Aquest article és una resposta al text d’Antonio Santamaría “la proposta esbiaixada de nomenclàtor” Periodisme gens fiable, no és història. D’ençà que el nou govern municipal de Sabadell va arribar a l’ajuntament, i va treure el poder absolut a Bustos, que les coses, per sort, canvien. No totes, ni al ritme que tothom voldria. Però algunes sí, d’entre elles l’aplicació de la llei de memòria històrica, i per tant la retirada de símbols feixismes, i l’adequació del nomenclàtor. Les mostres més evidents, han estat el canvi de nom del carrer antigament dedicat a Alfons XIII (ara carrer República) i més recentment la retirada del monòlit dedicat a l’alcalde franquista Marcet.
Amb tot, hi ha resistències. L’enèsima batalla a Sabadell és al nomenclàtor. S’ha filtrat un informe-balanç, que a un article mal informat, i intencionadament manipulat, del digital isabadell surt com a «proposta de la regidoria de cultura». Aquest article el signa una persona que s’autoidentifica com a «periodista i escriptor», però que ni de lluny és historiador. Malgrat això, es dedica a fer articles d’història local al mateix digital, tot afusellant els llibres d’Andreu Castells. El que popularment es diu «copy paste». Aquest senyor no té recança en qualificar un informe realitzat per un historiador qualificat, Josep Abad, de: «sectari i tècnicament deficient, proposta esbiaixada, sectària i partidista, en clau de desconnexió, ideològicament interessada, i de neteja ètnica simbòlica». Ah!, però ell és molt neutre. A banda de mentides descarades sobre el contingut de l’informe, on diu coses que no hi són, el tema important aquí és destacar que aquest personatge que signa l’article (que es mou en àmbits lerrouxistes), no és historiador. Per tant, tot el seu argument està construït sobre la fal·làcia de dos típics sistemes de manipular la informació. Dos sistemes de mentir, en el fons, que no són ètics ni a nivell periodístic, però que aquest senyor cultiva amb acarnissament i sempre en la mateixa direcció: contra l’independentisme. Ah!, però això tampoc deu ser sectari. El primer dels paranys que fa servir l’articulista, és l’anacronisme. Quan, com és en cas d’aquest senyor, ja tens una conclusió redactada (anticatalà sigui el que sigui), es comet l’error de cercar només aquells punts que t’interessen, fins i tot d’èpoques diferents, i barrejar-los o comparar-los per obtenir el resultat prèviament desitjat. D’això se’n diu fer-se trampes al solitari. Molts periodistes, especialment els qui volen passar per historiadors, hi cauen sovint. Sobretot aquells que practiquen el nacionalisme banal. Exemple d’això és la comparació que fa de Pizarro amb els Almogàvers: «si s’elimina un, s’ha d’eliminar l’altra pel mateix criteri». Un hidalgo en recerca de fer fortuna fàcil a inicis del segle XVI, comparat amb un grup de mercenaris del segle XIII, com tants altres que corrien per Europa a l’època. I no només això, sinó el típic fet de banalitzar una de les pitjors catàstrofes humanes de la història. La desaparició de més de 60 milions de persones, desenes de cultures i centenars de llengües, algunes, com el náhuatl condemnades avui a residuals. El segon parany que fa servir és més subtil, molt efectiu. Es tracta de fer passar com a cert, de forma inicial, un pressupòsit. Per poder atacar, ha de canviar el sentit original de l’informe, i fer-lo passar com una cosa que no és. I a partir d’aquí munta un reguitzell d’insults i mentides, barrejades amb coses que, diries, si no fos per la prèvia, que fins i tot podrien tenir sentit. Aquí rau la perillositat d’aquesta manipulació.
És a dir, posem per exemple la pel·lícula de Superman. Si ja d’entrada acceptes que un home vestit amb un pijama, amb els calçotets per fora i una capa, es llença per la finestra i vola, o que li surten rajos dels ulls… la resta de l’argument del film té sentit i segueix una lògica. Tot l’argument d’aquest senyor per a aquest article on critica l’informe es basa en això mateix: fer creure que es tracta d’una proposta de govern. Després si afirmem que Carme Claramunt és al llistat de propostes del nomenclàtor pel fet de ser d’Estat Català, en comptes del que posa a l’informe, per ser la primera dona afusellada el 1939 per la repressió franquista… no passa res. Ah!, això no serà tampoc sectari. Al final, el que es desprèn de l’informe és una cosa tan normal (o hauria de ser normal), com que els referents del nomenclàtor haurien de: primer respectar els drets de la llei de memòria històrica (tal com s’indica) i després respondre a la realitat del país. Per contra, l’article, ple d’insults, mentides i manipulacions, desprèn tant d’odi que resulta difícil de creure. I això és el que veritablement molesta en alguna gent. Gent que en el seu moment, no van alçar ni un dit per reclamar la recuperació dels topònims catalans (per exemple), i ara blasmen i s’enfureixen quan es vol treure personatges nefastos per a la història de Catalunya del nomenclàtor. A l’autonomisme hi havia persones que s’hi torbaven còmodes. Més que res, perquè podien aparentar ser «progrés», encara que 120.000 ajusticiats encara estiguin a les cunetes. L’articulista arriba a la seva única i predeterminada justificació possible, la que ja tenia prefixada. I a sobre, reclama «discussió seriosa». Doncs mira: estem d’acord. Debatrem els historiadors (els de veritat), i quan parlem els grans, els suposats periodistes, aprenents de manipuladors de la història, poc informats i tendenciosos, que esperin el seu torn.
