Imatge de portada: Alberto Duero. ‘Bruja montada al revés en un macho cabrío’. Circa 1500–01. Colecció Galería Nacional d’Arte de Washington D.C. Font: Medium
Estudi de la bruixeria a partir del clima i el paisatge
Per a poder estudiar la climatologia històrica utilitzarem fonts primàries tals com: cròniques, dietaris, anals, actes municipals i documentació d’autoritats civils, reials i eclesiàstiques. `[ref D’altra banda, per a poder indagar en la climatologia osonenca del segle XVII caldrà aplicar un enfocament fonamentat en la geografia cultural. Havent realitzat un estudi més extens, podem asseverar que esdevindria categòricament fals afirmar que els camperols i vilatans osonencs donaven explicacions “sobrenaturals” a fenòmens de la natura que no eren capaços d’interpretar. Més aviat al contrari, la idea de natura serà cabdal per entendre part de la mentalitat que hi ha al darrere de la cacera de bruixes (per qüestions meteorològiques) a la comarca. Natura i cultura aniran de bracet. És més, el fet d’apropar la geografia mítica d’un territori a les preocupacions dels seus mateixos habitants propicia que el factor mític minvi a favor d’una assimilació cultural. La geografia mítica, “concepte establert per Joan Prat l’any 1984,” es materialitza en elements concisos del paisatge local. Aquests, a la vegada, desenvolupen un paper elemental en la interpretació de la realitat i l’establiment d’un model culturalque doni respostes fenomenològiques als, en aquest cas, osonencs.
Comencem a endinsar-nos, doncs, en aquelles reflexions que permeten establir paral·lelismes directes amb la cacera de bruixes a Osona. Prenent com a punt de referència la proposta de Bordieu (1985: 91) [1]Presentat en l’article de Giménez (2005), es cita l’obra de Pierre Bourdieu (1985): Dialogue à propos de l’histoire culturelle, apareix a: : Actes de la Recherche, Sciences Sociales, núm. … Continue reading podem determinar dues manifestacions o, millor dit, estats de la cultura amb relació a la natura: a) l’estat objectiu (elements meteorològics: plou, neva, hi ha un fort corrent d’aire, etc.) i b) l’estat subjectiu (es dota de significació un element meteorològic objectiu). És inqüestionable que plou però, per què plou? Déu ens castiga? Alguna bruixa ha convocat la tempesta? Algú vol fer trontollar els pilars del nostre dogma i la nostra fe? Totes aquestes preguntes hipotètiques, establertes a tall d’exemplificació, evidencien un vessant subjectiu en la interpretació de la natura condicionada per la cultura, valors, ideologia i creences de cada col·lectivitat. En aquest sentit, no podem deslligar Osona de la gent que l’habitava al segle XVII, com tampoc podem analitzar els processos incoats per aquests mateixos sense tenir present el pes de la seva mentalitat i cosmovisió.
La Petita Edat de Gel
En el present apartat hom es proposa tractar un element climàtic globalitzador i central en el transcurs del segle XVII a Catalunya: La Petita Edat de Gel. Aquest fou un fenomen que es desenvolupà des del segle XIV fins a la meitat del segle XIX. La societat del segle XIV va conviure amb un deteriorament climàtic acusat,, ja que les temperatures començaren a inclinar-se cap a una davallada traduïda en intenses onades de fred. Fou en el transcurs dels següents segles quan la situació climàtica entrà de ple en el conegut com a mínim de Maun-der (segles XVI i XVII) mentre que, entrats en els segles XVIII i XIX, es coneixerà com l’oscil·lació de Maldà. Durant la Petita Edat de Gel la temperatura mitjana de tot el planeta baixà fins a 0,5º kèlvin (1-2 ºC) de la dinàmica medieval. Aquesta disminució es traduí en un considerable avenç glacial i en una decaiguda de la lluminositat del sol.
El cas que ens ocupa (Osona), va experimentar hiverns de fred molt acusat i estius extremadament calorosos. Ambdues situacions propiciaren episodis alterns de fortes sequeres i intenses precipitacions. És per aquest motiu que en el present escrit es referirà al terme de fenòmens atmosfèrics adversos. L’adversitat es traduí en termes de supervivència, d’empitjorament de la condició de vida, de pèrdua de collites, fam, crisi econòmica, desbordaments de rius, inundacions i acusacions populars (alimentades per la histèria col·lectiva) de bruixeria i apostasia de la fe catòlica.
1617: “Lo any del diluvi”
L’any 1617 es concatenaren un seguit d’episodis torrencials catastròfics que abastaren des del territori de l’actual Comunitat Valenciana fins als Pirineus catalans. [2]S’especula al voltant d’un possible anticicló present en el centre d’Europa que podria haver exercit un bloqueig sobre la circulació del temporal, fet que explicaria l’absència de … Continue reading El dia 31 d’octubre començaven a València les precipitacions i el dia 1 de novembre arribaven les fortes tempestes a Vic. El dia més crític en el territori osonenc fou el 3 de novembre, mentre que el dia 6 es comptabilitza com l’últim dia d’incidències remarcables.
Un dels elements més pertorbadors de l’episodi fou el desbordament de rius, amb la destrucció que això comporta. En especial el desbordament del riu Ter, el qual va arrasar les muralles de Vic, ponts, camins i fins a 9 molins dels voltants. Cal remarcar que la tardor que va precedir el temporal havia estat especialment plujosa, fet que propiciaria que els rius duguessin un cabal considerable inclús abans de les tempestes de novembre. Un total de 22 subconques fluvials catalanes foren afectades (Barriendos, et altri., 2006: 905). Aquestes, en el total del territori català, ocasionaren les destrosses de (mínim) 389 edificis, 17 molins, 22 ponts, 7 séquies i les muralles de 6 ciutats (entre elles Vic).
Amb relació a les descripcions del desastre de 1617 redenominat per a la posteritat com “Lo any del diluvi” val la pena fer esment la interessantíssima publicació d’Eduard Junyent (1977). Aquest, a part d’incloure correspondència epistolar entre els organismes institucionals vigatans i reials, descriu amb exactitud els desperfectes ocasionats a la capital osonenca. A tall d’exemple: enderrocs dels ponts de Barcelona (Remei), Queralt, Gurri i Bruguer, destrosses de l’Hospital de Sant Bartolmeu, destrucció de 52 habitatges, adoberies, séquies, etc. A banda de l’anàlisi de les esmentades destrosses, resulta il·lustrativa la descripció dels costos econòmics del desastre (estimats entre 80/100.000 lliures).
Finalment, com veurem més endavant, fou estesa la idea del fet que les bruixes estaven darrere dels desastres de 1617. Una de les consideracions al respecte més clarificadores fou exposada per un advocat de Perpinyà de nom actualment desconegut. Segons exposa Alcoberro (2012) aquest afirmà:
“En estos condados del Rosellón, en los últimos años ha habido una gran devastación de cosechas, obra del demonio, que se cree que se han producido porque las brujas provocan granizo y tormentas” (Alcoberro, 2012: 105).
Les bruixes i el clima: la proliferació d’acusacions populars
Cal establir sinergies i extrapolacions (en la mesura d’allò possible) entre l’actualitat (s. XXI) i l’època que ocupa el present estudi (primer terç del segle XVII). D’aquesta manera, la baixada global de les temperatures durant la Petita Edat de Gel vingué de la mà d’una disminució de la radiació solar. Ambdós fenòmens provocaren un refredament de les dinàmiques tèrmiques medievals. De la mà del refredament s’originà un augment en la presència de boira (ja que la fredor del sòl afectà les partícules d’humitat de l’entorn). Com veurem més endavant, en alguns casos es va acusar les bruixes d’ocasionar boires nocives i esgarrifoses.
La inversió tèrmica de la Plana de Vic fou encara més extrema i la traducció directa en els conreus fou catastròfica. A tall d’exemple, hom pot citar els processos contra Joan Pagès (Sau, juliol de 1617) i Jaume Riba (Tavertet, juny de 1618). El primer fou acusat per la crida de fumassa a partir de pactes obscurs amb el domini, mentre que Riba fou acusat de la crida de neula [3] Ambdós conceptes (neula i fumassa) refereixen al mot boira. per processos similars.
D’altra banda, les precipitacions i les pedregades foren fenòmens clau en l’acusació popular envers les bruixes. L’època que estudiem estarà a cavall entre dues de les pulsions climatològiques proposades per Mariano Barriendos (1999 i 2005). La primera de les pulsions climatològiques s’emmarca entre 1575 i 1610. Mentre que la segona pren gairebé tota la resta del segle XVII. No obstant això, hi ha una clara continuïtat tempestuosa en els anys compresos entre 1580 i 1620. Molts dels judicis que s’analitzaran en els següents apartats es duran a terme entre 1618 i 1624, tot i que els fets pels quals es jutjarà a les persones sovint ocorreran entre sis mesos i 4/6 anys abans de la celebració del judici. D’aquesta manera seran recurrents expressions com:
“ haurà alguns sis anys poch mes o manco (…) Anàrem a Osor pels aires y allí trobàrem lo dimoni y lo adoràrem (…) Bacada se tragué dels angüents y los spargí destrampats ab aygua per los ayeres per neular los glans”
(Declaració d’Esperança Marigó en el judici contra Antònia Rosquellas, Pladevall,1974, 142)
D’aquesta manera, la majoria dels fets meteorològics pels quals s’acusa de bruixeria i apostasia ocorreran en l’esmentada forquilla de 1580-1620. Durant aquesta època, les precipitacions descontrolades i les abundants tempestes tindran una transcendència i afectació enorme en els rius, afluents i rieres de la regió vigatana (i voltants).
Tant la pluja com les pedregades amenaçaven l’economia de les poblacions eminentment camperoles. A més a més, riuades com la de 1617 o 1625 van destrossar molins, cases, ponts i camins. Junt amb aquests fenòmens trobarem unes collites molt precàries, especialment en els anys: 1601, 1604, 1605, 1606, 1608, 1612 i 1615 (Fontana, 1976: 217). En una societat que depenia de l’agricultura i (en menor mesura) la ramaderia, la pèrdua dels cultius, de les pastures, dels molins i de les vies de comunicació i transport podia desencadenar una crisi social a gran escala. Encara més, el benestar i la misèria se supeditaven a fenòmens com la distribució anual de la pluviositat o les temperatures. Com bé considerà Behringer (1999, 335) i remarcà Francesc Roma (2012: 6) , la mentalitat camperola estava avesada i inclinada a interpretar aquests fenòmens tant com un signe de Déu com del diable o conseqüència de la tasca de les bruixes. Podem considerar que, durant el segle XVI i XVII, es va establir una relació intrínseca entre a) els fets objectius que responien a qüestions físiques de la natura i b) les accions socials que tenien a veure amb la representació i relació de l’home amb el medi ambient, per exemple: la ritualitat per demanar l’aturada de les sequeres o les accions de les bruixes (Roma, 2012: 7).
Es considerava que les bruixes podien provocar tempestes, pedregades i, fins i tot, es va dur a terme un procés en el qual s’acusarà Joana Antenes (3 d’agost de 1619, Santa Maria de Corcó) de causar un torterol (remolí de vent). En aquest sentit, creure i reconèixer en les bruixes la capacitat de controlar elements que van intrínsecament vinculats a la supervivència de la col·lectivitat, dota d’una importància cabdal a la persecució i erradicació d’aquestes.
A tall d’exemplificació, a continuació es mostrarà un mapa de l’antiga vegueria de Vic i de l’arquebisbat de Vic al segle XVII, en el qual es podran apreciar la totalitat de judicis duts a terme entre els anys 1615 i 1630. Cal prevenir, però, que no totes les localitats en les quals es dugueren a terme els processos han estat especificades en aquest mapa. Per raons de llegibilitat s’ha optat per afegir els municipis més representatius, tant en l’àmbit d’influència territorial com de bruixeria.
La cerca de bruixes a Osona: té una marca a l’espatlla!
L’inici de la persecució de la bruixa podia començar per dues vies: (a) Instància de la part formada: la víctima (junt amb el procurador fiscal) acusen o (b) Procediment d’ofici: des de la institució judicial (ja sigui per clamor popular, acusacions particulars o per sospites) es considera que s’ha originat un delicte i es comencen a recopilar indicis.
Un cop “demostrada” o “reconeguda” la culpabilitat i, per tant, el fet de ser bruixa o bruixot, es duia a terme l’avaluació de senyals. Aquesta era una creença enormement estesa, ja que es considerava que existien marques que demostraven qui era bruixa i qui no. Unes marques que, tanmateix, havien estat fetes pel mateix dimoni, com si es tractessin d’elements identitaris de pertinença a un reduït i obscur cercle de seguidors del diable. Sovint, la concepció de la bruixeria com una pràctica articulada sectàriament era un motor molt potent del temor de la població. Moltes d’aquestes creences foren esteses pel territori de la mà de contes, llegendes i rondalles, així com dels endevinadors de bruixes o de personalitats properes al món de la “medicina”. [4]A tall d’exemple hom pot citar la metgesa de Querós que identificà que una dona havia patit un embruix gràcies a l’anàlisi de la seva orina. Aquest mateix anàlisi també el realitzà Geralda … Continue reading Si bé els processos recollits fins a la data no ofereixen gaire informació al respecte, sí que n’hem pogut extreure una quantitat prudentment il·lustrativa.
A la regió vigatana s’inclinaven per cercar les marques a la zona de l’esquena, concretament a les espatlles. La dita marca era apreciable un cop es fregués l’espatlla amb aigua beneïda. D’altra banda, en cas de no mostrar-se la marca, hi havia altres procediments que demostraven culpabilitat. D’entre aquests destaca la pràctica de punxar les espatlles de les acusades i si aquestes no sentien dolor, s’interpretava com una acusatio manifesta.ç
Fou precisament un desconegut endevinador de bruixes el que inicià els processos de l’Esquirol. Aquest recomanà a les autoritats engarjolar durant cinc dies seguits a les acusades per a, posteriorment, fregar-los les espatlles amb un pany net i nou seguit d’un drap de llana amb cendra en el seu interior (Pladevall, 1974: 132).
Margarida Templat va haver de passar per aquest procediment. Buscaren en ella una “marca com unas arpas (…) com de aquí a allà” (declaració de l’endevinador inclosa en el procés de Cabrerès). Templat va ser traslladada a la capital vigatana per a ser interrogada al domicili de Micer Serrat.
Un altre procés (lleugerament anterior a 1618) inclou unes claríssimes al·lusions aquesta pràctica. Marquesa Vila, Felipa Gallifa i Montserrat Fàbregues foren les primeres inculpades, tot i que més endavant s’hi afegirien: Joana Pons, Joana Mateus i Rafaela Puigcercós.
Aquest procés, ocorregut al Lluçanès, no ha estat considerat en la Taula 1 per qüestions de delimitació territorial. No obstant això, Joana Mateus era originària de Vic i fou en ella (entre d’altres) en la qual, segons les declaracions del fiscal procurador Arnau Febrer, on trobaren les marques del diable. Malauradament, la còpia del judici es conservada per Méndez y Pelayo, qui li negà la lectura a Pladevall. Tot i no poder accedir-hi, si que podem citar al mateix Méndez y Pelayo per fer-nos una idea de la transcendència de les marques:
«Pocos años antes habían sido sentenciadas a muerte muchos brujos y brujas en Urgel, Segarra y otros puntos del Principado, todos los cuales habían sido conocidos por una señal que tenían en el hombro, con lo cual marcaba el demonio a sus secuaces.» (cita present a PLADEVALL, 1974: 133. Tanmateix, fou extreta de :Menéndez Pelayo, Marcelíno, Historia de los Heterodoxos españoles. Lib. IV, cap. IV. Edic. CSIC. Santander, 1947, p. 378).
Un cop realitzades les pertinents cerques de marques, la (recent “descoberta”) bruixa era autoritzada per disposar d’una defensa (advocat i procurador). Aquesta designació donava peu a la segona part del judici, la part de la defensa.
Fetes totes les defenses, el jutge podia dictaminar ja el seu veredicte. No obstant això, davant la possibilitat de dubte el jutge podia demanar una quaestio tortura, és a dir, una interlocutòria de turments (Castells, 2013, 206). A la dita interlocutòria hi assistien el jutge, el procurador fiscal, un escrivent, un ministre de cúria (botxí) i,“ocasionalment,” un cirurgià que s’encarregava de supervisar la tortura i l’estat de la torturada. Sovint, davant el temor del patiment, les acusades decidien confessar mitjançant la territio (“por davant el turment”). Un cop escoltada la confessió, acompanyaven a l’ “acusada” a una habitació propera a la cambra de tortura perquè ratifiqués sota jurament la seva declaració. D’aquesta manera, el jutge acabava dictant sentència i, “en la majoria de casos,” fixant una data per a l’execució de la suposada bruixa per mitjà de la forca i en un lloc simbòlic i carregat de significat com podria ser l’entrada del poble, algun dels camps on causà els danys o en algun turó o superfície muntanyosa en la qual hi hagués una vinculació amb les juntes.
Finalment, per a poder copsar la magnitud de la persecució de bruixes a l’actual comarca osonenca durant el primer terç del segle XVII es proposa la següent taula en la qual apareixeran tots els processos dels quals es té constància a dia d’avui (des del segle XV fins al XVIII a Osona):
| Acusada | Data | Tribunal |
| Eulàlia dez Sabaters | 1436 | Vegueria de Vic i Osona |
| Segimona Rusquelles | 1537 | Sant Ofici de la Inquisició de Barcelona |
| Gerònima Pons “Joana la Negra” | 1580 (aproximadament) | Baronia de Lluçà |
| Joana Rovira | 1610 | Sant Ofici de la Inquisició de Barcelona |
| Bartomeu Crous | 1618-1619 | Baronia de Savassona |
| Francina Pandissa | 1618-1619 | Baronia de Savassona |
| Jaume Parareda, àlies “Riba” | 1618-1619 | Baronia de Savassona |
| Joan Boherats, àlies “Monjo vell” | 1618-1619 | Baronia de Savassona |
| Joan Pagès | 1618-1619 | Baronia de Savassona |
| Lo coix de Munt | 1618-1619 | Baronia de Savassona |
| Margarida Torra, àlies “Torra vella” | 1618-1619 | Baronia de Savassona |
| Na Giraldona | 1618-1619 | Baronia de Savassona |
| Na Masromeua | 1618-1619 | Baronia de Savassona |
| Na Pentinada | 1618-1619 | Baronia de Savassona |
| Na Riffana | 1618-1619 | Baronia de Savassona |
| Na Robina | 1618-1619 | Baronia de Savassona |
| Na Vergès | 1618-1619 | Baronia de Savassona |
| Àngela Vilafresser, àlies “la Vigatana” | 1619 | – |
| Elisabet Beneta, àlies “Bellesa de les aigües” | 1618-1620 | Baronies de la Selva i el Brull |
| Elisabet Martina | 1618-1620 | Baronies de la Selva i el Brull |
| Valentina Vinyas | 1618-1620 | Baronies de la Selva i el Brull |
| Desconeguda | 1619 | Senyoria del bisbe de Vic |
| Joana Font, àlies “La reina de Saderra” | 1619 | – |
| Joana Magdalena Bori, àlies “Gascona” | 1619 | Batllia de Besora |
| Joana Vilar | 1619 | Sotsvegueria de Vic i Osona |
| Montserrada Torrent, àlies “Torrenta” | 1619 | Baronia de Cabrerès |
| Na Peyrona | 1619 | Batllia de Centelles |
| Àngela Parolera | 1620 | Baronia de Cabrerès |
| Antònia Rosquellas | 1620 | Baronia de Savassona |
| Beneta Noguera | 1620 | Baronia de Savassona |
| Elisabet Fàbregues, àlies “Ferrera vella” | 1620 | Baronia de Cabrerès |
| Esperança Marigona | 1620 | Baronia de Savassona |
| Francesca Trèmol, àlies “Bacada” | 1620 | Baronia de Savassona |
| Lluïsa Estranya | 1620 | Baronia de Savassona |
| Margarida Portús, àlies “Parolera” | 1620 | Baronia de Cabrerès |
| Margarida Puig, àlies “Cassadora” | 1620 | Baronia de Savassona |
| Margarida Templat, àlies “Arnissa” | 1620-1621 | Baronia de Cabrerès |
| Margarida Xemeneia | 1620 | Baronia de Savassona |
| Maria Joaneta i Serra | 1620 | Baronia de Savassona |
| Maria Puig i Rosquellas | 1620 | Baronia de Savassona |
| Marquesa Vila | 1620 | Sotsvegueria del Lluçanès |
| Montserrada Fàbregas, àlies “Garciana” | 1620 | Sotsvegueria del Lluçanès |
| Magdalena Romeua | 1622 | Baronia de Gironella |
| Na Ribas | 1660 | Vegueria de Vic |
| Mariàngela Bofill | 1706 | Vegueria de Vic |
Taula d’elaboració pròpia. En verd es poden apreciar els processos investigats en el present estudi, aquells vinculats amb algun (o diversos) afers meteorològics.
Conclusions
Havent conclòs l’estudi, hom considera essencial reflexionar al voltant del contingut d’aquest així com presentar una sèrie de disquisicions mereixedores de futurs estudis.
La primera de les afirmacions que podem fer sense cap recança és que la influència dels fenòmens meteorològics adversos en els processos judicials contra la bruixeria a l’actual Osona en el primer terç del segle XVII fou enorme. Gràcies a les fonts primàries, a l’enfocament paleoclimàtic i a la transcripció dels judicis i les actes de tortura hom pot configurar un marc teòric i conceptual en el qual s’entrellaça la preocupació pagesa pel desenvolupament ecològic del seu sistema econòmic i vital, el paisatge i el fenomen de la bruixeria. La catalització de les pulsions populars de la mà de la justícia local arribà a tals extrems que des dels organigrames judicials i eclesiàstics van haver de prendre partit en la qüestió (entrats ja en la dècada del 1620). Personalitats com Pere Gil, inquisidors barcelonins, bisbes d’arreu del Principat (com Juan Alvaro, bisbe de Solsona) entre d’altres defensaren una actitud més prudent per part de la justícia local, així com posaren en relleu la injustícia ocorreguda en molts dels processos estudiats.
Evidentment, part del descontentament social que havia impulsat els dits processos vingué condicionat per un pessimisme generacional arrelat ja en el segle XIV. Les causes d’aquest vindrien relacionades amb la misèria, les mortaldats ocorregudes arran de la pesta negra (1348 i successius) i dècades de crisi política i econòmica. [5]S’anima al lector a investigar al voltant de les crisis de la Reial Hisenda Española del segle XVI i XVII. Es recomana la lectura de: GELABERT, G. Juan Eloy. «La bolsa del rey y la vida de los … Continue reading
D’altra banda, arran de les declaracions de processades com Joana Vilar, Valentina Vinyas, Margalida Font, Elisabet Martí o Antònia Rosquellas (entre d’altres), podem establir els recursos mitjançant els quals les bruixes eren capaces d’ocasionar les catàstrofes que se’ls hi atribuïen. Part de la interpretació de les dites confessions passa pel reconeixement del paper de la tortura infligida a les víctimes de la cacera. Aquest és un element que no ha de ser menystingut en cap estudi rigorós sobre bruixeria al Principat Català.
Continuant amb la tònica judicial, cal remarcar també la importància d’establir els passos i desenvolupament dels processos judicials. Aquests, més enllà d’afegir informació rellevant sobre la praxi jurídica moderna, posen de manifest la concepció que tenia, tant la societat com les institucions de justícia local, de les bruixes. Pràctiques recurrents com els desaforaments [6]Aquests consistien en la interrupció puntual de la normativa legal per a facilitar l’actuació de la justícia (en especial a l’hora de demostrar la culpabilitat d’alguna acusada). Aquesta … Continue reading evidencien una constant negligència i abús de poder per part de les autoritats civils.
Finalment, hom considera interessant posar de manifest les possibilitats d’estudis futurs que sorgeixen a partir de la realització d’aquest article. En matèria d’ecosimbolisme es considera interessant un hipotètic estudi que relacioni, de manera acurada, la ritualitat eclesiàstica atmosfèrica amb la capacitat fenomenològica atribuïda a les bruixes, junt amb aquesta línia d’estudi es podria desenvolupar també una anàlisi de la informació present en els goigs, les devocions i les llegendes i rondalles des d’un punt de vista etnogràfic. Havent confirmat la importància del medi ambient en el fenomen de la bruixeria osonenca i la importància de la percepció vivencial del territori per part dels habitants de la vegueria vigatana són nombroses les portes que s’obren a estudis futurs.
PER SABER-NE MÉS
ALCOBERRO, Agustí, 1992, El segle de les bruixes (segle XVII), Barcelona, Barcanova.
— (2008): “Cacera de Bruixes, justícia local i Inquisició a Catalunya, 1478-1643: alguns criteris metodològics”. Pedralbes. Revista d’Història Moderna, 28, Barcelona, pp. 485-504.
— (2012):” Los otros “abogados de las brujas”. Debate sobre la caza de brujas en Cataluña”. Rev. int. estudios vascos. Cuad, 9, pp: 92-115.x
BARRIENDOS, V. Mariano (1997): “El clima histórico de Catalunya (siglos XIV-XIX). Fuentes, métodos y primeros resultados”. Revista de Geografía, vol XXX-XXXI, pp.69-96.
— (2007): L”any del diluvi” a Catalunya. La reconstrucció i els efectes de les inundacions del novembre de 1617. Per bruixa i metzinera (MHNC).
CASTELL, G. Pau. (2013): Orígens i evolució de la cacera de bruixes a Catalunya (segles XV-XVI). Tesi doctoral. Universitat de Barcelona, Barcelona.
PLADEVALL I FONT, Antoni (1974): «Persecució de bruixes a les comarques de Vic a principis del segle XVII», Monografies del Montseny, 1, pp. 93-165.
ROMA I CASANOVAS, Francesc (2008): Una mirada geográfica al fenómeno de la brujería: devolviendo a “las otros” el sentido de lo que era suyo. Studium. Revista de Humanidades, 14. P. 201‐218.
— (2011): Temps Atmosfèric, Rituals religiosos i resposta social als segles XVII i XVIII. Patronat d’estudis Osonencs, Sèrie Monografies/28, Vic.
Notes a peu de pàgina
| 1↑ | Presentat en l’article de Giménez (2005), es cita l’obra de Pierre Bourdieu (1985): Dialogue à propos de l’histoire culturelle, apareix a: : Actes de la Recherche, Sciences Sociales, núm. 59, Paris : Éditions du Seuil. |
|---|---|
| 2↑ | S’especula al voltant d’un possible anticicló present en el centre d’Europa que podria haver exercit un bloqueig sobre la circulació del temporal, fet que explicaria l’absència de tempestats als territoris francès i italià. |
| 3↑ | Ambdós conceptes (neula i fumassa) refereixen al mot boira. |
| 4↑ | A tall d’exemple hom pot citar la metgesa de Querós que identificà que una dona havia patit un embruix gràcies a l’anàlisi de la seva orina. Aquest mateix anàlisi també el realitzà Geralda de Cudines, resident de Subirats. |
| 5↑ | S’anima al lector a investigar al voltant de les crisis de la Reial Hisenda Española del segle XVI i XVII. Es recomana la lectura de: GELABERT, G. Juan Eloy. «La bolsa del rey y la vida de los súbditos 1550- 1650.» Universitat de Cantàbria. A: Estudis: Revista de historia moderna, 2003, 29, p.7-20. I de : DE MONCADA, Sancho. «Discurso cuarto: Aumento perpetuo de las rentas reales de España». A: La restauración política de España. Madrid, 12 de maig de 1619 |
| 6↑ | Aquests consistien en la interrupció puntual de la normativa legal per a facilitar l’actuació de la justícia (en especial a l’hora de demostrar la culpabilitat d’alguna acusada). Aquesta tàctica practicada pels dominis senyorials solia ser instigada i recolzada pels vassalls. De fet, els caps de les diverses llars aportaven part del seu poder adquirit per sufragar les despeses del procés |
