La primera batalla de Bull Run (1861): “La batalla del pícnic”

El 12 d’abril de l’any 1861 s’iniciava a Fort Sumpter la fratricida Guerra Civil Americana (1861-1865), un intens conflicte que va soscavar els fonaments ideològics, polítics, econòmics i socials de  la societat estatunidenca arrel de l’Slavery Debate ^[1]L’Slavery Debate és com s’anomena al debat que es va donar a la societat americana entre 1830 i 1860 pel manteniment o l’abolició de l’esclavitud. Aquest debat marcaria la discussió … Continue reading i les tensions entre el Nord i el Sud del país. Després d’algunes escaramusses inicials, el 21 de juliol de 1861 els dos exèrcits principals de la Unió i la Confederació, organitzats a correcuita, s’anaven a enfrontar en la primera gran batalla de la guerra. El xoc es va produir prop del rierol de Bull Run, al costat de la ciutat de Manassas (Virginia), a unes 30 milles de la capital del nord, Washington. La proximitat a la capital, l’entusiasme inicial pel conflicte i la confiança en una victòria ràpida i absoluta per part de les tropes del Nord varen provocar que un grup format per membres de l’elit de Washington s’aproximessin a l’indret a observar la batalla des dels turons pròxims. El que podria haver estat un acte inapercebut de simple curiositat, seria recordat posteriorment com un notori episodi pel desenvolupament posterior de la batalla, que acabaria essent coneguda com “la batalla del pícnic”.

“La batalla del pícnic”

El general Irvin McDowell havia avançat des del Nord comandant l’inexpert Exèrcit del Nord-est de Virgínia ^[2] El que seria el futur Exèrcit del Potomac (però de la Unió), just reorganitzat després d’aquesta primera batalla. amb la intenció de prendre Richmond, la capital confederada. El diumenge 21 de juliol de 1861 es toparia amb  l’exèrcit del Potomac, també força verd i comandat pel general P.G.T. Beauregard, acampat prop de la ciutat de Manassas. La primera gran batalla de la Guerra Civil Americana estava a punt de començar. Aprofitant el solejat i calorós diumenge, membres de l’aristocràcia de Washington, incloent una dotzena de senadors i una quantitat important de reporters que havien seguit a l’exèrcit amb entusiasme, escollirien els turons al voltant del rierol de Bull Run per a esdevenir espectadors privilegiats d’un esdeveniment que preveien amb un final molt diferent. Alguns reporters mencionen la presència de famílies senceres, amb dones i nens, i una quantitat abundant d’espectadors. Ninguna font, però, ens parla de nombres concrets (més enllà de “dotzenes de persones”).

Tanmateix, el que sí mencionen les fonts es que entre aquesta comitiva s’hi podien trobar carruatges oferint menjar i venedors de tot tipus. Mentre els aproximadament 18.000 soldats de cada bàndol experimentaven la que seria la batalla més sagnant de la història bèl·lica estatunidenca fins al moment, eren observats des de la distància per les altes esferes de Washington, que havien organitzat un pícnic en tota regla. Els curiosos espectadors van instal·lar els seus bodegons als turons propers i van procedir a gaudir d’un event social privilegiat, amb el combat de rerefons, tot traient les seves vaixelles i gaudint d’àpats generosos. La imatge, si bé no es podria classificar totalment de frívola (ja que hi havia una alta presència de reporters i senadors interessats políticament en la batalla), sí que devia oferir un espectacle força grotesc.

Els progressos inicials de l’exèrcit de la Unió van acabar resultant fútils per una manca de contundència, donant prou marge per a l’arribada de reforços del Sud (l’exèrcit de Shenandoah, sota el comandament de Joseph E. Johnson i on es trobava el posteriorment famós Thomas “Stonewall” ^[3] Seria en aquesta batalla on es guanyaria el sobrenom de “Stonewall”, després de que es mantingués ferm i no s’immutés davant del foc de l’exèrcit de la Unió “com una paret de pedra”. Jackson) que capgirarien la batalla entrada la tarda. Davant la retirada en desbandada de l’exèrcit del Nord, els civils van entrar en pànic i van iniciar una caòtica fugida.

The great Skeddadle 

Encara que potser exagerada i distorsionada per la premsa (ja que alguns reporters eren simpatitzants de la causa del Sud), la fugida de l’exèrcit de la Unió va ser desordenada, el que va provocar un pànic absolut entre els participants d’aquell pícnic. Els nombrosos espectadors, davant del confús i inesperat final de la batalla, van emprendre una caòtica fugida cap a la capital, en molts casos prenent el primer mitjà que tenien a mà. Molts d’ells van robar carruatges de l’exèrcit i d’altres participants, esperonats pel rumor d’una companyia de cavalleria confederada que estava caçant civils, tot col·lapsant els camins i carreteres i posant encara més traves a una ja desorganitzada retirada de l’exèrcit de la Unió.

En algunes fonts es menciona fins i tot l’impacte d’un carruatge civil contra el vagó infermeria, causant encara més caos i confusió, així com també es menciona com el carruatge d’un senador va ser bombardejat per l’artilleria confederada mentre intentava repartir provisions entre els combatents. Si bé és cert que en aquell moment la premsa sudista va sobredimensionar els fets per tal de fer escarni públic de l’exèrcit la Unió, no es pot negar que va ser una retirada dramàtica i descontrolada, coneguda posteriorment com a The great Skeddaddle (que es podria traduir com “La gran sortida pitant”). D’aquesta esperpèntica manera conclouria un petit i curiós episodi de la història, emmarcat dins d’un moment històric crucial per als Estats Units i per al món en general.