Fotografia de portada: El general i dictador Miguel Primo de Rivera. Font: Wikimedia Commons – CC BY-SA 3.0
Enguany es compleixen cent anys del cop d’estat perpetrat per Miguel Primo de Rivera, un cop d’estat que derivà en una dictadura militar liderada per ell mateix. Ja des de mitjan anys vint començaren a sorgir estudis i obres analítiques sobre el règim, però tenien un clar biaix propagandístic. No va ser fins als anys trenta, un cop havia caigut la dictadura, que començaren a aparèixer les obres crítiques al respecte. Així, historiadors com Manuel Tuñón de Lara varen començar a posar el focus en la naturalesa de la dictadura per fer-ne una anàlisi crítica. Tuñón de Lara fou el primer a allunyar-se de la idea que la dictadura havia posat punt final a la manera de fer política a l’Espanya de la Restauració. Sostenia que els vicis i les pràctiques econòmiques i polítiques no varen canviar en sobre mesura. La dècada anterior es va generar la idea que el règim primoriverista havia estat la mà de ferro necessària per posar fi a la inestabilitat política i social. Tanmateix, als anys trenta aquesta imatge va anar canviant.
L’existència de la Dictadura Franquista ha fet que la dels anys vint hagi quedat en un segon pla quant a estudis i presència en les publicacions de divulgació històrica i científica. No gens menys, des dels anys vuitanta, un cop acabat el règim de Franco, començà una prolífica producció historiogràfica respecte a la Dictadura de Primo de Rivera. Així, es començà a estudiar el caràcter ambigu de la dictadura: tenia similituds amb la dictadura feixista italiana, però mancava de la idiosincràsia revolucionària. S’estipulà, per tant, que fou un règim amb un marcat caràcter conservador, que bevia de la tradició antiliberal i antidemocràtica. Comptava amb el suport de la burgesia, perquè veieren en el règim autoritari una solució a l’auge del moviment obrer i la conflictivitat social. D’altra banda, anaren sortint estudis militaristes que volien veure en la figura de Primo de Rivera un reformador i modernitzador de l’exèrcit, i marcaven la dictadura com el punt culminant de les estretes relacions entre l’exèrcit i la corona.
Entrats els anys noranta, el focus historiogràfic es posà en indagar en la relació entre la dictadura i el feixisme, així com les dictadures autoritàries contemporànies a Europa. D’aquesta manera, es posava en context el règim de Primo de Rivera, i la historiografia començava a allunyar-se de la idea de l’excepcionalitat espanyola vers aquest fenomen. La tendència antidemocràtica era generalitzada al Vell Continent. Així doncs, des dels anys noranta i principis dels dos mil s’ha anat aprofundint en l’estudi de la dictadura des de diversos punts de vista. Destaquen estudis sobre la conflictivitat i moviment obrer, així com l’auge dels nacionalismes català i basc.
Actualment, els estudis sobre la dictadura han pres un caire cultural, com està passant en la historiografia en general. El marcat caràcter nacionalista de la dictadura ha portat a entendre-la com el primer projecte nacionalitzador espanyol. És per aquesta raó que els estudis sobre nacionalismes han posat el seu focus en ella matisant aquesta concepció. Així mateix, l’auge dels estudis biogràfics i el profund personalisme del règim han portat al centre la figura de Miguel Primo de Rivera.
En vista de tota la trajectòria historiogràfica sobre la dictadura, i que enguany se celebra una efemèride de gran envergadura, des de l’equip editorial d’Ab Origine hem apostat per dedicar el número especial de setembre als estudis sobre la Dictadura de Primo de Rivera. Així, seguint la línia de la revista, hem volgut comptar amb historiadors i historiadores joves immersos en la renovació historiogràfica que està esdevenint. D’aquesta manera, el caràcter del número és notòriament social.
En matèria de gènere, no hem volgut desaprofitar l’oportunitat per presentar una de les noves perspectives sota les quals es troben els estudis dels anys trenta. I és que la construcció nacional procurada per la dictadura no anava deslligada dels preceptes i rols de gènere que s’estaven formant. És per això que hem volgut incloure un article que aborda aquest aspecte que, per a nosaltres, és d’una importància cabdal. Pel que fa a la construcció nacional, institucionalitzada o no, comptem amb l’entrevista feta a Marta Garcia Carrión, professora titular de la Universitat de València, especialista en cinema, gènere i nació.
D’altra banda, i per la importància que tingué durant la dictadura, hem volgut abordar la qüestió del moviment obrer. És per això que al número es troben dos articles relacionats amb la lluita laboral i sindical, un referent a la relació dels socialistes i el règim i l’altre sobre la repressió de l’anarcosindicalisme. Així mateix, una altra de les peces clau de la dècada dels vint a Espanya va ser la guerra amb el Marroc, per tant, era indispensable publicar un article al respecte. Tots aquests articles que aborden temes de gran interès historiogràfic, però també públic per la seva presència en debats i, sobretot, als instituts, venen acompanyats d’un primer article que aborda les causes que portaren al cop d’estat i la dictadura que el seguí.
Com hem comentat anteriorment, la Dictadura de Primo de Rivera ha quedat eclipsada en l’àmbit historiogràfic, polític, social i memorial, per la dictadura de Franco. Amb aquest número volem fer valdre els treballs que s’estan fent al respecte, i els historiadors i historiadores que, malgrat les dificultats, procuren seguir els fils que falten, presentar noves investigacions, nous aspectes que romanien a la foscor o abordar els temes de sempre des de noves perspectives. Esperem que amb aquest número es posi en relleu el treball dels joves historiadors sobre el període i, d’aquesta manera, tots plegats fem una passa més en la divulgació de la història en català.
