Per citar aquesta publicació

Marruccelli Pinas, Alessandro (2022) "Pichichi i Zamora, dues vides fascinants", Ab Origine Magazine, Històries de l'esport(20 Juliol) [en línia].
Tags

Pichichi i Zamora, dues vides fascinants

En l’ideari futbolístic instal·lat al futbol espanyol durant els darrers cinquanta anys, els noms de Pichichi i Zamora estan relacionats a dos guardons d’àmbit nacional que reconeixen tant al màxim golejador com al millor porter de la Primera Divisió Espanyola. Així, aquestes dues paraules han calat profundament en el diccionari d’una societat que ha convertit a dues llegendes del seu esport en dos adjectius qualificatius que s’han arribat a utilitzar en àmbits que van més enllà dels trofeus de categoria professional que dona cada any el diari MARCA. I és que ambdós noms han estat empleats en infinitat de tornejos d’escala amateur per donar valor als millors jugadors d’aquestes competicions, fins al punt que s’han usat, també, en disciplines que van més enllà del futbol. Tanmateix, el que desconeix molta de la gent que té guardada en la seva memòria els noms de Pichichi i Zamora és que amaguen dues històries fascinants que han passat a la posteritat del futbol de la nostra lliga.

Pichichi, el golejador efímer

Nebot – net de l’escriptor i filòsof Miguel de Unamuno, Rafael Moreno Aranzadi, més conegut com a ‘Pichichi’ (1892-1922), és un mite de l’Athletic Club. Amb el club bilbaí va jugar un total de 89 partits, marcant 83 gols en tots ells i aconseguint quatre Copes (1914, 1915, 1916, 1921) i cinc Campionats Regionals (1914, 1915, 1916, 1920, 1921); en una època en què encara no existien els campionats lliguers. Tots aquests registres van convertir-lo primer en un mite i després en una autèntica llegenda del club basc.

Els relats de l’època expliquen que, des de ben petit, Pichichi feia forja a classe per quedar-se jugant a futbol amb els mariners anglesos, un dels pioners en practicar aquest esport. Amb aquests partits improvisats contra jugadors amb molta més experiència que ell va començar a emmotllar una tècnica depurada en l’u contra u, així com un olfacte golejador que el van portar a ser sinònim d’eficàcia ofensiva. Tot això va permetre al davanter basc incorporar-se al Athletic Club l’any 1910. Tanmateix, no va ser fins a l’any 1913 quan va fer el seu debut amb el primer equip bilbaí en un partit oficial; i ho va fer amb la grandesa que a partir d’aquell moment caracteritzaria la seva carrera: doblet en els primers 11 minuts contra el Reial Madrid en un enfrontament d’eliminatòria directa de la Copa que va acabar amb somriure blanc-i-vermell (3-0). 

Pichichi amb la samarreta de l’Athlètic Club. Font: Mundo Deportivo

El 21 d’agost d’aquell mateix any, el jove futbolista basc, anomenat Pichichi com a derivació de ‘pichín’ o ‘pichón’ (terminologia del País Basc dedicada a persones de relativa curta estatura) per la seva evanescent constitució física, va convertir-se, també, en el primer jugador a marcar un gol a la porteria visitant del recentment estrenat Estadi de San Mamés. Ara bé, l’instant de llum de Pichichi es va apagar de manera prematura. Amb només 29 anys i després d’un mal partit contra l’Sparta de Praga, el qual va comportar una sèrie de crítiques de l’afició bilbaïna cap al seu golejador, va decidir penjar les botes i no tornar a jugar cap partit més per tal de dedicar-se a l’arbitratge. Curiosament, el seu debut com a col·legiat es va produir a San Mamés. La seva sobtada mort l’1 de març de 1922, amb només 30 anys, va convertir Pichichi en un mite i des de llavors el seu nom ha estat vinculat a la història de l’Athletic Club i del futbol espanyol. La causa de la seva mort van ser unes febres tifoïdals, segons recull el diari Madrid Sport, encara que les males llengües diuen que va ser la mala vida que portava la que el va conduir a una mort prematura. Les banderes van onejar a mig pal a Bilbao, el seu enterrament va ser multitudinari i l’Athletic Club va celebrar una missa a la seva memòria.

Pichichi duent a terme una de les seves especialitats, la rematada de cap. Font: Athletic Club

Ricardo Zamora, una celebritat mundial

Un dels futbolistes més universals que ha donat la història del futbol, carrera i vida personal del qual ha estat carregada d’elements dignes d’una epopeia literària. Parlem de Ricardo  Zamora. La seva relació amb el futbol va començar de manera prematura: el 22 d’abril de 1916, amb només quinze anys, va debutar amb el primer equip de l’Espanyol quan va haver de substituir al seu ídol esportiu, Pere Gibert, qui no va poder disputar el matx d’aquell dia perquè va haver de respondre a certs compromisos relacionats amb els seus negocis. Així, a partir d’aquell moment, sent encara un adolescent, Zamora va començar-se a crear-se un nom entre la societat espanyola.

Zamora lluent els colors de l’Espanyol. Font: La Contra Deportiva

Tres anys més tard del seu debut va abandonar el conjunt periquito per signar amb el rival de la ciutat, el FC Barcelona. Va vestir l’equipació blaugrana tres anys més fins que el 1922 va decidir tornar al club dels seus amors, el RCD Espanyol. Amb els blanc-i-blaus va fer història en convertir-se en el primer jugador professional d’Espanya i l’any 1930 va protagonitzar el traspàs més car fins al moment del futbol espanyol. Quan el futbol i l’esport en general eren més amateurs que professionals, el Reial Madrid va oferir al club barceloní un traspàs per al porter de 150.000 pessetes, una prima de fitxatge de 100.000 pessetes al jugador i un salari de 3.000 pessetes al mes. En aquesta situació, ambdues parts no van tenir cap altra opció que acceptar les desorbitades xifres que oferia el club blanc.

Durant totes aquestes etapes a l’Espanyol, Barça i Madrid, Ricardo Zamora va guanyar diversos trofeus; copes d’Espanya, Lligues… Ara bé, el llegat del porter barceloní va més enllà de qualsevol títol. Allò que ha rendit especial a Zamora ha estat el seu domini sota pals. Un dels moments més recordats per la premsa d’aquell moment en relació amb les seves qualitats futbolístiques va ser la seva darrera aturada en partit oficial. I és que l’última aturada de Zamora conté un valor incalculable per tot el context que va envoltar aquell moment. Una acció prodigiosa que va acabar decidint una final de Copa a favor del seu equip, el Madrid, i que va suposar el final d’una època: la del millor porter mundial de la primera meitat del segle XX.

Darrera aturada en partit oficial de Ricardo Zamora. Font: Diario As

Així i tot, la figura de Ricardo Zamora transcendia més enllà dels terrenys de jocs. I la seva biografia, un cop penjades les botes i els guants, va ser igual de frenètica. Considerat com a un dels personatges mediàtics més importants de la societat espanyola del moment, sempre va tenir molt interès en el periodisme. L’any 1930, amb tan sols vint-i-nou anys i quan encara exercia de futbolista, va començar a col·laborar amb el diari ABC escrivint una sèrie de memòries. Anys més tard va acabar arrelant-se al diari Ya, editorial catòlica de caràcter conservador i monàrquica. La seva passió per l’escriptura el va portar a recrear un diàleg, teatral i filosòfic, per explicar anys més tard, en la versió definitiva de les seves memòries, la notícia que va circular per tota Espanya després de la final de Copa del 1936, la de la seva retirada. D’aquesta manera tan particular, Zamora va narrar la seva decisió de penjar les botes, els guants i la gorra. Un diàleg entre el Zamora futbolista i el Ricardo persona. La llegenda contra la seva vida personal. Unes línies que expressen a la perfecció el perquè del seu desig d’abandonar la seva carrera en un moment de glòria absoluta.

El que no sabia Zamora és que, quasi un mes més tard, canviaria els terrenys de joc per la presó. A causa dels seus articles publicats al diari Ya, considerats massa conservadors, el 18 de juliol de 1936, quan ja havia esclatat la Guerra Civil, els milicians el van empresonar a la Modelo de Madrid. La nit del 20 d’agost d’aquell mateix any, el general Gonzalo Queipo de Llano va difondre, en la seva habitual retransmissió radiofònica, que Ricardo Zamora havia sigut assassinat pels “rojos”. La falsa notícia de la mort de l’històric porter va circular ràpidament per tota Espanya. Tot i que continuava viu, els mesos continuaven passant amb Zamora a la presó fins que un dia es va presentar a la Modelo el poeta Pedro Luís de Gálvez. Utilitzant el seu poder i la seva influència, va reunir a tots els presos sota el balcó on estava encarcerat Ricardo Zamora per pronunciar les següents paraules: “Vet aquí, Ricardo Zamora, el gran jugador internacional de futbol. És amic meu, i moltes vegades m’ha donat menjar i m’ha ajudat quan ho he necessitat. És una injustícia que estigui aquí. Que ningú li toqui un pél de la roba, ho prohibeixo”. Gràcies a la intervenció de Pedro Luíz de Gálvez, Zamora va aconseguir sortir de la presó i, probablement, salvar la seva vida.

No obstant això, els problemes del porter català amb l’escena política no van acabar aquí. Un cop fora la presó va decidir marxar del país. Si els seus articles van ser considerats com un amenaça per al bàndol republicà, la fugida del país va ser considerada com una traïció per als Nacionals. Ara bé, l’estada a l’estranger de Zamora va durar poc i el 15 de setembre de 1938 va tornar a San Sebastián, després d’atravessar la frontera per Irún. El primer impuls del bàndol Nacional va ser retenir-lo, però, ràpidament, el van alliberar per por a una campanya internacional en contra del seu empresonament. Va tornar a la seva antiga casa de Madrid, on ja no hi havia cap objecte de valor ni cap record de la seva trajectòria fruit del saqueig.

Zamora jugant un partit amb la Selecció Espanyola de futbol. Font: SEFútbol

D’aquesta forma, Ricardo Zamora no va tenir altre remei que començar des de zero; i no com a porter, sinó que com a entrenador. L’oportunitat li va arribar de les mans del recentment fusionat, Athletic-Aviación, club que va néixer de la fusió de l’Atlètic de Madrid i de l’Aviación. Superada una primera promoció de descens a la qual va haver de fer front només iniciat el seu camí a les banquetes, el 28 d’abril de 1940 va proclamar-se campió d’Espanya. El retorn de Zamora a Espanya semblava immillorable. Una vida refeta des del futbol i campió de Lliga en el seu primer any com a entrenador. Però només uns dies més tard del seu primer èxit, al maig, sobre la base de la Llei de Responsabilitats Polítiques aprovada el 6 de febrer de 1939 que prohibia abandonar la “zona vermella després del Movimiento i quedar-se a l’estranger més de dos mesos”, Ricardo Zamora va ser detingut i processat. Ell, òbviament, havia estat més de dos mesos a França, per tant, malgrat ser una figura reconeguda a escala nacional i internacional, va ser detingut pels Nacionals. En aquesta segona ocasi, només va estar encarcerat tres dies a la presó de Porilier, la mateixa en què Pedro Luís de Gálvez, el seu salvador uns anys abans, va ser afusellat. Tanmateix, aquest cop, la verdadera represàlia va arribar en forma de suspensió durant sis mesos del seu càrrec de tècnic. No va ser fins al 4 de desembre del 1940 quan va poder tornar a seure a la banqueta de l’Atlético Aviación (nom ja traduït completament al castellà per ordre de la dictadura). El seu retorn va ser tot un succés i aquella mateixa temporada, el març del 1941, va aconseguir revalidar el títol lliguer.

Zamora dirigint un partit com a tècnic. Font: Diario As

Des d’aquell moment, la vida de Ricardo Zamora va anar mutant, progressivament, cap a la normalitat. Establert a les banquetes de primera i sense cap altra mena de problemàtica afegida extraesportiva. Al llarg d’aquests anys va anar rebent diversos homenatges i reconeixements com la Medalla d’Or al Mèrit Esportiu o l’ingrés al Saló de la Fama de la FIFA. Ara bé, Ricardo Zamora sempre serà recordat per ser el primer jugador mediàtic de la història d’aquest país i, per descomptat, per al premi a millor porter de la Lliga Espanyola que és ja, gairebé, una paraula enregistrada al vocabulari de tot espanyol que viu el futbol de forma apassionada.

  • (Piacenza, 1999). Graduat en Comunicació i Indústries Culturals amb menció en Comunicació per la Universitat de Barcelona. Actualment, cursant el Màster en Comunicació Esportiva de la Universitat Ramon Llull. Apassionat de tot el que envolta la comunicació, l'esport i la Història.

Tags

Comparteix i comenta-ho a les xarxes

Compartició en twitter
Compartició en facebook
Compartició en email

Per citar aquesta pubicació

Marruccelli Pinas, Alessandro (2022) "Pichichi i Zamora, dues vides fascinants", Ab Origine Magazine, Històries de l'esport(20 Juliol) [en línia].
Popular

Relacionat