“La revolució científica no va existir” és la frase provocadora que inicia el llibre The Scientific Revolution (1996), de l’historiador Steven Shapin. Una afirmació que posa en qüestió la idea generalitzada que atribueix el sorgiment del mètode científic ―particularment en els aspectes matemàtic i experimental― i l’origen de la ciència moderna a l’anomenada revolució científica. Així mateix, se sol considerar l’obra de Nicolau Copèrnic (1473-1543) com un dels punts inicials de dita revolució. Ara bé, fins a quin punt Copèrnic fou tant innovador o més aviat se sostingué sobre la base d’un antic model? I encara més, fins a quin punt no podem afirmar que el mateix Copèrnic és fruit del seu temps, considerant, per exemple, que la nova visió heliocèntrica que proposà ja havia estat mencionada per Aristarc de Samos (310 a.C. – 230 a.C.), però en aquell moment tal idea xocà amb la consolidada física aristotèlica? En aquest escrit, doncs, indagarem en els inicis de l’ús de l’experimentació durant els segles XVI i XVII com a eina per assolir i verificar un coneixement sobre el món, focalitzant-nos en la influència de diverses tradicions i en determinades característiques sociopolítiques; qüestionant tanmateix si hi va arribar a haver un sol mètode científic.
Entrat el segle XVI, la filosofia natural escolàstica era un sistema complet, capaç de tractar la majoria de les qüestions del món físic. Aleshores, davant la classificació dominant de les diferents disciplines, encara l’Aristotèlica i en què l’astronomia no formava part de la filosofia natural, va sorgir un interès en reivindicar el paper de les matemàtiques a l’hora de donar una visió del món més enllà de la mera instrumentalització. Aquest interès, a part de ser epistemològic, també contenia un fort component d’estatus social, ja que els matemàtics es trobaven en una situació poc prestigiada dins les universitats i el poder, en general. De fet, així com Nicolau Copèrnic ―astrònom, matemàtic, jurista, diplomàtic, entre altres― considerava que resolia alguns problemes no solucionats per Ptolomeu (com l’ordre dels planetes i el sol), el seu model no era més precís en les prediccions. En aquest sentit, el canvi revolucionari que pretenia era recuperar l’astronomia antiga del plantejament de Plató i, per tal de poder-la reconstruir, introduí nous principis. Així doncs, mentre que pels filòsofs aristotèlics el model copernicà els hi semblava absurd perquè no tenia una física completa, una sèrie de matemàtics posteriors (com Kepler i Galileu) s’agafaran a aquesta nova visió perquè també tindran interès en prestigiar les matemàtiques. El desenvolupament d’aquesta nova astronomia, per això, no només servia per a resoldre qüestions celestials, sinó que també tenia la seva incidència en el creixement del comerç i la innovació tècnica, per exemple, naval i cartogràfica, en una època d’exploracions i colonització. D’aquesta manera s’aconseguí revolucionar l’estructura de la classificació (i per tant, de la jerarquia) i posar l’astronomia al capdavant. Quina relació, però, té la matematització de la filosofia natural amb el sorgiment de les praxis experimentals?
El problema de la fiabilitat en les matemàtiques
En aquesta situació, on els matemàtics van anar guanyant una certa autoritat intel·lectual i política (tal com podem veure representat en l’obra d’Els ambaixadors), es va establir una nova física matemàtica, versus la filosofia tradicional que se sustentava en l’experiència i, per tant, en l’evidència o el sentit comú. Així mateix, es considera l’obra d’Isaac Newton (1642-1727), a finals del segle XVII, com el punt culminant de la matematització de la imatge del món. Newton, al contrari que Galileu i Descartes, no s’hagué de justificar per l’ús de les matemàtiques, les quals ja formaven part d’una elit intel·lectual. Abans d’això, però, les matemàtiques estaven lluny de ser vistes com a evidents i certes. De manera que els matemàtics van haver d’establir nous criteris i buscar noves formes de credibilitat i provar, així, la fiabilitat dels seus models. Fet que els estimulà a fer ús d’una gran varietat d’instruments ―desenvolupats al llarg d’aquest període― per a la realització d’experiments. De fet, en aquell moment no hi havia cap enfocament experimental dins la filosofia natural més enllà d’observacions visuals (com fou el cas de Tycho Brae) o l’aprofitament de les dades dominants, com el cas de Copèrnic, que es fonamentà en les observacions de Ptolomeu.
En el sistema universitari, doncs, a part de la distinció entre matemàtics i filòsofs naturals, ens trobem amb una separació entre teoria i pràctica. Per això, va ser principalment fora de les universitats on es va generar una nova manera d’entendre i practicar l’activitat científica. Concretament, a partir de la segona meitat del segle XVII es fundaren diverses institucions, com la Royal Society de Londres o l‘Académie des sciences de París, que es convertiren en els llocs principals de recerca i generació de noves filosofies naturals. Algunes de les quals eren ben complexes, com la filosofia magnètica de William Gilbert (1540 – 1603), que publicà el llibre De magnete (1600). En el seu treball va descriure gran varietat d’experiments i va arribar a considerar la terra com un gran imant, amb ànima; idea que influencià, per exemple, a la física celestial de Kepler sobre els moviments orbitals dels planetes. També Isaac Newton (1642-1727), que estigué immers en l’experimentació alquimista, podria haver trobat en ella la base per a les seves idees sobre atracció i repulsió, considerades com a qualitats ocultes en aquell moment. De manera que també hi hagué certes característiques de la màgia natural i l’alquímia que acabaren entrant en la filosofia mecànica, especialment la seva tradició utilitarista i experimental.
Justament, quan es parla de filosofia mecànica cal entendre-la dins d’una pluralitat. I és que la proposta cartesiana de René Descartes (1596-1650), malgrat que tingué un gran impacte sobre la filosofia mecànica, no n’era l’única versió. Tant Robert Boyle com Descartes eren mecanicistes, però diferien en el mètode i la pràctica. El mecanicisme britànic apostava per deixar de banda la metafísica i centrar-se en la matèria i el moviment. Newton, per la seva banda, que va estudiar filosofia aristotèlica però ja amb la influència de les noves idees, es dedicà a construir un mecanicisme alternatiu. De fet, considerava l’extensió cartesiana matèria-ment com a perillosa perquè podia expulsar a Déu, ja que per a Descartes, un cop introduïdes les lleis de la naturalesa, Déu ja no hi intervenia. Descartes, format en una universitat jesuïta, tot i acceptar l’ús de l’experimentació, aquesta assolia un rol secundari davant el raonament. I és que en la pedagogia jesuïta les matemàtiques hi jugaven un rol important. Contràriament, Francis Bacon (1561 – 1626), considerat per alguns com el pare de l’empirisme britànic, buscà trencar amb la recuperació del passat a través d’una filosofia natural operativa, plantejant-se que si s’han passat els límits físics (amb exploracions), per què un s’hauria de quedar amb el coneixement antic? De fet, minimitzà l’interès de les matemàtiques en la indagació de la naturalesa, apostant per l’observació sistemàtica. En aquest sentit, aconseguí elevar l’autoritat de la història natural, que era vista com una eina pràctica i útil pel comerç, l’agricultura i la medicina, entre altres, i en la qual hi havia d’intervenir l’experimentació més enllà de l’observació.
Tornant a la qüestió de per què un s’havia de creure les matemàtiques, Galileo Galilei (1564 – 1642), en la seva obra Dialogo sopra i due massimi sistemi del mondo tolemaico e copernicano (1632) ―en la que emprà el diàleg com a forma narrativa i l’italià per arribar a un públic més gran―,respongué amb la descripció d’un experiment artificial, fet al laboratori ―tot i que es manté el dilema de si realment va arribar a dur a terme tal experiment. A part, altres aspectes tingueren a veure amb l’aparició de la perspectiva, que permeté la realització d’il·lustracions realistes, i per això també agafà rellevància el rol de l’artesà i la idea de l’experiència personal. Així doncs, s’atorgà un gran valor al coneixement pragmàtic per sobre de la contemplació i, per exemple, aquest vessant més artístic va arribar a ser fonamental en el desenvolupament de la representació d’enciclopèdies, mapes i paisatges.
En el camp de l’anatomia i la fisiologia també hi va haver un significant nombre de desenvolupaments enfocats cap a la realització pràctica, i és que fins aleshores, a les universitats hi dominava el vessant teòric, configurant una elit dins de l’anomenada medicina culta o teòrica versus una altra més pràctica o tècnica (els cirurgians-barbers). Andreas Vesalius (1514 – 1564), en canvi, es mostrava contrari a la separació cirurgia-medicina i, per això, tal com s’observa a la portada del tractat De humani corporis fabrica (1543), explicava mentre feia la pràctica davant d’un públic nombrós. Al contrari que en la mecànica terrestre i celestial, aquesta transformació en la medicina sí que tingué lloc dins les universitats.
William Harvey (1578 – 1657), per la seva banda, recuperà la idea aristotèlica de disseccionar animals, fugint del galenisme, i introduí el coneixement artesanal dels carnissers. De fet, hi ha historiadors que relacionen l’exploració del món amb l’exploració del cos humà, tal com comenta John Pickstone: “parts del cos eren vistes com altres parts del món”. Així mateix, les colonitzacions també donaren lloc a l’ampliació de noves espècies de plantes i animals, tot generant canvis en la història natural. Per tant, juntament amb el desenvolupament de nous instruments tècnics (telescopis, microscopis, termòmetres, la bomba del vuit, etc.) i l’auge de la mineria i la metal·lúrgia al segle XVI, hi havia una sèrie de necessitats o interessos de caire més aviat pràctic, que permeteren la demanda de matemàtics i artesans ―ja que la formació universitària estava focalitzada, en general, a la instrucció teòrica―, atorgant-los-hi un paper important en les aportacions sobre la comprensió del món i donant lloc al seu ascens social i intel·lectual; tot i que els artesans no estaven representats en les noves societats científiques com a exemple de la restricció, especialització i exclusió de l’autoritat científica.
Així doncs, podem considerar la tradició matemàtica com una de les fonts principals de les pràctiques experimentals que començaren a sorgir, però sense dissociar-ho dels canvis en l’estructura de les corts reials i l’increment dels estats absolutistes, la debilitat del model aristotèlic, la recuperació de textos matemàtics de l’antiga Grècia com a influència dels corrents humanistes, les colonitzacions, les exploracions i, per tant, l’interès en el comerç, la navegació, la topografia, la cartografia i en les innovacions tècniques, en general, per part de les classes dominants d’Europa.
El problema de la fiabilitat en l’experimentació
S’introduí tanmateix un mètode diferenciat i concret? Alguns filòsofs de la ciència diuen que no hi ha possibilitat de distingir la ciència de la no-ciència en termes d’un mètode característic. Per això, és important no confondre aquest auge de la pràctica experimental amb la idea d’un mètode científic únic. És més, els moderns del segle XVII divergien sobre la interpretació correcte, el paper de l’experiència i el mètode que s’havia de fer servir: hi havia qui apostava per l’experiència com “allò que s’observa en la naturalesa”; qui apostava per l’ús d’instruments per a l’obtenció de dades empíriques; qui feia ús d’experiments mentals o qui defensava els experiments artificials. Per exemple, des de la Royal Society es va apostar per un mètode experimental com a única manera de descobrir la veritat amb una clara i demostrable representació dels fets, en lloc de fonamentar-se en una teoria ja preestablerta. Per tant, donant lloc a una nova filosofia més aviat descriptiva i demostrativa de certes qualitats, deixant de buscar les causes i l’essència de les coses. Precisament, Robert Boyle (1627 – 1691), el gran propagandista de la filosofia mecànica, va entrar al debat sobre l’experiment de Torricelli sense posicionar-se en la disputa per l’existència del buit o no. En el seu cas, se centrà en permetre l’observació a través de les parets de vidre de la bomba pneumàtica, de manera que era la màquina experimental qui construïa els fets i, a més, davant d’un grup reduït de la Royal Society. Malgrat la manca de qualitat material i experimental necessària, acabà produint desenes d’experiments sobre les propietats de l’aire a l’interior del recinte. Així, fonamentant-se sobre la comparació de l’univers amb la màquina, va establir el coneixement per analogies i metàfores.
Altrament, Galileu s’interessà per un instrument que apropa la visió dels objectes perquè considerava que podia tenir utilitat en el món terrestre, naval i militar i, a més, per a observar el cosmos. En aquestes observacions, aparegué el problema de si és fiable la visió a través d’un aparell tan recent i, per tant, desconegut, del qual no se’n coneixia el funcionament. Així, diversos filòsofs naturals consideraven que allò que es veu amb l’instrument no es correspon amb l’estudi de la naturalesa, ja que es veu distorsionat i, per tant, no vàlid per la ciència. Per exemple, el microscopi no aconseguí imposar-se en els estudis anatòmics com ho feu el telescopi en astronomia i, inclús, hi va haver qui va rebutjar-ne l’ús. Segons Shapin, el desafiament no raïa en l’observació com a tal, sinó en la interpretació que se’n derivava. En el cas de Boyle i la màquina pneumàtica, es remarca la idea que per a poder acceptar les seves conclusions primer calia estar convençut que una manipulació experimental pogués representar la naturalesa. Per tant, també es qüestionava la fiabilitat de l’experiment artificial dut a terme en un laboratori, versus l’experiència. Per això, acabà recaient una gran importància sobre la popularització dels instruments i l’ús de la retòrica en el reconeixement del treball científic. Aquí és quan s’introduïren una sèrie de tècniques de persuasió i legitimitat, ja fos enviant telescopis i escrivint els textos convertint el lector en testimoni virtual, donant la sensació que ha estat allà (Galileu); descrivint els fets tal qual (Pascal); construint un raonament empíric amb eines que la gent conegués (Harvey); o fent una descripció molt detallada i remarcant la presència de gent noble com a testimonis de l’experiment, els quals se suposa que tenen honor i, per tant, no mentiran (Boyle).
Consideracions finals
Podem considerar que realment va succeir un canvi revolucionari? Tal com hem anat comentant, les ruptures amb el passat no foren tan radicals com se sol creure comunament, no tot foren transformacions i, de fet, es comptava amb una diversitat de direccions, motivacions i influències. Hi havia visions que es fonamentaven en el sentit comú de la física aristotèlica, mentre altres pretenien recuperar plantejaments o textos antics, com Copèrnic, que buscava recuperar la base del moviment perfecte Platònic; o Galileo, que recobrà Arquimedes. Per tant, fonamentant-se sobre un altre sentit comú. D’aquesta manera, malgrat que diversos contemporanis afirmaven que estaven vivint un canvi important en el coneixement de la naturalesa, no hem d’entendre l’anomenada ciència moderna com quelcom homogeni i amb un desenvolupament lineal i acumulatiu, sempre endavant, sinó més aviat situar-la dins un panorama ben heterogeni. No obstant això, sí que podem afirmar que hi hagué un auge en l’experimentació degut a tota la diversitat de factors que hem anat comentant, com la tradició matemàtica, la renaixentista, la recuperació pràctica de la medicina, l’interès pragmàtic en la història natural, la tradició experimental de la màgia natural i de l’alquímia, el descobriment de la perspectiva, el desenvolupament d’instruments, les exploracions, les colonitzacions i l’expansió econòmica. Finalment, parlar del problema de la fiabilitat en determinades pràctiques i models ens permet entendre que allò considerat com a vàlid, cert o evident, també s’acaba transformant i constituint en un determinat context i imaginari sociocultural. Certament, la nostra mirada actual sobre la validesa i eficàcia tant de les matemàtiques com de l’experimentació té els seus orígens. Potser, doncs, si els considerats grans protagonistes de la revolució científica tenien diferents metodologies, la pregunta que acaba sorgint de tot això hauria de ser, més aviat, com és que el concepte de mètode científic ha sigut tan poderós a l’hora de justificar l’autoritat de l’anomenada ciència moderna?
Per saber-ne més:
Henry, John. “The Scientific Method”. En: The Scientific Revolution and the Origins of Modern Science. Londres: Macmillan, 1997
Henry, John “Magic and science in the sixteenth and seventeenth century”. En: Olby et al., eds. Companion to the History of Modern Science. London: Routledge, 1990.
Rossi, Paolo. Los filosofos y las máquinas 1400-1700. Barcelona: Editorial Labor, 1990.
Shapin, Steven. La revolución científica. Una interpretación alternativa. Barcelona: Paidós, 2000.
