A l’Edat Mitjana i a l’Època Moderna es van portar a terme les acusacions, judicis i execucions per bruixeria tant a dones com a homes, inclús en animals. En uns segles d’empobriment, malalties e injustícies, la gent buscava refugi en la religió, les supersticions estaven a l’ordre del dia i, quan alguna persona s’apartava del cànon, no estava vista en bons ulls.
A Europa no quedava molt per a aplegar a la fi de la caseria de bruixes, però als Estats Units la histèria col·lectiva i la manipulació religiosa es van apoderar d’algunes zones. El 20 de gener de 1692 la tranquil·litat del xicotet poblet de Massachusetts, Salem, va ser interrompuda. Betty Parris i Abigail Williams, cosines, van començar a presentar símptomes com febra, convulsions, acompanyats, segons testimonis, de passejos a quatre potes per la casa i lladrucs com si foren gossos.
El 1689 el poble tenia un nou reverend, Samuel Parris, que va ser amenaçat en 1691 per la població de Salem en deixar de pagar-li, com havien fet anteriorment en altres reverends; trobaven que era una persona arrogant. Tres mesos després de deixar de pagar-li, a gener de 1692, les seues nebodes, Abigail i Betty, van ser les primeres a emmalaltir i ser diagnosticades de bruixeria pel doctor Griggs.
El pare Parris i la resta del poble van seguir les idees del reverend Cotton Mather al seu llibre Memorable providences, on parlava d’un xicotet poble dels Estats Units i d’un cas de bruixeria: una bugadera irlandesa catòlica anomenada Goody Gloover, va ser acusada i executada per bruixeria culpant-la dels símptomes que patien dos xiquets, símptomes similars als de Salem, com els atacs d’histèria i la febra. D’aquesta manera, al xicotet poble de Salem, basant-se en aquest llibre i els judicis que van dur a terme a Boston, van obligar les xiquetes a acusar les persones que creien culpables del seu estat.
Tres van ser els noms que van dir les xiquetes entre el 25 i el 29 de febrer: Tituba, la seva criada, Sarah Good i Sara Osborne. Tituba era, a més, explotada sexualment pels homes del poble per profit econòmic del seu amo: el reverend Parris. Sarah Good era una dona casada de segones núpcies, embarassada i pobre, que tenia molts deutes del seu primer matrimoni i que demanava almoina pel poble però, quan no li donaven, maleïa la gent. Pel que fa a Sara Osborne, era vídua, no anava gaire a l’església i, a més, coquetejava en un home d’altre poble, motius de sobra per pensar en ella com a bruixa, s’alejava massa del cànon establert.
Les persones que confessaven al judici eren perdonades, i això va fer Tituba, la criada de la família Parris. Potser per la pressió o per salvar la seva vida, Tituba va confessar l’11 de març que ella, Sara Osborne i Sarah Good van fer un pacte en el dimoni, que van signar al seu llibre e que, inclús, podien volar en granera. Tituba es va salvar; ella i el seu home van ser alliberats i comprats per un senyor d’altre poble que se’ls va emportar. Sara Osborne va morir a la presó abans de ser jutjada i Sarah Good, al seu empresonament, va donar a llum a una xiqueta morta de desnutrició i, finalment, va morir penjada.
Al poble sorgien nous casos com el de les xiquetes i la gent estava perdent els nervis: s’acusaven entre ells, inclús a gent d’altres pobles que eren jutjats. A qui era acusat li feien un judici, però mai es van presentar proves tangibles ni reals, sinó que els jutges es van deixar portar per la histèria dels veïns. Més noms són els coneguts en aquestos processos, com Martha i Giles Corey, un matrimoni religiós que pensava que els acusadors estaven mentint. Les seues paraules van arribar a Anna Putnam Jr. i Mercy Lewis, els quals van acusar de bruixeria a la seua veïna, la senyora Corey, el 21 de març de 1962. Giles va defensar a la seua dona i per això el van condemnar.
En poc més de dos mesos, 200 persones van ser jutjades per bruixeria, tant dones, com homes, inclús dos gossos acusats de ser utilitzats per les bruixes en els seus estratagemes. Van ser assassinades 19 persones (catorze dones, cinc homes) i dos gossos. Es valora actualment que els símptomes podien ser causats per una banya del ségol que provocava una malaltia anomenada ergotisme.
No poder explicar de manera racional allò que ocorria als contagiats i l’odi per les persones que no estaven dins de la normalitat religiosa i social van crear una histèria col·lectiva que va posar fi a la vida de persones innocents. Els processos per bruixeria es van donar sobretot a Europa a partir del 1420, quan s’estén la idea d’un nou enemic del cristianisme: la bruixeria. Encara que no es sap en exactitud quanta gent va ser morta o jutjada, s’estima que a Europa entre finals del segle XVI i mitjans del XVII van ser més de 100.000 casos, dels quals més de 60.000 van acabar en condemna.
Encara que van morir homes i dones, la població femenina es va emportar la pitjor part perquè eren acusades més fàcilment de bruixeria. No era complicat, ja que si eres dona, vivies a soles o en els teus fills, si tenies alguna relació fora del matrimoni, si havies enviudat o si coneixies l’ús de les plantes medicinals, entre altres coses, tenies motius perquè sospitassen de tu.
Anys després, es continua recordant la història de les bruixes de Salem; tindre’n el record tan viu és, en part, gràcies a Arthur Miller, que va escriure El crisol l’any 1953, obra de teatre on es relaten els esdeveniments i que va ser una metàfora per la “caça de bruixes” del maccarthisme; però això ja és una altra història.
