La maçoneria al segle XIX: un nou espai de reivindicació femenina

Context històric

Al llarg del segle XIX, a l’estat espanyol, va haver-hi diversos intents per implantar un Estat Liberal. Aquests intents es van iniciar l’any 1812, any en què es va promulgar la primera Constitució espanyola, i van durar fins l’any 1875, quan es va iniciar la Restauració borbònica. Durant aquest període, els diferents governs van redactar diverses constitucions amb les que es pretenia implantar els principis liberals de llibertat, igualtat i fraternitat de la ciutadania. Tanmateix, la manca de la reivindicació del principi d’igualtat en les diferents constitucions va significar el qüestionament d’aquesta igualtat jurídica, un dels eixos vertebradors d’una societat liberal, per part de dones rellevants, i també homes, que van destacar la funció social i moral de les dones durant el segle XIX.

Va ser, sobretot, durant el període isabelí quan es va crear una xarxa de beneficència i que van anar sorgint veus que posaven en dubte l’arquetip d’ “Ángel del Hogar^[1]Entès pel concepte de dona de l’època que la definia com dona dolça i sensible, entregada a la domesticitat i al seu rol com a mare i esposa.”,  i les quals, alhora, reivindicaven la discriminació del sector femení per raons de sexe.

Durant el segle XIX, els models culturals de gènere estipulaven que la dona s’havia de dedicar a les tasques de la llar i la seva vida ociosa havia d’estar relacionada amb la religiositat. És per això que l’Església va aprofitar la seva influència moral i va formar nenes i mares com éssers morals fent que adoptessin un paper submís, honest i pietós, seguint les pautes de la moralitat cristiana. Per tant, la dona, segons els arquetips, havia d’estar lligada a la domesticitat que era el que determinada la seva funció social i moral. Tot i que per molts la vida domèstica exigia total dedicació i la idea de relacionar-la amb el treball o amb la vida pública era absurda, a partir de la segona meitat del segle XIX,diferents sectors van voler trencar amb aquests estereotips marcats per la religió cristiana. Per aquest motiu es van anar gestant nous conceptes de virginitat i van anar augmentant les veus crítiques al voltant de l’educació femenina establerta, el treball domèstic i la influència de la religió en el sector femení.

Tot i així els canvis no van ser evidents fins l’any 1868 quan la implantació del liberalisme va prendre un aire més democràtic arran de la negociació de progressistes, demòcrates exiliats antiisabelins i unionistes a Ostende, l’agost de 1866, per tal d’acabar amb l’autoritarisme del govern de Narváez i que, a la vegada, deixarà a la reina Isabel II sense cap mena de suport.  A partir d’aquí, unionistes i progressistes van formar un govern provisional (1868- 1871), presidit per Francisco Serrano, en el qual no comptaven ni amb els demòcrates ni amb els republicans. Si més no, a partir d’aquí, el nou govern va anar reconeixent nous drets i principis de llibertat que havien estat reclamats per les Juntes Revolucionàries com la implantació del sufragi universal masculí a partir dels 25 anys (que fins llavors només havia estat a l’abast de l’1% de la població), la llibertat de cultes i ensenyança i el reconeixement del dret d’associació de la classe obrera.

És en aquest context que les diferents postures van provocar, en les acaballes de segle, un debat latent al voltant de la figura femenina ja que aquesta era una peça clau en la formació moral de ciutadans (en masculí) i de la cura de la llar, sobretot a partir de la Revolució de la Gloriosa que va donar més visibilitat a les dones i que va ser l’inici del trencament amb el concepte tradicional de feminitat.

Per iniciativa dels krausistes, defensors de la tolerància acadèmica i impulsors de les Conferencias Dominicales, es va combatre la moral i l’educació que dominava a la societat, marcada pel gran control eclesiàstic i governamental, i es va reclamar l’educació femenina allunyada dels valors tradicionals atorgats al sexe femení i, que predominaven durant el segle XIX, com l’amor, la paciència, la discreció, la laboriositat i la generositat. Tot i aquestes iniciatives, durant el segle XIX, la idea que prevalia, entre els que abraçaven el liberalisme, era que la dona complementava a l’home i que, per tant, no era un individu per si sola.

L’obertura democràtica del nou govern, arran de la Revolució la Gloriosa, va afavorir també sectors com la maçoneria ‒en actiu des de feia dècades‒ que es va veure notablement augmentada, com indica l’increment de les lògies, i reorganitzada. És per això que algunes dones van començar a iniciar-se en la maçoneria, la majoria des de sectors de la burgesia, perquè tenien estretes relacions o estaven casades amb maçons, front una minoria que s’iniciava de manera individual, fent que entre 1868 i 1900 més de 400 dones estiguessin vinculades a la maçoneria.

Què és la maçoneria?

La maçoneria ha estat fruit de diverses polèmiques en els diferents països en relació al seu paper i a les seves pràctiques iniciàtiques al llarg de la seva història. Aquesta ha estat relacionada amb el satanisme, amb el judaisme i els seus Protocols, amb el comunisme, entre d’altres; i ha estat perseguida per tots els règims totalitaris, tant comunistes com feixistes. D’aquesta manera, la maçoneria ha estat envoltada de diferents llegendes: una més dulcificada que presenta la maçoneria com una societat secreta que apostava per valors filantròpics i socials i, una llegenda més negra que l’ha lligat a la conspiració judeo-maçònica-comunista.

Segons l’expert J. A. Ferrer Benimeli, la maçoneria contemporània, que busca allunyar-se del món polític tot i que ha tingut el suport de lliurepensadors i republicans, és “una asociación defensora de la dignidad humana y de la solidaridad y fraternidad, siendo su objetivo el de conseguir el perfeccionamiento moral y cultural de sus miembros mediante la construcción de un templo simbólico dedicado a la virtud”.

A saber, la definició de maçoneria ha estat fruit de diversos contextos i tendències al llarg dels darrers tres segles de la seva història contemporània però es pot afirmar que és una societat secreta, pel seu caràcter iniciàtic, que beu dels principis de la Il·lustració de llibertat, igualtat i fraternitat i que té com objectiu la perfectibilitat humana a partir de l’ésser social i espiritual.

Dins de la maçoneria es van diferenciar, des de la seva creació, dos grans blocs en relació a les diferents perspectives a l’hora de tractar els seus principis, dividint-se en maçoneria regular anglosaxona i maçoneria liberal. Un dels enfrontaments entre aquestes dues tendències, per exemple, estava causat per la presència de la dona en les lògies. Per una banda, la maçoneria regular anglosaxona rebutjava la iniciació de les dones ja que a les Constitucions d’Anderson de l’any 1723 hi figurava que “s’havia de ser home i lliure”, i les dones no ho eren ja que estaven sota la tutela de l’home. Per l’altra banda, la maçoneria liberal no excloïa la iniciació de les dones en maçoneria.

Estructuralment, la maçoneria estava organitzada en diferents obediències o grans lògies que, a la vegada, estaven formades per diferents lògies més petites que són espais de reunió de les persones que s’han iniciat en aquesta. En aquestes, segons el seu desenvolupament personal, les persones que s’iniciaven aconseguien diferents graus simbòlics:

– Aprenent (grau 1); és el primer grau amb el que una persona es convertia en maçona. En aquest, cada persona s’enfrontava amb si mateixa controlant les seves pròpies emocions. – Company/a (grau 2); és el segon grau on la persona maçona s’instruïa, observava com el món exterior el percebia i aprenia a percebre el món. – Mestre/a (grau 3); és el tercer grau, el qual requeria la participació a la major part dels aspectes de la lògia i on s’enfrontava amb la immortalitat de l’ànima, la vida eterna i la mort.

Aquests són els tres primers graus simbòlics bàsics per tots els ritus iniciàtics i, a partir d’aquí, i, segons el ritus, hi havia diferents graus: Ritus Escocès Acceptat, 33 graus; Ritus de York, 13; Ritus de Memphis i Mizraim, 99; Ritus d’Adopció, 10; entre d’altres.

Per convertir-se en maçó o maçona era necessari fer-ho a través d’un ritus d’iniciació, és a dir, era obligatòria la participació en un acte cerimonial d’iniciació o de desenvolupament dels treballs dins de la lògia. Les diferents cerimònies donaven lloc als ritus maçònics que servien d’organització de les tasques col·lectives en la lògia i enriquien a cada persona iniciada en aquesta.

Les Lògies d’Adopció, lògies maçòniques exclusivament femenines

Primerament, les dones que van ingressar a les lògies maçòniques ho van fer a partir de ritus masculins i eren dones que assistien regularment als treballs de les lògies i que podien obtenir càrrecs de responsabilitat. És possible que, inicialment, les dones ingressessin amb el ritus masculí prescrit. Un cop hi havia un gran nombre de dones al taller es creava la Lògia d’Adopció des d’on es podien moure dins de la legalitat de la pròpia maçoneria. També hi havia casos que succeïa a la inversa, és a dir, dones que ingressaven en les lògies d’Adopció i passaven després a les lògies masculines, sobretot a partir d’inicis del segle XX. D’aquesta manera,  la Maçoneria d’Adopció va néixer a l’estat espanyol, doncs, per frenar les iniciacions de les dones amb ritus masculins.

La primera Llei d’Adopció a l’estat espanyol va ser decretada pel Gran Oriente Espanyol el 15 d’agost de 1892 on, en relació al principi d’igualtat, es regulava l’ingrés de la dona en maçoneria en qualitat moral i educadora. Això es va plasmar en els primers estatuts del Ritus d’Adopció publicats l’any 1893 on també s’hi presentaven els drets i deures de les dones ‒diferenciats dels dels homes‒ iniciades en maçoneria i l’assoliment, com a màxim, del grau de mestra maçona. Precisament, les dones que s’havien iniciat en el Ritus Escocès Antic i Acceptat podien conservar el seu grau com a títol honorífic o renunciar-lo pel seu equivalent en aquest nou Ritus d’Adopció.

A diferència de les preguntes d’iniciació dels homes, que tenien un caire més espiritual, les dones havien de respondre a preguntes més de tall domèstic:

• – Què devem als nostres pares?
• – Què devem al nostre marit i als nostres fills?
• – Què devem a l’amistat i a la societat?

Evidentment, doncs, les dones per accedir en maçoneria necessitaven l’autorització del seu espòs o, en cas de ser soltera, del pare; tenir una bona conducta; més de divuit anys; tenir mitjans de vida suficients i haver estat proposada per un taller quinze dies abans de la recepció.

Molts maçons defensaven l’obtenció de drets per part de les dones tant en l’àmbit privat com en el públic. És per això que molts van donar suport, per exemple, a projectes d’educació per les dones. En contraposició, altres van ser reticents amb l’ingrés de les dones en maçoneria i en la manera de com ho havien de fer ja que, com s’ha dit anteriorment, les Constitucions d’Anderson no contemplaven el seu ingrés,  en considerar que depenien dels homes i, en definitiva, que no eren persones lliures. Tanmateix va haver-hi algunes dones que van iniciar-se durant, sobretot, les darreres dècades del segle XIX i arran de la Revolució de la Gloriosa. La seva incorporació en lògies maçòniques va ser conseqüència dels discursos d’alguns maçons que creien en l’emancipació de la dona, i de l’impuls d’algunes dones com la maçona, Ángeles López de Ayala. Alguns maçons com l’escriptor i polític Cristobal Litrán van defensar en els Symposia la unió entre allò masculí i femení com a conseqüència d’un discurs anticlericalista maçó mentre que altres, com el naturalista Odón de Buen, pensaven que la iniciació de la dona en maçoneria havia de suposar la seva perfecció en el seu rol de mare.

De tota manera, les dones que volien iniciar-se van haver de fer front a dures crítiques, des de l’exterior, per la seva vinculació amb la maçoneria, i des de l’interior d’aquesta, per ser dones.

A més, en els orígens dels moviments pels drets de les dones a l’estat espanyol, van prendre part les lògies maçòniques perquè estaven controlades per lliurepensadors que defensaven la instrucció femenina a través de la creació d’escoles, acadèmies i associacions, entre d’altres. A finals de segle aquest moviment va prendre força, a l’hora que la dona maçona rebia educació en família i fora d’ella per educar ciutadans i ciutadanes (tant fills i filles com alumnes), que accentuaven la seva autoestima i la feien sortir de l’àmbit privat amb arguments i valors humanistes com la igualtat, la fraternitat, la llibertat i la laïcitat. La maçoneria es va apropar a les dones a través de l’educació, la qual buscava la perfectibilitat humana per, a la vegada, allunyar-la de la influència de l’Església. A mesura que aquest moviment avançava, s’obria un nou camí en la maçoneria, fent que la dona creés un nou vincle entre família i lògia. Per tant, des de la maçoneria, es criticava el sistema clerical però no el patriarcal. A saber, la posició de la dona dins la maçoneria era subordinada, ja que no podia accedir als mateixos graus que un home, encara que la falta de documentació en fa difícil la reconstrucció. A més, les lògies d’Adopció depenien de les lògies masculines i, per tant, obeïen estrictament al Venerable Mestre de la lògia masculina.

El primer ingrés d’una dona va ser registrada a la lògia catalana Moralitat l’any 1872. Durant aquest període, van crear-se diferents lògies femenines en diferents ciutats espanyoles com la Lògia d’Adopció Hijas de Minerva, la Lògia Hijas del Sol,, Hijas de Memphis, i Hijas de los Pobres,a Madrid, ., Cambra de Adopción dependent de Lealtad nº 78, , Lògia d’Adopció Creación nº 2, Hijas de la Acàcia, i la Lògia d’Adopció Hijas de la Unión  la lògia Constante Alona a la zona de Catalunya, Balears i València i a Andalusia, Luz del Provenir e ló Hijas de la Regeneración  de Cadis, qi les lògies Carteia,, i Hijas de la Luz, entre d’altres.

Les lògies maçòniques, un nou espai de sociabilització per les dones al segle XIX

Els discursos desenvolupats pels maçons estaven orientats a acabar amb la influència de l’església com a principal difusora de la moralitat cristiana sobre les dones, i buscaven el perfeccionament de la dona en el seu rol com mare i esposa en qualitat d’educadora moral de la ciutadania, sense allunyar-se dels plantejaments patriarcals donats per l’Església. Per tant, els raonaments argumentats pels maçons no trencaven amb el model patriarcal, que significava el desenvolupament del domini masculí en detriment del poder femení, ja que, d’aquesta manera, la dona continuaria estant lligada a un rol marcat per la domesticitat i la submissió al gènere masculí. La maçoneria va reivindicar que la dona havia d’aconseguir un paper com a ésser social, ja que preconitzava la importància de la relació de l’individu amb la societat i la lògia n’era l’espai principal per desenvolupar-se en aquest sentit.

Aquest espai de desenvolupament de l’ésser social en maçoneria tenia lloc a les lògies, on es reunien i s’associaven les persones iniciades. Inicialment, era rebutjada la presència de les dones però, arran de discursos favorables al seu ingrés des d’alguns sectors, sobretot des de la maçoneria liberal, es va permetre la iniciació d’elles en maçoneria. Tot i així, es va observar a l’estat espanyol l’augment de les dones iniciades a través de ritus masculins, i es va voler frenar intentant crear la Maçoneria d’Adopció, la qual va dependre de les lògies masculines quedant palesa la seva posició de subordinació. És a dir, es pot observar, a través de les preguntes del ritus d’iniciació, que el seu ingrés estava enfocat com a educadora de la ciutadania, especialment del gènere masculí, ja que eren qüestions orientades a reforçar el seu rol com a mare i esposa i no com a individu lliure que buscava la seva pròpia perfectibilitat humana i social. En definitiva, l’ingrés de la dona en les lògies va suposar un avanç cap a la seva emancipació encara que amb restriccions, ja que apareixien en els censos però no en les actes de les reunions.

Així doncs, els raonaments argumentats pels maçons no trencaven amb el model patriarcal, que significava el desenvolupament del domini masculí en detriment del poder femení, ja que, així, la dona va continuar tenint un paper marcat per la domesticitat i la submissió al gènere masculí. Val a dir, però, que, tot i que la maçoneria no va trencar amb aquests patrons, sí va reivindicar que la dona havia d’aconseguir un paper com a ésser social, ja que aquesta preconitzava la importància de la relació de l’individu amb la societat. Per aquest motiu, es van crear projectes i es va donar suport a altres per alfabetitzar i educar les dones des de sectors de la maçoneria malgrat que anava orientat a que aquestes poguessin assumir el paper d’educadora de la ciutadania; un paper que era la prolongació de la seva tasca a la llar.

Per tant, des de sectors de la maçoneria, es va apostar per l’ingrés de dones en les lògies maçòniques i es va donar suport a projectes educatius ja que es creia que l’educació era el pilar fonamental per acabar amb la ignorància i la submissió del sector femení de la població a l’Església, com a centre educatiu per les dones. Tanmateix, la promulgació d’aquest rol de gènere, que no tenia un objectiu rupturista, va fer que les dones es dediquessin, a l’àmbit públic, a tasques continuistes i no allunyades a aquelles que desenvolupaven en l’espai domèstic, el que no va significar una subversió al nucli familiar ni a la supremacia masculina en l’àmbit públic malgrat que sí que es va trencar amb el paper hegemònic de l’Església com educadora, el que va suposar noves oportunitats a la població femenina en l’àmbit públic.