Principis del segle XV. En aquell moment, i tal com s’indica al Manual quart del notari Joan Torró, conservat a l’Arxiu de l’Hospital de la Santa Creu, la comtessa siciliana Anastasia Spatafora arribava a costes barcelonines al servicium domini regis aragonum. El seu rastre es perd fins que la trobem treballant a l’Hospital de la Santa Creu de Barcelona tenint cura dels infants orfes, com a mínim, els anys 1412, 1413 i 1426 i 1429, i sota el nom de madona Estàcia.
Ella, com altres dones que van passar per l’Hospital barceloní, constituïren un grup laboral molt heterogeni en tasques, condicions, salaris, estatus i vocacions laborals, però totes dedicades a l’assistència de persones malaltes i d’infants, i als treballs domèstics de l’Hospital.
L’Hospital de la Santa Creu, un referent assistencial
Abans d’entrar en detall en la tasca de la comtessa madona Estàcia a l’Hospital de la Santa Creu, ens hem de situar en el context en el qual va viure i treballar: al segle XV es produeix a bona part d’Europa el fenomen conegut com a reforma hospitalària, la qual dotà les grans ciutats de nous hospitals de caràcter públic, amb funcions més centralitzades i especialitzades, i amb una organització laboral més estructurada i documentada.
El primer que s’ha de tenir en compte és que els hospitals no s’han d’entendre des de l’actual òptica hospitalària de curació mèdica, sinó que s’han d’entendre, com apunta Antoni Conejo, des de l’àmbit de l’assistència física i espiritual a les persones més desvalgudes de la societat (pobres, leproses, prostitutes, orfes, peregrines, empestades…), partint dels principis de la caritas i l’hospitalis cristianes. En l’assistència als pobres es veia reflectida l’assistència a la pobresa de Crist; per tant, assistir-la era un acte de pietat, caritat i d’amor envers Déu. Però la pobresa no es pretenia erradicar sinó controlar, ja que suposava un element per aconseguir la redempció dels pecats i la salvació de les ànimes de les persones benestants; és l’anomenada “economia de la salvació”, en què els pobres, per tant, eren subjectes imprescindibles.
Les funcions dels hospitals, per tant, eren les d’assistir els col·lectius marginats i l’assistència consistia a tenir cura i guarir els pacients: alimentar i cuidar els més pobres i els malalts, redimir els captius, albergar pelegrins, ajudar les noies sense recursos a aconseguir el seu dot i cuidar i mirar d’inserir a la societat els infants abandonats o expòsits. Una funció molt destacada, i en la qual treballà madona Estàcia, va ser l’assistència als infants abandonats o expòsits: l’hospital els acollia i els intentava donar una supervivència física (alletant-los si eren criatures de pit) i social (inserint-los en la societat si superaven els primers tres anys de vida).
Més concretament per l’hospital que ens ocupa, l’Hospital de la Santa Creu es fundà a Barcelona l’any 1401 com a resultat de fusionar els sis hospitals existents a la ciutat, i arribà a ser el més pioner en política assistencial a l’Occident baixmedieval pel que fa a organització i funcionament, esdevenint motiu d’orgull cívic gràcies al seu caràcter públic (van ser el Consell de Cent i el Capítol de la Catedral de Barcelona que van impulsar la seva fundació).
A principis d’aquell segle la ciutat estava castigada arran dels desastres del segle XIV (crisis, fams, epidèmies, guerres, desastres naturals, etc.) però tenia afany de créixer. Hi havia una situació generalitzada de crisi i de col·lectius marginats. Amb aquests, l’Hospital actuava com a centre d’assistència, ja que les autoritats volgueren establir un control sobre la pobresa, garantir certa pau social i organitzar i higienitzar més bé l’espai urbà. A la vegada, es concebia l’assistència com un afer públic i pretenia garantir el bé comú (principi desenvolupat posteriorment en l’Humanisme). Sota aquestes premisses, es dugué a terme una beneficència institucionalitzada al llarg del segle XV.
L’Hospital i el treball de les dones
Abans de focalitzar-nos en l’espai hospitalari, cal dir que totes les dones de l’època, independentment de la seva condició i estatus socials, realitzaven tasques que actualment podríem catalogar de domèstiques i que s’associen a l’espai privat i al gènere femení (cura dels familiars, neteja d’espais, educació dels fills, etc.). Cal recordar, però, que al segle XV la concepció d’allò “domèstic” i “privat” era diferent i les fronteres entre les esferes “privada” i “pública” eren molt difuses i, en molts casos, se superposaven. A banda d’aquests, també treballaven en el que coneixem com a esfera pública, i la seva casuística laboral era tan àmplia com dones hi havia i situacions tenien. Com apunta Ana del Campo, les dones eren presents en quasi totes les activitats laborals però amb un reconeixement social molt diferent del dels homes.
En l’àmbit laboral de l’assistència hospitalària, i partint de la classificació del treball assistencial feta per Salvatore Marino, els homes ocupaven càrrecs d’administració legal i gestió comptable, d’assistència sanitària als malalts, d’assistència a la infància abandonada, d’assistència espiritual i recaptadors d’almoines i de personal “domèstic” (reparar instal·lacions, tenir cura de l’hort, etc.). D’altra banda, les dones que treballaven a l’Hospital de la Santa Creu ho feien només en els treballs d’assistència sanitària a dones malaltes i infants (on trobarem madona Estàcia), d’assistència a la infància abandonada i a treballs “domèstics”. Aquestes treballadores constituïen un grup molt heterogeni amb gran diversitat de càrrecs, tasques i retribucions, motiu pel qual es fa difícil englobar-les sota una mateixa categoria. El que sí que es pot establir és que es dedicaven a la cura, a l’assistència -concretament de dones i d’infants- i a les tasques domèstiques de l’Hospital, tot d’acord amb la separació d’espais hospitalaris per sexes i sense ocupar càrrecs mèdics ni administratius.
El que destaca d’aquest treball de cures i dels serveis domèstics, que tradicionalment s’han associat al gènere femení, és que, a diferència de bona part de la realitat social, aquest treball era remunerat (monetàriament o en espècie), tret que fos exercit voluntàriament per decisió personal de les dones en qüestió.
Madona Estàcia: caritat i influència
La comtessa Anastasia Spatafora, o madona Estàcia, es va dedicar a la infància abandonada, i és que a la Barcelona del segle XV s’abandonaven molts infants (expòsits), majoritàriament nadons lactants. L’Hospital es feia càrrec d’ells i els intentava garantir l’esperança de vida i la seva reinserció social. Residint a l’Hospital (Anastasia de Spatafora comorans in hospitali Sancte Crucis Barchinona), madona Estàcia va ser la dona responsable d’assistir i tenir cura dels expòsits al llarg de la seva infància a l’hospital, càrrec que es coneix com a “mare de les dides”.
Primerament, i en tant que mare de les dides, Estàcia rebia els expòsits deixats a les portes de l’Hospital: els recollia, els feia documentar i cridava les dides internes de l’Hospital, que residien en aquest, perquè els alletessin per tal de mantenir-los sans.
En segon lloc, contactava com més aviat millor amb la xarxa de dides externes a l’Hospital per trobar-ne una com més aviat millor. Aquestes dides eren contractades per un llarg període de temps (el que trigués la criatura a deixar de mamar) i els infants expòsits es traslladaven a casa seva. En total, l’hospital comtal va arribar a tenir contractades més de 400 dides (dones residents a Barcelona, foranes, esclaves, casades, solteres que havien tingut fills il·legítims, etc.), les quals, per Ximena Illanes, conformaven un «mercat complex de la llet» i per Ana del Campo una «lactància mercenària». Cal recordar que la feina de les dides no era exclusivament la d’alletar els infants de pit, sinó que també consistia a donar una estabilitat afectiva i física a la criatura, així com vestir-la, curar-la quan estava malalta, ensenyar-la a caminar, etc.
Si les dides en qüestió residien a Barcelona, signaven elles mateixes el contracte de didatge i, posteriorment, acudien a l’Hospital per recollir la paga pels seus serveis. En el cas de les dides d’àmbit rural, si estaven casades eren els seus marits els que acudien a l’Hospital a formalitzar el contracte i a recollir la paga econòmica. El salari habitual de les dides externes era de 16 sous i 6 diners, però podia modificar-se en funció de la condició de l’infant. Pel que fa al salari de les dides internes o de l’Hospital, segons Salvatore Marino l’any 1427 representava un 7,7% dels salaris totals de l’Hospital i un 20,4% l’any 1428: una proporció considerable i oscil·lant. Per últim, cal destacar les dides externes que no cobraven, bé per amor de Déu o caritat, o bé per salvar-se la llet perquè eren esclaves o dides d’altres cases i estaven esperant que la seva mestressa donés a llum. En aquest cas, aquesta obligació de didatge suposava una mercantilització dels cossos de les esclaves i de la seva capacitat d’alletar.
Tant l’ofici de madona Estàcia com el de didatge podien comportar una forta càrrega emocional i implicació personal més enllà del salari establert. Inicialment les dides es mourien per necessitat econòmica, utilitzant el seu cos com a mitjà per obtenir un sou; però estar al càrrec d’una criatura lactant implicava desenvolupar-hi càrregues emocionals, ja fossin positives o negatives. D’una banda, es documenten dides que no tenen ben cuidats els infants. Algunes els alleten amb llet de cabra, un precepte prohibit per l’Hospital perquè, d’una banda, indicava que la dida tenia un fill propi al qual alletar (condició prohibida per les dides) i, de l’altra, es pensava que la naturalesa animal de la cabra es transmetria a la criatura. D’altra banda, trobem mostres d’amor de les dides vers els expòsits: adopcions de les criatures que han estat alletant, trasbalsos en episodis de mort (destaca un cas en què la dida i la seva família paguen de la seva pròpia butxaca l’enterrament de la criatura per amor de Déu) i mostres de bons tractes (com el cas que recull Teresa Vinyoles sobre l’infant Rafael, alletat per l’esclava del moneder barceloní Bartomeu Cervera i mort l’octubre de 1413; l’Hospital documenta que va ser tractat com si fos fill de rei). Aquests gestos i actituds fan palès que el didatge comportava una gran implicació: econòmica, física i emocional. El mateix podria passar amb l’ofici de mare de les dides, ja que comporta un tracte continu amb els expòsits al llarg de la seva infància.
En tercer lloc, madona Estàcia tenia cura dels infants un cop desmamats i tornats l’Hospital, fins que tinguessin edat considerada suficient per inserir-se a la societat: bé amb un contracte d’aprenentatge, bé amb un afermament o bé amb una adopció (afillament). Estàcia era l’encarregada directa de la modalitat d’encomanament o afermament: una adopció emparaulada amb les persones que es volien fer càrrec dels expòsits per lliure elecció; de manera que, com apunta Ximena Illanes, aquestes persones afermadores realment estarien interessades a fer-se càrrec dels expòsits, ja que no hi buscarien un profit econòmic com sí que podia passar en els contractes d’aprenentatge. Així doncs, en madona Estàcia requeia el futur social i afectiu dels expòsits dins la societat i amb les persones afermadores. Excepte dos casos de mort de dues expòsites, tots els afermaments realitzats amb la intervenció de madona Estàcia garantien un futur social i afectiu molt bo pels infants: estaven molt ben cuidats i es destaca que són molts bons nois i noies. Aquests testimonis fan palesa la bona i curosa elecció de persones afermadores per part de madona Estàcia.
Per tant, ella vetllava i era la responsable i administradora de les necessitats físiques, emocionals, econòmiques i socials dels petits expòsits, involucrant-s’hi personalment fins al punt de tenir cura directa d’alguns infants i d’acudir al rei Ferran I quan uns malfactors van atacar una noia de l’Hospital que estava al càrrec de madona Estàcia per tal de castigar-los. Per tant, la seva influència no es limitava a l’Hospital ni a les pertinents xarxes de dides i persones afermadores, sinó que podia arribar fins a la Cort reial.
A partir de la residència de les persones afermadores, així com dels marits de les dides registrats, s’ha pogut elaborar un mapa de les zones d’influència i actuació de madona Estàcia a Barcelona:
A més, la seva influència anava més enllà de Barcelona. Actualment s’han localitzat evidències documentals que madona Estàcia tenia influència a Sant Feliu de Llobregat i a l’Ametlla del Vallès.
Econòmicament, el càrrec de mare de les dides feia que la comtessa Estàcia, gestionés els pagaments i els salaris de les dides, coordinant-les tant físicament com econòmicament. En relació amb l’economia, també era ella qui transmetia a l’escrivà de ració i als administradors de l’Hospital els pagaments i les despeses destinades a la secció d’expòsits. Madona Estàcia treballava amb un grup de serventes, les quals l’ajudaven en la higiene i en el manteniment de la roba i el calçat de les nenes i nens expòsits, així com de les medicines que rebien.
Conclusions preliminars
Si bé ara per ara es desconeixen els motius o les causes personals per les quals madona Estàcia va traslladar-se a Barcelona, se sap que en va marxar momentàniament el 7 de setembre de 1415 per anar a Nàpols com a ambaixadora reial. Ho sabem gràcies a la donació que va deixar a l’Hospital per por de morir en el viatge (timensque periculum mortis), donació de la qual se’n conserva una còpia del notari Joan Torró a l’Arxiu de l’Hospital de la Santa Creu. En aquesta còpia s’hi troben grans mostres de la seva implicació amb l’Hospital, amb les quals ens podem apropar a la seva vivència assistencial.
A la donació, madona Estàcia deixava diners per l’obra de l’Hospital, per la compra de llençols pels pacients hospitalitzats i per la compra d’una esclava que servís tant els infants de la institució com els que madona Estàcia tenia sota custòdia i càrrec. Aquesta donació evidencia un gran compromís, preocupació, dedicació i estima vers els infants amb els quals ja havia establert lligams, vers els infants de l’Hospital en general i vers la institució en si. Tot i això, aquestes voluntats no s’arribaren a complir, almenys les d’aquesta donació en concret, ja que Estàcia tornà del viatge a Nàpols a jutjar per la seva aparició documental en el període 1426-1429.
Ella i les altres dones dedicades al treball assistencial representaven un nombre de treballadores inferior al nombre d’homes. Aquest fet es podria explicar, d’una banda, perquè el nombre de dones i d’infants ingressats (assistits per dones hospitaleres) era inferior al dels homes (assistits per homes hospitalers); i, d’altra banda, perquè les tasques del servei domèstic associades al gènere femení (cuinar, rentar, etc.) eren inferiors en nombre a les associades al gènere masculí (medicina, administració, transport, il·luminació, reparació d’instal·lacions, etc.).
Com el de madona Estàcia, l’estatus social de les dones que treballaven a l’Hospital de la Santa Creu era tan divers com oficis i estatus personal tenien: en són dos clars exemples l’alt rang de madona Estàcia en tant que comtessa i el baix rang de l’esclava que estableix a la seva donació. Pel que fa als seus salaris, però, tot i haver-hi varietat, les categories que podien ocupar impedien que cobressin els salaris més alts de l’Hospital, destinats a tasques administratives i mèdiques, tasques ocupades per homes.
La motivació laboral de les dones dedicades a l’assistència era econòmica (en el cas, sobretot, de les dides externes, que complementaven així la seva economia), però en molts casos s’observa un fort component vocacional en l’exercici de l’assistència voluntària per amor de Déu (com també és el cas de les beguines i algunes viudes) i en les múltiples mostres d’amor vers els pacients (sobretot vers els infants ingressats i expòsits).
En la donació i implicació personal de madona Estàcia vers els expòsits i vers la institució, veiem aquest component vocacional a banda de l’incentiu econòmic que pogués tenir. Amb tot, la biografia d’aquesta interessant comtessa resta encara poc estudiada, però permet conèixer l’assistència hospitalària femenina de primera mà i des de la vivència de, com apunta Ximena Illanes, una dona abnegada, caritativa i influent.
