Drogues, apostes i trompades provocades per defenses agressives són només algunes de les polèmiques que s’han reobert amb l’emissió a Netflix del documental The Last Dance (Jason Hehir, 2020) centrat en l’última temporada de Michael Jordan als Chicago Bulls, la 1997-98, així com en la resta de la trajectòria de l’escorta a la franquícia d’Illinois. Ho fa en déu capítols de cinquanta minuts de durada emesos entre el 19 d’abril i el 18 de maig del 2020 que han comptat tant amb imatges d’arxiu com entrevistes a membres de l’staff dels Bulls, periodistes, excompanys d’equip, rivals, familiars de Jordan i evidentment el mateix jugador a més d’altres personalitats com el 44è president dels Estats Units d’Amèrica, Barack Obama. Com s’ha dit The Last Dance repassa episodis foscos del sis vegades campió de l’NBA però també aspectes personals com la seva necessitat de dur la competitivitat fins a l’extrem o com l’afectà l’assassinat del seu pare l’any 1993, tan completa és la narració de la vida de Jordan que fins i tot la política hi té cabuda, doncs una altra de les polèmiques exposades al documental, per desgràcia d’aquells que neguen la relació entre esport i política, té precisament un marcat rerefons polític a causa de les tensions racials als Estats Units d’Amèrica. Serà en aquest aspecte de The Last Dance en el qual ens centrarem. Com veurem, ser ben o mal considerat pels que generen estat d’opinió dependrà de quina sigui la posició davant dels fets i no estaria de més recordar que, motius a banda, la inacció quan es té constància d’un greuge és en si mateixa una posició política.
El cinquè capítol del documental ens trasllada a inicis dels anys noranta del segle passat per analitzar l’adveniment de Jordan com a fenomen de masses i marca comercial, aspecte aquest últim que segons Erin Patton, director global entre el 1995 i el 2000 de la marca Air Jordan (Nike), el jugador va cuidar al detall des de l’inici de la seva carrera esportiva. Precisament les sabatilles Air Jordan en són un exemple; llençades al mercat per Nike el 1984 durant la primera temporada de Jordan a l’NBA, aviat es converteixen en una marca pròpia dins de Nike que també produeix roba i altres complements i que trenta-cinc anys després, l’any 2019, va facturar 3.145 milions de dòlars, 130 milions dels quals serien per l’exbasquetbolista segons la revista Forbes. Com veiem Patton no erra en la seva afirmació sobre un Jordan que va saber explotar el seu talent a la pista molt millor que altres esportistes (ell esmaixant és el logotip d’Air Jordan) per tal de generar admiració i identificació amb els seus productes, ho resumeix a la perfecció l’anunci de la beguda isotònica Gatorade (encara patrocinadora personal del jugador) de 1992 “Be Like Mike”. Tot i que a l’NBA era habitual explotar la imatge individualitzada dels jugadors de més talent, Michael Jordan va revolucionar el màrqueting associat a la competició, de fet la seva eclosió va ser aprofitada pels directius de l’NBA per tal d’aconseguir definitivament l’expansió mundial de la lliga nord-americana de basquetbol. I és que segons el periodista Roy S. Johnson, autor de The Jordan Effect, entre la temporada 1989-90 i la seva segona retirada el 1998, l’escorta dels Bulls va generar el 20% del total en vendes al detall de productes de l’NBA.
Per entendre millor la figura de Jordan, el cinquè capítol de The Last Dance també destaca que la seva eclosió definitiva com a marca comercial i ídol de masses va coincidir amb la candidatura del demòcrata Harvey Bernard Gantt, fill d’un treballador de drassanes, a senador per Carolina del Nord el 1990 i que d’haver-ho aconseguit hagués esdevingut el primer afroamericà en arribar a senador per aquest Estat, amb greus problemàtiques racistes encara avui, després d’haver sigut el primer alcalde negre de la ciutat de Charlotte, la més poblada de Carolina del Nord i divuitena dels Estats Units. Com era d’esperar la població afroamericana dona un suport massiu a Gantt davant del seu adversari, el republicà Jesse Helms, l’aleshores senador i sistemàticament oposat a avenços en les lleis de drets civils, discapacitat, homosexualitat, feminisme… de fet, durant la campanya, va utilitzar les posicions progressistes de Gantt en aquestes qüestions per erigir-se com a garant dels valors tradicionals a Carolina del Nord a més d’atiar l’odi contra la població negra, una constant en els seus successius mandats. Contrari a la fi de la segregació racial, Helms va acusar Gantt de voler establir quotes racials per tal d’atemorir l’electorat blanc amb la possibilitat de perdre el seu estatus. En aquest context diverses personalitats afroamericanes expressen públicament el seu suport a Gantt i entre elles no va ser-hi l’ídol del moment; Michael Jordan i a jutjar per les paraules de Barack Obama al mateix documental per a molts va ser una decepció. Jordan es defensa dient que no podia donar suport a algú que no coneix i admet que com la seva mare li va demanar que es posicionés a favor del candidat demòcrata va fer una donació a la campanya d’aquest. El basquetbolista també recorda l’anècdota d’una frase, segons ell descontextualitzada per ser una broma, que va dir a uns companys justificant no posicionar-se públicament “els republicans també compren sabatilles”. En aquest sentit, Roy S. Johnson apunta que si Jordan va ser popular és precisament perquè “mai va fer res per molestar a ningú”. No entrarem a valorar si Jordan va encertar o no però caldria destacar una altra afirmació d’Obama al documental en la que diu que els Estats Units sovint accepten ràpidament persones afroamericanes que han adquirit rellevància “mentre no generin controvèrsia en qüestions de justícia social”. Com a exemple no cal més que triar el que va passar al també jugador dels Chicago Bulls entre 1988 i 1992, l’escorta Craig Hodges.
Hodges, membre dels Bulls que van aconseguir els dos primers anells de la franquícia el 1991 i 1992, va decidir assistir a la protocol·lària recepció als campions del 1991 per part del President dels Estats Units, aleshores George H. W. Bush, vestit amb un Dashiki, vestit tradicional de l’Àfrica Occidental per protestar contra les polítiques i el tractament que rebien les minories ètniques i els pobres per part de l’administració Bush. L’acció va aixecar polseguera doncs va entregar una extensa carta exposant la seva postura a un president que, per la seva indumentària, no el va reconèixer com a nord-americà i va preguntar per la seva nacionalitat. Aquesta visita a la Casa Blanca també es troba referenciada a The Last Dance, concretament en el seu sisè capítol, però no per mencionar Hodges sinó per destacar l’absència de Michael Jordan, qui es trobava apostant a un casino, una de les aficions predilectes de l’esportista, amb Slim Boulder, a qui devia diners i de qui més tard es descobriria que era un estafador, un incident que segons el documental si bé va afectar la seva reputació (les especulacions sobre una possible addicció al joc l’acompanyarien des d’aleshores) no va afectar ni a la seva popularitat ni als seus contractes de patrocini.
Hodges en canvi, tot i ser recordat com un gran llançador (venia de guanyar dues edicions consecutives del concurs de triples de l’All Star), ben valorat dins l’equip i malgrat els bons números que va registrar aquella temporada; 38,4% d’encert en llançaments de 2 punts, 37,5% d’encert en triples, 94,1% d’encert en tirs lliures i una mitjana de 4,3 punts i 1 assistència per partit, després d’aquella acció, es va quedar sense lloc als Bulls, que no van renovar el seu contracte. Des de l’inici de la seva carrera esportiva membre del sindicat de Jugadors NBPA i sempre molt crític amb la infrarepresentació de la comunitat afroamericana en posicions de responsabilitat en una lliga amb un 80% de jugadors negres, en el passat, Hodges ja havia protagonitzat altres actes militants com per exemple posicionar-se contra la guerra del Golf, donar els 20.000 dòlars guanyats en un concurs de triples i instar als seus companys d’equip a entregar xifres similars per ajudar les seves comunitats. També va demanar a Magic Johnson (Los Angeles Lakers) i a Michael Jordan (qui el va titllar de boig) boicotejar el primer partit de les finals del 1991 en senyal de protesta per la pallissa que l’afroamericà Rodney King va rebre per part la policia de Los Angeles, la guspira que va provocar l’inici dels coneguts com a Disturbis de Los Angeles quan els policies acusats pels fets van ser absolts per un jurat majoritàriament blanc. Els fets es van produir entre el 26 d’abril i el 3 de maig del 1992 i sota el lema “No justice no Peace” es van produir saquejos i fins a 3600 incendis, responent les autoritats amb la declaració de l’Estat d’Emergència, instaurant el toc de queda i amb el desplegament tant de la Guardia Nacional de Califòrnia com del Cos de Marines. El balanç final de l’ocorregut va ser de cinquanta-vuit morts, més de 2.000 ferits, més de 12.000 detencions i els agents que van agredir King novament jutjats amb càrrecs de violació de drets civils. Cal remarcar que Hodges no només va ser apartat dels Bulls sinó també de l’NBA quan cap franquícia apostà per ell de cara a la temporada 1992-93 i va finalitzar la seva carrera esportiva a les lligues menors nord-americanes i al bàsquet europeu arribant a guanyar la Copa de Turquia el 1995 amb el Galatasaray S.K. Després de retornar entre 2005 i 2011 a l’NBA de la mà de Los Angeles Lakers com assistent del seu entrenador als Bulls, Phil Jackson, actualment exerceix d’entrenador a les lligues de desenvolupament a més de seguir amb la seva tasca política.
Per al poder establert no és el mateix que emeti opinions polítiques Oleguer Presas que Rafael Nadal, l’un l’ataca, l’altre l’apuntala i mentrestant a les llotges del Bernabéu i del Camp Nou S’hi barregen polítics, empresaris i gent influent de tota mena. Parafrasejant al Doctor Carles Viñas quan parla de futbol, l’esport, en tant que fet social, és política i els esportistes decideixen parlar-ne o no, emetre opinions en un sentit o altre, influenciats per un context, per una premsa i per una autoritat que determinarà si la seva posició serà acceptada o no. Hagués estat magnífic que un dels esportistes amb més rellevància de la història hagués emprat el seu privilegiat altaveu per lluitar contra la injustícia i generar consciència crítica però de fer-ho, Jordan, episodi amb el joc a banda, hagués esdevingut fins avui dia fenomen de masses o hagués estat marginat com Hodges? Evidentment la resposta no serà més que una suposició però per finalitzar podem fer-nos una idea de les relacions entre política i esport als Estats Units amb els exemples recents de la Campanya “I Can’t Breathe” i del jugador Colin Kaepernick. La Campanya “I Can’t Breathe” es va iniciar el 2014 després que l’afroamericà Eric Garner morís estrangulat per la policia de Nova York mentre era detingut acusat de vendre cigarretes il·legalment. Durant els fets va esmentar la frase que dóna nom a la campanya i aquesta va ser estampada en samarretes que van lluir jugadors de l’NBA com LeBron James durant els escalfaments sense majors problemes. També va fer-ho el jugador de la Lliga de Futbol Americà (NFL) Reggie Bush sense que els promotors de la competició prenguessin represàlies, tot el contrari del que va passar amb Colin Kaepernick, el primer jugador a agenollar-se mentre sonava l’himne dels Estats Units per protestar contra la violència estructural que pateix la població negra i que es troba sense equip des del 2017. Com Craig Hodges va assenyalar directament tot un símbol nacional.
