“Y comprendí de pronto que el devoto pueblo ruso no necesitaba ya sacerdotes que le ayudasen a impetrar el reino de los cielos. Este pueblo estaba construyendo en la Tierra un reino tan esplendoroso como no hay en ningún otro cielo, reino por el cual era una dicha morir […]” John Reed. Deu dies que sacsejaren el món.
Aquesta era una de les conclusions a les quals arribà John Reed, després de presenciar en primera persona la Revolució Russa. Als EUA la major part de la població va considerar aquesta primera experiència estratègica, que qüestionava l’ordre capitalista que s’havia anat consolidant al segle XIX, com un fet de segon ordre o hi van girar l’esquena. La seva experiència com a estranger i com a nord-americà, és una peça, d’entrada, doncs, a tenir en compte, per entendre més bé aquest fenomen.
Reds és una pel·lícula de culte del cinema polític que entra de ple en aquest univers. A través de la reconstrucció de la vida del periodista John Reed, el qual ha passat a la història per la seva obra Deu dies que sacsejaren el món i per ser l’únic nord-americà enterrat al Kremlin, intenta retratar d’una forma poc habitual la societat del moment. El film se centra en els darrers anys de la seva vida, des de 1915 a 1920, i la relació que va tenir amb l’escriptora feminista Louis Bryant, així com els cercles socials i polítics en els quals va pivotar. Els escenaris que presenta van molt lligats a aquests cercles: la Portland petit burgesa on va créixer, on tenia la família i conegué Louis; la Nova York radical i bohèmia on tenia el cercle d’amistats, professional, polític, sindicalista i intel·lectual, i finalment la Rússia soviètica on es dugué a terme la revolució.
El pas pel cinema de la figura de John Reed és més que destacable i va més enllà d’aquest film. Els populars cineastes Sergei Eisenstein, l’any 1928, amb l’obra Octubre, i també Sergei Vasyliev el 1958 a En los días de octubre, van utilitzar com a guia la famosa obra de Reed. Una altra producció elaborada als anys 70 es titulava Reed, Mexico Insurgente. Aquesta pel·lícula era inspirada en l’obra que havia escrit també el mateix Reed i que portava el mateix nom. Segurament, aquesta va influir en l’elecció de Warren Beatty com a director de Reds. A més, paral·lelament a Reds, també es va estrenar Campanas Rojas de Valentin Yezhov, que es basava en la vida de John Reed, i una segona part anomenada Rusia 1917, que tracta la vida del personatge durant la seva estada a Rússia. La darrera pel·lícula es troba en pugna amb Reds, ja que el fil argumental és molt semblant. La versió americana és considerada per alguns com la més romàntica en el sentit clàssic de l’expressió, mentre que la russa és criticada per ortodoxa pels altres.
Tornem a Reds. Si ens posem en situació i veiem que parlem d’una pel·lícula americana que tracta de comunistes, més d’un apuntaria ràpidament quina podria ser la naturalesa del llargmetratge. Si a això hi afegim nombrosíssims premis, entre ells 3 Oscars, a Diane Keaton (la filla del conegut Keaton, l’actor de cinema mut) i a Jack Nicholson en el repartiment, a més d’una bona fotografia i un bon pressupost, ja ben pocs en tindrien cap dubte. Però això no va ser del tot així. El protagonista i també director del film, Warren Beatty, s’havia fet un nom pocs anys abans en el món del cinema amb El cel pot esperar. Aquesta li va proporcionar el prestigi i el capital que necessitava per produir Reds, la qual va resultar una veritable sorpresa pel públic nord-americà. N’és una prova la divisió de la crítica poc després de l’estrena.
Més enllà de les possibles vicissituds sobre si el film és totalment fidedigne, o si oblida certs trets biogràfics o a quins fa més èmfasi, s’ha de destacar que és segurament el primer film nord-americà que presenta un comunista com a protagonista i el mostra com una persona decent, com certifica Robert. A. Rosenstone l’assessor històric de la pel·lícula. Aquí és necessari fer dos matisos: un per entendre l’acceptació del personatge tot i ser comunista i l’altre per posar en relleu de totes maneres el seu atreviment. Per una banda, que es presenta un americà que s’ha fet a si mateix, que és capaç d’aconseguir un avet i adornar-lo a Sant Petersburg en plena Revolució Russa. Aquest fet, doncs, facilita que el públic occidental simpatitzi amb el protagonista. Per altra banda, que aquest film es quedaria en una anècdota si no fóssim conscients que es troba encara en un context de guerra freda.
Alguns cineastes com Beatty varen desafiar la forma d’encarar la seva professió durant l’època de Carter. Això no vol dir que sigui devota de la Revolució Russa. Simplement sobrevola l’atmosfera anticomunista dels EUA de l’època per atendre més als mateixos fets històrics. Per trobar-nos pel·lícules d’aquest estil hauríem de remetre’ns a la IIGM amb Mission to Moscow, de l’any 1943, per exemple, quan l’URSS i els EUA eren aliats. En aquest sentit, una escena que podríem considerar excepcional en la història del cinema americà, és la dels dos protagonistes (americans!) sent partícips de la presa del poder per part dels soviets, la qual fineix amb un clàssic preludi de retrobament amorós. I tot plegat amb la Internacional de fons.
Beatty, tot i disposar un film amb un alt índex de contingut polític, va introduir i va donar força a altres personatges de l’entorn; posant l’accent molts cops al vessant personal per davant d’altres aspectes polítics com seria ometre el contacte amb el mateix Lenin, el qual entrevistaria i més endavant editaria el prefaci del seu llibre abans esmentat. Això és un símptoma que presenta de forma positiva els valors revolucionaris però sense aportar complexitat al procés revolucionari.
Aquest fet portarà a tergiversar la història real en certs moments, normalment en relació amb la figura de la seva dona, Louis Bryant. No va viatjar el 1917 a França per trobar-se amb ella, ja que en plena Primera Guerra Mundial era impossible arribar amb tren de França a Rússia. Ho van fer a través de vaixell fent escala a Noruega. Un altre exemple és que tampoc es trobaven junts en els darrers instants de la vida de John Reed com mostra el final de la pel·lícula. Ara bé, al llargmetratge s’afegeix un ingredient molt interessant. Es tracta de l’amor lliure com a expressió de les noves possibilitats en les relacions que s’estaven començant a tenir a l’època. A més gaudim d’un personatge que no és tan monolític com John Reed, ja que experimenta una evolució al llarg del film a partir de la lluita per emancipar-se i esdevenir una escriptora reconeguda, i fins i tot en cert moment explica al mateix Reed com a protagonista.
Tanmateix, tornant a les possibles tergiversacions, cal dir que es segueix de forma fidedigna, pràcticament, la resta d’intervencions històriques directes en les quals apareix, més enllà de les omissions. En són exemples la seva activitat com a activista en tornar als EUA després de presenciar la Revolució Russa, la problemàtica del Partit Comunista dels Estats Units d’Amèrica per entrar al Komintern i les tensions amb Zinoviev, el qual n’era el primer president, en l’última part del llargmetratge. Se segueix doncs, de forma més o menys fidedigna, malgrat que no es faci esment de la seva relació amb Trotski (amb el qual tenia més relació), la temptativa d’actuar com a cònsol dels bolxevics als EUA, els múltiples serveis com a traductor, així com de passada la funció utilitarista que en volia fer el govern com a propagandista. A banda de tot això, però, el fet d’introduir les explicacions de persones de forma intercalada, li confereix més veracitat i autenticitat, ja que es presenta una àmplia gamma d’opinions, tot i ser sovint contradictòries o errònies.
Un aspecte que passa bastant de llarg i que mostra de forma implícita el film és la vida prèvia de John Reed, el 1915. Ell havia nascut en el si d’una família acomodada i va estudiar a Harvard, on va començar a brillar per les seves aptituds i la dissidència ideològica. Va heretar la posició aguda i crítica del seu pare davant la resta de companys de negocis, que creaven monopolis a expenses de l’estat i el poble nord-americà. A part d’aquest passat, també és important destacar que ja era conegut pel seu bagatge com a periodista amb una publicació de referència com la ja esmentada Mexico Insurgente, i havia participat també de la revolució capitanejada per Emiliano Zapata. Es trobava, doncs, en l’apogeu de la seva carrera professional.
La situació històrica que presenta és un dels trets més interessants. Com a resultat, segurament, de què els EUA fossin els guanyadors de la guerra freda ha quedat esbiaixada la imatge del moviment obrer americà. Beatty fa una fotografia esplèndida que Hollywood no acostumava a presentar, sobre la situació en la qual es trobava els EUA al començament del segle XX. En plena eclosió del fordisme contemplem una classe treballadora americana en ple procés de conscienciació i treu a relluir l’històric Labour Union of the United States, el sindicat més important dels EUA. Una escena al principi de la pel·lícula que mostra la lluita entre treballadors reunits en un cobert, que en prou feines tenen garantit el dret a reunir-se, i la patronal combatent l’organització sindical amb la policia i sicaris, il·lustra excel·lentment aquesta conjuntura.
Apareixien també intel·lectuals de gran renom, com és el cas d’Emma Goldman, radicals i bohemis de Nova York i es fa referència constant a la seva revista transgressora The Masses i com havia de guanyar diners a través del conegut Metropolitan Magazine. En aquests cercles, tot i existir una relació real, els diàlegs són utilitzats a conveniència del director. Això sí, la majoria de cops aquests estan carregats de contingut i més que probables, com és en el debat sobre l’entrada a la Primera Guerra Mundial. Es viu de primera mà la campanya a favor de Wilson, el qual al principi tenia un posicionament contrari a participar de la contesa, i finalment es viu la desesperació de què hi acabi abocant el país.
D’aquí en derivarà una tesi que presenta el protagonista fins al final del film i que va molt lligada a la qual plasma realment en el seu llibre. La Revolució Russa havia de suposar una demostració al proletariat nord-americà que la guerra no era beneficiosa pel poble i que les lluites del moviment obrer podien cristal·litzar amb la presa del poder com a resposta a l’acció errònia de fer entrar el país en guerra. Les condicions específiques eren diferents, però tot i que els EUA no es considerava un país tan industrialitzat com Gran Bretanya o Alemanya, estava notablement més industrialitzat que Rússia i es creia que allà la revolució, per aquestes condicions objectives, també podia triomfar. Encara que com ja sabem, no va acabar de ser així. Entre la primera i la segona estada a Rússia de John Reed, es veurà com el Partit Socialista d’Amèrica advoca per donar suport al govern en la seva participació en la Primera Guerra Mundial i es creen divisions internes entre els futurs partits comunistes. Aquestes causes impossibilitaran que hi hagi un procés revolucionari als EUA.
Un altre element interessant, que apareix en la darrera part del film, i que és extrapolable a un debat que acompanyarà l’URSS des de la seva formació fins a la seva fi, és la divisió d’opinions entre els resultats i l’evolució d’aquesta. John Reed encarna la postura dels que defensaven que, malgrat els seus errors, s’havia de donar suport a la Revolució Russa, mentre que Emma Goldman fa una forta crítica al fet que les mesures que s’havien pres i s’estaven prenent no eren revolucionàries, sinó més aviat autoritàries.
Finalment, m’agradaria recuperar de nou la rellevància de John Reed com a testimoni de la Revolució Russa. Tot i que hi havia delegacions de diferents països durant l’etapa final de la Primera Guerra Mundial a Rússia, són molt pocs els que van contemplar a primera línia els successos; esdevenint observador com a corresponsal i part implicada com a comunista alhora. El filòsof francès Pierre Pascal o el també periodista Albert Rhys Williams, el qual escriuria una petita biografia sobre Reed, són també alguns dels pocs exemples. Ara bé, el seu complet seguiment assistint a les grans mobilitzacions, al II Congrés dels Soviets (fins i tot més tard intervenint en el tercer), a la presa del Palau d’Hivern, entrevistant els grans líders, etc. que culminaria finalment amb la seva activitat revolucionària durant els anys següents a Amèrica, les funcions governamentals pels bolxevics i l’obra Deu dies que sacsejaren el món l’erigeixen la seva veu en una font de primer ordre per entendre la Revolució Russa.
No es podria entendre que en morir fóra enterrat, juntament amb altres líders revolucionaris, al Kremlin, si no tenim en compte tot això. Lenin, que redactaria el prefaci de l’obra de Reed, hi diria el següent:
“Después de haber leído, con inmenso interés e inalterable atención hasta el fin, el libro de John Reed […], desde el fondo de mi corazón lo recomiendo a los obreros de todos los países. Quisiera que ate libro fuese distribuido por millones de ejemplares y traducido a todas las lenguas, ya que ofrece una exposición veraz y extraordinariamente útil de los acontecimientos que tan grande importancia tienen para comprender lo que. es la revolución proletaria […]”
Ara ja sols us falta mirar-la o tornar-la a mirar. A gaudir d’aquesta obra mestra.
