Imatge de portada: Real Monasterio de las Huelgas : Dª Leonor de Inglaterra, esposa de D. Alfonso VIII, fundadora del Monasterio. Font: Europeana – Domini públic
Introducció
El poder i la manera com s’explica han estat sempre al centre de la historiografia medieval. Des de fa dècades, estudis clàssics com Los dos cuerpos del rey de Kantorowicz (1985) o les obres de Patricia Crone (2004) sobre el pensament polític islàmic han marcat el camp. També en l’àmbit català i aragonès, treballs com els d’Elías de Tejada (1950) o les aportacions recents de Furió i García Marsilla (2025) han ajudat a entendre com es construïa la legitimitat i com es representava el poder. En tots aquests estudis, però, els homes hi apareixen com a figures neutres: actors polítics, autors de tractats, reis o juristes, però gairebé mai com a subjectes travessats pel gènere.
Aquesta absència contrasta amb la manera com s’han estudiat les dones en el poder. Investigacions recents – com les d’Andrea Pagés (2017, 2025), Lledó Ruiz Domingo (2022) o Diana Pelaz (2017) – han mostrat fins a quin punt la condició femenina condicionava l’exercici de l’autoritat. En el món islàmic, els treballs de Boloix (2013) sobre les dones nassarites segueixen la mateixa línia. Aquests estudis han permès entendre com es construïen les feminitats i quines tensions generava el poder exercit per dones, sovint llegit com una “masculinització” d’aquestes figures d’autoritat. Paral·lelament, la teoria política contemporània ha posat l’accent en la relació entre gènere i poder (Lovenduski 2005).
Al mateix temps, els estudis de gènere han evolucionat cap a una visió menys binària, entenent el gènere com un espectre (Butler 1990). Això ha obert la porta a analitzar també les masculinitats com a construccions socials canviants. El debat actual sobre la radicalització masculina, els discursos agressius i la crisi del model d’“home” ha reforçat la necessitat de mirar enrere i preguntar-nos què significava “ser un home” en altres èpoques.
Aquest article parteix d’aquesta idea: les masculinitats medievals no formaven un bloc únic, sinó un conjunt de pràctiques i expectatives que variaven segons el context, la religió, la posició social o la relació amb la violència. Les fonts polítiques medievals, produïdes per les pròpies elits, són un espai privilegiat per observar com es definien i es renegociaven aquests models.
El model tradicional de masculinitat medieval i els seus problemes
La imatge que ha arribat fins avui del cavaller medieval —difosa per obres audiovisuals i literàries— és la d’un home pietós i viril, agressiu i disposat a lluitar sense por. La imatge promocional de la sèrie El Cid (2020) representa Rodrigo Díaz de Vivar amb la mandíbula marcada, l’espasa en alt i la cara tacada de sang seca. Aquest model continua molt present en l’imaginari col·lectiu i polític. Amb l’auge de l’extrema dreta i de formes de masculinitat hegemònica que reaccionen amb violència davant els avenços del feminisme, la retòrica de la “reconquesta” ha tornat amb força, sovint vinculada a discursos de “prioritat nacional”, és a dir, de racisme institucional. La narrativa de la invasió i expulsió dels àrabs continua profundament arrelada i encara avui és mobilitzada políticament, com mostra l’ús de Covadonga per part de l’extrema dreta espanyola (Vox 2023).
Les arrels d’aquestes narratives xenòfobes i masclistes es poden rastrejar en segles anteriors. Les historiografies nacionals del segle XIX i inicis del XX van projectar sobre l’edat mitjana les preocupacions contemporànies. Tal com assenyala Marín (2014), la construcció del relat nacional es va entrellaçar amb el nacionalisme, el liberalisme i una mirada orientalitzant cap al passat islàmic1 A més, com recorda Nagel (1998), les nacions modernes i les masculinitats es van formar a partir d’un mateix patró cultural2.
Les darreres dècades del segle XIX van ser decisives en la construcció de l’epítom de l’“home blanc” com a portador de la civilització. Com explica Aresti (2017), la nació espanyola fou percebuda com a decadent i, per tant, “afeminada”.3 El paper marginal d’Espanya en la política internacional va generar la consciència d’una crisi profunda de l’“home espanyol” i del model de masculinitat associat al cavaller llegendari. Aquest ideal es va construir en contrast amb la masculinitat atribuïda als musulmans d’al‑Andalus.
La pèrdua de les colònies va reforçar la percepció d’una masculinitat espanyola feble, oposada a la masculinitat “civilitzada” atribuïda a altres potències europees. En aquest context, la recerca del “ser d’Espanya” esdevingué central en la construcció de l’Estat-nació, i l’edat mitjana hi jugà un paper fonamental.4
Per als sectors conservadors, la solució a aquesta pèrdua de virilitat es trobava en el passat. Això va portar a reinterpretar figures medievals com Enric IV de Castella, conegut com “l’Impotent”, la memòria del qual fou utilitzada per desacreditar-lo i fins i tot per atribuir-li condicions intersexuals (Aresti 2017). El cavaller medieval modèlic, el bon governant, aquell que havia de justificar els èxits i les conquestes territorials, havia d’estar allunyat de qualsevol ambigüitat en la manera de performar aquella masculinitat, i la fertilitat era un dels aspectes crucials a tenir en compte. Paral·lelament, la historiografia positivista intentava reconstruir el passat d’al‑Andalus a partir de les fonts àrabs, però sovint projectava sobre aquell passat les angoixes del present (López García 2011).
Sánchez Albornoz afirmava que sense la reconquesta “hauria triomfat l’homosexualitat”, que segons ell era àmpliament practicada a l’Espanya islàmica.5 El seu retrat dels governants de les taifes els presenta com a cobdiciosos i cruels, explotant els súbdits i venent dones dels harems.
Aquestes interpretacions van alimentar una visió orientalitzant del sud d’Europa. Viatgers i intel·lectuals estrangers descrivien Espanya com un espai “més oriental que l’Orient mateix” (Hale 1883), reforçant la idea d’una identitat híbrida i inestable (Marín Aguilera 2016). Aquestes lectures van tenir conseqüències duradores: autors com Sánchez Albornoz (1983) continuaven interpretant al‑Andalus a través d’un prisma moralitzant, associant-lo a pràctiques sexuals “desviades” o a formes de poder considerades excessives. Aquest discurs, hereu de la tradició nacional-catòlica i orientalista (Boone 2015; Calderwood 2018), va fixar una imatge molt concreta de la masculinitat medieval: cristiana, guerrera i autocontrolada, definida en oposició a un “altre” islàmic representat com a sensual o immoral.
El mite de la reconquesta i l’ideal del cavaller pietós es van convertir en narratives cohesionadores de la identitat nacional espanyola. Lafuente y Zamalloa (1888) afirmava que la nació havia “desaparegut” després de la conquesta musulmana i que “ressuscitaria” amb la reconquesta. En descriure la conquesta, projectava la seva percepció contemporània de la pèrdua de virilitat sobre el passat, presentant els visigots com una nació afeblida i els àrabs com a joves i vigorosos, capaços per tant d’apoderar-se ràpidament d’un regne en decadència.6
En aquest procés, el passat medieval es convertí en un mirall incòmode: un espai on projectar pors, desitjos i comparacions que servien tant per reforçar identitats com per justificar exclusions. Entendre com es van construir aquestes imatges és essencial per mostrar que les masculinitats medievals no són un bloc fix ni homogeni, sinó un camp de tensions, reinterpretacions i usos polítics.
Com apropar-nos a les masculinitats medievals?
En els darrers anys s’ha fet evident que parlar de la masculinitat com si fos una realitat única i universal no té sentit. Les investigacions en gènere han mostrat que la masculinitat – igual que la feminitat – no és una essència fixa, sinó una construcció cultural que canvia segons el moment històric, el lloc i les relacions de poder (Butler 1990). Per això, cal pensar en un conjunt de masculinitats diverses i sovint contradictòries.
Aquesta mirada plural ha estat clau per renovar els estudis medievals. Tot i que els homes han estat sempre al centre de la historiografia perquè exercien el poder i produïen els textos polítics i jurídics, gairebé mai s’havia analitzat la seva experiència com una identitat de gènere situada. Els estudis sobre masculinitats contemporànies, que van començar a prendre força a partir de 1987, van obrir la porta a aquesta reflexió.
En l’àmbit medieval, un punt d’inflexió fou el volum Medieval Masculinities, editat per Clare A. Lees (1994), que demostrava que les masculinitats medievals eren múltiples, canviants i plenes de tensions. També destaca el llibre de Karras (2003), From Boys to Men, clau per entendre la socialització masculina i la relació amb l’edat.
A la Península Ibèrica, l’estudi de les masculinitats medievals és encara emergent, però hi ha aportacions recents que estan transformant el camp: la recerca de Sabrina Orlowski sobre feminitats i masculinitats visigodes; l’article de Lávia Maria Albuquerque (2025) sobre el regnat d’Alfons VIII; el treball de Cassiano Celestino de Jesús (2021) sobre la sodomia en l’obra jurídica d’Alfons X; o la tesi doctoral recent sobre les narratives de peregrinació a Santiago de Compostel·la i les masculinitats que s’hi construeixen. Tot i que aquestes obres no tracten únicament de governants i de la seva performativitat de gènere en relació amb la construcció de la seva autoritat i narrativa política, el cert és que ens ajuden a desentranyar la complexitat que envolta la manera com les feminitats i les masculinitats es performaven en diverses societats medievals.
En el cas del passat islàmic peninsular, destaquen els treballs de Linda G. Jones (2019, 2022) i Nicola Clarke (2016, 2020), que analitzen les masculinitats islàmiques des de la perspectiva de gènere i la teoria queer. També hi ha estudis sobre masculinitats no hegemòniques, com el cas dels eunucs (De la Puente 2003). Jo mateixa he publicat una primera aproximació a la intersexualitat en al‑Andalus, que es pot situar dins els estudis sobre no-binarisme en societats premodernes. Les publicacions que aborden les qüestions de les masculinitats, travessades a més per la interseccionalitat, en el cas d’al‑Andalus són escasses; encara és un camp de creació recent però molt prometedor. Els articles de Linda G. Jones i Nicola Clarke estudien, a més, dimensions molt diferents del poder, com ara la representació de les alteritats i la degradació de l’enemic en clau de gènere. Es tracta, sens dubte, d’un camp prometedor i que encara té molta feina per endavant.
Una part important de les anàlisis actuals sobre identitats de gènere i poder es desenvolupa en el marc dels intercanvis religiosos i culturals peninsulars. Un exemple destacat és Queer Iberia, editat per Josiah Blackmore i Gregory S. Hutcheson, que explora sexualitats, cultures i intercanvis a l’edat mitjana i el Renaixement. Amb aquest volum, els editors reivindicaven la necessitat imperiosa d’integrar el medievalisme peninsular en debats teòrics contemporanis fonamentals – com les teories postcolonials, feministes i queer – davant el que consideraven desinterès i fins i tot escepticisme. Així obrien la porta a desestabilitzar les narratives normatives de la història d’Espanya, a practicar una arqueologia d’identitats passades molt més complexes del que sovint s’assumeix i que, al capdavall, eren les que generaven noves configuracions de la normativitat. El binarisme és avui el que és per la lluita constant contra l’existència de dissidències al llarg de la història.
La riquesa d’obres i enfocaments que s’estan generant al voltant del gènere, més enllà del tradicional estudi de la història de les dones, permet complexificar encara més la realitat històrica. El poder a l’edat mitjana peninsular no es pot reduir a categories estàtiques: la societat medieval és una polifonia de veus, narratives i tensions que cal estudiar en tota la seva complexitat.
Conclusió
Aquest conjunt de recerques mostra que les masculinitats medievals eren diverses i canviants, i que només es poden entendre si les situem en el seu context social i polític. Mirar-les de prop ens ajuda no només a comprendre millor el passat, sinó també a interpretar els debats actuals sobre gènere i poder. Tot i que els homes han estat sempre al centre de la historiografia, durant molt de temps es va assumir que actuaven des d’una posició “neutral”. Avui sabem que també ells responien a expectatives de gènere, a pressions socials i a models culturals que definien què volia dir “ser un home”. La revisió crítica de la historiografia del segle XIX i XX mostra com la masculinitat medieval va ser reinterpretada segons les necessitats polítiques del moment, convertint el passat en un espai on projectar pors, crisis i discursos nacionalistes. Tant en els regnes cristians com a al‑Andalus, les masculinitats es van construir en relació amb “altres” – femenins, socials o religioses – que ajudaven a reforçar identitats pròpies. Les aportacions recents, influïdes per la teoria de gènere i la teoria queer, han ampliat aquesta mirada i han incorporat formes de masculinitat menys visibles o menys hegemòniques. En definitiva, estudiar les masculinitats medievals ens recorda que res del que entenem com a natural o universal és immutable: són construccions històriques que canvien, es discuteixen i es tornen a definir, igual que passa avui.
Per saber-ne més
- Blackmore, J. & Hutcheson, G.S. (eds.) (1999) Queer Iberia: Sexualities, Cultures, and Crossings from the Middle Ages to the Renaissance. Durham: Duke University Press.
- Orlowski, S. (2025) ‘Feminidades y masculinidades como elementos de cohesión social de las élites en el reino visigodo, siglos VI y VII: una primera aproximación’, Temas Medievales, 33(2), pp. 1-17. Número monogràfic: Identidad, cohesión y conflicto en la Alta Edad Media.
- Jones, L.G. (2022) ‘Representations of Hegemonic Masculinities in Medieval Leonese-Castilian and Almohad Chronicles’, Speculum, 97(3), pp. xx–xx. Dossier: Emerging Issues in Medieval Iberian Studies.
- Lees, C.A. (ed.) (1994) Medieval Masculinities: Regarding Men in the Middle Ages. Minneapolis: University of Minnesota Press.
- Gallego Franco, H. (ed.) (2018) Feminidades y masculinidades en la historiografía de género. Granada.
- Marín, M. (2014) ‘Reflexiones sobre el arabismo español: tradiciones, renovaciones y secuestros’, Hamsa, 1, p. 3; Marín, M., De la Puente, C., Rodríguez Mediano, F. & Pérez Alcalde, J.I. (2009) Los epistolarios de Julián Ribera Tarragó y Miguel Asín Palacios. Introducción, catálogo e índices. Madrid: Consejo Superior de Investigaciones Científicas, pp. 51–73. ↩︎
- Nagel, J. (1998) ‘Masculinity and nationalism: gender and sexuality in the making of nations’, Ethnic and Racial Studies, 21(2), pp. 242–269. ↩︎
- Aresti, N. (2017) ‘La hombría perdida en el tiempo. Masculinidad y nación española a finales del siglo XIX’, en Zabalgoitia Herrera, M. (ed.) Hombres en peligro: género, nación e imperio en la España de cambio de siglo (XIX–XX), p. 19. ↩︎
- Ríos Saloma, M.F. (2005) ‘De la Restauración a la Reconquista: la construcción de un mito nacional (Una revisión historiográfica. Siglos XVI–XIX)’, En la España Medieval, 28, pp. 379–414; García Fitz, F. (2010) La Reconquista. Granada: Universidad de Granada, p. 154; García Fitz, F. (2009) ‘La Reconquista: un estado de la cuestión’, Clío y Crimen, 6, pp. 142–215; Hertel, P. (2008) The Crescent Remembered: Islam and Nationalism on the Iberian Peninsula. Brighton: Sussex Academic Press, p. 8; Viguera Molins, M.J. (2015) ‘La Conquista de al‑Andalus desde el positivismo del siglo XIX’, in Historiografía y representaciones. III estudios sobre las fuentes de la conquista islámica. Madrid: Real Academia de la Historia, pp. 159–170. ↩︎
- Sánchez Albornoz, C. (2022) De la Andalucía islámica a la de hoy. Reed. Rialp, pp. 10–12. ↩︎
- Lafuente y Zamalloa, M. (1888) Historia General de España. Barcelona: Montaner y Simón, vol. 2, p. 36. ↩︎
