«Cerca de mil personas participaron anteayer en una manifestación de apoyo y solidaridad con María Angeles Muñoz, la cual ha sido acusada de adulterio por su marido y a la que la autoridad judicial le ha comunicado que su hija debe quedar bajo la tutela de los abuelos paternos de la niña».
Així explicava La Vanguardia del 16 de novembre de 1976 la manifestació de dos dies abans en la que un miler de persones, en gran part dones, havien recorregut els carrers per reclamar l’abolició del delicte d’adulteri i l’amnistia per totes les dones condemnades per aquest delicte.
L’any 1976 va ser, en un estat espanyol que vivia la incertesa després de la mort del dictador i en una Barcelona bulliciosa que es mostrava oberta a nous models culturals i de gènere, el despertar d’un moviment feminista que, si bé feia una dècada que s’estava forjant, esclatà i es visualitzà amb força durant aquests mesos. Després que el 1975 fos l’Any Internacional de la Dona, les feministes catalanes s’organitzaren al voltant de l’Associació Catalana de la Dona i realitzaren les Primeres Jornades Catalanes de la Dona (1976).
En aquestes jornades, entre altres reivindicacions, es demanava l’abolició de totes aquelles lleis discriminatòries per les dones. S’exigia també una llei de divorci, el dret a la pàtria potestat, el reconeixement dels fills il·legítims, l’avortament lliure i l’abolició del delicte d’adulteri. Tot i que aquestes fites ja es van establir llavors, va ser el mediàtic cas de María Angeles Muñoz el que va desencadenar un descontentament massiu que es transformà en una campanya feminista que omplí durant setmanes els carrers d’aquella Barcelona rebel i esvalotada dels mesos posteriors a la mort de Franco.
María Angeles Muñoz havia estat denunciada pel seu marit, Ramón Soto Gómez –amb el qual ja no compartia cap relació després que aquest l’hagués abandonada el 1972–, per delicte d’adulteri. El 1974, María Angeles s’havia quedat embarassada per segon cop, fet que portà al (ex)marit a demanar la custòdia de la filla dels dos, la Yolanda, de sis anys, a qui feia més de quatre anys que no veia. La denúncia es basava en l’article 449 del Codi Civil.
Aquest article condemnava el delicte d’adulteri. Hi havia un clar tracte desigual entre homes i dones, ja que mentre als homes només se’ls podia sancionar en cas d’escàndol o de mantenir les relacions extramatrimonials dins la llar familiar, a la dona se l’amenaçava amb fins a sis anys de presó per a qualsevol cas de relació “infidel”. En uns moments on, a més, no existia el dret al divorci, això feia que un home pogués denunciar la seva muller encara que ja no mantinguessin una relació amorosa, i fins i tot podia demanar la custòdia dels fills de la dona, encara que ell no en fos el pare.
En iniciar-se el procés judicial, el jutge decidí retirar la custòdia de la Yolanda a la seva mare, mentre durés aquest i com a mesura cautelar. Es va fixar el 12 de novembre de 1976 el dia en el qual María Ángeles Muñoz havia d’entregar la seva filla als seus avis paterns. La dona, però, es negà a entregar la petita, i acompanyada del moviment feminista català, desobeí l’ordre judicial.
«Alrededor de trescientas mujeres, portando pancartas y luciendo pegatinas en sus ropas, se concentraron ayer por la mañana ante el Palacio de Justicia, en relación al requerimiento hecho por el Juzgado número 1, para que doña María Angeles Muñoz depositara a su hija en el mismo […]. La casi totalidad de organizaciones feministas catalanas han expresado su protesta por la actuación judicial, y han solicitado el sobreseimiento de la causa por adulterio, exponiendo su solidaridad y total apoyo a doña María Angeles Muñoz.»
Com explica La Vanguardia del 13 de novembre, unes 300 dones –amb pancartes on s’hi llegien lemes com «No som propietat del marit» o «No a la pena d’adulteri»– s’agruparen per acompanyar l’acusada. Les mostres de suport no s’aturaren aquí, i l’Associació Catalana de la Dona, altres entitats feministes i diferents Vocalies de Dones de les Associacions de Veïns iniciarien una campanya que anà aglutinant cada cop més gent. Així, les dones, a partir del lema de la campanya «Jo també sóc adúltera», es van fer seu el cas de María Ángeles Muñoz, donant una resposta col·lectiva a un cas concret i convertint-lo en l’emblema de la lluita contra la pena d’adulteri. Aquesta campanya va aconseguir traslladar a l’esfera pública uns temes que sovint només es debatien en els cercles feministes, i va servir per conscienciar de la injustícia de les lleis franquistes respecte a les dones.
El 18 de novembre d’aquell any es produí la manifestació més gran de la campanya, que aglutinà unes 5.000 persones. El que havia començat com una concentració a la Plaça de la Catedral –on la mateixa María Angeles Muñoz hi va fer uns parlaments– continuà com manifestació espontània que els antidisturbis van dissoldre violentament.
Finalment, i degut a la pressió de tantes dones organitzades, el 1977 el marit de María Angeles Muñoz retirà la denúncia i la petició de custòdia, un acte que fou vist per les feministes com un triomf en la seva lluita. També aconseguiren que l’Assemblea de Parlamentaris catalana es posicionés i proclamés la necessitat de «modificar en profundidad la legislación vigente a fin de superar de una vez por siempre la discriminación a que se le sujeta a la mujer y como paso inmediato que se aplique la amnistía a todos los llamados delitos originados por la aplicación de la norma penal discriminatoria vigente».
Tot i l’èxit de la campanya, aquesta era només una victòria parcial, en un moment on les dones vivien –i seguirien vivint– importants discriminacions, no totes establertes per lleis, sinó també degudes a la concepció patriarcal de la societat. El moviment feminista seguí mobilitzant-se durant tots els anys de la Transició, amb una voluntat d’incidir en el procés de transformació que estava per venir. Tot i així, no va ser fins el març de 1978 que es van derogar les lleis que penalitzaven l’adulteri.
