Denominem cesària a la intervenció quirúrgica que es realitza a les dones embarassades per extraure el nadó, si aquest no pot néixer de forma natural.
Aquesta denominació té el seu origen a l’Antiga Roma i en la Lex Caesarea. Són molts els qui erròniament adjudiquen la promulgació d’aquesta llei a Juli Cèsar, degut al seu cognomen. Però aquests tipus d’intervenció ja era practicada pels deixebles d’Esculapi (déu romà de la medicina) molts segles abans del naixement del propi Cèsar, practica recolzada per la Lex Regia —es creu que va ser implantada pel segon rei de Roma Numa Pompilius, 753 a.C- 674a.C—, la qual més tard va passar a anomenar-se com Lex Caesarea, en honor als cèsars.
Aquesta confusió estaria basada en el relat de Plini el Vell, qui assegura al segle I d.C que un avantpassat de Cèsar va néixer mitjançant aquesta pràctica, fet pel qual una part de la gens Julii va adoptar el cognomen de Caesar que tindria el seu origen etimològic en la paraula cadere (tallar). Però la procedència del cognomen de Cèsar és un tema amb molta controvèrsia, ja que diferents autors (Alföldi, 1968; Amela Valverde, 2012) li assignen diferents possibles orígens: caesai (elefant en mauritani), degut a que un membre de la gens Julii n’hauria matat un durant les guerres púniques; caesaries (pèl abundant) i caesii (blau), suposadament posat pel color dels ulls d’algun membre de la família.
A l’Antiga Roma no hi havia hospitals, aquests no es van començar a organitzar fins ben entrat el s.III dins de l’exèrcit, era l’anomenat valetudinaria. Per tant, els metges practicaven la seva professió a les cases dels civils, a les residències palatines dels patricis o bé als temples que comptaven amb la protecció dels déus. Per altra banda, no seria correcte parlar de metges romans, ja que els metges que prestaven serveis a Roma eren hel·lènics o jueus. L’Estat contractava alguns metges, anomenats archiatri (metge principal de la comunitat o metge personal de l’emperador), per a que prestessin serveis gratuïts a la comunitat. Aquests estaven exemptes de pagar impostos i de fer el servei militar, ja que no eren considerats ciutadans romans. No va ser fins Juli Cèsar, i tot seguint el seu exemple, el seu hereu César August que no es comença a concedir la ciutadania als archiatri, per la qual cosa es va produir una onada de migració de metges grecs, intentant aconseguir el càrrec de metge principal per obtenir la ciutadania romana i els seus privilegis.
Les dones també practicaven la medicina, era habitual que els archiatri tinguessin entre els seus deixebles a dones. La professió de llevadora era exclusiva de les metgesses, un indicatiu important d’aquest fet és el de la paraula romana obtetrix (obstetrícia), terme escrit en femení. A més a més, l’autor Plini el Vell, va fer un registre dins de la seva Historia Natural de totes les dones que exercien la medicina durant el segle anterior en el que ell vivia, I a.C. Un total de 373 dones, de les quals 327 eren gregues i 46 romanes. Entre totes elles destaquen Elefantis i Lais, ambdues amb gran reputació dins del camp de l’obstetrícia. Així doncs, la cesària era practicada a l’Antiga Roma per les seves llevadores i, l’emparava una llei que obligava a extraure al nadó sempre i quan la mare estigués en perill o hagués perit durant el part, per tal de salvar-li la vida.
