Vora les nou del vespre del diumenge 7 de juny de 1896 va explotar, a la ciutat de Barcelona, un artefacte que produí la mort de 12 persones i ferí a altres 60. La bomba va esclatar a la confluència del carrer dels Canvis Nous amb Arenas de Cambios, al pas de la processó del Corpus Christi. Ràpidament l’atemptat fou atribuït a l’acció dels anarquistes, iniciant-se una gran operació repressiva i de desprestigi del moviment. De retruc, la repressió també va afectar sindicalistes i membres del moviment obrer organitzat. Malgrat la contundent i arbitrària resposta per part de l’Estat, encara avui dia existeixen dubtes al voltant de l’autoria de l’atemptat.
Entre les víctimes mortals comptabilitzades per La Vanguardia proliferen proletaris i jornalers, així com quatre menors d’edat. Rarament les víctimes podien ser identificades com a enemigues de l’anarquisme. Tanmateix, no podem obviar que l’acció tenia un objectiu prou evident: l’Església catòlica. L’atemptat completava la trilogia dels anarquistes (Estat, capital i Església), iniciada el 24 de setembre de 1893 amb l’intent d’assassinat d’Arsenio Martínez Campos, capità general de Catalunya. El novembre de 1893, dues bombes Orsini havien provocat la mort d’una vintena de persones al gran teatre del Liceu. Una acció manifestament dirigida contra la burgesia barcelonina. Així doncs, el juny de 1896 s’atemptà contra una institució assenyalada durant anys pels anarquistes per la seva corrupció moral i els seus lligams amb els poderosos.
L’endemà, l’opinió pública es faria ressò de l’atemptat. La Vanguardia obria la primera pàgina del diari donant notícia d’“un horrendo y tenebroso crimen” el qual, diu, “ha sembrado la consternación en todos los ámbitos de la ciudad”. Les mostres de condemna i repulsa se succeïren arreu del país. Les publicacions obreres mostraven la seva repulsa davant els fets violents. Els cercles anarquistes es desmarcaven de l’acció i condemnaven la massacre. Fins i tot el ministre de la Guerra, segons un telegrama publicat el dijous 11 de juny per La Vanguardia, gosava afirmar “que todas las clases sociales anatematizan crimen tan odioso y se ponen al lado de las autoridades para darles su apoyo”. Certament, l’atemptat va significar un revés per a l’anarquisme. Però tot plegat resultava una oportunitat prou sucosa per donar un cop de gràcia a l’anarquisme, i els seus enemics no van dubtar en aprofitar-se’n.
Segons dades oficials, el nombre de persones detingudes ascendí als 424. L’escarment va ser majúscul. A banda dels anarquistes, les autoritats també van detenir a socialistes, sindicalistes i, fins i tot, a republicans com el diputat García Rosell. Altres noms destacats són el de Teresa Claramunt, Anselmo Lorenzo i Pere Corominas, aquest últim un jove advocat la detenció del qual comportà la posada en marxa d’una campanya pública a la qual es van adherir personalitats com l’intel·lectual Miguel de Unamuno. Comptat i debatut, tant pels patrons com pels eclesiàstics va ser el moment de fer ús de les “llistes negres”. Era l’ocasió perfecta per venjar-se dels seus detractors. Patiren la repressió aquells que promogueren vagues, freqüentaren els sindicats o manifestaren una moral no tolerada per l’església.
Tomàs Ascheri Fossati va ser declarat autor material de l’atemptat i fou afusellat el 6 de maig de 1897 al Castell de Montjuïc. Morí convençut de la seva innocència, condemnat per un Tribunal Militar arran de les ferides sofertes per un membre del cos armat que participava de la processó. Juntament amb Ascheri van ser afusellades 4 persones més, acusades de cooperació directa. Una vintena de presoners van ser declarats còmplices, havent de complir penes d’entre 10 i 20 anys de presó. La resta van ser absolts, encara que no pocs amb la condició de ser desterrats. El procés judicial, popularment conegut com el Procés de Montjuïc, va estar plagat d’irregularitats: tortures i càstigs de tota mena, detencions arbitràries, xantatges, falsejament de proves i notables contradiccions entre els testimonis i els fets. Si bé sota la pressió de les tortures el principal encausat, Tomàs Ascheri, confessava haver llençat una bomba de tipus Orsini amb una sola xemeneia, la realitat i el mateix informe policial explicitava que l’explosió no s’hauria produït per una bomba d’aquest tipus, sinó per un artefacte de llautó amb 23 xemeneies. A més, no es pot oblidar que el tipus d’artefacte emprat era desconegut entre les files d’acció anarquista, com tampoc pot ser obviada la condició de confident de la policia d’Ascheri ni el seu joc a doble banda. Amb tot plegat, resulta prou evident que Ascheri no va ser l’autor de l’atemptat i, per tant, encara avui la seva autoria és tot un misteri. Un seguit de proves assenyalen a un tal Girault, un anarquista francès que fugí a Amèrica.
L’atemptat de la processó del Corpus i el magnicidi del president Cánovas del Castillo (agost de 1897) tanquen el que es considera el primer període de violència anarquista a Espanya. A partir de llavors, l’estratègia dels anarquistes canviarà davant la repressió i, sobretot, a causa dels nefastos resultats obtinguts. La via de la propaganda pel fet a través d’atemptats terroristes es va manifestar ineficient i cruel. Només l’abús de poder per part de les autoritats va obrir una escletxa de solidaritat i compassió amb els represaliats.
