Si alguna font ens permet aproximar-nos, tot i la seva parcialitat, a la moralitat quotidiana del baix clergat i del poble pla en els darrers segles de l’edat mitjana és, sens dubte, la visita pastoral. Document que encara avui dia és confeccionat, neix de la necessitat de fer inspeccions puntuals a totes les parròquies, tant pel que fa a l’estat material del temple i de les dependències, com el compliment de la normativa eclesiàstica tant pels estrats més senzills de la mateixa institució com pel gruix dels feligresos.
Les visites pastorals s’imposen com a obligació en el si de tota l’Església Catòlica a partir del segle XIII i a Catalunya la primera que es conserva és un fragment que fa referència a la parròquia de Sords, al Pla de l’Estany, visitada en 1295. No obstant això, ràpidament s’estén el costum i conservem documents de principis del segle XIV pertinents a les diòcesis de Barcelona, Tortosa o la Seu d’Urgell.
La visita s’iniciava amb l’arribada del bisbe -o el seu delegat- i del seu seguici a la població, on se’l rebia i s’oficiaven oficis, s’impartia la confirmació als feligresos que la requerien -en tant que és un sagrament que només pot impartir un bisbe- i tonsurava als clergues. Després, inspeccionava l’estat i la correcta disposició material de l’església, capelles, dependències i tot allò que conté, alhora que també supervisava el cementiri. Més tard, s’interrogava als clergues i parroquians sobre possibles faltes tant dels religiosos com dels laics. El bisbe acabaria ordenant els càstigs, que no són tan severs com podríem imaginar. Per a seguir un protocol d’anotació de la informació extreta en la inspecció ocular i els interrogatoris existien una mena de qüestionaris.
La visita que ens ocupa, és la que fa el bisbe de Barcelona, Ponç de Gualba, a la seva diòcesi el 1303, circumscrivint-la al territori del Penedès. El pas per aquesta contrada es va fer entre el 14 de juliol i el 2 d’agost, dues setmanes on el seguici registrà negligències i faltes relatives tant a l’estat dels edificis eclesiàstics com a la moral de clergues i laics, acudint a la majoria de localitats el mateix bisbe o un delegat per fer el seguiment, però també convocant els habitants dels nuclis poblacionals més petits a localitats de major pes demogràfic per tal d’interrogar-los sense mobilitzar tot el seguici cap a zones més inaccessibles i recòndites. Per aquest article, es destacarà el tipus de faltes comeses tant de clergues com de laics, tot relacionant-ho amb el context general del moment.
Partint del fet que aproximadament nou de cada deu localitats del Penedès en l’any 1303 són assenyalades per l’Església com a ubicacions on es duen a terme hàbits incorrectes, començarem l’anàlisi per la moralitat dels homes de l’Església i, concretament, per les faltes derivades de l’incompliment del celibat, o la preferible situació que el sacerdot opti per a no mantenir relacions sexuals amb ningú. Amb relació al celibat dels clergues i a l’incompliment d’aquest, usualment anomenat nicolaisme, és quelcom reiterat al llarg de l’edat mitjana i amb el qual es dóna una veritable muntanya russa amb la major o menor tolerància de l’Església envers el fenomen. Ja en el segle IV es desaconsella la cohabitació conjugal dels sacerdots des de Roma i corroborat per nombrosos concilis provincials a Gàl·lia, Hispània i Àfrica. En la Gàl·lia merovíngia molts dels sacerdots estaven casats i en concilis com el de Lió (583) s’exhorta a aquests que repudiïn a les seves esposes, tot i que sembla que a la pràctica aquest imperatiu va tenir poca repercussió. Als segles VII i VIII no es testimonia una preocupació real d’imposar el celibat, però que rebrota en època carolíngia. El segle X, el segle de ferro o pornocràcia, es torna a tenir el nicolaisme per un problema. La reforma gregoriana al segle XI i el I Concili Laterà al segle XII advoquen per impedir el matrimoni i el concubinatge clerical, sovint castigant a les concubines i no als preveres. En el Concili de Constança (1445) s’intenta dur endavant el darrer projecte d’acceptar el matrimoni dels clergues com a mal menor per evitar pecats pitjors . La problemàtica es mantindria fins a Trento, on ja quedaria consolidada la idea que un sacerdot ha de ser cèlibe.
Si es posa en relació amb els resultats obtinguts al Penedès en 1303, s’observa que sobre el total de setanta clergues de diferent tipus que han sigut acusats d’alguna falta, cinquanta-quatre no són cèlibes (un 77%) i d’aquests no cèlibes trenta-sis tenen descendència, la qual cosa suposa que dos terços de clergues no cèlibes han tingut fills. Fins i tot, alguns d’aquests celebren missa amb son pare i acaben esdevenint eclesiàstics. Només dos capellans haurien formalitzat la parella casant-s’hi amb alguna mena de ritus que l’Església contempla com a matrimoni. Així mateix, dos clergues eren bígams, o sigui, que tenien dues parelles alhora i un prevere és acusat d’incestuós a Vilafranca del Penedès. És en aquesta mateixa localitat on crida l’atenció el fet que molts sacerdots de diferents pobles hi tenen allà la seva amant o concubina i els seus fills, a qui venien a veure amb major o menor regularitat i freqüència.
De la mateixa forma, ressalta el fet que en una localitat costanera com és Cubelles, que llavors aglutinava també Vilanova de Cubelles -el que passaria a convertir-se en Vilanova i la Geltrú-, el prevere Andreu, que era fill d’un prevere homònim, tenia una esclava sarraïna d’amant i amb la qual tenia fills com ho testimonia l’acusació en llatí: “Andreas presviter cognosvit quandam servam sarracenam. Andreas predictus habet filios”.
Tanmateix, no guardar celibat no era l’única falta dels clergues del Penedès. Així doncs, un 18,5% clergues són aficionats als jocs d’atzar, un 10% han malversat fons de l’Església o han fet negoci a expenses de la fe i l’espiritualitat dels feligresos, un 7% no residien a les seves parròquies i un 11,5% no atenien correctament la parròquia, ja sigui no dispensant els sagraments al gruix de la comunitat, no fent determinats ritus i oficis que els hi eren requerits, no atenent l’escolania o no tenint habilitat correctament l’edifici, que podia estar en deplorables condicions amb la deixadesa i inacció més absolutes del clergue responsable.
El fet de lucrar-se a partir de la compravenda de béns sagrats i espirituals, mercantilitzant-los, és la simonia i esdevé un dels majors obstacles a combatre que topà la institució eclesiàstica en la corrupció de les seves pròpies. Un exemple ben conegut d’aquest fenomen va ser la controvèrsia de les indulgències que Martí Luter s’hi oposà tan severament en les seves tesis publicades en 1517, però la realitat sembla apuntar que casos de simonia ja anaven reiterant-se al llarg de l’edat mitjana. Simonia podia aglutinar des de la venda de l’absolució dels pecats, el cobrament de la impartició de benediccions i la celebració de sagraments, fins a la compra del càrrec de rector o bisbe tot evitant el procediment que pertocaria.
Ja fou condemnada reiteradament en concilis com el d’Orléans (533), el de Braga (572) i el VI de Toledo (638) en temps altmedieval. Un mal que novament esdevé freqüent amb la consolidació del sistema feudal, així que el mateix papa Inocenci II ho condemnà durament en ple context de la Querella de les Investidures. Un segle després, el Concili IV de Laterà (1215) exhortà que els clergues havien d’administrar els sagraments gratuïtament i es prohibia rebre res per baptisme, matrimoni i sepultura, en la legislació posterior. Els sínodes de Tortosa, Girona i Tarragona ho ratificaren en terres principatines al llarg del segle XIV. Casos de simonia en aquesta visita són el del capellà de Foix que no vol fer ofici de difunt i altres tasques si no li són pagades, o els capellans Quer i Jaume Plana, ambdós de la Geltrú, que de la mateixa forma exigeixen diners per celebrar oficis.
Poden resultar més sorprenents que la resta diversos casos particulars que trobem a la visita pastoral de 1303, delimitant-la a l’àrea del Penedès, uns casos especialment extraordinaris i greus en el nostre enteniment. En primer lloc, que el clergue Ferrer de la localitat d’Arboç fos denunciat per anar armat a la nit juntament amb altres homes laics, deixant clar que aquest clergue participava d’alguna mena de la idea de virilitat estesa en aquesta població. Així mateix, a Santa Oliva, la missa era oficiada per un monjo que no havia estat ordenat sacerdot, atès que el poble no disposava de prevere que s’encarregués de l’església. Finalment, altres dos casos realment pertorbadors són, per una banda, la immesurable incompetència de Ferrer Llaurador, rector de la Bleda, que va ser denunciat perquè no vivia a la parròquia, no hi havia ni hòsties ni aigua beneïda en el temple i no es podia administrar correctament el sagrament. Hi havia parroquians que havien mort, fins i tot, sense confessió. Per altra banda, la també tremenda conducta de Ponç ses Trosses, rector de la parròquia de Santa Anna del Vendrell, que desperta l’enuig del bisbe atès que no celebrava ni misses ni sagrament, no tenia escolania, demanava diners per absoldre els pecats en una evident mostra de simonia, no visitava als malalts, jugava i, a sobre, tenia de concubina a una dona casada amb un veí del poble, de la que tenia fills. Conductes que sobten a qui les llegeix en el segle XXI i són assenyalades com a tremendament escandaloses.
Diversos són els vicis comesos pels homes i les dones medievals segons les autoritats eclesiàstiques, però si ho concretam en la visita pastoral de Ponç de Gualba als pobles del Penedès s’observa una problemàtica molt similar al panorama general de l’Occident medieval i és que en el segle XIV el concubinatge o, en termes actuals la unió de fet, estava àmpliament estès a conseqüència de l’obligatorietat del matrimoni com a única via per a formalitzar la unió en una parella heterosexual i fer-ne lícites tant les relacions sexuals com la descendència era un fet relativament recent, ja que la reforma del sagrament del matrimoni i la consolidació dels seus ritus i cerimònies s’havien donat en la primera meitat del segle XII. Fins llavors, el matrimoni, a la pràctica, ni era indissoluble ni estava generalitzat al gruix de la població.
Tanmateix, cal entendre el matrimoni medieval inserit en aquella dinàmica on es requerien una potència econòmica per tal de resoldre el tema del dot, la idea de la unió conjugal entesa com a negoci entre famílies i la interferència de les senyories feudals en aquesta dimensió de la formalització de les unions sexuals. En aquest context, no estranya que no poques parelles decidissin iniciar una convivència tot imitant la vida matrimonial sense que cap poder fàctic intervingués per res, per a còlera de les autoritats eclesiàstiques. La lluita de l’Església contra el concubinatge tindria com a objectiu els drets de legítima o d’herència dels fills. Una de les raons de l‘Església per a la supressió del concubinatge entre els laics hauria estat la seva capacitat per a generar hereus ficticis o addicionals que sostraurien el patrimoni familiar de possibles donacions a I’Església. Mentre que la prohibició del concubinatge dels laics afavoriria l’augment del patrimoni eclesiàstic, el celibat dels clergues afavoriria que aquest patrimoni es dispersés en mans laiques. Amb uns objectius tan precisos, l’Església estava tenaçment preocupada per a erradicar aquesta problemàtica.
D’una forma evident es demostra que el concubinatge encapçala la llista de faltes dels laics penedesencs de 1303, quan 55 casos dels 177 comptabilitzats tenen algun tipus de relació de concubinatge, alguns amb descendència. Això suposa un 31% sobre el total dels laics registrats. Un exemple de registre d’aquestes relacions de concubinàries per part de laics és el cas de Bernat Creixell, que tenia a una concubina de nom Dolça, a la qual hauria deixat embarassada.
Relacionat amb el concubinatge, es troba l’existència de matrimonis secrets i no solemnitzats, matrimonis que per diferents circumstàncies no eren procedits de la forma adequada. S’identifiquen dos matrimonis secrets, un a Font-rubí entre Marià Solà i Gueraula Pinyol on s’especifica que ja havia ocorregut la consumació sexual i un altre a Vilanova de Cubelles on el prevere Bosquet casà en secret al fill de Berenguer Ribes i la filla de Berenguer Clapés, així com el prevere Bartomeu des Quart de la Geltrú fou amonestat per celebrar matrimonis secrets . De la mateixa forma, s’hi registren dos matrimonis no solemnitzats, un entre Berenguera Comes i Pere Gironella a Sant Pere de Riudebitlles i un altre entre Bernat Barceló i Burda Martorell a Castellet.
No obstant això, no era el concubinatge l’únic descontrol sexual que el seguici de Ponç de Gualba recrimina als habitants del Penedès el 1303. Estretament lligats a això hi van el fornici i l’adulteri, dues formes de mantenir relacions carnals heterosexuals que depenen del que avui anomenaríem “estat civil” de qui ho comet. Si el sexe és prematrimonial, és a dir de fadrí/na, o si s’és vidu/a, els eclesiàstics classificaran aquestes relacions sexuals incorrectes com a fornici. Si pel contrari, un dels dos o tots dos són casats, les relacions sexuals que atempten contra la fidelitat promesa a l’hora de desposar-se amb algú, és adulteri, nom pel qual encara avui es coneix a la infidelitat en una parella que no contempla les relacions sexuals amb altres persones. L’adulteri ha estat sempre reprovat en la doctrina cristiana, amonestant-se seriosament en concilis com el d’Elvira i el de Braga en el segle IV.
A la zona del Penedès, que es tingui constància en aquesta visita decretada pel bisbe Ponç de Gualba, s’hi registren 23 adúlters i adúlteres de diferent tipologia, la qual cosa suposa que un 13% dels que han sigut acusats ho són per aquest motiu. La majoria de les infidelitats aquí són perpetrades per homes i semblen respondre a un adulteri simple, comès amb una dona fadrina o vídua i que no està compromesa amb ningú. Tanmateix, exemples d’adulteri doble, que és el que implica la unió carnal entre un home casat i una dona casada, també s’hi troben en aquesta zona. Un exemple és el de Romeu Fuster i de Romia, de la Geltrú o el d’Albert Conill, a Sitges, que s’entén amb la germana de la seva esposa, és a dir, la seva cunyada. Així mateix, Ferrer de Vilafranca, de Vilafranca del Penedès, també és infidel a la seva dona amb una tal Elisabet, convertida al cristianisme recentment, suposant doncs que aquesta dona devia ser abans jueva o musulmana.
Fornicadors i fornicadores hi són també ben presents en la visita, registrant-hi 13 entrades específiques, un 7,5% de denúncies a laics. Aquestes parelles ocasionals de les quals es desconeix la durada però sí que no convivien junts, no era excusa perquè alguns d’ells tinguessin fills, i no només un, malgrat que els pares mai arribessin a conformar una llar i una família. He destacat el cas de Perico Ferrandis de Sant Vicenç de Calders, que fornicava amb dues dones -no s’especifiquen els detalls d’aquestes relacions i com eren dutes a terme- amb na Banyeta i amb la filla de Ferrer Martí de Font.
Crida l’atenció que hi ha nuclis poblacionals on les denúncies només responen a diferents persones adúlteres o a diferents fornicadors, en un fenomen repetit per diferents veïns de la localitat. No se sap si això respon a la ignorància dels que acusaven o a un efecte de moda i contagi dels hàbits de l’altri quant a la conducta pròpia. Així doncs a Castellví de la Marca i a Albinyana quasi la totalitat de les incorreccions assenyalades responen a fornicadors, mentre que a la Bleda serien adúlters, dos dels casos, Ramon Manlleu i Pere Manlleu, essent infidels a les seves esposes amb dones no identificades de Vilafranca del Penedès.
A banda de fornicació i adulteri, hi ha altres dos fenòmens en relació amb el matrimoni que l’Església desaprova i que són presents en les reprovacions d’aquesta visita pastoral: es tracta de la bigàmia o el fet d’estar casat amb dues persones de forma simultània, tot i no necessàriament conviure amb les dues alhora, i el repudi o la finalització de la convivència conjugal sense que l’Església hagi anul·lat el matrimoni. Tant una com l’altra tampoc poden ser ja encabides en la concepció baixmedieval que el clergat té del matrimoni. Cinc persones al Penedès havien repudiat a les seves parelles l’any 1303, posant punt final a la cohabitació baix un mateix sostre. Pel que fa als bígams, s’hi troben dos casos, un el d’un sabater de Vilafranca del Penedès que s’ha tornat a casar sense haver anul·lat el matrimoni, així com el d’una dona de la Bisbal del Penedès, Arsenda Ginera, que s’ha casat amb Guillem d’Olesa i té el seu primer marit vivint a Sicília, tot i que Guillem assegurava no saber que Arsenda ja estigués casadaTambé trobem dos casos d’homes que no volien mantenir relacions sexuals amb les seves esposes, una proporció molt reduïda enfront del total de casos registrats, però no menys significatius i que sobten en trobar-los en aquest llistat. Un és Berenguer Marquès, veí de Sant Quintí de Mediona, al nom del qual l’acompanya un acusador “non vult comunicare cum uxore sua”, eufemisme del desinterès absolut en mantenir contacte sexual amb ella. Bertran de Llagostera, de Pontons, tampoc vol tenir sexe amb la seva dona. Es desconeix quina era la causa d’aquesta falta d’interès i al que, als ulls de l’Església, era una falta al deure conjugal, d’aquests dos homes penedesencs del segle XIV. No hi consta que tinguessin altres amants o concubines, suscitant l’especulació del fet que poguessin ser homosexuals o que simplement no els hi agradaven les seves respectives esposes..
També trobem dos casos d’homes que no volien mantenir relacions sexuals amb les seves esposes, una proporció molt reduïda enfront del total de casos registrats, però no menys significatius i que sobten en trobar-los en aquest llistat. Un és Berenguer Marquès, veí de Sant Quintí de Mediona, al nom del qual l’acompanya un acusador “non vult comunicare cum uxore sua”, eufemisme del desinterès absolut en mantenir contacte sexual amb ella. Bertran de Llagostera, de Pontons, tampoc vol tenir sexe amb la seva dona. Es desconeix quina era la causa d’aquesta falta d’interès i al que, als ulls de l’Església, era una falta al deure conjugal, d’aquests dos homes penedesencs del segle XIV. No hi consta que tinguessin altres amants o concubines, suscitant l’especulació del fet que poguessin ser homosexuals o que simplement no els hi agradaven les seves respectives esposes.
Seguint aquest fil en el que s’ha insinuat una possible orientació homosexual d’aquests dos homes, cal destacar que no hi ha casos explícits de sodomia en el llistat de la visita pastoral de 1303, a diferència d’altres casos com pugui ser el que es va trobar el Dr. Palau del monjo Berenguer a Santa Maria de Meià. Aquesta paraula tan ambigua pel que fa al significat, tant podia fer referència a les relacions entre dos homes, la penetració anal entre home i dona i, en menor mesura, a relacions sexoafectives entre dues dones. Aquest vici de sodomia, durament reprovat per Tomàs d’Aquino i que a finals del segle XIII i començaments del segle XIV es registra un enduriment del seu tractament, guarda relació amb la molícia, que fa referència a la masturbació, també pecaminosa. Tampoc s’hi registren acusacions explícites d’això, segurament per tal de tractar-se d’una activitat més discreta i menys donada a aixecar sospites.
Tant el joc i la usura fou durament reprimida al clergat i desaconsellada al laicat, fins al punt d’intentar-la prohibir. El joc a cartes i a daus és quelcom habitual en la societat d’aquella època, practicada per clergues i laics. El cas més peculiar és el de Sant Quintí de Mediona, on es veu que és habitual que la gent jugui a daus durant la missa.
Entre el llistat de faltes reprovables per a l’Església, una de les pràctiques supersticioses que més molestà als clergues i més s’hi entossudiren a combatre-la fou la fetilleria i l’endevinació, trobant-se casos en aquesta visita pastoral analitzada. Aquestes pràctiques que suposaven un aiguabarreig d’antigues tradicions i costums, moltes provinents de creences i religions precristianes, i de remanents de saviesa popular traslladats de generació en generació s’escapaven del control eclesiàstic, malgrat que tenien molt de ressò i eren àmpliament practicades. Aquestes arts, que tant podien aglutinar la curanderia i la remeieria fins a intentar esbrinar el futur, maleir a algú o controlar l’entorn a través de conjurs i màgia simpàtica, eren sovint practicades per les dones, col·lectiu que l’Església tractà compulsivament de controlar fins a l’últim pensament. No es pot parlar de “bruixes” per a referir-nos a dones fetilleres i endevines fins a finals de l’edat mitjana, atès que fins al segle XIV feia referència estrictament a dones mitològiques de tarannà malèvol i diabòlic.
Al Penedès el 1303 s’hi troben diversos casos de fetilleria i endevinació, sovint perpetrats per dones, però també es recriminen aquestes accions a algun home. Concretament, són 9 casos particulars que són assenyalats per cometre fetilleria o endevinació: com na Sibil·la Pujol a la Llacuna i a Pontons, en Castellar, en Berenguer Martorella i na Valentòria a l’Arboç i n’Orpina i na Guitarda de Miralpeix a Sant Pere de Ribes, aquestes dues són estudiades per Josep Perarnau i arriba a la conclusió que, en efecte, són dones amb dots guaridores i per això mateix, assenyalades per l’Església perquè queden fora de la regulació. Mentre n’Orpina era especialista en gontornons del coll, na Guitarda ho era de les molèsties oculars i ho feia a través d’un encanteri anomenat “jur de la corretja”.
Per acabar la part de les faltes dels laics i, deixant de banda els casos particulars, volia assenyalar l’enuig del seguici episcopal amb diversos grups. Crida l’atenció com va quedar escrit que tots els parroquians de la Bleda no solien anar a missa, així com els de Sant Quintí de Mediona eren mals feligresos i jugaven a missa, possiblement per una cristianització precària i negligent, els deodats i les deodates –possibles oblats i expòsits– de la Llacuna i Sant Martí Sarroca duien una vida dissoluta, així com molts habitants de pobles blasfemaven, sense particularitzar els casos.
Com es veu en altres estudis sobre la temàtica, el clergat comet moltes faltes, entre elles el concubinatge i la procreació. Així mateix cometen usura, juguen als daus i duen a terme altres comportaments plenament habituals en la resta d’habitants. Els clergues no solien tenir una bona formació abans de Trento, quan es regularitza la qüestió dels seminaris, i se’n constata un aprenentatge negligent i despreocupat. Així mateix, s’observa que entre els laics també es duen a terme molts comportaments que desperten l’enuig de l’Església i que demostren que el discurs reiteratiu del clero envers la rectificació d’aquests processos es devia precisament a l’incompliment d’aquestes exhortacions i que el missatge tardà molt en calar entre la població.
