A dia d’avui és un fet que els productes fabricats a la Xina són dels més competitius del mercat mundial, esdevenen un problema per a la producció industrial de molts països europeus ja que és molt complicat competir amb els preus baixos que el gegant asiàtic pot oferir. El que potser no se sap és que a finals del segle XVI l’Amèrica Hispànica convisqué amb una problemàtica similar, tot i que a petita escala. L’any 1565 s’inaugurà la ruta Manila-Acapulco, realitzada pel Galió que portava el nom del seu destí a les Filipines, recentment descobertes. A través d’aquest trajecte per l’Oceà Pacífic les colònies espanyoles d’Amèrica accediren als mercats asiàtics i, en conseqüència, al contacte amb la Xina. El comerç, de fet, anà més enllà de la ruta realitzada pel Galió de Manila i en alguns casos hi hagué comerç directe entre ports de Panamà o Perú i la Xina. En el període que s’està tractant coincidiren dos factors: la necessitat de plata de la Xina per la implantació d’un sistema monetari i la gran abundància d’aquest mineral a les colònies americanes. Només faltava un element que permetés la realització d’intercanvis: la seda.
Des de la dècada dels 70 del segle XVI començà a arribar de forma força massiva a Amèrica la seda xinesa, molt més barata que la produïda a Mèxic, enfonsant la producció tèxtil d’aquesta colònia. Durant les dècades posteriors la Monarquia Hispànica veié com la seda asiàtica que arribava des de les Filipines desgastava una part del seu monopoli comercial amb les Índies. Les sedes xineses, de molta qualitat, no només arribaven a Mèxic, sinó que se’n trobaven fins i tot al Virregnat del Perú, malgrat que el seu comerç fos il·legal. Les autoritats colonials van ser plenament conscients d’aquesta problemàtica, l’any 1591, des de Nombre de Dios, a Panamà, un oficial reial escrivia les següents paraules a Felip II: “Las mercancías de la China que vienen a Tierra Firme y Perú causan gran daño a los reales derechos de almojarifazgo porque como de allí se traen especialmente cosas de seda en cantidad porque cuestan a muy baratos precios (…). Bien es verdad que se visten y remedian con ello gente pobre porque es más barato que lo de Castilla, pero no de tanta dura, ni tan bueno.” En aquest fragment veiem la preocupació per la problemàtica fiscal que suposaven els productes de la Xina, que al arribar de forma extra-legal no pagaven l’almojarifazgo, l’impost castellà que gravava el comerç. Les últimes línies de l’escrit ens mostren com malgrat el pas dels anys hi ha fenòmens que, casualment, no deixen de repetir-se: la seda xinesa permetia a la gent més desfavorida accedir a certs productes, com passa, salvant les distàncies, a l’actualitat.
