Spiridon Louis
Quan Spiridon Louis va sortir de casa, resignat i avorrit per l’explicació del missatger del coronel Papadiamontopoulos, va desitjar que allò durés, com a molt, una setmana. Una setmana preparant la cursa -deuria pensar- i de nou a la feina, que n’hi ha molta per fer. El militar, de ben segur, tenia altres idees al cap, enllaçant i unint fets i successos, causes i efectes que esdevinguessin avantatges pel país i pel seu propi ego. Ja se sap que la sintonia entre qui ordena i qui obeeix passa per una intermitent successió de resolucions i acataments a priori comuns, i que gairebé sempre resulten inconnexos. Una fina línia de continuïtat en la que els hagiògrafs dels Jocs Olímpics no es cansaran de repetir la seva cantarella: els paral·lelismes amb Filípides, allò del miracle del darrer minut, del triomf de la humilitat i de l’imparable renéixer olímpic de la Gran Grècia.
La construcció de paral·lelismes i de la successió de bucles històrics suposa un exercici manierista, on els artesans de la paraula no han estalviat ni en tinta ni en tòpics. No obstant això, la realitat és tossuda i ens mostra que malgrat l’espiral de promeses, premis i altres foteses sorgides a partir de la seva victòria i primera medalla d’or en la història de la prova maratoniana, Spyros, nom amb el que es coneixia l’atleta grec, va triar un ase i un carretó per transportar les gerres d’aigua. El podem imaginar enfilant els carrers empolsegats de Marussi o d’Atenes, tot pensant a ser un heroi nacional, olímpic i tot el que vulgueu, però sense deixar de pencar cada dia en una ciutat en la qual no existia encara l’aigua potable i calia transportar-la casa per casa. Mentrestant, els veïns es preguntarien en veu baixa i amb sorpresa per què Spiridon no va recollir aquells premis o per quin motiu no marxà de gira per Amèrica a córrer allà on li paguessin una bona quantitat de diners. I, entretant, Spiridon a la seva. Això de ser heroi nacional i els discursos no et dóna de menjar, i més prosaic és un plat de fesols, o d’olives negres, o un gotet d’ouzo. L’any 1936, havent superat la seixantena, va viatjar a Berlín encapçalant la delegació grega als jocs olímpics, on fou rebut pel Führer, a qui va lliurar una branqueta d’olivera com a símbol olímpic de la pau. Paradoxes de la vida. I a la capital del Reich va coincidir amb en Sohn Kee-Chun, un atleta maratonià petit i prim com ell, també protagonista involuntari d’un altre expansionisme nacional, el que va portar l’imperi japonès a annexionar-se Corea i canviar-li el nom al pobre Sohn.
Els Jocs
La història dels Jocs Olímpics de l’era moderna està farcida de discrepàncies i d’un ball de dades que ha alimentat encara més la llegenda al respecte. Com a resultat, tenim un relat mitjanament sòlid -i amb pretensions de fiabilitat- en el que s’alternen personatges, fets i successos que ens condueixen a un imparable símbol de progrés i modernitat. El discurs oficial i generalment acceptat explica que els jocs moderns deuen molt, moltíssim, al seu mentor, Pierre de Coubertin, un aristòcrata francès que s’esforçà a impulsar la renovació pedagògica al seu país i en creure en el potencial de l’exercici físic de cara al progrés de la humanitat. Aquest fet, el portà a exposar les seves idees en el marc de la Universitat de la Sorbona l’any 1894, davant d’un grup de sportmen d’onze països diferents. La idea no només va ser ben acceptada, sinó que va obtenir el vist i plau d’un prohom grec, Demetrios Vikelas, per organitzar, l’abril de 1896, els primers jocs moderns a Atenes. El punt de partida posa de manifest l’esperit del moment: la rellevància de l’sport com a element d’identitat moderna i d’hegemonia al voltant d’una certa visió del cos; les pràctiques corporals i la sociabilitat; la relectura de l’antiguitat clàssica com a argument legitimador; o el suport a un projecte a desenvolupar en un país en fallida econòmica, on les oportunitats eren a tocar dels més hàbils i espavilats, i les circumstàncies van donar ales a la filantropia patriòtica militant.
En conseqüència, tant la gestació com el desenvolupament dels primers jocs olímpics apareixerien com un mite imprecís, perfectible i trufat de gestes. El Comitè Internacional Olímpic (organisme creat expressament com a garant de l’olimpisme) assenyala la participació de 241 esportistes, homes i joves, entre grecs –la majoria- i un reduït contingent estranger compost majoritàriament per professionals, comerciants, militars, estudiants, o aristòcrates, si bé les xifres exactes i el país de procedència varien en funció de les fonts, testimoni de la importància atribuïda al símbol . Així doncs, hi podem trobar atletes procedents d’estats nació consolidats (Alemanya, Dinamarca, Gran Bretanya o França), territoris adscrits a l’imperi Britànic (Austràlia), imperis desdoblats (els esportistes d’Àustria i Hongria van assistir-hi per separat), o territoris annexionats (com Esmirna o Xipre, que es van unir a Grècia). Fins i tot països que a posteriori es reclamarien com a participants, en un exercici de recerca de legitimitat i d’antecedents, tal com va passar amb Xile, on es parlava de la presència del jove Luis Subercaseaux com a mostra que “Xile va quedar inscrit en els annals de la història”.
Tanmateix, hom hi incorporà diferents proves esportives, el desenllaç de les quals fou ben diferent del que es pretenia. El criquet o el futbol en quedaren exclosos a darrera hora. Esports com el rem o la vela no es van poder desenvolupar a causa del mal estat de la mar. Sota la premissa invariable de l’amateurisme, els tiradors d’esgrima foren agrupats en dues categories: una amateur i una altra de mestres, composta per professionals. Així mateix, les dones foren excloses de les competicions oficials, tot i que es constata la participació d’un equip de “dames daneses”, compost per professores de gimnàstica i la participació de les quals va despertar la “hilaritat dels espectadors” . I, com a mostra del debat entre mètodes o sentits corporals, la gran presència de sports de filiació britànica (amb o sense antecedents clàssics), pràctiques d’origen militar (com el tir o l’esgrima), o el triomf del mètode suec de gimnàstica per sobre de l’alemany, fet que suposà la suspensió dels gimnastes prussians per part del Deutsche Turnerschaft, que actuava com a autèntica federació de les entitats de gimnàstica alemanya.
El context dels Jocs
Entendre com un país en fallida des de 1893 -i sotmès al control financer per part d’una autoritat internacional creada per pagar als deutors- es va llençar a l’aventura d’organitzar els primers Jocs Olímpics moderns, fa necessari que ens hi aturem un instant. El suport del rei Jordi I de Grècia a la idea proposada per Coubertin ens permet veure com l’esperit olímpic pren forma al voltant de l’esperit d’associació del segle XIX, en el que es conjuguen els ideals de fraternitat, llibertat (com a premissa clau del liberalisme vuitcentista) i progrés. D’aquesta manera, la idea de modernitat, de lliure canvi econòmic i de defensa d’interessos propis de la burgesia en ascens, quedarà salvaguardada tant per l’acció com per l’ideal olímpic. D’aquí la presència de mecenes i filantrops grecs, com George Averoff (que donà 920.000 dracmes per a la construcció de l’Estadi Panathinaikos), dels cosins Evangelis i Konstantinos Zappas (promotors del Zappeion i creadors d’uns jocs esportius precursors del olímpics de 1896), o del ja esmentat Demetrios Vikelas. Tots ells, membres de la diàspora grega que havia triomfat internacionalment, i que apostava per la Megali Idea, l’objectiu de construir una Nació Estat grega sota l’abric de la proximitat cultural i lingüística de territoris antigament hel·lens i que van ser annexionats, majoritàriament, per l’Imperi Otomà. Aquest propòsit panhel·lènic es gestà, paradoxalment, en un context en el que el colonialisme i l’imperialisme europeus es trobaven en el seu moment àlgid. La incorporació de Grècia –bressol de la civilització occidental- en aquest context, suposava un plus de legitimitat. Un panhel·lenisme que tan aviat ensenyava les dents i les urpes a l’Imperi turc, com es mostrava atemorit davant els espolis arqueològics exercits durant dècades per les potències europees que aplaudien la realització dels jocs i exhibien peces, columnes i frisos en els museus nacionals de Paris, Londres o Berlin.
Epíleg: Res es perd, tot es transforma. O com, Spiridon, en el fons tenia raó
Probablement, Spiridon Louis no va reflexionar sobre com de cíclica és la història quan pensava en la seva vida i en el seu futur. Com a molt, potser va cavil·lar sobre rondes policials -anys després de la medalla d’or de 1896 es dedicà a treballar com a policia- el pas de les estacions, o de com passa el temps, amic, que gairebé no ens n’adonem. En la filosofia quotidiana hi ha poca èpica i cal, sobretot, evitar ensurts o ancoratges en un passat innecessari; la vida ja farà aquesta feina, potser va pensar Spiridon. I aquell trofeu minúscul, aquells cants de sirena, i aquells dies viscuts, probablement van anar diluint-se entre converses al voltant d’una taula, fins a convertir-se en un record confortable.
Com a mostra del seu temps, d’haver viscut en primera persona un fet que el va trasbalsar i que va mirar de gestionar com va poder en el seu territori i en la seva necessitat més propera, Spiridon va morir a Atenes l’any 1940, poc abans que els italians envaïssin Grècia i la història es tornés a repetir. Més tard, a partir de la postguerra, els jocs seguiren el seu decurs fins a convertir-se en l’esdeveniment que coneixem actualment, ben allunyat de l’original. El professionalisme o la presència mediàtica, reflex dels temps actuals, hi tenen un paper primordial. La condició d’Estat nació és ara imprescindible per ser present als jocs, però l’estructura econòmica olímpica permet bons beneficis per a les empreses participants, amb suport dels Estats. En això sí que sembla que hi ha una certa sintonia amb l’ideari coubertinià original.
I, en homenatge al sentit presocràtic del temps, el nét de Spiridon, d’idèntic nom, va gosar posar a subhasta el trofeu que havia guanyat el seu avi, davant la impossibilitat de partir-lo en dues parts per als seus fills, segons argumentava. En un país en fallida –un cop més– amb un estat nació i controlat des d’institucions financeres internacionals –un cop més–, l’empenta nascuda de subscripcions populars davant la pèrdua d’un símbol nacional no va poder superar els 900.000 dòlars de la subhasta. Qui va ser l’apostador?: la Fundació Stavros Niarchos, patrocinada per un armador multimilionari, també grec i promotor d’un fastuós centre comercial a Atenes, que serà seu de la Biblioteca i l’Òpera Nacional de Grècia.
Article conjunt de Víctor Alonso i Xavier Pujadas
