[Imatge de portada: crani afectat per la lepra, on s’observa una important pèrdua de densitat en el teixit ossi. Font: Schuenemann VJ, Avanzi C, Krause-Kyora B, Seitz A, Herbig A, Inskip S, et al. (2018) Ancient genomes reveal a high diversity of Mycobacterium leprae in medieval Europe. PLoS Pathog 14(5)]
Pandèmies a la prehistòria? Una ullada crítica als conceptes
Arran dels darrers esdeveniments, el començament del “feliços anys vint” del segle XXI s’assemblaria més a l’argument d’una novel·la distòpica que a les expectatives insostenibles que la societat occidental capitalista havia somiat. Malgrat la imatge idealitzada que hem construït de la dècada homònima del segle passat a Europa, si analitzem detingudament els fets històrics de fa un segle, no tot va ser exuberància i desenfrenament, sinó més aviat la calma tensa que va precedir el cop de les que podríem anomenar les tres grans pandèmies d’inici del segle XX: l’expansió de l’anomenada “grip espanyola”, la consolidació del capitalisme i l’auge del totalitarisme.
Malgrat tot, són aquestes situacions conflictives les que porten a les ciències socials a plantejar preguntes. La història, magistra vitae en paraules de Ciceró, fa palès l’encert de tenir-la en compte per fer veure que les situacions de crisi esdevenen de manera cíclica, transformant radicalment les condicions de vida dels agents socials.
No dedicarem aquest espai a analitzar paral·lelismes d’avui dia amb el segle passat, sinó que fixarem la mirada encara més lluny, a la prehistòria, que compren la major part de la nostra curta existència: l’objectiu serà posar en qüestió l’ús del terme pandèmia per referir-nos al passat prehistòric. Avui dia, i encara més, s’evidencia la seva importància de les ciències arqueològiques, que es presenten com a eines per mostrar respostes i oferir alternatives, ja que posen el punt de mira a esbrinar els nexes de relació entre l’ésser humà, els grups socials i el medi natural on s’insereixen.
Epidèmies d’ahir, pandèmies d’avui
Etimològicament, la paraula epidèmia prové del prefix grec ἐπi -epi-, a sobre de, i δήμος -demos, poble. Es defineix com l’augment inusual del nombre de casos d’una malaltia concreta dins d’una població específica i en un període de temps determinat. De fet, és considerada l’existència d’epidèmia quan el nombre de brots epidèmics o petits focus dispersos se succeeixen de manera simultània entre un o diversos grups poblacionals. Per contra, la paraula pandèmia, del prefix παν -pan-, “tot”, i δήμος -demos-, poble, tot i que comparteix trets comuns en la seva definició, comporta una notable diferencia: la rapidesa de la seva transmissió, que pot arribar a esdevenir mundial. Dit d’una altra manera: la pandèmia és l’epidèmia estesa a gran escala, afectant diversos països, continents o tot el món en un lapse temporal breu.
L’arqueologia no és aliena a una problemàtica de tal entitat, que pot arribar a trasbalsar les condicions mateixes de l’existència en qualsevol època històrica. Per tal d’apropar-s’hi, disposa de metodologies d’anàlisi cada cop més especialitzades que indaguen en les pistes que les malalties deixen en les restes que es documenten al registre arqueològic després que la vida humana hi hagi desaparegut: els ossos.
La paleopatologia, per tant, estudia els testimonis que diferents afectacions deixen a l’estructura òssia i dentaria del cos humà. De fet, les troballes antropològiques són relativament freqüents al registre arqueològic i, si el seu estat de conservació és òptim, són una excel·lent font d’informació.
Aquestes restes es poden mostrar fracturades –per accidents fortuïts o l’acció humana violenta, descalcificades, deformades per treballs continuats, atrofiades o estigmatitzades per infeccions o processos tumorals. Amb una anàlisi exhaustiva, es poden inferir tot un ventall d’afectacions, com ara traumatismes, asimetries òssies, malalties degeneratives, inflamatòries i motivades per les condicions de carestia alimentària. El principal inconvenient rau en el fet que existeix una àmplia franja silenciosa d’afectacions que incideixen als òrgans i teixits tous. Si cursen un quadre lleu i permeten la supervivència de l’individu són extremadament complicades d’identificar a escala osteològica, tot i que n’existeixen d’altres que deixen estigma i van generalment aparellades a una alta taxa de mortalitat, com la poliomielitis.
Malalties infeccioses en temps prehistòrics
Podríem dir que la major part de les malalties infeccioses que afecten actualment l’ésser humà troben el seu origen en temps remots. L’arqueologia s’ha aproximat a les seves evidències bioarqueològiques. Tot i això, encara hi ha molta recerca a fer envers el grau d’incidència social, la gestió de les comunitats al voltant de les malalties i els remeis duts a terme per pal·liar-les.
Ja al Paleolític es documenta que determinats patògens provocaren malalties de tipus infecciós -a banda de les afectacions a la salut relacionades amb activitats quotidianes, possibles accidents, pràctica de violència intra i intergrupal, dèficits en l’alimentació, entre d’altres-. Més enllà del fet evident, el punt de mira de la ciència és trobar-hi testimonis materials i estudiar els mecanismes pels quals es produeix la transmissió. Pel fet que els patògens necessiten un cos hoste i transmissor per a la seva supervivència, es fan fonamentals els contactes estrets entre persones.
Els grups nòmades de fa més de 15.000 anys, que basaven la seva subsistència en la recol·lecció, pesca i cacera de recursos animals i vegetals, formaren petits grups poc nombrosos i basaven la seva estratègia en la mobilitat pel territori. Si alguna afecció contagiosa afectava un grup, és probable que una part important de la comunitat la patís, veient-se delmada si era virulenta. Cal remarcar, però, que, en tractar-se de grups poc nombrosos, la taxa de transmissió no seria prou elevada per afavorir l’expansió intercomunitària en un lapse de temps curt -entès com a mesos o anys-. En tenir un contacte limitat amb altres grups més nombrosos, la incipient epidèmia baixaria la prevalença amb l’última persona infectada, i el “salt” a grups humans llunyans seria més improbable. El brot restaria mitigat per ell mateix, bé per desaparició del patogen o bé per l’adquisició d’immunitat comuna.
Més endavant en el temps, però, comença una etapa on s’experimenten canvis significatius pel que fa a l’estil de vida i la interacció humana. La domesticació de plantes i animals al Neolític, documentada per primer cop al Proper Orient fa 12.000 anys, aproximadament, afavorí la ubicació dels grups humans en el territori de manera estable. Les societats productores varen experimentar aleshores canvis significatius en els modes de vida i amb allò, l’arribada de noves patologies, associades als treballs agrícoles i ramaders, amb un clar reflex en l’àmbit osteològic.
Per entendre-ho globalment, destriarem un seguit de punts clau. Inequívocament, l’alimentació és una coordenada a tenir en compte al Neolític, perquè els canvis experimentats representen el tret de sortida a noves patologies epidèmiques de caràcter nutricional. Malgrat que la disponibilitat d’aliments produïts fora més alta, l’excessiva dependència dels cereals va propiciar l’excés calòric acompanyat de mancances vitamíniques i proteiques. És ara quan es documenten els primers casos de raquitisme i desnutrició crònica.
El segon element clau rau en la sedentarització dels grups humans, atès que en poc temps els animals domesticats ocupen un paper central en la vida quotidiana i limiten la mobilitat dels grups humans, que han d’atendre les necessitats del bestiar. L’adopció de noves espècies promou el contacte estret entre humans i ramats, que estableixen una relació simbiòtica de dependència mútua. Els animals com a proveïdors d’aliment, matèries primeres, escalfor i força de treball, també esdevindran una font de transmissió de patògens a les poblacions, que podrien haver habitat en condicions d’amuntegament, sumades al lent però imparable creixement demogràfic. La zoonosi o transmissió de patògens d’animals cap a humans, permet el desenvolupament de malalties com la grip, la diftèria, la ràbia, la virola o la tuberculosi, per citar-ne les més conegudes.
En últim terme, la disponibilitat de recursos alimentaris va propiciar un fort augment poblacional i la consegüent pressió demogràfica, elements que afavoreixen l’expansió dels grups humans arreu del territori. Dit d’una altra manera, la mobilitat de grups humans a llarga distància buscant nous indrets on assentar-s’hi dibuixa un escenari oportú per l’expansió de virus i bacteris, tot i que encara haurien de passar uns quants mil·lennis per considerar el desenvolupament de cadenes de transmissió durables en l’espai i el temps.
Si fem un salt en el temps, a l’Edat Antiga i Mitjana, les malalties que hem descrit tinguérem encara més recorregut, sent descrits els seus efectes poblacionals en les fonts escrites. El desenvolupament de la vida urbana va suposar un excel·lent brou de cultiu per la supervivència de tota mena de patògens, tal com expliquen Arnau Barquer i Aida Fernández Muñoz en aquesta mateixa revista.
Una malaltia ben documentada a la prehistòria és la lepra. Provocada per un bacteri, Mycobacterium leprae, cursa quadres greus fins al punt de generar marcadors perdurables en els ossos. Gwen Robbins i el seu equip, a partir de la investigació genòmica, suggereixen que va aparèixer a l’Est de l’Àfrica o el Sud d’Àsia durant el Pleistocè tardà, al 40.000 abans de la nostra era, aproximadament, i es va expandir per la resta del món en un període llarg d’alguns milers d’anys. Les anàlisis genètiques i bioarqueològiques van resultar fonamentals a l’hora d’enquadrar el seu origen, que es pressuposava més tardà segons les fonts escrites.
Robbins presenta el cas d’un individu que va morir l’any 2000 abans de la nostra era a l’actual Índia. La patologia es documenta de manera estesa per tot el cos, però afecta especialment els ossos del crani, columna vertebral i extremitats, que esdevenen porosos i fràgils. A escala facial, el tret més característic és l’atròfia de la zona maxil·lar, amb la pèrdua de gairebé la totalitat de les peces dentàries i la reabsorció dels ossos del nas, provocant una desagradable obertura en aquesta àrea. L’individu hauria patit problemes de mobilitat, amb severes afectacions en extremitats superiors i inferiors.
Un altre cas encara més antic es documenta al lloc arqueològic d’Abony-Turjányos, a Hongria. Estudiat per Kitti Köhler i el seu equip, té una cronologia que oscil·la entre el 3780-3650 abans de la nostra era. S’hi documenten fins a cinc esquelets afectats per lepra en un enterrament amb 48 individus. Mostren trets similars a l’exemple anterior, però, en aquest cas, han sigut documentades d’altres malalties derivades de la lepra, com tuberculosi o diversos tipus de carcinomes.
La importància de les cures per a la supervivència social
Respecte a allò explicat anteriorment, el missatge queda incomplet si no dediquem unes línies breus sobre la importància de les cures en relació amb el procés patològic i les possibilitats de recuperació. Els grups humans de totes les cronologies han hagut de cobrir un conjunt de necessitats adreçades a assegurar la supervivència dels individus i la reproducció social en el seu conjunt: tan important és atendre les necessitats alimentàries com les relacionades amb la salut física i psíquica de malalts, infants i persones dependents i amb discapacitat. Per saber-ne més, és interessant la síntesi plantejada per Andrea Bartolí, Ivette Macià i Laura Reginclós en aquesta revista.
Per donar i mantenir la vida es feia fonamental la inversió de treball d’homes i dones, fet que queda reflectit en el registre arqueològic. En els enterraments és habitual documentar individus que van passar una part important de la seva vida rebent cures o, directament, cursaven un quadre patològic de llarga durada i van ser cuidats fins a la seva mort, malgrat suposar un cost addicional a la comunitat en termes de temps i inversió de treball. Les persones receptores d’atenció haurien estat una peça més dins de l’engranatge que feia funcionar la maquinària del grup social o serien la mà d’obra futura.
Tanmateix, es tracta de línies de recerca relativament joves, que, afortunadament, tenen un llarg recorregut davant seu. Frontalment a la imperant necessitat d’abordar aquestes línies de recerca des de la prehistòria, ha existit la intenció de menystenir les cures per part de la historiografia tradicional. Tant en l’actualitat com a la prehistòria, les activitats de cures s’associen interessada a les dones sense que s’hagi demostrat científicament, ja que no hi ha prou evidències empíriques que ens permetin sexar inequívocament aquest treball com a exclusivament femení, més enllà del fet obvi que les dones són les úniques que poden engendrar, parir i alletar infants biològicament.
Igual que en el cas de l’assumpció de l’existència de pandèmies mortíferes a la prehistòria, trobem un discurs similar en el cas de les dones i la seva especialització en les cures, que funciona exclusivament per comparativa amb les condicions de vida de l’època actual, sense portar la reflexió més enllà i molt menys, fer autocrítica. D’aquí que restin arraconades a l’àmbit domèstic, entès pel coneixement patriarcal com allò que pertany a l’esfera privada i, per tant, no cognoscible a través de les ciències socials. Però són, veritablement, activitats fonamentals que vertebren la societat i consumeixen recursos individuals i col·lectius. Fins i tot, en cas de períodes amb alt índex epidemiològic, l’aplicació de cures podria haver-se convertit en una activitat desenvolupada exclusivament per una part especialitzada de la comunitat.
És correcte parlar de pandèmies a la prehistòria?
Hem iniciat aquest article fent un repàs pels conceptes relacionats amb les malalties que han afectat l’ésser humà i no podíem acabar sense fer palès la importància cabdal de les xarxes de suport humà que garanteix la supervivència i reproducció social. Però per concloure aquest escrit, hem de tornar a fer referència als microorganismes que tanta capacitat d’incidència tenen en qualsevol època històrica.
Virus, bacteris i patògens en general, com a part del regne animal, han aguditzat l’enginy per assegurar la seva pròpia supervivència. Deduïm, per tant, que els trastorns de la salut per ingerència externa han acompanyat humans i animals al llarg de milers i milers d’anys. En aquest sentit, l’ésser humà ha estat un hoste ideal que ha permès la seva expansió i adaptació al medi, sense negligir que una part de l’èxit de la seva “missió” ha depès de les condicions socials i econòmiques inherents a cada època.
Però sent honestes, el passat no és com el voldríem imaginar ara. Un perill que corre la nostra disciplina és l’abús de les analogies, és a dir, la tendència a equiparar les condicions de vida i els marcs mentals actuals a èpoques passades. Ben concebuda, és una eina potent que fa avançar el coneixement, perquè és comú al pensament mateix i permet elaborar un mapa mental de la realitat. No obstant això, habitualment es troba relacionada amb altres factors, de vegades interessats; i és especialment perillosa quan es posa en comú amb elements poc estudiats, si més no manipulats, ja que es poden establir inferències poc fonamentades i fer-les passar per fets objectius.
Certament, la prehistòria és atractiva, ja que apel·la a l’origen del qui som actualment. Mostra d’allò són la infinitat d’obres literàries, documentals, pel·lícules, tertúlies i fins i tot productes d’oci que es nodreixen de passat sense aplicar abans el filtre del criticisme, creant una confusió preocupant al voltant d’ella. En el cas de la Prehistòria, les dades acostumen a ser fragmentàries i insuficients, factor que dona peu a interpretacions ràpides i gratuïtes. Perquè la feina en recerca sigui veritablement profitosa, hem d’exercir amb rigorositat i honestedat, sense voler disfressar el passat de present, fet que només ajuda a perpetuar tòpics. El nostre objectiu, com a obreres i obrers de la història, és col·lectivitzar el coneixement, per tal de poder reflexionar en el present amb recursos de qualitat.
Per concloure, caldria dir que el terme «pandèmia» no és correcte a l’hora de referir-nos a la prehistòria. Amb les condicions de vida del passat, seria del tot impossible que una afectació de la salut de caràcter infecciós arribés a propagar-se ràpidament arreu del món, al contrari de la COVID-19, que serà caracteritzada en el futur com a un esdeveniment simultani a escala global.
No obstant això, convé no oblidar que, avui dia, continuen existint problemàtiques socials i econòmiques que ja es van començar a gestar a la prehistòria: dissimetria social, explotació, patriarcat, misèria, distribució desigual dels recursos o la incidència de malalties que podrien estar definitivament erradicades si hi hagués una veritable voluntat, com l’esmentada lepra. En definitiva, pandèmies quotidianes provocades pel patogen més perillós de la cadena: l’ésser humà.
