Imatge de portada: Vista de la muralla romana d’Aeso amb la seva torre tardana.
Isona i la Conca Dellà
La carretera comarcal 1412, que va de Jorba (l’Anoia) fins a Tremp (Pallars Jussà), puja per un tram amb moltes corbes i un pendent considerable fins al coll de Comiols, a 1100 metres sobre el nivell del mar. Allà se’ns obre una gran conca, limitada al nord, sud i est per serres i penya-segats que envolten una extensa plana, sembrada de cereals i altres conreus de secà.
Al mig d’aquesta conca, la Conca Dellà, hi trobem Isona, un poble d’uns 650 habitants que és el principal nucli del municipi. Aquest poble és —o més ben dit, era— la ciutat romana d’Aeso, una de les ciutats romanes del que posteriorment serà Catalunya.
Posem-nos a la pell d’una persona del segle I d.C: agafarem la via romana que arriba a Aeso i seguiriem el mateix traçat que la carretera actual que comentàvem: per l’antiga Sigarra (Prats de Rei), ben a la vora de la ciutat de Iesso (Guissona), i pujant pel coll de Comiols podrem veure la ciutat d’Aeso al mig de la plana.
De bon principi ens pot sorprendre la ubicació d’una ciutat romana al Pallars, lluny del mar i de les grans vies fluvials, però si observem la conca des de les vistes privilegiades de Comiols, es fa evident l’interès dels romans per aquest territori. Aquesta ampla plana la fa un territori idoni per a l’explotació agrícola. La proximitat amb l’Alt Pirineu també suposaria un avantatge per al control de les rutes de pasturatge i de les zones de muntanya amb tots els seus recursos miners i forestals. A més, comunica amb una xarxa de ciutats que vertebren aquest territori: Labitolosa, a la Ribagorça aragonesa, Iulia líbica, Llívia, i Lugdunum Convenarum, actual Sant Bertran de Comenge. Seria un error imaginar-nos Aeso com una ciutat perifèrica, allunyada de Roma. Com veurem, la ciutat pallaresa estava connectada de forma molt directa amb el cor de l’imperi.
Del poblament de la Conca Dellà abans de la fundació d’Aeso en tenim notícies gràcies a l’estudi dels materials arqueològics excavats en les diferents intervencions realitzades al voltant de la ciutat. L’excavació d’un gran nombre de sitges els anys 2009-2010 han pogut aportar informació sobre aquesta etapa encara poc coneguda de la història d’Isona, datant aquestes estructures entre l’Ibèric Ple (300 – 175/150 a.C.) i el període Ibèric Final (175/150 – 40 a.C.).
Aquesta mateixa intervenció va detectar un fossat del que podria ser un campament romà, una de les poques evidències d’arquitectura militar d’època republicana a les comarques de Ponent. Aquestes infraestructures militars anirien vinculades al control del territori i de les vies de comunicació. Aquests processos van implicar una fase de conquesta per les armes com indicaria, si es confirma el mencionat campament militar, seguit d’una llarga fase d’assimilació d’aquests pobles a l’Imperi.
Els pobladors preromans d’Aeso s’havien identificat anteriorment amb els ilergets o amb els lacetans, però, malgrat el debat historiogràfic, no sembla que s’adscriguin a aquestes dinàmiques i, segons indiquen els arqueòlegs, potser es tracta d’un dels ignobiles Hispani populi que menciona Livi, pobles que potser s’adscriuen a grans confederacions com la ilergeta.
Tal com passa a molts altres nuclis contemporanis, la població d’aquestes primeres ciutats romanes és probablement d’ascendència sobretot ibèrica, com demostren les diverses inscripcions en ibèric a la ceràmica o la primera evidència que tenim del topònim: una moneda amb la llegenda en ibèric, Eśo.
La fundació d’Aeso
La fundació d’Aeso es data del 100 a.C. Flanquejada per dues rieres, un petit promontori era l’esperó des del qual la ciutat dominava la plana, amb un terreny que ofereix força pendent, però que té accés a aigua dolça i a aquesta posició privilegiada de domini de l’entorn.
Tan pel que fa a les altres dues ciutats romanes de Ponent; Ilerda i Iesso, com per la propera ciutat de Labitolosa, a la Ribagorça aragonesa, veiem uns projectes urbanístics ambiciosos; un traçat de muralles ampli que permetrà a les ciutats créixer amb el temps i ocupar tota la superfície emmurallada. En canvi quan els enginyers tracen el perímetre d’Aeso veiem com el plantejament és molt més limitat, emmurallen una petita ciutat de tan sols 3.5-4 hectàrees, lluny de les veïnes Ilerda i Iesso, en les que hi projecten una superfície de més de 20 hectàrees.
Tot i així aquesta ciutat republicana tenia algunes de les característiques de totes les ciutats romanes: el fòrum central amb el seu cardo i decumanus, una muralla fortificada amb torres de planta quadrada i un traçat ortogonal.
La muralla republicana d’Aeso és visible a l’actual carrer de la torreta i és la muralla més ben conservada de Ponent, ja que en alguns punts conserva més de dos metres d’alçada. Actualment es troba en procés d’excavació l’entrada sud-oest de la ciutat, des d’on s’accedia al decumanus maximus, amb una imponent torre els murs de la qual fan més d’un metre i mig d’amplada.
Els textos romans ens parlen poc d’Aeso. De fet, l’única menció és a la Història Natural de Plini el Vell (III, 4, 23), que la situa com a ciutat estipendiària del conventus jurídic de Tarraco. Les ciutats estipendiàries eren aquelles que havien estat penalitzades com a perdedores d’algun conflicte militar i com a tals, havien de pagar tributs. Sabem que aquests ja es pagaven en època de Plini, però no des de quan. Aquesta situació podriaderivar del resultat de les guerres civils del segle I a.C.
Pax romana: s’enderroquen les muralles
Aquesta modesta planificació de la ciutat republicana ben aviat es veuria sobrepassada pel creixement d’Aeso. Tot just unes poques generacions després de la fundació de la ciutat, s’enderroquen les muralles per deixar pas al creixement d’un nou traçat urbà, que podria enstendre’s fins a les 9 hectàrees. Aquest coneixement arqueològic de la muralla ens permet evidenciar un creixement de la ciutat per sobre del que s’havia planificat, a més d’un augment de la població i de la riquesa, a jutjar per la sumptuosa domus amb peristil que es construeix per sobre els murs republicans.
Aquest creixement de la ciutat suposaria el moment de més èxit demogràfic d’Aeso. Coincideix amb el període d’estabilitat després de la dominació de la Tarraconense, una implantació ja definitiva de la romanitat a casa nostra. L’any 74 d.C., amb Vespasià, Isona rebria la consideració de municipi llatí, fet que permetria a les elits locals accedir a la ciutadania romana a través del govern municipal. Potser a causa d’aquest ascens social de les elits isonenques és en aquest període que documentem una gran quantitat d’inscripcions llatines.
Coneixem quaranta-tres inscripcions d’època romana. Els visitants més observadors podran localitzar-ne un grapat que van ser reutilitzades en la construcció de l’església gòtica d’Isona. Una d’aquestes es pot observar des del carrer, a la plaça del raval, i la resta des de l’interior del temple. Aquestes inscripcions ens permeten acostar-nos a la vida quotidiana dels aesonenses, ja que sovint es tracta de documents que commemoren la vida d’un ésser estimat.
A través de diferents inscripcions fins i tot es poden traçar les genealogies de les famílies més destacades de la ciutat, vinculant avis amb néts, mares amb fills i germans amb germans. Veiem doncs, la família més famosa dels ciutadans d’Aeso: la família dels Emilis.
Luci Emili Patern, el centurió del Pallars
Els Emilis van ser una família de l’elit isonenca que documentem en fins a set inscripcions. La família dels Emilis estava composta pel matrimoni de Luci Emili Matern amb Fàbia Fusca. El matrimoni va tenir tres fills, Luci, Publi i Marc, i una filla, Emília.
Emília Materna devia morir jove, ja que tenim una inscripció dedicada a la seva memòria feta pels seus pares. Els tres fills, però, van fer carrera militar, formant part de dels oficials de les legions romanes. La carrera més longeva, però, la va tenir qui probablement era el germà gran: Luci Emili Patern. La vida d’aquest isonenc il·lustre la coneixem sobretot a través de dues inscripcions conservades al Museu d’Arqueologia de Catalunya, a Barcelona.
Luci Emili Patern va viure durant els anys de major expansió de l’Imperi romà, durant el final del segle I d.C. i l’inici del II d.C.. Seria durant el govern de Trajà que arribaria a alguns càrrecs elevats dins de les legions on va estar destinat. El seu periple, que coneixem gràcies al llistat de legions de les quals va formar part, cobreix l’imperi de punta a punta.
Patern hauria nascut cap a mitjans del segle I d.C.. Amb disset anys començaria la seva carrera en el càrrec de praefectus fabrum, un càrrec que s’encarregava dels obrers i enginyers de la legió. L’any següent, el trobaríem ja com a centurió de la legió VII Gèmina, a Legio, actual Lleó. Uns anys després seria traslladat a la legió I Minèrvia, a Bonna, actual Bonn, (Alemanya) a la frontera renana de l’Imperi. Cap a finals de segle seria traslladat a la VII Clàudia, a Viminacium, actual Kolstock (Sèrbia), al limes del Danubi, la frontera més conflictiva de l’Imperi en aquell moment, degut als enfrontaments amb els Dacis. Cap al 93 d.C. seria traslladat de nou ara cap a la legió XIIII Gèmina, a Vindobona, actual Viena (Àustria).
Arribats a aquest punt el centurió d’Isona faria un canvi en la seva carrera i s’encaminaria cap a la capital de l’Imperi, Roma. Allà formaria part de les cohorts urbanes, que s’encarregaven de l’ordre públic a la ciutat imperial. A través d’aquest càrrec podrà accedir a la guàrdia pretoriana, el cos d’elit de l’exèrcit romà vinculat directament a l’emperador.
Amb l’ascendència de Trajà al poder l’any 98 d.C., Patern aniria amb aquesta guàrdia pretoriana a la guerra dàcica, la qual veiem il·lustrada, entre d’altres, a la Columna Trajana, un famós monument commemoratiu i propagandístic. Allà rebria diverses condecoracions, entre elles dues corones vallars, que s’oferien als oficials que havien liderat l’assalt a un campament enemic.
Acabada la invasió de la Dàcia, Patern tornaria a Roma, des d’on potser retornaria puntualment a Aeso, ja que alguna de les seves inscripcions és d’aquesta època. Quan Patern ja tenia més de 50 anys tornaria a acompanyar a Trajà a la guerra, aquest cop a Mesopotàmia, contra l’imperi Part. Uns anys després es desvincularia dels pretorians i aniria a la seva destinació final, a Isca Silurum, actual Caerleon (Gal·les), on faria ja d’oficial veterà, amb el càrrec de primus pilus.
Després d’aquest destacament a Britannia perdem la pista de Luci Emili Patern, no sabem si va tornar a la seva ciutat natal, però allà se li van dedicar diverses inscripcions commemoratives.
A partir d’aquesta biografia podem resseguir un exemple del que significava en aquell moment la ciutadania romana, un món “globalitzat”, en el qual un aesonense podia estar en actiu a Germania, a Mesopotàmia o a la mateixa Roma. Un món elitista, sí, però que permetia un cert moviment social de les seves elits provincials, sempre passant per un dels elements clau que vertebrava la vida política de l’Imperi: les legions.
L’ager aesonensis i el trànsit cap a l’antiguitat tardana.
Després de recórrer l’imperi de la mà de Luci Emili Patern, tornem a la ciutat d’Aeso. Com moltes ciutats romanes, especialment si no estaven situades en un port, obeïa a un objectiu primordial: controlar la producció i l’explotació dels recursos del seu entorn, tant pel que fa a la producció agropecuària com minera o forestal.
La petjada romana en el sistema productiu del camp la coneixem molt bé gràcies a estudis que s’han fet sobre les diferències entre la parcel·lació dels camps abans i després de l’arribada dels conqueridors. La parcel·lació romana es caracteritza per un sistema de centuriació regular, que sovint ha fossilitzat alguns dels camins fins als nostres dies.
A Isona s’han estudiat aquestes parcel·lacions romanes i, efectivament, trobem que molts dels jaciments antics semblen organitzar-se al voltant d’alguns camins encara en ús a l’actualitat. La parcel·lació d’Aeso solapa una trama regular, amb una d’irregular forçada per l’orografia i els torrents. També s’ha localitzat una pedrera romana que molt probablement seria l’origen dels blocs de la muralla de la ciutat.
Al voltant d’Aeso s’han excavat també algunes vil·les. Les vil·les són elements clau a l’hora d’estructurar el territori i l’explotació agrària romana. A prop d’Aeso s’hi està excavant la vil·la de Llorís, un jaciment proper a la ciutat en el que hi podeu visitar una vil·la senyorial, amb unes termes privades, (balneum)¸ i on es va localitzar una de les peces estrella del Museu de la Conca Dellà, una estàtua de marbre del cap d’un felí. A la vil·la de Llorís podem veure una continuïtat en l’ocupació que s’allarga durant força segles, canviant-ne els usos i les característiques de l’espai.
No podem dir el mateix per la ciutat d’Aeso. És cert que es coneix poc de l’Aeso de l’Antiguitat Tardana (segles IV-VII); de fet, un dels jaciments que en tenim és una torre que reaprofita blocs de la vella muralla i que dona nom al Carrer de la Torreta d’Isona.
A tall de conclusió
Com hem vist, Aeso és un molt bon exemple de molts dels aspectes de la vida a casa nostra fa dos mil anys. Aquest poble del Pallars ens ofereix una visió molt completa del món dels romans. Alhora també trenca amb alguns dels tòpics que ens imaginem quan pensem en l’època clàssica: grans ciutats, com Tarraco, banyades pel Mediterrani i atrafegades de vaixells que arriben de l’altra punta de l’Imperi, o importants ciutats amb grans edificis públics, termes, aqüeductes i amfiteatres. Aeso ens mostra com la romanitat també es tradueix en grans explotacions agrícoles terra endins, petites ciutats i vil·les controlant el territori i enllaçades a través d’una viva xarxa de comerç terrestre i fluvial.
Actualment Isona i la Conca Dellà és un municipi dispers que compta amb una mica més de 1000 habitants, un poble que es dedica, com fa tants segles, a l’explotació de la terra però també a la dinamització del seu patrimoni. Tant els jaciments arqueològics romans i medievals, com els jaciments paleontològics del seu Parc Cretaci tenen visites guiades i força activitat al llarg de l’any. Estan dinamitzats pel Museu de la Conca Dellà, un museu recentment renovat (abril del 2023) que ofereix una exposició molt didàctica i ben aconseguida. Val la pena agafar el cotxe i acostar-se a gaudir de la Conca Dellà i del viatge en el temps cap a Aeso a través d’aquest museu o de les visites que organitza als seus jaciments propers.
Per saber-ne més
Belmonte, C. Bermúdez, X. Garcés, I. i Reyes, T. (2016)“La carrera de Luci Emili Patern: el periple d’un centurió isonenc arreu de l’imperi” Memòria 2016 Centre d’Estudis d’Isona i Conca Dellà.
Garcés, I. Bermúdez, X. Belmonte, C. et al. (2023). “La ciutat d’Aeso (Isona, Pallars Jussà) en època romanorepublicana.” dins Burch, J.; Nolla, J.M.; Tremoleda, J. (Eds.). El Gran Canvi La Fundació De Les Primeres Ciutats Romanes Al Nord-Est De La Hispània Citerior, 201–221.
Garcés, I. Reyes, T. (coords.) (2014). Aeso, d’oppidum ibèric a municipium romà. Isona, Pallars Jussà. Societat Catalana d’Arqueologia. Barcelona.
Padrós, C., Belmonte, C., Garcés, I., (2016). “Indicis d’un campament romà tardorepublicà en el Serrat dels Espinyers (Isona i Conca Dellà, Pallars Jussà), nova evidència anterior a la fundació d’Aeso”, Pyrenae 47, (2), 39-52.
I també al web…
Calpena, E., Solé, J. M. i Bermúdez, X. (2024, 11 de febrer) En Guàrdia 1078. Luci Emili Patern, el centurió Isonenc [programa de ràdio] https://www.ccma.cat/3cat/luci-emili-patern-el-centurio-isonenc/audio/1197102/
Pots cercar a les XX.SS.: @museuconcadella
