1945, any en que Roberto Rossellini va dirigir aquesta obra cinematogràfica, fou sens dubte un moment cabdal de la història recent. La derrota de l’Eix i el final de la Segona Guerra Mundial marquen un abans i un després en el desenvolupament del món que passa de les obscures dècades del Període d’Entreguerres (1918-1939) al que diversos historiadors qualifiquen com els 30 anys gloriosos o l’Època Daurada del Capitalisme entre 1945 i 1975.
Durant aquests 30 anys Occident a més de viure la primera fase de la Guerra Freda (1947/48-1991) experimentarà un desenvolupament econòmic i social sense precedents gràcies a la intervenció de l’Estat dins l’economia, el baix preu del combustible fòssil i la creació de l’Estat del Benestar. Fou com afirma Tony Judt al seu llibre Postguerra. Una història d’Europa des de 1945 el moment de la socialdemocràcia i del desenvolupament de les classes mitjanes.
Abans però, es va haver de pagar un altíssim preu per a aconseguir la pau i la prosperitat, tot “arrencant” el feixisme i el nazisme per mitjà de la lluita i el sofriment arreu del continent europeu. Aquesta lluita la protagonitzaren els soldats però també els civils, articulats en grups de resistència o partisans que actuaren per mitjà de la guerra de guerrilles.
És en aquest context que trobem l’argument del film. Rodat quan encara no havia acabat la guerra a Itàlia, el document fílmic mostra amb enorme versemblança la lluita clandestina d’una sèrie d’habitants de Roma contra les forces d’ocupació nazis que controlaven el país entre 1943 i 1945.
Els herois anònims que apareixen a la pel·lícula representen la unitat antifeixista, ja que dins ells trobem homes i dones, joves, vells i fins i tot infants. Especialment significatiu és el fet que els comunistes lluiten aliats amb un capellà catòlic, representació de la transversalitat del moviment antifeixista que era present als governs de concentració nacional dels darrers anys de guerra i inicis de la postguerra.
Aquest personatge religiós és el màxim símbol de l’autoritat moral dins la lluita, principi que no es perd malgrat la situació de barbàrie totalitària.
Amb tot plegat es representen els combats als carrers, el sabotatge i les tècniques brutes de la policia aliada en gran mesura amb els nazis contra la resistència partisana que compta amb el suport popular. Aquests elements juntament amb una forma innovadora de representar la realitat per a l’època converteixen la pel·lícula en la primera obra mestra del neorealisme italià, arribant tal vegada a “inventar” aquest gènere.
Ara bé, el film no només representa la realitat històrica sinó que en construeix una de nova i aquest és l’aspecte més interessant d’aquesta ficció des del meu punt de vista.
Itàlia durant la Segona Guerra Mundial estava al bàndol dels nazis, ja que es trobava dins un règim feixista liderat per Mussolini i no és fins a 1943 en que comença a canviar de signe polític per mitjà de la invasió d’Estats Units i l’alliberament progressiu dels nazis que prengueren control directe del país. És cert que finalment el poble italià va renunciar al feixisme i va matar a Mussolini però també ho és que fins a aquell moment era còmplice de la barbàrie totalitària del seu propi govern i dels crims del nazisme.
El film doncs bastint el mite de la resistència partisana i la lluita contra els nazis serveix per a exculpar el poble italià del seu paper durant bona part de la guerra. De manera semblant al que va fer Àustria quan es va voler desmarcar del seu passat nazi a partir de 1945 tot argumentant que havien estat envaïts per Alemanya, a la pel·lícula gairebé no fan acte de presència els feixistes italians i es presenta el totalitarisme com a fruit exclusiu dels nazis tot retratant el poble italià com a unit en la defensa de la llibertat i la democràcia.
En conjunt es pot dir que la pel·lícula es crea i presenta el moment just en què els italians desitgen expurgar les seves responsabilitats polítiques i creure en la narrativa de la lluita democràtica contra un enemic exterior. Tot plegat per tal de reconstruir el seu país en base als principis liberals i defugir la influència del Bloc Soviètic que era molt forta aleshores.
En conclusió es pot dir que Roma, ciutat oberta és un exemple molt clar de com la ficció i en concret el llenguatge cinematogràfic pot servir per a bastir realitats polítiques i canviar la idea que es té del passat i del present per a afavorir un determinat futur.
