primera ciutat fundada pels espanyols; després que Colom hi deixés un petit nombre dels seus homes, ell desfeia el viatge per comunicar la troballa. En tornar, aquest cop acompanyat de 1.500 homes, va començar l’explotació del territori, fundant amb ella Santo Domingo, que es convertirà en el punt d’entrada i avituallament de les embarcacions europees, acompanyades de les seves plantes, animals i agents patògens. D’aquesta manera, la parada de proveïment va esdevenir un punt de partida per a la dispersió d’aquests elements per tot el territori americà. Animals provinents dels vaixells com les rates o plantes com el blat van començar a “conquerir” el territori de manera indiscriminada acompanyant els colons. Aquestes importacions van convertir-se ràpidament en espècies invasores, portant a una cadena de desastres naturals irreversibles.
Queda palès, doncs, que les epidèmies van jugar un paper fonamental en l’ocupació del continent, però no podem oblidar la resta de factors que van acompanyar i facilitar als europeus la conquesta inicial. La conquesta militar es trobava també representada per la superioritat tecnològica. Els conqueridors, i posteriorment colons, disposaven de vaixells que permetien el transport de recursos, homes i armes en grans quantitats. Produïen i utilitzaven armes d’acer i pólvora. Els cavalls ensinistrats permetien un ràpid moviment per terres americanes, atorgant superioritat durant el combat, principalment al Carib i a Mesoamèrica. Però sobretot van aprofitar-se del sistema d’aliances amb grups indígenes que els van proporcionar coneixement de la zona i de la població nativa, el nombre de guerrers sumats al bàndol conqueridor, entre d’altres. Així doncs, els indígenes es trobaven davant de formes de combat irreconeixibles. D’aquesta manera, els europeus podien jugar amb el factor sorpresa davant la població debilitada per les conseqüències físiques i psicològiques de les malalties.
Això no vol dir que les malalties transmissores fossin una novetat per a la població nativa americana. A través de l’estudi dels còdexs, l’arqueologia i el recull d’història oral, sobretot andina, hi ha certa coincidència sobre la presència de leishmaniosis, el mal de Chagas, cucs intestinals, febres rickettsianes (transmeses pels artròpodes) i salmonel·la. Aquestes, convertint-se molts cops en epidèmies.
Les malalties que van resultar una sorpresa en territori americà, sobretot per la seva mortaldat, van ser la verola, el xarampió, la pesta bubònica, la pesta pneumònica, el tifus i el còlera. On sí que existien era en alguns punts d’Europa de forma endèmica i latent, que en moments de crisi portaven a difondre’s de manera epidèmica. En aquesta conjuntura la malnutrició i sobrepoblació configurava una població dèbil i fàcilment transmissora i vulnerable, fent que aquestes malalties fossin altament mortals. Un dels altres punts en el que aquestes epidèmies es feien sentir era en contextos bèl·lics, el setge de Granada a finals del segle XV i el tifus que el va acompanyar n’és un clar exemple. Aquests van ser, doncs, els escenaris de cultiu dels agents patògens transportats després pels colonitzadors.
Els espanyols no van desaprofitar l’arma “inconscient” de què disposaven. Les cròniques contemporànies narren com les tropes de Francisco de Pizarro van utilitzar la seva immunitat com a arma de combat. Enviaven soldats amb les puntes de les llances impregnades de les secrecions de verola, o bé regalaven a la població autòctona roba dels malalts. D’aquesta manera, s’asseguraven trobar-se davant una població debilitada i minvada davant el combat.
Les malalties que van arribar a Amèrica
És complicat tenir una certesa ferma sobre quines van ser les epidèmies que van desolar el Nou Món per diferents motius. El primer perquè, per poder identificar de manera afectiva una malaltia, és necessari mirar-la a través d’un microscopi electrònic, objecte que no va formar part de la ciència fins a mitjans del segle XX. A la vegada, l’anàlisi i la consegüent categorització de la simptomatologia que apareix en les cròniques i registres s’ha d’analitzar amb “certa lupa”, tant per la gran varietat de les persones contagiades com pels ulls que la veuen i dels quals se’n desprenen aquests escrits o dades. Freqüentment, a les cròniques apareixen símptomes com febres, ensopiment, “mal del costat”, úlceres i nafres, i altres afeccions que generalment són difícils d’identificar en una malaltia concreta. A més, alguns ni ho contemplaven, com és el cas de molts capellans i religiosos que no estaven tan interessats en especificar en els seus escrits la causa de mort dels seus parroquians, sinó el grau de religiositat de la seva ànima. D’aquesta manera, les evidències que tenim del tema estudiat són font de grans debats.
Influença o grip
La primera malaltia en fer presència al Nou Món va ser la influença, també coneguda com a grip. En el segon viatge de Colom a Santo Domingo, Fray Bartolomé de las Casas va deixar per escrit que “comenzó la gente a tan de golpe a caer enferma, […] murieron más de las dos partes o la mitad de los españoles, y de los propios indios murieron tantos que no pudieron contar…”. Pels detalls apareguts a les cròniques i diaris la hipòtesi més sustenada és que es tractava de Grip A, la mateixa que el 1918 es denominarà com a Grip Espanyola. En aquest cas va causar la mort d’aproximadament un terç dels indígenes a l’illa dominicana. Aquesta també afectava el bestiar i és d’aquí d’on es creu que provenia.
Segons Francisco Guerra, aquesta malaltia va començar a Santa Isabela (illa de Santo Domingo), el 9 de desembre de 1493, al desembarcar els 1.500 homes i animals domèstics que acompanyaven a Colom en el segon viatge. Segons l’historiador, hi ha proves que podrien afirmar que els animals ja van arribar infectats per aquesta malaltia perquè, segons citen les cròniques, el bestiar va arribar “perdut”, per la qual cosa considera que també podria tractar-se d’influença porcina o equina. D’aquesta manera, els animals amb pocs anys de vida es van reproduir juntament amb la influença i va ser així com es va expandir fàcilment per l’illa. La hipòtesi és derivada pels símptomes que recullen les cròniques, així com les seqüeles: febre alta, postració, inflamació de les mucoses respiratòries i dolor corporal. Va afectar primer als membres de l’expedició i després a la població nativa de Santo Domingo, els cossos dels quals eren enviats a les illes veïnes, sent aquest el focus de contagi a la resta de les Antilles.
Una explicació que dona Francisco Guerra a aquest atac indiscriminat cap als indígenes és que la influença o grip molts cops és portada pels animals domèstics (porcs, cavalls, i algunes aus). Pels indígenes era poc habitual la domesticació dels animals o races potencials portadores de la influença, de manera que, en arribar els colons i amb ells la malaltia, no havien pogut crear anticossos per protegir-se’n. Així doncs, el 1493 la influença va esdevenir la primera epidèmia portada pels colons a Amèrica en provocar mortaldat sense precedents.
Verola
Una altra de les epidèmies que va assolar Amèrica va ser la verola. L’arribada de la influença a les Antilles va ser l’esdeveniment epidemiològic més significatiu, però la voracitat de la verola no va quedar curta en mortaldat. A més, ha estat la malaltia més documentada pels cronistes a causa de la seva fàcil identificació i visualització, ja que provoca erupcions inflamades i vermelloses.
Aquesta malaltia va arribar a finals del 1518 a Santo Domingo, on un vaixell negrer portuguès traslladava persones esclavitzades amb càrrega activa de verola. Aquesta es va expandir ràpidament de la Hispaniola a Puerto Rico, Cuba i a la resta de les Antilles. Així és que els indígenes que havien sobreviscut a l’atac voraç de la influença no van poder sobreviure al de la verola. Posteriorment, va passar a la zona de l’actual Mèxic amb les tropes de Pánfilo de Narváez durant la seva missió d’atrapar a Hernán Cortés. Encara que Cortés pogués fer presoner a Narváez, no va poder impedir que la malaltia passés als indígenes que l’acompanyaven.
On la verola va esdevenir un aspecte totalment transcendental va ser a la conquesta de Tenochtitlán. Tenochtitlán, actual Ciutat de Mèxic, era una ciutat flotant situada al llac Texcoco i la capital de l’Imperi Mexica (conegut popularment com a Imperi Asteca). Era una de les ciutats més grans de la seva època, essent l’epicentre d’uns dels imperis més poderosos del continent americà i el més potent de tot Mesoamèrica. Es compta que en el moment de la conquesta hi vivien entre uns cent o dos-cents mil habitants. La seva subjugació en mans d’Hernán Cortés va permetre la posterior ampliació dels dominis espanyols per tota Mesoamèrica i la fundació de ciutats i regnes al llarg del segle XVI.
Aquest esdeveniment tan significatiu, representat per un setge d’uns 75 dies, va venir condicionat per un aspecte invisible i gairebé incontrolable: l’arribada de la verola. El setge dels espanyols va convertir la ciutat en una àrea epidemiològica confinada. Això va passar el 1520 amb l’arribada d’un individu infectat de verola a la ciutat abans que aquesta es tanqués, quedant totalment segellada i provocant d’aquesta manera l’extensió de la malaltia per la resta de Tenochtitlán. La verola va provocar un dany elevat, matant fins i tot, al rei Ciutlahuatzin. En entrar Hernán Cortés i les seves tropes a la ciutat, van trobar-se un paisatge desolador i una resistència debilitada.
El tifus
El tifus també va ser una malaltia arribada a Amèrica, però hi ha evidències que demostren que aquesta ja era present en l’època precolonial. La pregunta seria, doncs: com és que va afectar tant a la població indígena? Segons l’historiador Camilo Díaz Pardo, això és degut al fet que el tifus es transmetia a través de la picada dels polls humans, que en aquest cas convivien amb els mariners i les tropes espanyoles. Era una cosa tan habitual que entre els viatgers que feien la Carrera de Indias s’hi havia estès la llegenda que, en passar l’equador, els polls queien sols. En aquest cas, la població nativa va viure una gran afectació, ja que es tractava d’una soca més agressiva, gràcies també a la suma de factors com la feblesa de les condicions sanitàries, la gens adequada nutrició, i la sobreexplotació econòmica que rebien.
El xarampió
El xarampió va arribar també a Veracruz a causa d’un mariner portador de la malaltia, segons Motolinía, que va arribar “ferit de xarampió” a terres americanes l’any 1531. Aquesta malaltia, batejada per la població local com a petita lepra, va agreujar el rastre deixat per la verola i la grip. De Veracruz es va disseminar per la resta de territoris. Segons alguns cronistes, el fet que els indígenes agafessin certa experiència amb les anteriors malalties contagioses va implicar que canviessin algunes de les seves accions quotidianes, com ara els banys comuns i, d’aquesta manera, va provocar una baixada de la demografia menor.
Febre groga
L’origen de la febre groga és controvertit. Tot i que hi ha evidències que aquesta ja havia afectat als maies del Yucatán, sembla tenir origen immunològic al continent Africà. Les condicions nocives del transport de les persones esclavitzades, aglutinades en els vaixells i posteriorment en barraques a terra ferma, van afavorir l’expansió dels patògens de la malaltia. La particularitat d’aquesta situació és que aquestes persones esclavitzades van ser traslladades a Amèrica a causa de la davallada demogràfica que havien suposat les altres malalties a la població autòctona, sense saber que els mateixos esclavistes serien els culpables d’introduir una nova epidèmia a partir de la població esclavitzada.
Conseqüències de les epidèmies
Un tret significatiu d’aquest xoc epidemiològic va ser la diferència d’afectació, depenent de si les epidèmies es desenvolupaven en àrees confinades o en espais geogràficament oberts. Un exemple és l’aparició de la grip a Santo Domingo el 1493, que es va convertir en epidèmia i va expandir-se, però amb uns límits, així com també va succeir a la resta d’illes del Carib, ja que la seva població no podia abandonar la regió geogràfica. El mateix va passar amb la verola. En canvi, va ser diferent amb la difusió d’aquestes mateixes malalties a terra ferma del continent americà. En aquest cas, en trobar-se en un territori geogràficament obert i enorme, va portar a grans moviments demogràfics, quan molts pobles precolombins van abandonar la seva àrea tradicional d’assentament en tenir contacte amb els colonitzadors i les seves malalties.
La dispersió ràpida d’aquestes epidèmies, a part de la falta d’immunitat, es va veure agreujada per aspectes culturals i socials. En moltes comunitats implicades no es coneixia l’aïllament com a mètode dispersor i, a més, s’hi sumava el caràcter moral d’algunes poblacions indígenes que requeria la solidaritat de grup. D’aquesta manera, l’ajuda donada es convertia també en un focus de transmissió.
És difícil establir un nombre exacte de les conseqüències demogràfiques que va portar l’arribada d’aquestes epidèmies a territori americà. Això és degut a la mateixa dificultat d’establir una xifra poblacional dels habitants a l’Amèrica precolombina, sumant-hi l’obstacle de poder oferir un nombre final de malalts i morts. Hi ha diferents hipòtesis sobre el número aproximat de població preepidèmies que genera una forquilla des dels 20 als 90 milions d’habitants. No obstant això, amb el que sí que coincideixen els estudis realitzats és en què a finals del segle XVI havien desaparegut gran part dels grups poblacionals natius del territori Americà.
L’afectació d’aquestes epidèmies sobre la població nativa va ajudar a reforçar la idea que era designi diví expandir la cristiandat per tot el món conegut, i d’aquesta forma es justificava l’implacable expansió i control d’Amèrica.
El que sí que queda clar és que les diferents reaccions culturals, institucionals i burocràtiques que es van desprendre d’aquestes epidèmies van portar a què el continent colonitzat es configurés d’una manera determinada. Per tant, a part de la gran ajuda cap als espanyols en la conquesta imminent a l’arribada, aquestes malalties també van tenir un paper fonamental en l’articulació cultural i social de les noves societats.
