Per citar aquesta publicació

Aguilera López, A. Jorge (2020) "Els moriscos i Salé: la història de fama i d’infàmia d’una efímera república pirata al segle XVII", Ab Origine Magazine, 53(juliol) [en línia].
Tags

Els moriscos i Salé: la història de fama i d’infàmia d’una efímera república pirata al segle XVII

La República de Salé va ser una ciutat-estat de curta durada que va existir durant el segle XVII. Per estar situada entre les dues ribes del riu Bu Regreg, també ha estat denominada –entre molts altres noms– com a República de les Dues Ribes, així com a República de Rabat-Salé, ja que mentre que Salé està ubicada en la riba nord, a la riba sud, just davant, es troba Rabat. La cronologia aproximada de la república se sol establir entre 1624 i 1668 i està estretament lligada a l’expulsió dels moriscos dels regnes d’Espanya decretada per Felip III que es va dur de manera esglaonada entre 1609-1614.

L’esgotament a causa del constant estat de guerra de la Monarquia Hispànica en múltiples fronts simultàniament durant tot el segle XVI es va fer evident a la fi del regnat de Felip II. El monarca, conscient de la situació i sentint la manca de preparació del seu hereu, va decidir començar a replegar-se. El mateix any de la seva mort, en 1598, va assentar les paus amb el nou rei de França Enric IV de Borbó. Així mateix, en el seu testament va cedir els Països Baixos a la seva filla Isabel Clara Eugènia i al seu marit l’arxiduc Albert d’Habsburg. El jove Felip III i la facció del seu valido el Duc de Lerma, van decidir portar una agressiva política exterior durant els primers anys al front anglo-neerlandès que encara quedava obert. El fracàs a Irlanda –que es volia convertir en el Flandes anglès–, on els rebels catòlics irlandesos havien ofert la corona a Felip III, juntament amb la successiva mort de la reina Elisabet, va fer que se signés el Tractat de Londres (1604), quedant únicament la rebel·lió dels súbdits neerlandesos. Malgrat els intents, el momentum per reconquerir els Països Baixos ja havia passat i la Monarquia no va tenir més remei que acordar l’anomenada Treva dels Dotze Anys amb les Províncies Unides (1609-1621), reconeixent de facto la seva independència. Aquests anys de pau, han estat denominats pels historiadors com a Pax Hispanica (1598-1621).

La Monarquia va haver de mirar al seu interior i el que va trobar, li va desagradar: una crisi econòmica deguda a les diferents bancarrotes i a la devaluació de la moneda; la gradual disminució de l’arribada de recursos vinguts des d’Amèrica i no obstant això una major densitat de pirates i corsaris; aquestes coses i altres més, acompanyades del sentiment de fracàs de l’elit dirigent i els seus ideòlegs, que sentien com derrotes els –avantatjosos– tractats signats amb els seus enemics. És per això que la Monarquia passa per un període de reconfiguració a tots els nivells –fins i tot la capital es trasllada a Valladolid–, amb l’objectiu de posar remei a tots els mals existents. Una de les coses a què es presta atenció és a la minoria no assimilada dels moriscos.

El perquè de l’expulsió dels moriscos

Els moriscos són aquells súbdits de la corona que per a romandre en els territoris i ser respectades les seves propietats van haver de convertir-se forçosament al catolicisme, abjurant de la fe de Mahoma. Pel que els mudèjars –musulmans en territoris cristians– van passar a ser moriscos –cristians nous–, al llarg del segle XVI. Encara que són difícils de comptabilitzar, s’estima que hi havia al voltant de 325,000 moriscos (rondant del 3% de la població), assentats principalment en els regnes d’Aragó (on se’ls anomenava «moros»), València (denominats «sarraïns») i Granada i en la Corona de Castella, lloc últim, on el seu percentatge era inferior i on en general, estaven millor integrats que a la resta.

Tot i que el cost econòmic i demogràfic va ser molt elevat –especialment a València i Aragó–, des del punt de vista polític i social aquesta decisió estava perfectament justificada. Durant l’època, s’entenia com modernitat l’homogeneïtzació, resumint perfectament el concepte la locució «Una fe, un Rei, una llei». Molts dels moriscos mantenien pràctiques i costums alienes al cristianisme, i molts directament professaven l’islam en secret. A més, resultaven una amenaça militar de primer nivell. Eren considerats com una potencial cinquena columna, com l’enemic a casa, dins de les constants lluites contra l’Imperi Otomà. La prova era a les rebel·lions de les Alpujarras. La primera (1499-1501) es va deure precisament a la forçosa conversió decretada pels Reis Catòlics en la recentment conquerida Granada –que violava les capitulacions de 1491–; mentre que la segona (1568-1571) durant el clímax de l’enfrontament hispano-otomà a la Mediterrània, és la que va atemorir fins i tot als menys inclinats al tracte sever contra els moriscos. La rebel·lió va ser una cruenta guerra de guerrilles que es va encarregar de suprimir el germà de Felip II i posterior heroi de Lepant (1571) Joan d’Àustria.

Encara que en el moment de l’expulsió, existia una treva amb els turcs (signades en secret per Felip II i Murat III entre 1580-1581 per mantenir les aparences com a respectius paladins de la seva fe), la treva no incloïa el veritable mal que assolava les costes mediterrànies: el corsarisme i la pirateria barbaresca. Tot i les diferents esquadres de galeres que patrullaven les costes, de la política de fortificacions i construcció de torres de guaita per tot el litoral, la xarxa de presidis nord-africans i d’informadors existents, la pirateria nord-africana va ser un constant perill no només per a la navegació i el comerç mediterrani, sinó per a les illes i les costes cristianes. El delta de l’Ebre, València i les Balears es van emportar la pitjor part (Felip II va considerar desallotjar Menorca per resultar impossible la seva defensa). Els litorals es van buidar i la població vivia en un estat d’alerta perpètua, ja que no només eren les seves propietats les que corrien perill, sinó i principalment, la seva pròpia vida, ja que l’actiu més preuat eren els captius que més tard eren venuts com a esclaus per tota la Mediterrània. A més, una d’aquestes ràtzies podia resultar ser l’avantsala de l’arribada d’una gran armada otomana. Molts moriscos col·laboraven activament amb aquests pirates, com a informadors o com a intermediaris, i encara que no ho fossin, igualment patien la fúria dels altres súbdits que buscaven a qui culpar d’aquests mals.

L’expulsió dels moriscos (c. 1627) dibuix de Vicente Carducho [Museu del Prado]. Font: Wikipedia Commons.

És per tot això que es va iniciar l’expulsió d’aquesta minoria el 1609, coincidint amb la “deshonrosa” signatura de la Treva dels Dotze Anys. Els moriscos van ser deportats principalment al Nord d’Àfrica. Un dels grups expulsats van ser els moriscos del municipi extremeny d’Hornachos. Arribats des de Granada a la fi del segle XV i començaments del XVI, la majoria de la població d’Hornachos era morisca i gaudia d’una bona renda, cosa que no resultava un cas únic. El que sí que era més singular és que molts practicaven obertament l’islam, tenint a més a més fama de rebels i independents, ja que entre altres coses havien comprat a Felip II el dret a portar armes. És per això que el decret d’expulsió de Castella els feia expressa menció a ells.

Consulta del Consell d’Estat urgint al rei Felip III «de tomar resolución y (…) que comience a ejecutar lo que se ha resuelto (…) en lo particular de los moriscos de Hornachos, y en lo general de los demás [moriscos] de este reino». [AGS, EST, leg. 2639, f. 33. Madrid, 18 de juliol de 1609].

Els hornachegos igual que molts moriscos ben posicionats, van fer els preparatius per marxar temps abans de ser expulsats. Els hornachegos van buscar refugi a l’antiga ràbita –o en àrab clàssic ribā–, bastió fortificat a la riba sud del riu Bu Regreg –del qual prové el nom de l’actual capital del Marroc–, just al davant de Salé. Salé es trobava habitada per una acomodada comunitat de musulmans, molts d’ells arribats després de la segona rebel·lió de les Alpujarras. Comptant també amb una població jueva amb la seva jueria. La ciutat era governada per morabits (líders religiosos) i a causa del seu pròsper comerç, gaudia de gran autonomia dins el Marroc de la dinastia Sadita (1554-1659).

L’establiment i l’apugeu de la república pirata de Salé

Els hornachegos es van instal·lar a la zona de fortificada (kasbah o alcassaba) i els moriscos andalusos a la zona de la medina (es calcula que en total foren uns 5,000). La gran majoria no parlava àrab i les seves pràctiques religioses no resultaven les més ortodoxes, especialment la dels vinguts d’Andalusia. És per això que aquests últims van ser anomenats pels moriscos de Salé i d’Hornachos com «cristians de Castella». No obstant això, els tres grups que no eren ben vistos pels autòctons van començar a col·laborar entre ells. Paral·lelament, els espanyols en 1610 van ocupar Larraix (prop de Tànger) i van aconseguir expulsar els pirates de Mamura (1614), els quals van ser acollits a Salé (ara dividida entre les dues ribes: Salé la Vella (Sla el-Bali) i el nou assentament morisc va passar a ser dita Salé la Nova (Sla el-Djedid)). És a partir d’aquest moment, on l’activitat comercial i econòmica de Salé passa a vincular-se amb la pirateria i amb això passen a guanyar la força suficient –aprofitant els problemes interns dels Sadites–, per establir-se com una república independent de facto, encara que era el sultà qui teòricament nomenava al governador i rebia un delme.

Mapa (en francès) de la República de Salé. Font: Wikipedia Commons.

El pirata renegat holandès Jan Janszoon, també conegut pel seu nom musulmà Murat Reis el Jove, va ser designat gran almirall i més tard també segon governador de la República de Salé. Janszoon havia nascut a Haarlem en 1575 i des d’allà es va dedicar al corsarisme i a obstaculitzar la navegació als vaixells espanyols. Excedint la seva patent de cors, va arribar a la Mediterrània, on va començar a col·laborar amb els diferents principats pirates semi independents de la costa de Barberia. En 1618 va ser capturat per altres pirates a prop de Lanzarote i d’ençà d’aquest moment va renegar del cristianisme i es va convertir a l’islam, arribant a Salé en 1619. Actuaria a Salé fins que en 1627, quan a causa de les tensions polítiques entre les diferents faccions, la va abandonar i se’n va anar a Alger on va prosseguir amb la seva activitat. Com a curiositat Janszoon, que havia abandonat a la seva família neerlandesa, es va ajuntar a Cartagena amb Margarita, una morisca amb la qual va tenir quatre fills. Entre els seus fills destaca Anthony Janszoon van Salee, nascut a Cartagena en 1607 i criat en l’islam, descrit com «mulat» i com a «mig holandès del Marroc», va ser un dels primers i més pròspers pobladors de Nova Amsterdam, en l’actual Manhattan. Entre els seus descendents es troben la influent família Vanderbilt, Jacqueline Kennedy Onassis o Humphrey Bogart.

Jan Janszoon (1650) oli de Pier Francesco Mola [Museu del Louvre]. Font: Wikipedia Commons.

El cas de Jan Janszoon no era aïllat. Al començament del segle XVII els més destacats corsaris musulmans nord-africans eren renegats europeus procedents de l’Atlàntic com ara els també neerlandesos Ivan Dirkie de Veenboer (Sulayman Reis) i Zymen Danseker (Simon Reis) o com els anglesos Ahmed el Inglizi (Ahmed l’Anglès ) i Jack Ward (Yusuf Reis). A Salé van començar a conviure gents vingudes de molts llocs entre moriscos, jueus, pirates, renegats, esclaus, autòctons i comerciants per la qual cosa com a lingua franca es va emprar el castellà dels moriscos. S’ha calculat que l’activitat pirata de Salé entre 1618 i 1626 va suposar la captura d’uns 6,000 esclaus i d’uns béns que s’estimen que equivaldrien a tenir un valor d’uns 3.000 milions euros actuals. Siguin o no creïbles aquestes xifres, la veritat és que les expedicions pirates van ser cada vegada més ambicioses. Les costes espanyoles, portugueses, franceses, irlandeses, gal·leses i angleses van patir els atacs dels pirates que operaven des de Salé. El coneixement que tenien de les costes atlàntiques i de les millors tècniques i instruments de navegació va fer que les ràtzies arribessin fins i tot a la llunyana i freda Islàndia.

En 1627 Janszoon al comandament d’una coalició de pirates de Salé i Alger va arribar a Grindavík a la costa sud-oest. Van assaltar aquesta vila i altres més de la zona, m’entra que un segon grup feia el mateix a la costa sud-est, segrestant en tan sols dos dies entre 400-900 persones i assassinant a altres tantes en el procés (400 seguint les estimacions actuals de les fonts islandeses disponibles i entre 800-900 segons els testimonis de l’època). Els fets són coneguts a Islàndia com tyrkjaránið (segrestos turcs). Els capturats van ser venuts com a esclaus en el Nord d’Àfrica, alguns pocs van aconseguir tornar al cap de diversos anys. Entre els segrestats hi havia el pastor luterà Ólafur Egilsson i la seva família. Ell va poder tornar el 1628 tot i la seva dona ho va aconseguir el 1637. Els seus fills, però, mai van tornar, tal com explica el mateix Egilssonar en les seves memòries titulades Reisubók Séra Ólafs Egilssonar (Els viatges del reverend Ólafur Egilsson, editades i traduïdes a l’anglès en 2008). El ràpid èxit de Salé es va deure a la combinació de diners dels d’Hornachos, a la mà d’obra dels moriscos andalusos, als coneixements i vaixells dels renegats i al fantàstic emplaçament de Salé, allunyada de la Mediterrània i per tant protegida dels contra-atacs cristians. Gràcies a tot això Salé es va convertir en poc temps en una formidable capital pirata, rivalitzant amb la mateixa Alger.

Rutes del pirates de Barbaria a Islàndia Font: The travels of Reverend Ólafur Egilsson, p. XXVII.

Dissidència interna: l’extinció de la república

Encara que la seva activitat pirata va continuar sent tremendament reeixida, internament la situació era totalment diferent. Va ser a causa de les tensions i enfrontaments entre les diferents faccions que Jan Janszoon va abandonar Salé. Les lluites entre l’elit hornachega i els nombrosos moriscos andalusos, que reclamaven un tracte igualitari, van ser aprofitades pel líder religiós Sidi Mohammed el Ayachi per prendre el control de Salé i declarar la seva total independència, deixant d’obeir i pagar tribut al sultà. És en aquest context quan els hornachegos comencen a entaular negociacions secretes amb la Monarquia de Felip IV.

El 1631 van fer arribar a Sanlúcar a mans del Duc de Medina-Sidonia la proposta de lliurar la ciutat al rei a canvi de poder tornar a Hornachos. En el document aclarien les condicions que demanaven: poder tornar a la seva localitat i ser regits per autoritats municipals de la seva mateixa nació, encarregant-se ells mateixos d’indemnitzar als nous habitants que els havien vingut a reemplaçar. Pel que fa a la religió, demanaven que els únics cristians vells presents entre ells fossin els religiosos que els haguessin d’adoctrinar, demanant immunitat davant la Inquisició durant vint anys per a aquells nascuts fora d’Espanya. Ells deien ser bons cristians nous i aportarien credencials i testimonis fets per captius cristians. Per això demanaven que se’ls retornessin aquells fills que se’ls van arrabassar abans de l’expulsió. Sobre el patrimoni demanaven que se’ls respectés les seves hisendes i pagar els mateixos tributs que la resta de súbdits. Demanant que s’estenguessin aquestes condicions als altres moriscos tant els andalusos de Salé, com aquells ubicats en altres ciutats nord-africanes. A canvi s’oferien a portar els seus vaixells a Sevilla i lliurar-los al rei i entregar la fortalesa de Salé i els seus 68 canons a una guarnició espanyola. A més, lliurarien tota la correspondència i documentació que havien creuat tant amb el rei d’Anglaterra com amb les Províncies Unides. Així mateix, a la vinguda de la guarnició espanyola, aprofitarien per atacar el call jueu i saquejar-lo, fent el mateix amb els comerciants francesos i holandesos allà instal·lats, capturant els seus vaixells i botí que lliurarien a Felip IV a canvi de certa suma.

Aquestes negociacions no van passar desapercebudes per a la resta de faccions que van fer tot el possible per impedir-les. Els enfrontaments es van succeir, moment que van aprofitar forces externes per atacar. En 1637 la ciutat va rebre l’atac d’una esquadra anglesa que tenia la intenció d’alliberar els seus captius. Malgrat el bombardeig, la ciutat va resistir. En 1638 el sultà va poder recuperar el control momentani de Salé, però els seus soldats –al comandament d’un renegat francès–, van ser derrotats pels hornachegos i andalusos, que van decidir aliar-se. En 1641 El Ayachi va ser assassinat i el control va ser pres pels dilaitans, un grup de seguidors d’una escola sunnita majoritàriament berber anomenada zàuiya d’ad-Dila. D’ençà d’aquest moment, la República va quedar subordinada als dilaitans que el 1651 ja dominaven tota la regió nord del Marroc tenint la seva base a Fes. El 1659 el líder de la zàuiya d’ad-Dila, després de derrotar al sultà Sadita, va ser proclamat sultà del Marroc.

Per la seva banda, els moriscos espanyols descontents per haver estat desplaçats políticament pels berbers (a qui consideraven inferiors i poc més que bèsties), es van aliar en 1660 amb un enemic dels dilaitans anomenat Ghalian i el seu grup, i junts els van expulsar, tornant la independència i amb ella, els enfrontaments pel poder. La República no va aconseguir superar les seves lluites internes, les quals van provocar que molts –com va fer Janszoon en 1627–, l’abandonessin per establir-se en un altre lloc. Des del sud, al sultanat paral·lel de Tafilalt, Mulay al-Rashid va començar a conquerir el nord i el 1666 va aconseguir prendre Fes i finalment el 1668 derrotar el líder de la zàuiya d’ad-Dila, proclamant-se sultà de tot el Marroc. D’aquesta manera es donava pas al Marroc Alauita (dinastia a la qual pertany l’actual rei Mohammed VI). Aquest mateix any de 1668 suposa l’extinció efectiva de la República de Salé, que va tornar a estar sota domini del sultà. Tot i la pèrdua de la seva independència, l’activitat pirata prosseguí. El 1670 el francès Germain Moürette va ser capturat i venut pels pirates de Salé. Va viure com a esclau en diverses ciutats, on va tenir diversos amos i exercí diversos oficis. En aconseguir ser rescatat gràcies als religiosos de l’Orde de la Mercè (mercedaris) va tornar a París, on va publicar el 1683 un llibre –molt preuat pels historiadors–, on dóna compte no només dels seus anys com esclau, sinó que també fa un retrat polític i social molt detallat del Marroc de finals del segle XVII.

Banderes de la República de Salé al llarg de la seva existència segons Bowles (1783). Font: Wikimedia Commons.

Molts dels hornachegos i altres moriscos van acabar fent arrels a Rabat. Avui dia moltes d’aquestes famílies continuen vives a través dels seus descendents i algunes d’elles conformen l’elit de Rabat i de Salé, com és el cas de la família Bargach, descendent de Brahim de Vargas, primer governador de Salé. Entre els Peres destaca la figura de Abdelkader Pérez que va ser gran almirall i ambaixador del Marroc al Regne Unit de Jordi I i Jordi II. Mentre que entre els Fennich trobem al pirata i últim governador de la República Mohammed Fennich entre altres il·lustres descendents. Encara que aquestes tres no són ni de bon tros les úniques famílies d’origen morisc (o andalusí). Entre elles –i per nomenar només uns quants exemples–, hi ha els Qortobi (Córdoba), els Lamdaouar (Almodóvar), els Lamiro (Romero), els Fachardo (Fajardo), els Molato (Mulato), els Chentiak (Santiago), els Dabila (Dávila/de Àvila), els Mulina (Molina), els Balabrej (Palafox), els Dinia (Dénia), els Tamouro (Chamorro), els Baes (Báez/Páez) i un llarg etc.

L’empremta de Salé va perdurar en el temps i va tenir un gran impacte en la cultura i en l’imaginari popular, ja que els diversos captius i religiosos van escriure nombrosos relats a través de les seves experiències o les d’altres, servint d’inspiració a contemporanis i a generacions futures. L’anglès Daniel Defoe, autor de la considerada primera novel·la anglesa Robinson Crusoe (1719), ens explica com el seu protagonista estant a l’altura de les Canàries va ser capturat pels pirates de Salé i portat a la ciutat. Gràcies als hornacheros i a la resta de paries que allà es van refugiar, la fama i la infàmia de Salé perdurarà sempre en el temps.

  • (Lloret de Mar, 1987). Graduat en Història (UB) i Màster en Història de la Mediterrània en Època Moderna (UB). Ha treballat com a investigador al Museu Marítim de Barcelona (MMB) i actualment està realitzant la tesi doctoral sobre les Drassanes Reials de Barcelona i la construcció de galeres durant el segle XVI a la Universitat de Hèlsinki (HY). És autor del blog d’història (en castellà i anglès) Rowing through History.

Tags

Comparteix i comenta-ho a les xarxes

Compartició en twitter
Compartició en facebook
Compartició en email

Subscriu-te a la nostra newsletter

Per citar aquesta pubicació

Aguilera López, A. Jorge (2020) "Els moriscos i Salé: la història de fama i d’infàmia d’una efímera república pirata al segle XVII", Ab Origine Magazine, 53(juliol) [en línia].
Popular

Subscriu-te a la nostra newsletter

Relacionat