L’èxit de la normalització lingüística a Catalunya: Una perspectiva social, política i demogràfica

Imatge de portada: El català cosa de tots. Font: Gencat – CC0

Consideracions generals i els efectes del franquisme en la llengua catalana (1936-1975)

La llengua catalana, malgrat ocupar un territori petit en comparació amb altres llengües, presenta enormes variables que la fan mereixedora de diversos estudis provinents de molts camps: la demografia, la política, el dret, la geografia… Ja ho diu la dita: “de Salses a Guardamar, de Fraga a l’Alguer”. Doncs en aquest espai, en els últims setanta anys, s’hi han dut a terme nombrosos processos que li han donat una aparença i trajectòria úniques. On més es veu és a les grans urbs, com ara Barcelona, València, Palma, Alacant… Però en aquest article em centraré en la comunitat autònoma de Catalunya a partir de la segona meitat del segle XX, posant èmfasi en l’àrea metropolitana de Barcelona i en la tasca divulgativa del català als centres educatius de la zona. Amb quin objectiu? Doncs amb el de detallar l’exitós procés de normalització lingüística dut a terme en aquesta gran àrea metropolitana, tot partint des d’una realitat dolorosa per als Països Catalans: la de la dictadura franquista. 

L’any 1939 va acabar una guerra civil de tres anys que va deixar pas, per la força de les armes, a un règim autoritari brutal i repressiu de caràcter, sobretot, nacionalista castellà. Aquest darrer tret negava qualsevol altra identitat que no fos la castellana (entesa com a “espanyola”) i aquesta “negació” implicava una hostilitat omnipresent cap a les altres realitats nacionals, representades en gran part amb la llengua. Així va ser com el català, l’èuscar i el gallec, principalment, van desaparèixer absolutament de la vida pública. És com si tots aquells mitjans on la llengua s’havia pogut expressar (ràdio, premsa, llibres, etc.) no hi haguessin estat mai. Malgrat algunes suavitzacions posteriors, l’actitud de Franco cap a les nacions no castellanes va continuar sent ferotge, tal com esmenta el sociolingüista Francesc Vallverdú¹.

A partir de la dècada de 1950, principalment, a Catalunya s’inicia un gran augment demogràfic a causa, en gran part, d’un corrent migratori procedent d’altres regions de l’Estat espanyol, predominantment d’Andalusia, Extremadura, etc. Les seves arrels són en diversos factors: la pobresa derivada del conflicte civil, la incipient inversió estrangera al Principat… Però no era la primera vegada que hi havia hagut una onada migratòria al territori: catalans de Ponent, aragonesos, valencians i posteriorment murcians i almeriencs hi van cercar oportunitats. Així doncs, què suposava aquest nou corrent migratori per a la societat catalana? Com que en aquest escrit em centro en l’aspecte sociolingüístic, he de deixar de banda els factors laborals, polítics i d’altre caire. Així doncs, per a obtenir una bona resposta, primer cal veure alguns aspectes clau de les anteriors: o bé provenien d’altres regions catalanoparlants, o bé adoptaven ràpidament la llengua en ser numèricament escassos en comparació al fenomen que tracto. Aquesta nova corrent, doncs, suposava, per a la població catalana, entrar en contacte amb grans quantitats de persones que desconeixien el seu idioma. Evidentment, ningú estava incapacitat per a aprendre una altra llengua, però cal considerar la situació del castellà i del català en aquella època: a l’enorme majoria d’àmbits (ràdio, mitjans de comunicació, educació, literatura) el castellà complia el que Vallverdú esmenta com les funcions d’una “llengua A” (podríem anomenar-la “dominant”), mentre el català complia les d’una “llengua B” (podríem anomenar-la “dominada”)². Aquest últim factor és clau, doncs, per a entendre l’aprenentatge del català en aquella època. 

El moment decisiu: la transició, la implementació de la normalització lingüística i la seva anàlisi

Mort el dictador l’any 1975, s’obrien noves oportunitats per a la situació del català, però també sorgien dubtes o incògnites generals: quin estatus donar a cada idioma? Oficialitat o cooficialitat? Quins són els drets lingüístics? I els territorials? A qui s’atorguen? En aquells anys es va donar, implícitament, una mena de consens social pel que fa a l’estatus del català, sobretot a l’educació: la llengua dominant, el castellà, havia de cedir espais i facultats a la dominada, el català. Aquest procés, però, no es va enfocar com a omnipresent: cadascú tenia dret a expressar-se en l’idioma que escollís. Això sí, per a viure en i de la societat catalana democràtica que s’estava forjant, calia conèixer i utilitzar el català. La principal raó que es pot donar a tot això és l’impuls democratitzador de la segona meitat de la dècada de 1970: la necessitat d’un canvi radical en la societat que pogués abastar tota la població es transmetia a totes les àrees, inclosa la del català. L’origen d’aquesta ideologia es pot trobar, per exemple, en els sindicats i els partits polítics, on molts pares de molts alumnes autòctons i immigrats militaven. Des d’allà es feien nombroses campanyes en favor del català i, per tant, la sensibilització cap a la llengua era major³.

Així és com l’empenta social i politicoinstitucional (sobretot, per part de la Generalitat) en favor de la llengua va ser exitosa i la immensa majoria de les persones immigrades van adscriure’s a la “voluntarietat del procés catalanitzador” que esmenta el citat Vallverdú⁴. Pel que fa a aquesta “voluntarietat”, tenia fonaments al darrere, com ara nombroses associacions de pares d’alumnes de barris de nova planta de la rodalia de Barcelona que pressionaven les institucions per a comptar amb una educació en català. També era en aquestes zones on existien grupuscles contraris a aquest moviment, però realment eren l’excepció que confirmava la norma⁵. Pel que fa al sector de la política, fins i tot des de Madrid es van fer algunes disposicions favorables al català: un Reial Decret de 1978 ratificava la presència de la llengua catalana com una de les matèries obligatòries a l’ensenyament⁶. Però realment, com s’ha dit, el gran esforç en aquest àmbit va venir per part de la Generalitat. A tall d’exemple: l’any 1978 es va fundar el SEDEC (Servei d’Ensenyament de Català) i l’any 1979, amb l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia, es van fer paleses diverses línies a l’article número 3 pel que fa a la situació de la llengua: 

1. La llengua pròpia de Catalunya és el català. 

2. L’idioma català és l’oficial de Catalunya, així com també ho és el castellà, oficial a tot l’Estat espanyol. 

3. La Generalitat garantirà l’ús normal i oficial d’ambdós idiomes, prendrà les mesures necessàries per tal d’assegurar llur coneixement i crearà les condicions que permetin d’arribar a llur igualtat plena quant als drets i deures dels ciutadans de Catalunya⁷

És important recalcar la legimitació i gran pes que transmet el fet que el màxim òrgan de govern promogui l’ensenyament dels idiomes. Tenia i té, doncs, un efecte radicalment contrari al de les disposicions franquistes: cohesió, igualtat davant de la llei, foment, i sobretot, no coerció. En el fons, tenint en compte la situació de l’època, l’objectiu d’aquest tercer article era el d’apropar les dues comunitats lingüístiques i evitar més bombolles de les que ja s’havien creat uns anys abans a causa de la prohibició del català per part de Franco. 

I així és com arribem a l’any 1983, on després d’aquests set anys d’anades i vingudes, estires i arronses i, també, molta solidaritat i voluntat social, és com la Generalitat aprova per unanimitat la Llei de Normalització Lingüística, consolidant el català com a llengua pròpia de l’aprenentatge a Catalunya⁸. La importància d’aquest fet és massa gran per a resumir-la aquí, però ho intentaré: és la culminació d’un procés que cercava retornar la dignitat i el prestigi a la llengua pròpia d’un territori, esquarterada de la seva superfície més visible per la força de les armes, però que gràcies a una enorme embranzida social, tant de catalans autòctons com de catalans migrats, va aconseguir ocupar el lloc que li pertocava per simple justícia històrica. 

La segona meitat de la dècada de 1980 i la gran majoria de la de 1990 no les tractaré amb profunditat sinó que m’aturaré al curs escolar 1997-1998 realitzat a la ciutat vallesana de Granollers, amb l’ajuda d’una excel·lent anàlisi duta a terme per nombrosos sociolingüistes. Per a fer una bona valoració d’aquests vint anys des de l’entrada en vigor de les primeres esmenes en favor de l’ensenyament global del català, cal veure certs aspectes. El primer és el de la població que Catalunya tenia l’any 1998: 6.125.000 habitants (per a fer una comparació, l’any 1950 en tenia 3.240.000)⁹. Per tant, en quaranta anys, la població gairebé s’havia duplicat. 

El segon és que en aquests gairebé quinze anys, gràcies a la difusió dels mitjans audiovisuals, el català havia pogut tenir presència a la televisió i a la ràdio. Al segon mitjà s’hi van veure, fins i tot, programes on l’alumnat hi podia participar. Alguns exemples: “Contes a cau d’orella”, “Micro obert a l’escola” i “Ui, diumenge…” No és casualitat que s’emetessin, principalment, als barris de majoria castellanoparlant. Durant el curs 1985-1986 es van emetre fins a 180 programes com aquests últims¹⁰. El tercer va la creació dels Programes d’Immersió Lingüística per part de la Generalitat, destinats als barris ja esmentats¹¹. Allà s’hi feia aprenentatge en català des de parvulari per a complir precisament amb els objectius d’aquesta immersió: tenir un domini complet dels dos idiomes un cop arribat el final dels estudis gràcies a introduir l’idioma en l’edat en què les llengües s’aprenen més fàcilment. La manera de fer era pragmàtica: sovint es prioritzava més l’aprenentatge en la llengua que no pas de la llengua¹². Personalment, coincideixo en la postura de Rius i Serra: quan s’aprenen coses tan fonamentals com idiomes a una edat tan primerenca, després serveixen i es recorden durant tota la vida. El català, doncs, no n’és l’excepció. És per això que en aquest article m’estic centrant tant en la importància de l’educació.

Així doncs, quin escenari trobem a Granollers durant el curs esmentat? La ciutat, centre industrial i de migració de la rodalia de Barcelona a partir de la segona meitat del segle XX, als seus centres públics hi té un total de 97,8% d’alumnes que saben parlar català (amb major o menor nivell, un 68,9% que es considera bo i un 28,9% suficient)¹³. Els mateixos sociolingüistes deixen constància del que suposen aquestes xifres: que la tasca duta a terme pel sistema educatiu és enormement lloable i fonamental per a la salut del català a Catalunya. Fins i tot coincideixen en el fet que els números augmentarien si part de la societat es comprometés a tenir cura de la llengua: es refereixen als centres de secundària i a la gent catalanoparlant en general quan canvia de llengua automàticament si el receptor no la parla¹⁴. 

Abans d’abordar les conclusions, caldria veure unes quantes xifres més que segueixen l’estela d’aquest petit estudi del cas granollerí. L’any 2025 va concloure amb una xifra de 8.124.000 habitants. Des de 1998, doncs, Catalunya ha crescut en dos milions d’habitants. Per tant, l’augment demogràfic no ha fet sinó continuar el seu ritme, però continuant amb la situació de presència del català a l’àmbit institucional i educatiu. Això ha fet que el català guanyi parlants: les mateixes enquestes d’usos lingüístics ho demostren. Entre el 2003 i el 2023 n’ha guanyat 871.000¹⁵.

Conclusions

Les societats canvien: apareixen canvis, alguns aspectes se’n van, d’altres romanen… En el cas de la dels Països Catalans, passa exactament el mateix. Per tant, la societat dels anys 1960 no és la mateixa que la dels anys 1980 o 2010. En aquests últims seixanta anys, com s’ha vist, el català va passar d’una situació realment greu a una de radicalment contrària: de ser perseguit per les institucions a ser impulsat per aquestes. L’augment demogràfic hauria estat un enorme impediment per a la societat catalana i per al català si no s’hagués posat en pràctica la normalització lingüística. Amb el pas del temps s’haurien creat, literalment, zones on el català no existiria o es parlaria per un nombre ínfim de persones. Afortunadament, això no va succeir ni succeeix, malgrat que nombroses veus diguin el contrari. Les circumstàncies personals de cadascú sens dubte incideixen en l’aprenentatge d’un idioma, però tenint en compte la importància de la institució educativa per a la societat i la importància del català en aquest àmbit, tot sembla indicar que les futures generacions de catalans i catalanes saben i sabran parlar la llengua pròpia del país. 

També és convenient dedicar un petit espai de les conclusions a com van ser de crucials aquells anys de la Transició i de l’inici de la democràcia. Com s’ha anat dient, es partia d’una realitat enormement complexa per al català, però la realitat social d’aquella època va facilitar la seva consolidació com a llengua d’ús, identitat i reconeixement dels Països Catalans. Totes les iniciatives anaven encaminades a trencar amb la norma que s’havia consolidat de 1939 a 1975: ara se cercava una societat on tothom pogués participar de la realitat existent. I en el cas dels idiomes no castellans, el mateix. Així doncs, amb aquesta mentalitat és com es van posar en pràctica tots els instruments socials i polítics per al seu coneixement i ús: lleis, decrets, normatives, plans, projectes, escoles, programes, cursos… En definitiva, tot el destinat a complir amb el propòsit de la paraula normalització: que la llengua pròpia del país es trobi en una situació normal (que es parli). 

Finalment, avui dia, 2026, l’esperit lingüístic encara és viu: és el cas del Correllengua Agermanat que se celebra enguany en honor a l’escriptor Josep Maria Espinàs i Massip. Però seria naïf pensar que la situació del català és perfecta, tothom l’aprèn amb facilitat i surt de l’educació obligatòria amb el nivell C1 que s’atorga a tot alumne graduat de l’ESO. Amb l’extensió de les xarxes socials i l’aparició de certs discursos catalanofòbics (que, paradoxalment, es volen maquillar com a integradors i respectuosos), el català està perdent territori en favor del castellà. Per a revertir aquesta situació, cal una tasca conjunta de tota la societat. Si ens fixem en el terreny de l’educació, podem ajudar-nos de les conclusions del Consell Assessor de la Llengua, on hi té presència la gran lingüista Carme Junyent, entre altres intel·lectuals. Malgrat ser un document del 2006, tracta aspectes transversals que tenen incidència avui dia. A grans trets defensen promoure el català des d’una perspectiva realista i ambiciosa que tingui en compte les necessitats més urgents de l’alumnat per tal que puguin aprendre i usar el català de manera correcta. I això s’ha de dirigir tant a l’alumnat nouvingut com al que ja fa anys que està aquí¹⁶.

Per saber-ne més

• Castelló-Cogollos, R. (2024) ‘Normalització lingüística’. A: La Diputació de València del segle XXI. València: Universitat de València, p. 357-372 
• Espanya. Generalitat de Catalunya, (2006). Decret 306/2006, de 20 de juliol, pel qual es dóna publicitat a la Llei orgànica 6/2006, de 19 de juliol, de reforma de l’Estatut d’autonomia de Catalunya [en línia], 20 de juliol de 2006. Disponible a: https://portaljuridic.gencat.cat/ca/document-del-pjur/?documentId=401680&language=ca 
• Ferrer i Gironès, F. (1985) La persecució política de la llengua catalana. Barcelona: Edicions 62 
• Obra Cultural Balear (1985) Lluc. Palma de Mallorca: Taller Gràfic Ramon 
• Solé, J. (1991) Sobirania sociolingüística catalana. Barcelona: Punt de Vista 21. 
• Tarragona Educació (2000) Perspectiva Escolar. Barcelona: Tarragona. 
• Vallverdú, F. (1973) El fet lingüístic com a fet social. Barcelona: Edicions 62 

1. Vallverdú, F. (1981) El conflicto lingüístico en Cataluña: historia y presente. Barcelona: Ediciones Península, p. 57  ↩︎
2. Vallverdú, F. (1981) El conflicto lingüístico en Cataluña: historia y presente. Barcelona: Ediciones Península, p. 109  ↩︎
3. Rius i Serra, P. (1999) ‘Normalització lingüística a l’escola de Catalunya’, Butlletí de la Societat Catalana de Pedagogia, 4, p. 363-402. Disponible a: https://raco.cat/index.php/ButlletiSCP/article/view/149653/201554  ↩︎
4. Vallverdú, F. (1981) El conflicto lingüístico en Cataluña: historia y presente. Barcelona: Ediciones Península, p. 168  ↩︎
5. Arenas i Sampera, J. (1988) La llengua a l’ensenyament primari als Països Catalans. Barcelona: La Llar del Llibre, p. 58  ↩︎
6. Ibid., p. 20  ↩︎
7. Espanya. Generalitat de Catalunya, (1979). Llei orgànica 4/1979, de 18 de desembre, d’Estatut d’Autonomia de Catalunya [en línia], 18 de desembre de 1979. Disponible a: https://portaljuridic.gencat.cat/ca/document-del-pjur/?documentId=459#1096966  ↩︎
8. Arenas i Sampera, J. (1988) La llengua a l’ensenyament primari als Països Catalans. Barcelona: La Llar del Llibre, p. 22  ↩︎
9. Idescat (1989) Població a 1 de gener. Províncies. Disponible a: https://www.idescat.cat/indicadors/?id=aec&n=15223  ↩︎
10. Arenas i Sampera, J. (1988) La llengua a l’ensenyament primari als Països Catalans. Barcelona: La Llar del Llibre, p. 50  ↩︎
11. Ibid., p. 34  ↩︎
12. Rius i Serra, P. (1999) ‘Normalització lingüística a l’escola de Catalunya’, Butlletí de la Societat Catalana de Pedagogia, 4, p. 363-402. Disponible a: https://raco.cat/index.php/ButlletiSCP/article/view/149653/201554  ↩︎
13. Pascual, M. et al (1998) Granollers: llengua i futur. Estudi sobre coneixement i ús del català entre els joves. Granollers: Impremta Municipal de Granollers, p. 62  ↩︎
14. Ibid., p. 71 ↩︎
15. Departament de Política Lingüística, Institut d’Estadística de Catalunya (2023). Enquesta d’usos lingüístics de la població EULP 2023. Palau de la Generalitat. Disponible a: https://llengua.gencat.cat/web/.content/temes/dades_estudis/base-de-dades/documents/dades-eulp2023.pdf   ↩︎
16. Departament d’Educació i Universitats (2006). Consell assessor de la llengua a l’escola: Conclusions. Barcelona. Disponible a: https://educacio.gencat.cat/web/.content/home/departament/publicacions/monografies/llengua-lectura/consell-as sessor-llengua/consell_assessor_llengua_lescola_conclusions.pdf  ↩︎