La papessa Joana: la dona que va ocupar el tron de Sant Pere

Imatge de portada: Il·luminació de la papessa Joana en una traducció anònima del Des cleres et nobles femmes de Giovanni Boccaccio, Conhac, França (s. XV). Paris, Bibliothèque nationale de France (BNF), Ms. Français 599, f. 88r. © BNF [en línia].

Ara fa més de vuit-cents anys es contava que, a mitjan segle IX, una dona nascuda a Magúncia —ciutat del Sacre Imperi Romanogermànic—, d’ascendència anglesa, començà a vestir-se amb robes masculines per tal d’accedir al currículum universitari de les arts liberals.^[1]Arts liberals era el nom que es donava al compendi curricular d’estudis intel·lectuals. Llavors es dividia en dos blocs coneguts com a «trivium» i «quadrivium», expressions que … Continue reading Un cop acceptada, va iniciar els estudis a Atenes i continuà la seva educació a Roma, on s’introduí a la jerarquia de la cúria. Gràcies a la seva saviesa i bona reputació entre la monarquia papal fou proclamada papa de Roma sota el nom de Joan. El seu papat durà poc més de dos anys ja que, durant la processó que la portava de Sant Pere del Vaticà a Sant Joan de Laterà, donà a llum públicament. 

Aquest relat de finals del segle XIII és una de les diverses versions que es realitzaren al llarg de la baixa edat mitjana sobre la nostra protagonista. La curiosa història de la papessa Joana fou una creença popular estesa entre els segles XIII i XVI que es reformulà en distintes ocasions, una de les quals trobam en el De mulieribus claris ^[2]També conegut com De claris mulieribus, fou una obra escrita en llatí per Giovanni Boccaccio. L’exemplar recollia les biografies de 106 dones il·lustres procedents de la història, la … Continue reading de Giovanni Boccaccio (s. XIV). El relat de la papessa Joana serví de base per la difusió d’una segona creença popular: la de verificar manualment el sexe dels futurs «summe pontífex» durant la coronació. Postrats sobre la «Sedia Stercoraria», una figura amb càrrec eclesiàstic palpava els genitals del futur papa i, si tot estava en ordre manifestava el «Testes habet et bene pendentes»,^[3]Hi ha dos testicles i ben penjants. afirmació a la qual seguia un rotund «Deo Gratias».^[4]Gràcies a Déu. Avui sabem que, tant una com altra, foren creences sense base historiogràfica. Per què, doncs, tengueren tant de seguiment durant la tardor de l’edat mitjana? 

Per tal d’entendre millor els motius de l’existència prolongada d’ambdós relats cal diferenciar les dues motivacions polítiques que portaren a la creació i difusió de la història de la papessa. La primera nasqué de la temeritat de l’Església envers la intrusió de la dona en els espais de poder masculins. No és d’estranyar que la llegenda coincideixi temporalment amb l’inici i auge de la caça de bruixes al continent europeu,^[5]És cabdal entendre la cacera de bruixes com a un atac en part institucional, sobretot estructural, a certes comunitats de dones llevadores, majoritàriament majors i vídues, en el moment en què es … Continue reading la persecució d’heretgies —com ara les comunitats de beguines—, així com la transformació, en l’àmbit literari, de la dona sobrenatural —la fada— en bruixa. Els dominics jugaren un paper fonamental en aquesta transformació. Principals agents de la Inquisició i molt influents en les universitats més rellevants de la baixa edat mitjana, els dominics formaren part activa de la creació del discurs de la por a les derives satàniques del gènere femení. Alain Boureau situà l’expansió del relat de la papessa en funció del que va anomenar la xarxa dominica, un conjunt d’escrits de la mà d’autors dominics com ara Jean de Mailly, Vincent de Beauvais, Martin d’Opava o de Pologne, Étienne de Bourbon o Arnold de Liège.

La segona motivació, molt probablement inesperada, arribà de la mà de la lluita dels protestants per deslegitimar l’estructura eclesiàstica d’aleshores. Tant Jan Hus, com Martin Luther i Jean Cauvin, empraren la intrusió de la papessa Joana com a argument per invalidar la successió papal. El que s’havia estès per part de la jerarquia eclesiàstica com a relat per mantenir l’estructura social, es feu servir com a eina d’atac per part del moviment reformista protestant. Els participants de la Contrareforma hagueren de donar resposta a aquests atacs. De fet, l’ús polític de la història es reconvertí diverses vegades a finals d’època medieval i inicis d’època moderna.

L’ús i desús de la literatura com a eina política és una herència que ens ha arribat de ben lluny. La vasta majoria de produccions literàries realitzades al llarg de l’edat mitjana sorgeixen de la voluntat política de les corts més rellevants de l’època. Ja fos en forma d’encàrrec personal, com d’influència per mecenatge, els autors i autores literaris en època medieval partien d’intencions socials i econòmiques concretes. A partir del relat es constituïen tradicions interessades, però també atacs calculats. Les històries s’estenien com una taca d’oli a orelles de la noblesa i els súbdits i servien per legitimar els seus llegats i tradicions. No ens hauria de sorprendre, seguint aquesta lògica, que sorgissin relats dirigits a l’estructura eclesiàstica del moment i a la figura de la dona. La papessa Joana esdevingué una al·legoria dels perills d’una determinada feminitat medieval i, en el transcurs d’aquesta advertència, fou emprada com a símbol de la fragilitat de l’Església romana.