Donald Trump serà, finalment, el 45è president dels Estats Units d’Amèrica (EUA). No hi ha hagut en tota la història recent d’aquest país un candidat més controvertit, polèmic i que hagi generat un consens tan ampli contra la seva figura en l’àmbit internacional. Les reaccions dels grans mitjans de comunicació i dels principals líders mundials han sigut, primerament, d’incredulitat i de ràbia després. Com en el cas del Brèxit, aquesta elecció s’ha convertit en l’acció de protesta més potent d’una part de la societat nord-americana que no se sent beneficiada de la globalització i que ha decidit protestar contra el seu propi sistema econòmic i social. Més que guanyar les eleccions, podríem dir que qui les ha perdut ha sigut Hillary Clinton i Wall Street.
S’empraran rius de tinta (física i digital) per a analitzar com ha sigut possible la victòria d’un personatge com ell i sobre els perills que encarna per al futur. Ara, l’important és analitzar els últims 40 anys dels Estats Units per a entendre d’on venen els mals que han portat a Trump a la presidència. Perquè la desintegració del teixit social dels EUA és el gran enigma per a entendre-ho tot. Voler reduir el debat a un problema moral de la població és reduccionista i no ens permet copsar la realitat i convé a aquells que no volen revisar o impugnar el sistema completament.
Des de finals del segle XIX fins fa relativament poc, els Estats units havien basat bona part de la seva capacitat de seducció a partir d’un èpic “American Way of Life”: el “mode de vida americà” basat en una sèrie d’estereòtips, llocs comuns i idees vagues i omnipresents que han articulat durant molt temps la manera en què els nord-americans s’han vist a ells mateixos i el món els ha vist. Aquest mode de vida americà es basava en l’exuberància, el cotxe, la bona família tradicional, bons salaris i, temps al temps, una Coca-Cola servida per la dona de la casa.
Molts han sigut els autors que han parlat de la buidor subjacent d’aquest mode de viure: John Cheever, Richard Yates o American Beauty; ja a finals dels setanta, una comèdia com El castañazo (1977) començava ja a retratar aquelles capes socials que començaven a patir els efectes de la desindustrialització.
Un dels arguments que més s’ha emprat per a exposar històricament les bondats del sistema nor-damericà ha sigut que des del segle XIX, els salaris de la classe treballadora (exceptuant el període de la Gran Depressió) no havien parat d’augmentar: generació rere generació, el nivell de vida dels estatunidencs hauria millorat. La historiografia nord-americana posterior a la Segona Guerra Mundial es va entossudir a presentar la seva història com la d’un país sense classes, de grans consensos socials i va minimitzar la importància dels moviments contestaris (com la del populisme) i dels de l’esquerra. Ara sabem, però, que la “Gilded Age” va ser una època de grans conflictes socials acompanyada de fortíssimes crisis econòmiques produïdes per una burgesia massa ambiciosa i especuladora.
De manera semblant a l’Europa de postguerra, els Estats Units s’endinsaren en una època de creixement econòmic (tot i que un ritme més lent) que li permeté crear quelcom semblant a un estat del benestar europeu. La preocupació que mostrà l’administració de Lyndon Baines Johnson (1963-69) pels assumptes interiors del país, li permeté de continuar l’obra del president Rossevelt (1933-45) i del seu New Deal, que ja havien obert el camí cap a l’establiment d’un estat del benestar a l’americana.
Aquest procés de millora salarial i seguretat social, però, va anar en paral·lel amb el debilitament del moviment obrer organitzat aprofitant el clima de paranoia anticomunista de la Guerra Freda que va ser utilitzat per la dreta nord-americana per a eliminar la dissensió política o aquells sectors més progressistes del New Deal de Roosevelt, especialment durant la dècada dels cinquanta.
Durant vint-i-cinc anys després del final de la Segona Guerra Mundial, l’economia nord-americana prosperà i l’estat del benestar proporcionà un efecte estabilitzador que l’administració Johnson s’encarregà de reforçar mitjançant l’aprovació d’educació, sanitat públiques i aprovà, a més, l’acta dels drets civils [http://bit.ly/2fdA9DX].
La praxi keynesiana, més preocupada per la plena ocupació i en la intervenció estatal per a estimular la demanda, predominant en l’ortodòxia econòmica de postguerra no pogué fer front a la nova situació macroeconòmica creada per la crisi del petroli de 1973, la qual tornà a fer despuntar l’atur, al mateix temps que s’enfilava la inflació amb xifres de “dos dígits” (el 1975, la inflació era del 13’5%) i els preus del petroli s’enfilaven ràpidament. El petroli barat havia sigut un dels pilars de l’edificació de la prosperitat de postguerra. Però entre 1972 i 1981, l’índex de preus dels combustibles per al consum domèstic dels Estats Units pujà de 118’5 (essent 100 el 1967) a 675,9. En menys de deu anys, els preus del petroli es multiplicaren gairebé per sis i la producció industrial dels països desenvolupats caigué un 10%.
Al mateix temps que es gestava la crisi econòmica a la qual el keynesianisme ja no tenia resposta, i fins i tot abans, la classe empresarial nord-americana va decidir posar punt final a les concessions socials que havia anat fent des de l’administració Roosevelt, conscients que la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS) ja no suposava una alternativa factible ni per als EUA ni per als seus aliats occidentals.
Durant l’últim quart del segle XX es produí un procés que l’economista nord-americà Paul Krugman nomenà “gran divergència”: la progressiva restauració de la concentració del poder econòmic i polític en mans d’uns pocs. Si entre 1945 i 1975 el conjunt dels països desenvolupats havia permès una redistribució més equitativa dels seus ingressos, que havia permès millorar substancialment la vida del conjunt de la societat, a partir del 1975 es produí el procés contrari. No només això, sinó que les rendes més altes ampliarien el seu benestar a costa de les més baixes. Així doncs, l’1% més ric de la població nordamericana tenia el 9% de la riquesa total del país el 1980. L’any 2007, aquesta minoria privilegiada havia augmentat aquest percentatge i l’1% acaparava el 23’5% del total dels ingressos nacionals. Com recull Josep Fontana en el seu llibre El futuro es un país extraño, el març de 2012, un equip dirigit Emmanuel Saez, professor de la Universitat de Califòrnia va publicar unes estimacions on calculava que entre 1993 i 2010, la part del creixement total ‘capturada’ per l’1% més ric havia sigut del 52%… però del 93% entre 2009 i 2010.
Com ha sigut això possible? Certament, l’acaparament de la riquesa mundial per part d’una fracció molt petita de la població és un fet internacional, però en cap lloc del món ‘desenvolupat’ aquest fenomen ha sigut més profund com en els Estats Units.
L’any 1971 (dos abans de la crisi del petroli), Lewis Powell (més tard, nomenat pel president Nixon com a jutge associat de la Cort Suprema dels EUA) escrivia un memoràndum confidencial per a la Cambra de Comerç dels EUA. En aquest informe, Powell insistia en els mals que podien esdevenir-se de l’avenç d’idees contràries al sistema de la lliure empresa. La solució? Assaltar el poder polític: “El món dels negocis ha d’aprendre la lliçó que fa temps que han après els sindicats i altres grups d’interessos. La lliçó que el poder polític és necessari; que aquest poder ha de ser assíduament cultivat que, quan convingui, ha d’utilitzar-se agressivament i amb determinació”, amb una planificació a llarg termini i que diferents organitzacions, associacions i “think tanks” (generosament finançats per grans conglomerats empresarials) durien a terme. Va ser a partir de llavors quan pogueren incidir més fortament sobre els polítics nord-americans (primerament, sobre els demòcrates) a partir dels famosos PAC (Comitès d’Acció Política) i finançant les seves campanyes electorals, rellevant els sindicats que fins ara havien estat finançant el partit demòcrata. La inèrcia política féu la resta.
Després de les mediocres administracions de Gerald Ford (1974-77) i Jimmy Carter (1977-81), arribà a la presidència del republicà Ronald Reagan (1981-89). Figura imprescindible per a entendre la història posterior dels EUA, Reagan partia d’una premissa que condicionaria tota la seva acció política posterior: l’estat era un problema: http://bit.ly/2eJIiiK El segle XX s’havia caracteritzat pel perfeccionament de l’estat i per haver obtingut uns nivells inèdits de control sobre l’economia i sobre la seva població; ara Reagan posava en dubte aquest paper ‘omnipotent’ de l’estat, i no ho feia principalment per consideracions econòmiques, sinó també per causes econòmiques. Va ser també amb Reagan que el Partit Republicà va acabar sent cada vegada més associat pels sectors ‘liberals’ dels EUA com al partit de les elits econòmiques del país, el “partit de l’1%”, que es diria més tard.
Mentre les fundacions privades plantejaven i guanyaven la batalla de les idees (algú en diria “hegemonia cultural”), Reagan preparava el marc polític perquè les noves velles idees del monetarisme de Milton Friedman s’apliquessin. Les mesures acabaren amb la inflació encetada a la dècada dels setanta, però la desregularització financera, sumada a la prèvia fi del patró or (1971) feren de l’economia nacional i internacional quelcom molt més volàtil i difícil de preveure. Les noves polítiques anaren acompanyades d’una reducció en la despesa social i una baixada d’impostos de la qual se’n beneficiarien sobretot les grans fortunes i les classes mitjanes (en tres anys, l’impost de la renda baixà el 27%). L’eliminació de programes federals d’educació, habitatge o ajudes socials, però, aconseguí que la pobresa passés de l’11’7% de la població el 1979 al 15’3% el 1983.
S’iniciava així un empobriment progressiu de la societat nord-americana que ha continuat creixent fins avui dia. La desigualtat aniria aprofundint-se amb cada nova administració. Indistintament del color polític del govern, les polítiques econòmiques del govern han estat dirigides per i per a una minoria econòmicament privilegiada que dicta les normes de joc de la legislació nord-americana i posa les línies vermelles a la Casa Blanca. Mentrestant, una “majoria satisfeta” d’electors nord-amaericans revalidava a les urnes la seva situació econòmica i, els seus privilegis o bona situació social, al mateix temps que naixia o s’ampliava una nova “subclasse funcional” formada per pobres que s’agrupaven a les grans aglomeracions urbanes. Fenòmens com el trasllat de la indústria contribuïren a reforçar aquest fenomen i constataven la paralització de facto de la mobilitat social.
Bill Clinton (1993-2001), president demòcrata fou el reflex nord-americà d’una tendència que ja també es donaria a Europa: independentment del partit governant, les polítiques econòmiques eren molt semblants a les conservadores i afavoriren una major precarització d’amplis sectors socials i, a més, legislaven a favor del gran capital. Valgui a tall d’exemple la derogació de la llei Glass-Steagall (d’un altre demòcrata: Franklin Delano Roosevelt), que separava la banca d’inversió i la de dipòsits; la llei de la “Personal Responsability and Work Opportunity Act” del 1996, per exemple, obligava de facto al treballador a acceptar acríticament qualsevol feina, ja que l’estat li retiraria les ajudes; l’objectiu era clar: reduir les despeses d’assistència socials als EUA i el nombre de beneficiaris (les dels empresaris també es reduirien). Una política totalment favorable a Wall Street, seguint la tendència iniciada per Reagan: “els interessos del president i els de Wall Street van de la mà”.
Va ser amb Clinton que es dugué a terme una segona onada de desregularitzacions financeres que portaren a un seguit de crisis econòmiques cada vegada més freqüents i cada vegada més severes. El culte pel sector privat (i, en contraposició, l’estigmatització del sector públic) arribava al seu auge, cosa que explica fenòmens com el sorgiment de les escoles de negocis. Res massa estrany si tenim en compte que la majoria d’assessors del president Clinton estaven vinculats al món dels negocis i tenien un caràcter molt conservador en termes econòmics.
El discurs triomfalista macroeconòmic contrastava cada vegada més amb la realitat. Mentre Clinton afirmava orgullós que mai en la història dels EUA hi havia hagut més desenvolupament i prosperitat econòmica per a tota la població (http://bit.ly/2eT0F2s), l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE) anunciava el 2000 que un nord-americà treballava moltes més hores que un europeu (més de 300 més a l’any), que un de cada tres treballava més de 50 hores setmanals i que tenien menys vacances pagades que a Europa. I la desigualtat social continuava creixent: el 1980, un executiu mitjà estatunidenc guanyava de mitjana 40 vegades més que un treballador industrial; però el 2006 aquesta relació s’havia eixamplat: entre un alt executiu i un treballador hi havia una relació de fins a 475:1… i 45 milions d’estatunidencs no podien gaudir d’assegurança mèdica.
Quan George Walker Bush va arribar a la Casa Blanca, el triomf del conservadorisme era total. Ja no quedava cap rastre del New Deal de Roosevelt, el qual va ser reemplaçat per la idea de maximitzar encara més la riquesa perquè es fes innecessària la seva redistribució. Així doncs, i com diu Josep Fontana, les retallades d’impostos als rics afavorien l’aparició de nous milionaris com Sam Walton, Bill Gates o Ted Turner. Si en el 1955, els 400 majors contribuents dels EUA pagaven en impostos el 51’2% dels seus ingressos, el 2008 aquest percentatge s’havia reduït fins al 18’1%.
Les classes mitjanes s’empobrien mentrestant i, per a mantenir el seu nivell de consum s’endeutaren fortament, preparant el terreny per a la futura crisi de les hipoteques “subprime” portades a terme per un sistema bancari totalment anàrquic i desregularitzat. El motiu de l’endeutament? L’estancament de salaris que s’havia anat produint des de feia dues dècades i el descens dels sous entre 2001-07. Durant gairebé trenta anys, i per primera vegada en la història dels EUA, els salaris no creixien. Al somni nord-americà se li començaven a morir els mites fundacionals.
No és d’estranyar, llavors, que amb l’arribada de la crisi, el rescat a la gran banca després de les seves temeritats (privatitzant el guany i nacionalitzant les pèrdues) per valor de 50.000 milions de dòlars i les connivències cada vegada més clares amb la classe política i amb quotes de pobresa creixents, molts habitants dels EUA se sentissin víctimes del sistema. Després d’una administració Obama que ha frustrat les esperances de canvi que havia promès (lluny queda ja el “Yes, we can”), les primàries dels candidats demòcrata i republicà han comptat amb dos personatges que han acaparat el protagonisme d’aquest procés d’eleccions: Bernie Sanders (pels demòcrates) i Donald Trump (pels republicans). Ambdós es presentaven per un partit totalment coaptat per les elits econòmiques pel país i, en un moment determinat, semblava que volguessin conduir aquest partit lluny de les forces que el tenien segrestat. Cada un a la seva manera i prometent coses que semblen trencar amb el funcionament de la societat nordamericana: Sanders defensava l’aplicació d’un model ‘socialista’ (à la manière socialdemòcrata europea), unes expectatives modestes, però que en uns EUA fortament conservadors i dominats pels interessos empresarials, representaven tota una revolució; Trump, per la seva banda ha estat utilitzant un populisme xenòfob que conté elements rupturistes que han fet que l’stablishment i les elits republicanes li hagin girat l’esquena alarmats. En aquest sentit, cal recordar que Trump ha proposat el restabliment de la Llei Glass-Steagal i de quotes proteccionistes a la indústria… Que Clinton, esposa de l’antic president Bill Clinton i identificada profundament amb l’elit del partit demòcrata i amb Wall Street, guanyés les primàries del Partit Demòcrata, ha impedit de veure què hauria passat si dos presidenciables antisistema haguessin lluitat per la presidència de la Casa Blanca i explica per què importants membres del Partit Republicà hagin donat suport públic a Clinton.
El populisme de Trump tampoc podria entendre’s si no tinguéssim en compte el ressorgiment de l’identitarisme religiós i WASP (“White, Anglosaxon, Protestant”) que ha anat sorgint gradualment en els EUA des de la presidència Carter i que ha anat calant en totes les capes de la societat, especialment en aquelles més desfavorides i que sovint ha estat encoratjat i finançat per grans fortunes com el propietari de Domino’s Pizza.
Trump serà el nou president dels Estats Units per un problema vell del país: la desigualtat social i la pobresa creixent causada per unes mal definides elits. Al final, ha tingut més rellevància votar en contra d’una persona que per a molts representava l’elit econòmica de Wall Street i la tecnocràcia de Washington (Clinton). Tenien raó aquells que afirmaven que, sense un candidat constructivament antisistema, Trump guanyaria les eleccions: http://bit.ly/2fCLBGn No és agosarat dir, doncs, que aquestes eleccions no les ha guanyat el republicà, sinó que les ha perdut el sistema: Hillary Clinton i Wall Street.
