L’Amèrica Colonial, malgrat els intents d’homogeneïtzació impulsats per la Corona Espanyola, que pretenien dividir la societat entre la “República de Españoles”, classe dominant, i la “República de Indios”, classe subalterna, es va caracteritzar per una gran diversitat de castes i estrats socials. Ben aviat, es produí l’entrada d’esclaus africans al ser considerats com una força de treball més dòcil que la població indígena. Malgrat això, part d’aquests esclaus van desenvolupar estratègies adaptatives de resistència en un entorn que els hi era hostil, fos de forma passiva o a través de mecanismes més violents. És en aquest context on cal entendre el cimarronatge, o procés pel qual els esclaus africans, en un anhel d’assolir la llibertat, fugien de la tutela dels seus propietaris per formar modes de vida alternatius en indrets selvàtics de difícil accés o en entorns pròxims a les ciutats construïdes pels espanyols, coneguts com palenques.
Així doncs, l’any 1599 un grup d’esclaus, liderats per Domingo Biohó, exmonarca d’una tribu africana, van decidir fugir del jou colonial a què estaven sotmesos i formar un palenque als afores de Cartagena d’Índies, conegut amb el nom de San Miguel de Arcángel, i que ha arribat fins als nostres dies sota el nom de San Basilio de Palenque. Sí, ho heu llegit bé. Com un grup de poc més de 50 esclaus africans va aconseguir formar un petit poblat que anava en contra del poder dominant i que hagi pogut arribar fins als nostres dies? Des d’un bon inici, Biohó i els integrants del palenque van construir palissades, fortificacions i trampes naturals que impedissin l’accés als soldats espanyols, alhora que van generar una dinàmica d’inestabilitat i terror a la zona a causa dels constants robatoris que exercien i l’aliança que establien amb altres agents subalterns de la societat colonial, com els indis o els pirates, corsaris i filibusters, propiciant la fugida de nous esclaus que arribaven al continent americà i iniciant una dinàmica de recepció d’esclaus que contribuïa al creixement demogràfic del palenque i a la seva consolidació.
D’aquesta manera, ben aviat les autoritats colonials van optar per posar solució a allò que des del seu punt de vista consideraven com a un acte d’insubordinació. Amb aquesta voluntat, l’any 1603 els veïns de la ciutat de Cartagena, amb el beneplàcit del governador Jerónimo Suazo de Cassola i acompanyats per autoritats civils i indígenes, van dirigir-se al palenque amb l’objectiu de destruir-lo. Malgrat que inicialment els cimarrons es van veure obligats a abandonar-lo, no va ser possible acabar amb el palenque per culpa de la difícil accessibilitat cap a aquest. Biohó va ser capaç de reorganitzar el palenque al cap de poc temps i, davant la impossibilitat d’acabar l’un amb l’altre, van decidir firmar un pacte l’any 1610 segons el qual es permetia l’accés de Biohó i els cimarrons a la ciutat de Cartagena. Segons María Cristina Navarrete, “Biohó va aconseguir que els espanyols haguessin de tolerar-lo i que el palenque fos reconegut”. L’actitud arrogant de Biohó va avivar el desig de venjança entre els veïns de Cartagena, i en un incident de Biohó amb un membre de l’autoritat civil es va aprofitar per fer-lo pres, on va ser sotmès a un judici i posteriorment executat.
No obstant això, la mort del seu líder no va afectar en gran manera al desenvolupament del palenque, on autors com Aquiles Escalante suggereixen que el palenque de San Miguel de Arcángel va seguir la dinàmica de molts altres palenques al transcurs del segle XVII on canviaven el seu model polític, passant de ser una monarquia a ser liderats per capitans o cabildos. Aquest canvi en el model d’organització intern del palenque dut a terme durant el transcurs del segle XVII no va ser casual, sinó que perseguia una finalitat concreta. S’havia arribat a un punt on la Corona Espanyola era conscient que el palenque de San Miguel de Arcángel havia consolidat la seva postura defensiva i s’havia de posar fi a les grans despeses originades en la persecució de cimarrons, i més tenint en compte que el poder de l’Imperi Espanyol començava a decréixer al continent europeu.
Finalment, després de les polítiques ambivalents entre la Corona Espanyola, els “vecinos de Cartagena” i els cimarrons, l’any 1714 el bisbe Antonio María Cassani, seguint les directrius del governador i els cimarrons, liderats pel capità Nicolás de Santa Rosa, van arribar a un acord on es garantia el reconeixement jurídic i territorial del palenque i els seus habitants, canviant el nom a San Basilio de Palenque i convertint-lo en el primer poble lliure a Amèrica. Aquiles Escalante posà èmfasi en el bisbe com a figura conciliadora per buscar una solució entre ambdues parts, ja que en destacà la voluntat de mantenir el govern polític i econòmic del poblat en mans del capità Nicolás de Santa Rosa, cimarró, en comptes de ser regits per un home blanc. Malgrat que això li va fer guanyar l’enemistat de múltiples membres de l’autoritat civil, a través del Tractat de Pau (1714) Cassani veia l’oportunitat d’evangelitzar els cimarrons a la fe catòlica de forma eficaç. D’aquesta manera, San Miguel de Arcángel va prendre un nou rumb, passant a formar part del sistema colonial, subjecte a la legislació espanyola i on els seus habitants passaven a ser considerats súbdits lliures de la Corona Espanyola. Els cimarrons acceptaven posar-se sota la tutela de la Corona Espanyola abans que sotmetre’s a l’arribada de noves tropes i exposar-se a la desaparició. Com a contraprestació, juraven no seguir atacant a propietaris i no acceptar a nous cimarrons.
Tanmateix, malgrat els constants canvis en matèria política i administrativa a les que estarà subjecte San Basilio de Palenque, Cassani no assolirà el seu objectiu d’evangelitzar la seva població, ans el contrari. Les memòries i tradició africanes que els espanyols pretenien eliminar sota l’esclavitud a través d’un procés de transculturació van tornar a aflorar sota la legitimitat colonial. La inexistència de fonts escrites per part dels cimarrons ˚de San Basilio de Palenque força a l’historiador a utilitzar els documents oficials, relats de testimonis i declaracions que els propietaris van fer d’acord amb els seus propis interessos reflecteix únicament la voluntat del poder dominant. D’aquesta manera, l’existència d’aquest palenque en l’actualitat, sota el nom de San Basilio de Palenque, ens permet evidenciar una herència de lluita i rebel·lia per part d’aquells sectors subalterns que han estat invisibilitzats per la historiografia tradicional, a l’hora que esdevé un instrument d’anàlisi fonamental gràcies a la recuperació de part de la memòria història conservada a través de la transmissió oral. Com bé diu l’historiador Eric Hobsbawn, la història dels dirigents dels palenques formaria part de la història “des d’avall”, de la qual s’han conservat pocs vestigis perquè les autoritats de l’època no trobaven valors transcendents en les seves expressions culturals.
