Morgana intenta matar el rei Uriens, però el seu fill Ivany ho impedeix.

Per citar aquesta publicació

Truyols Grossi, Clàudia (2022). “De fades a bruixes, la representació de la dona a la tardor de l’edat mitjana”, Ab Origine Magazine, 71 (març) [en línia].
Tags

De fades a bruixes: la representació de la dona a la tardor de l’edat mitjana

Des dels relats de l’Antiguitat, la dona sobrenatural ha encarnat un paper clau en el desenvolupament de la literatura centro-europea. La dona coneixedora del destí, artesana de les vides dels humans i forjadora dels camins dels grans herois. La deessa, la parca, la nimfa, la fada i la bruixa des de la Grècia clàssica fins a la dissolució de la Corona d’Aragó comparteixen arrels i llocs comuns que s’han anat transformant al llarg dels segles, sota el vel de la ideologia, per tal d’encarnar idees que responien al que cada època històrica s’ha entès per feminitat. La narrativa d’aquestes figures meravelloses és complexa i inabastable, però avui ens deturarem a conèixer parcialment un dels nexes de transformació d’aquest fil: l’evolució de la fada medieval a la bruixa moderna.

El desenvolupament literari expressat entre els segles XII i XV en el continent europeu va suposar una de les grans transformacions dels temes i tòpics de la matèria de Bretanya. El món del rei Artús i els cavallers de la Taula Rodona patiren un gir clau en la societat de l’època. Inherentment a aquests canvis, la fada medieval inicià, en un transcurs de poc menys d’un segle, el camí cap a la denominació de bruixa. Un dels personatges que exemplifica millor aquest canvi fou el de la fada Morgana, germana d’Artús per part de mare i deixeble, en alguns casos, del famós mag Merlí. La figura literària de Morgana que coneixem actualment, la terrible bruixa poderosa que va acabar amb la reputació del mític monarca i amb els ideals del món de la cavalleria, no és més que un conjunt de modificacions literàries d’una figura narrativa molt distinta, que troba les seves arrels més immediates en una ramificació de la fada medieval.

La fada Morgana sorprèn al seu amant amb una donzella en el lloc que es coneixerà posteriorment com la Vall Sense Retorn. Miniatura de Lancelot du Lac, 1480. Font: Paris, Bibliothèque nationale de France, Ms. 111, f. 9v

Les fades a la literatura medieval

Les fades, durant els segles XII i XIII, i en alguns personatges del XIV i XV, eren considerades éssers sobrenaturals, poderosos i meravellosos que jugaven un paper clau en el desenvolupament de l’heroi cavalleresc dels primers relats de la matèria bretona. Tenien el seu origen en figures literàries clàssiques, com ara les parques i les nimfes, però també celtes, com en les deesses naturals que habitaven els boscos. El seu encaix en els relats medievals implicava esdevenir una mena de personatges centrals en la representació de la retòrica del deus ex machina en favor de l’honor del cavaller, però també per aparèixer com a obstacles que cal superar ―evitant la recreantisse― per finalitzar l’aventura cavalleresca i obtenir la glòria dins l’estament. En els primers relats on apareix Morgana, de fet, i en alguns més posteriors que intenten retornar a la puresa moral de l’època, la fada s’estableix com un element narratiu constructiu i d’ésser semblant al d’una deïtat celta. Alguns personatges masculins exercien també les funcions de fada i desenvolupaven papers similars als de les dones sobrenaturals. És el cas d’alguns protagonistes dels Lais de Maria de França, com ara Bisclavret, l’home-llop, o Muldumarec, el pare-ocell del cavaller Yonec. Els esquemes de la fada medieval són diversos i s’articulen en funció del final de la relació amorosa entre el personatge sobrenatural i l’amant mortal, així com el retorn o la fugida de l’Altre Món, residència utòpica de la fada.

El camí a la demonització

El que ens preocupa en aquest article, però, és que en aquest entramat de fades meravelloses i cavallers honorables irromp la idea de l’ús dels poders sobrenaturals amb objectius diabòlics. Arran de la nova categorització de la meravella, les fades adquireixen gradualment els atributs que avui sabem relacionar amb la bruixeria, però que segles enrere s’havien acceptat com a part d’un món arcà. D’aquesta manera, una part de les fades medievals esdevenen bruixes. La fada Morgana que apareixia a la Vita Merlini com a una de les nimfes de l’illa d’Avalon, capaç de curar els cossos humans, volar i conèixer totes les herbes sanadores, es transformà en la reina Morgana de Gòra, casada amb Uriens, experta en l’art de la nigromància, les herbes tòxiques i els objectes encantats. Estam parlant d’un canvi no-lineal, les característiques de la fada i de la bruixa s’intercalaran en un mateix personatge, al llarg no tan sols de distintes obres coetànies, sinó del transcurs d’una mateixa obra. El desdoblament que ocorr en la dona sobrenatural de la medievalitat s’anirà accentuant a mesura que entram a la tardor de l’edat mitjana. Però, a què responen aquestes modificacions?

La idiosincràsia que es percep entre l’esfera literària ―el plànol ideològic― i l’esfera material ―el plànol estructural― d’una societat conflueixen sovint. Queda molt de treball per entendre quina de les dues influencia l’altra. De fet, un esdeveniment similar succeeix també amb la imatgeria de la cavalleria a finals de la baixa edat mitjana ―és suficient amb recordar l’exemple de Tirant lo Blanc―. El cas és que ben entrat el segle XIV i a principis del XV, la fada medieval que ha adquirit els rols de fada amant i personatge obstacle esdevé la imatge de bruixa que traspassarà del manuscrit a la realitat. Per comprendre millor aquesta transformació, cal entendre els esdeveniments de l’esfera material, de la societat de clarobscurs que esdevé entre el final de l’edat mitjana i l’inici de l’època moderna.

Morgana abans de l’empresonament del cavaller Lancelot a la Vall Sense Retorn. Miniatura del Lancelot en prose – partie du, ca. 1494. Font: Paris, Bibliothèque Mazarine, Inc. 1286, f. 229v

L’inici de la caça de bruixes i la figura de la fada en l’àmbit literari

L’any 1424 es recollí el primer document legislatiu on es condemnava el crim de bruixeria, signat per prohoms de la Vall d’Àneu amb la presència del comte de Pallars Arnau Roger IV a les altes valls del Pirineu català. En aquest moment se situa Catalunya com a bressol legislatiu de la caça de bruixes. El desencadenament posterior a escala europea de brots de mencions eclesiàstiques relatives al tema de la bruixeria es farà palès amb la realització del Concili de Basilea, l’any 1431 i la publicació del Malleus MaleficarumMartell de les Bruixes― l’any 1487. En el primer, s’instaurà el debat i la condemna de la bruixeria. En el segon, es consolidà la caça de bruixes en un escrit redactat pels inquisidors dominicans Heinrich Kramer i Jacob Sprenger amb el beneplàcit del papa Innocenci VIII. S’instauren les bases d’un dels majors feminicidis de la història de la humanitat.

Darrere de les majors persecucions de bruixes catalanes d’època moderna produïdes durant la coneguda Gran Repressió entre el 1614 i el 1622, sota l’estendard de la defensa del cristianisme s’hi amagaven altres motius molt més sistemàtics. La primera meitat del segle XVII a la Catalunya interior és una època marcada per canvis econòmics resultants de l’expansió de la indústria domèstica ―que impulsà notablement el comerç exterior de la terra―, la formació de xarxes urbanes i divisió regional del treball i d’un auge mai vist fins aleshores de bandolerisme ―resultant, com fou el cas de l’augment de les persecucions, de la pauperització dels camperols a partir de la fallida de les collites―. La pagesia passava per una època de canvis estructurals que afectaven el sistema de relacions feudals i, al seu torn, a les dinàmiques de treball del camp modificades pel nou sistema econòmic creixent. A més, al llarg de l’any 1617, conegut popularment com a l’any del diluvi, es produïren grans inundacions que provocaren el desbocament de la majoria dels rius catalans. En aquest punt, la figura de la bruixa, com a amenaça als pilars principals del desenvolupament econòmic fou el pal de paller d’una transformació econòmica clau en el transcurs històric del moment.

Les acusacions de bruixeria parlaven sovint de tota classe de malícies, des de les lligades al camp empíric de la medicina fins a episodis realment meravellosos. Es considerava l’origen del seu poder a partir de la participació en orgies nocturnes on es dansava nu al voltant del foc que cremava una olla amb metzines i s’acabava jurant fidelitat al Boc de Biterna i consumant-la a través de relacions sexuals. Un cop adquirit el poder del maligne, la bruixa era acusada de qualsevol mal comú: la mort d’infants, les males collites, el mal temps, algunes malalties, etcètera. Se les acusava, a més, de devorar infants, de donar-los en ofrena, d’emmetzinar-los, de volar i de fer encanteris, amb finalitats tan amoroses com mortals. En definitiva, la bruixa era la raó imposada d’un gran gruix dels mals de l’època. Els mateixos adjectius emprats per les acusacions de les bruixes del segle XV al XVIII ja els havien sembrat els relats dels segles XIII i XIV. Seguint l’exemple anterior, a Lancelot ―obra publicada en el segle XIII― es descrivia Morgana com a luxuriosa, rancorosa, deslleial i malèvola; formada en l’art dels encantaments nocturns, l’ús d’herbes i beuratges i d’objectes encantats. Així mateix, a La mort d’Artús  ―versió de Thomas Malory publicada el s. XV― es relata una Morgana equivalent al dimoni a la terra, acusada de ser una falsa donzella amb falsos plaers i falses arts i encanteris; capaç de mudar el físic, modificar les línies temporals i fer ús d’herbes i ungüents, d’objectes encantats i de la nigromància.

Morgana establida a la Vall Sense Retorn. Miniatura del Lancelot en prose – partie du, ca. 1494. Font: Paris, Bibliothèque Mazarine, Inc. 1286, f. 223r

A la creació de la imatge de la bruixa contribuïren també els estaments dominants, tot i que l’acusació i les persecucions d’aquestes foren sovint perpetuades per la pagesia i els nous estaments ciutadans. Així, en una època de gènesi de possibles revoltes, la figura de la bruixa excusava les culpabilitats dels responsables del malestar social. El camí de l’època medieval a l’època moderna va suposar, en tant que abandonament de les dinàmiques feudals sobre el treball de la terra, el moment de l’establiment del nou sistema econòmic. En la nova reestructuració del treball en el camí cap a la modernitat, la lluita intrínseca pel desenvolupament dels rols productius es va centrar, sovint, en desprestigiar els coneixements desvinculats de l’acadèmia, cada cop més relegats a les dones.

No obstant això, Morgana apareix també en obres del segle XIV amb els atributs sobrenaturals que caracteritzaven l’origen benevolent de les fades medievals. A La Faula, de Guillem de Torroella, Morgana és amable, honorable, amorosa i conservadora dels ideals de l’ordre de cavalleria. L’ús dels objectes encantats, l’art curatiu i efectes del seu aspecte sobrenatural, com ara la immortalitat, responen a una voluntat positiva envers el relat i els valors del moment. La imatge positiva de Morgana conviurà repetidament amb la imatge malèvola de la fada. El desdoblament entre una i l’altra es donarà tant en una mateixa figura com en diverses. És el cas de la dicotomia entre Morgana i la Dama del Llac o Morgana i la reina Ginebra. Malgrat tot, tant la Dama del Llac com Ginebra esdevindran puntualment recipients dels esquemes de la dona malvada. A Lancelot, la Dama del Llac empresona Merlí i el rei Artús condemna Ginebra a la foguera a conseqüència del seu adulteri. La doble moral destinada a la dona de la literatura medieval esdevindrà canònica i aplicable a qualsevol personatge femení que jugui papers primordials en els relats des de finals del segle XIII. 

Morgana atorga l’Excalibur falsa al rei Artús. Miniatura del Suite de Merlin, obra atribuïda a Robert de Boron i font principal de La mort d’Artús de Thomas Malory, s. XIV. Font: Regne Unit, The British Library, Ms. 38117, f. 203v

Així és com podem observar, parcialment, que els usos i desusos dels atributs de la bruixeria, tant en literatura com en la societat, responien a esquemes més enllà de la mateixa natura de la persona. Podem arribar a dir que els usos de les qualificacions de bruixeria servien gairebé de maquinària propagandística, no tan sols per ocultar una realitat material canviant, sinó també per assentar un nou ordre econòmic i social. Queda molt camí per recórrer pel que fa a la interrelació entre literatura i societat, però el que queda una mica més clar en el cas que ens ocupa avui és que la imatge de la bruixa que es va perseguir des de principis del segle XV havia estat configurada literàriament segles enrere. Que el personatge literari de Morgana s’establís en el segle XIII, però no s’iniciés un procés de persecució i d’histèria social fins al XV ens hauria de portar a considerar quins foren els factors socials i econòmics que motivaren l’inici de la cacera de bruixes.

Per saber-ne més:

ALCOBERRO, Agustí. “The Catalan Church and the Witch Hunt” a Journal of Iberian Studies, 2014, Vol. 26, p. 153-169.

CASTELL GRANADOS, Pau. Orígens i evolució de la cacera de bruixes a Catalunya (segles XV – XVI). Tesi doctoral. Barcelona: Universitat de Barcelona, 2012.

FEDERICI, Silvia. Calibán y la bruja: Mujeres, cuerpo y acumulación originaria. Madrid: Traficantes de Sueños, 2010.

HARF-LANCNER, Laurence. Les fées au Moyen Âge. Morgane et Mélusine, La naissance des fées. París: Librairie Honoré Champion, 1984.

MAURY, L. F. Alfred. Les fées du Moyen-Age. Recherches sur leur origine, leur histoire et leurs atributs, pour servir a la connaissance de la mythologie gauloise. Paris: Librairie philosophique de Ladrange, 1843. Recuperat de: https://www.europeana.eu/en/item/9200520/ark__12148_bpt6k9734750w utm_source=api&utm_medium=api&utm_campaign=YuvuWBeCa [14/02/2022].

TRUYOLS, Clàudia. “La fada a la tardor de l’edat mitjana. Estudi de cas sobre les transformacions del personatge literari de Morgana en el desenvolupament de la matèria de Bretanya entre els segles XII i XV”, Treball de Final de Màster, Universitat de Barcelona, 2021. Recuperat de: http://diposit.ub.edu/dspace/handle/2445/180955 [14/02/2022]

  • (Alcúdia, 1997). Graduada en Humanitats per la Universitat Pompeu Fabra, amb menció en Estudis Antics i Medievals, i Màster de Cultures Medievals a la Universitat de Barcelona. Especialista en la Matèria de Bretanya i expressió de gènere i sexualitat a la literatura medieval.

Tags

Comparteix i comenta-ho a les xarxes

Compartició en twitter
Compartició en facebook
Compartició en email

Per citar aquesta pubicació

Truyols Grossi, Clàudia (2022). “De fades a bruixes, la representació de la dona a la tardor de l’edat mitjana”, Ab Origine Magazine, 71 (març) [en línia].
Popular

Relacionat