Per citar aquesta publicació

Martin Monés, Àngel (2017) "La dissidència del PCE-PSUC a la transició (II)", Ab Origine Magazine, 22(juny) [en línia].
Tags

La dissidència del PCE-PSUC a la transició (II)

En la primera part de l’article vam veure l’aparició dels nous partits sorgits de la dissidència amb el Partit Comunista d’Espanya i el Partit Socialista Unificat de Catalunya així com el context en el qual es van produir les escissions. També vam veure el llarg camí que recorregueren fins a la consolidació dels seus projectes i les diferències teòriques que entre uns i altres existien. En aquesta segona part veurem l’evolució que van seguir el Partit del Treball d’Espanya, el Partit Comunista d’Espanya (marxista-leninista) i el Partit Comunista d’Espanya (reconstituït). La mort de Franco i la Transició, una oportunitat per l’esquerra revolucionària Els últims anys de vida de Franco van suposar per les organitzacions sorgides de la dissidència del PCE un període de consolidació en el qual van llançar de manera efectiva les respectives formulacions de cara als possibles canvis que augurava la mort del dictador. Després de la mort de Franco els elements que havien causat la crisi del règim franquista es van intensificar. Uns anys en que el moviment obrer va prendre una conflictivitat que no és possible d’equiparar amb cap altre país europeu. Això va permetre l’assoliment de millors condicions per a la classe treballadora i la retallada en la taxa de beneficis de les empreses. La majoria de l’esquerra revolucionaria, en la que es trobaven tant el PTE com el PCE(m-l) tenien com a objectiu principal l’assoliment d’un sistema democràtic i un Estat de dret a Espanya, com la majoria de l’oposició antifranquista, malgrat posar més l’accent en la consecució del dret a l’autodeterminació dels pobles d’Espanya i el desmantellament de l’aparell de l’Estat. Tot i que les tres organitzacions aquí analitzades van fer campanya per l’abstenció en el referèndum de la Llei per a la Reforma Política, es van acabar imposant dues transformacions diferents entorn el procés de canvi del sistema polític a Espanya. El PTE va optar per una major participació en els moviments socials i d’oposició, així com en els actes de protesta antifranquista sense arribar a desenvolupar una política que contemplés la violència armada. Així doncs va optar per integrar-se en organismes unitaris de l’antifranquisme. Per altra banda el PCE(m-l) avançà cap a la utilització de la lluita armada, situació a la que també s’hi afegí la OMLE. Una altra diferència fonamental entre les organitzacions aquí analitzades és el posicionament que van adoptar de cara a les eleccions generals de 1977. Després de la legalització del PCE, el 9 d’abril, l’amalgama de partits nacionalistes, republicans i l’esquerra revolucionaria es van mantenir, encara, en la il·legalitat, fet que impedia la igualtat de condicions amb la resta d’actors ja legalitzats. Ara bé tant el PCE(m-l) com el PCE(r) van optar per no participar-hi per tal de no legitimar la reforma ja que valoraven que la monarquia suposava la continuïtat del franquisme i era incompatible amb l’assoliment de la democràcia. En canvi el PTE sí que va optar per presentar-s’hi, tal i com veurem. Objectiu: restablir la República, recuperar el Front Popular

Logotip FRAP Font: www.forocomunista.com
Logotip FRAP Font: www.forocomunista.com
El PCE(m-l) amb la seva proposta de front popular el que pretenia era re-impulsar el front d’aquelles famílies polítiques que havien perdut la guerra civil. És una política clarament oposada a la formulació de la reconciliació nacional del PCE. En aquest sentit és en el que manté relacions amb socialistes i fins i tot grups d’anarquistes i ex-combatents. El 1971 afinà més i millor la proposta del front popular amb la incorporació dels plantejaments de la guerra prolongada de Mao Zedong i els comunistes xinesos. Per a dur a terme les propostes va engegar el Comitè Coordinador pro-Frente Revolucionario Antifascista y Patriótico. Entre els signants de la proposta hi havia tota una constel·lació d’organismes impulsats o dependents del PCE(m-l) a excepció del Frente Español de Liberación Nacional dirigit per l’ex-combatent de la guerra civil Julio Álvarez del Vayo. L’1 de maig de 1973 el FRAP va convocar una manifestació a la plaça Antón Martín (Madrid). Els enfrontaments amb la policia es van saldar amb un policia mort, Juan Antonio Fernández, 3 ferits de gravetat, 20 lleus i 300 detinguts. L’acció comportà una dura repressió i persecució que va generar la mort de Cipriano Martos, arrestat a Reus l’agost de 1973 i que segons el seu advocat va morir al ser obligat a veure’s un còctel molotov. Tanmateix no va ser fins el novembre de 1973 quan es va produir a París la Conferència Nacional de proclamació del FRAP amb molts pocs adherits que no ho fossin també del mateix PCE(m-l). El 1974 la direcció del partit va llançar la consigna de crear Comitès d’Unitat Popular; proposta que pretenia substituir la formulació de la Junta Democràtica d’Espanya (JDE), però no va reeixir. Més endavant, el 1976,va crear el seu propi organisme, la Convención Republocana de los Pueblos de España, ja que considerà que la JDE col·laborava i legitimava el “monarco-fascismo”.
Vanguardia Obrera, premsa del PCE(m-l). Font: www.eroj.org
Vanguardia Obrera, premsa del PCE(m-l). Font: www.eroj.org
Serà el 1975 quan el FRAP va passar realment a l’ofensiva. En una onada d’atemptats, el 14 de juliol va matar a un policia armat a Madrid i el 14 de setembre a un altre policia a Barcelona. La repressió tornà a colpejar amb força al FRAP causant una gran quantitat de detinguts. Franco, davant l’escalada de violència terrorista (les accions d’ETA havien provocat 36 víctimes mortals) va optar per mostrar una gran duresa contra el terrorisme. Onze membres del FRAP van ser jutjats i finalment tres d’ells se’ls hi va aplicar la pena de mort. El 27 de setembre voluntaris de la policia i la guàrdia civil van afusellar a tres membres del FRAP (Ramón García Sanz, Alberto Baena i José Luis Sánchez Bravo) i dos d’ETA (Ángel Otaegi i Juan Paredes Manot). Entre 1975 i 1976 el Tribunal del Orden Público va dictar 49 sentències contra militants del FRAP o del PCE(m-l). Durant 1976 el PCE(m-l) va intentar reorganitzar-se i recuperar-se però havia quedat molt debilitat i molta de la seva militància havia abandonat el projecte. El FRAP va suspendre els atemptats contra cossos policials i militars i va passar a concentrar-se en l’atracament de bancs per tal de recaptar finançament per les activitats del PCE(m-l). No obstant això, en aquesta conjuntura el PCE(m-l) va anar esdevenint un grupuscle amb cada cop menys incidència.
Manifestació d’exaltació franquista a la plaça d’Orient. Darrere de Franco, els prínceps d’Espanya. Font: www.eldiario.es
Manifestació d’exaltació franquista a la plaça d’Orient. Darrere de Franco, els prínceps d’Espanya. Font: www.eldiario.es
Sigui com sigui, les execucions -clara mostra de la debilitat d’un règim aïllat i a la defensiva- van aixecar una onada de protestes contra la dictadura, la retirada de 17 ambaixadors de Madrid i la petició de Mèxic de que Espanya fos expulsada de la ONU. En el País Basc i Navarra la protesta es va concretar amb una vaga general de tres dies secundada per centenars de milers de treballadors. En resposta a la contestació antifranquista, els sectors afins al règim van convocar una manifestació l’1 d’octubre a la madrilenya plaça d’Orient amb la finalitat d’exaltar el règim i retornar a la retòrica fundacional del règim segons la qual les crítiques interiors i exteriors formaven part d’un conspiració per acabar amb l’Estat franquista. El llarg i violent trajecte per recuperar el Partit d’avantguarda El juny de 1975 la OMLE va celebrar el Congrés de Fundació del partit d’avantguarda que havia formulat. Un partit que reagrupés els sectors marxistes-leninistes espanyols dispersos en la mateixa organització, que s’anomenà Partit Comunista d’Espanya (reconstituït). El PCE(r) es va caracteritzar per rebutjar profundament tota reforma democratitzadora de la dictadura que es pogués donar. Sota la direcció del secretari general “camarada Arenas” la direcció tècnica (militar) que havia construït el PCE(r) se separà del partit per formar els Grupos de Resistencia Antifascista Primero de Octubre (GRAPO). El PCE(r) va ser marginat per bona part de les organitzacions de l’antifranquisme pel sectarisme que el caracteritzava. De fet van sovintejar les acusacions al PCE(r) d’estar al servei de la ultra-dreta. La línia del partit, a més, era la d’impulsar un sindicat obrer alternatiu a CCOO, fet que encara va aprofundir més en la seva marginalitat. A diferència del PTE el PCE(r) va optar per no integrar-se en les plataformes unitàries de l’antifranquisme. Els GRAPO van començar a fer ús de la violència armada per tal d’incidir en una realitat d’incertesa respecte el futur polític i social del país. D’aquesta manera pretenia estendre el discurs del partit més enllà de la limitada audiència a la que arribava el PCE(r). L’estiu de 1974 els GRAPO, els quals encara no s’havien constituït com a tal, van atemptar contra una parella de la guàrdia civil. En la mobilització de recolzament al règim d’octubre de 1975 anteriorment citada, els GRAPO van realitzar quatre atemptats contra la policia armada. La data, 1 d’octubre, donaria nom al col·lectiu. En la campanya del referèndum de la Llei per a la Reforma Política, els GRAPO van actuar tot segrestant a Antonio María de Oriol y Urquijo, president del Consell d’Estat. El segrest va acabar l’11 de febrer 1977 juntament amb el segrest del president del Consell Suprem de Justícia Militar Emilio Villaescusa Quilis, al ser alliberats per la policia. Aquest segrest fou durament criticat per la Organització Revolucionaria dels Treballadors, que la considerava una provocació a la lluita per la democràcia. En un context de creixents mobilitzacions i la lluita dels diferents partits per a ser legalitzats es va donar una sèrie d’actes terroristes. En una de les mobilitzacions un comando d’extrema-dreta va assassinar a Arturo Ruiz, un jove estudiant i treballador de 19 anys afiliat a CCOO. En les mobilitzacions de protesta de l’endemà la policia va matar a l’estudiant Mari Luz Nájera. La mateixa nit es produí la matança d’Atocha, perpetrada per un comando ultra-dretà contra advocats laboralistes vinculats a CCOO. En aquest context els GRAPO van tornar a actuar segrestant el general Villaescusa i matant a diversos policies i un guàrdia civil. La repressió que va patir els GRAPO deixà l’organització profundament debilitada. Amb la majoria dels seus membres detinguts l’organització esdevingué marginal. A més es van estendre especulacions sobre els vertaders interessos que s’amagaven darrere del PCE(r)-GRAPO tement la mà de l’extrema-dreta que hauria tingut la voluntat de tensionar per desestabilitzar la situació. Assolir la ruptura democràtica, també a través dels vots
Logotip PTE. Font: Wiki Commons
Logotip PTE. Font: Wiki Commons
Pel que fa al PCE(i) després del canvi de rumb i concreció política que va realitzar entre 1972 i 1973 va iniciar una política d’aliances que pretenia la unitat de la oposició a la dictadura en aquells espais que ja estaven creats. El 1973 s’integrà en l’Assemblea de Catalunya i el 1974 va demanar l’ingrés a la JDE Després de la radicalitat de plantejaments i accions agitatives dels primers anys d’existència del PCE(i) aquest recobrà una línia pròxima al PCE. En la política d’aliances que desenvolupà el PCE(i) hi figurava la d’assolir la unitat de les forces que es reclamaven del marxisme-leninisme com l’element fonamental per construir el partit de la revolució a Espanya. El març de 1975, després de la primera Conferència del PCE(i), el partit va passar a anomenar-se Partit del Treball d’Espanya. La seva aposta era la formació d’un Govern Provisional que dugués a terme una ruptura democràtica amb el franquisme i excloïa d’aquesta formulació aquells sectors polítics i socials provinents del règim. A diferencia del PCE(m-l), el PTE va integrar-se en els organismes unitaris de la oposició antifranquista. Durant el principi de la Transició el PTE va créixer malgrat la repressió que l’Estat exercia contra la seva militància. L’expansió l’aconseguí en bona mesura pels seus sectors joves i estudiantils, majoritaris en el moviment estudiantil de la Universitat Complutense o a la Universitat de Sevilla. En l’àmbit juvenil la Jove Guardia Roja d’Espanya, les joventuts del PTE van esdevenir una de les organitzacions més fortes. Després de l’aprovació de la Llei per la Reforma Política, el PTE va analitzar que la dictadura es reformaria sense ruptura per arribar a una democràcia homologable a la de la resta d’Estats de l’Europa occidental. En aquest sentit es va proposar participar en les eleccions a corts generals, fet pel qual dirigí el seus esforços a ser legalitzat com a partit. Finalment en les eleccions generals de 1977 el PTE va optar per presentar-s’hi a través de la candidatura Frente Democratico de Izquierdas, si bé a Catalunya es presentà en coalició amb Esquerra Republicana de Catalunya i Estat Català en la candidatura nacionalista, tot i que no independentista, d’Esquerra de Catalunya. En el programa electoral el PTE reivindicava la ruptura democràtica, el desmantellament de l’aparell de l’Estat, procés constituent amb plenes llibertats, referèndum sobre la monarquia o república, nacionalització de la banca i les grans indústries, reforma agrària, reforma fiscal i millorament de les condicions de vida dels treballadors i camperols. Va apostar per la República Federal en base a la unitat lliure de tots els pobles d’Espanya.
Cartell electoral d’Esquerra de Catalunya per les eleccions de 1977. Font: UAB
Cartell electoral d’Esquerra de Catalunya per les eleccions de 1977. Font: UAB
El PTE va ser l’organització de l’esquerra revolucionaria que va obtenir millors resultats, 122.608 vots, els quals suposaven el 0’67% de l’electorat, zero diputats. La coalició d’Esquerra de Catalunya va obtenir a Catalunya 143.954 vots i un diputat, Heribert Barrera, pertanyent a ERC. El resultats electorals van suposar un cop dur per les expectatives del PTE i l’esquerra revolucionaria en general, i que ara passava a esdevenir esquerra extra-parlamentaria. El nou escenari: pèrdua d’influència La patacada electoral que va patir el PTE va generar el creixement de les tensions internes del partit i el qüestionant de la direcció per part de la militància. El nucli dirigent va emprendre mesures contra la direcció del partit a Catalunya, precisament on millors resultats havia obtingut. Joan Antoni Sánchez Carraté, secretari general a Catalunya va ser destituït. La direcció del partit, ja legalitzat, va emprendre reformes organitzatives per tal d’augmentar la democràcia interna de l’organització. El març de 1976 el PTE va celebrar el Primer Congrés del partit, el qual aprovà una nova estructura federal i la regularització dels corrents interns. Va rebutjar l’entrada a la OTAN tot i que mantenia una posició més possibilista respecte la Comunitat Econòmica Europea. El PCE(m-l) va seguir mantenint la reivindicació de la lluita armada i postulava la necessitat de comptar amb una organització preparada pel combat. El 14 d’abril va convertir-se en la data insígnia del PCE(m-l) i les seves joventuts, abanderats del republicanisme. El maig de 1978 el partit va demanar formalment la legalització, fet que suposava un canvi de rumb en les polítiques anteriors. El govern s’hi oposà tot i la campanya que el PCE(m-l) va efectuar demanant el pronunciament de diversos diputats i dirigents polítics i sindicals a favor de la seva legalització. No va ser fins les eleccions generals de 1982 que el PCE(m-l) no es presentà de manera ja legalitzada, després de que el FRAP fos desarticulat a finals de 1978. Per altra banda el PCE(r) i els GRAPO van continuar esdevenint cada vegada més aïllats respecte la societat i la resta d’esquerra extra parlamentaria. Els GRAPO van seguir actuant causant un total de 64 morts per tot el període de la Transició. El 1979 van arribar a patir 300 detencions tant de membres del PCE(r) com dels GRAPO. Com hem vist els resultats de les eleccions generals de 1977 i l’inici de la nova etapa de la història d’Espanya fonamentada en la Constitució de 1978 van suposar la pèrdua d’influència dels partits sorgits de la dissidència amb el PCE, els quals ja no recuperarien la fortalesa que havien tingut anteriorment.

Tags

Comparteix i comenta-ho a les xarxes

Compartició en twitter
Compartició en facebook
Compartició en email

Subscriu-te a la nostra newsletter

Per citar aquesta pubicació

Martin Monés, Àngel (2017) "La dissidència del PCE-PSUC a la transició (II)", Ab Origine Magazine, 22(juny) [en línia].
Popular

Subscriu-te a la nostra newsletter

Relacionat