Amilcar Cabral, líder de les independències de Guinea-Bissau i Cap Verd i reconegut ideòleg del panafricanisme d’esquerres, al costat de Fidel Castro. Font: Wikimmedia Commons.
Els primers a arribar i els últims en marxar. El colonialisme portuguès a l’Àfrica engloba un període de més de cinc segles des de les primeres expedicions navals durant el segle XV i la instal·lació de factories comercials a zones costaneres, fins a la definitiva independència a la dècada dels setanta del segle passat. La colonització efectiva i institucionalitzada arribarà, però, després de la Conferència de Berlín (1884-1885), on les grans potències europees es repartiren el continent africà i deixaren a Portugal el control sobre els actuals països d’Angola, Moçambic, Guinea-Bissau, Cap Verd i São Tomé i Príncipe.
Tots ells aconseguirien la independència després de cruentes guerres d’alliberament liderades per organitzacions d’ideologia marxista-leninista, i, en la immensa majoria de casos, aquesta donaria pas a guerres civils emmarcades dins les dinàmiques de la Guerra Freda i amb conseqüències visibles en l’actualitat. La independència de les colònies portugueses, suposa per al país ibèric veure caure les últimes escletxes de l’immens Imperi portuguès que des del segle XV va arribar a compondre’s de territoris a l’Àfrica, Amèrica, Àsia i diversos arxipèlags atlàntics.
La colonització com a eix vertebrador de la dictadura
La superioritat naval respecte la resta de nacions europees, va situar Portugal en una situació privilegiada per a colonitzar el continent africà. La cerca de nous mercats i rutes comercials els portarà a instal·lar-se al llarg de tota la costa africana, on, lluny de ser els territoris deshabitats que hi esperaven trobar, ja hi estaven establertes societats fortament desenvolupades culturalment, políticament i econòmicament com el conegut com a Regne del Congo, el qual va subsistir com a protectorat fins al 1914. Els portuguesos van saber arribar a acords convenients amb els regnes locals, i els feren partícips del lucratiu comerç esclavista que va dessagnar el continent.
Però des de bon principi van ser moltes les resistències de la població local al sotmetiment que els imposaven els portuguesos. Per exemple, la Reina Nzinga (Ana Sousa pel seu nom cristià) va dirigir durant quatre dècades una guerra contra la colonització portuguesa a l’actual Angola i que va acabar amb l’esclavització de milers dels seus soldats, així com s’hi produïren desenes d’aixecaments anticolonialistes de caràcter messiànic que van ser durament reprimits.
Quan a finals del segle XIX les grans potències europees decideixen repartir-se el continent africà, la posició de Portugal en el tauler geopolític és ja molt dèbil, i s’haurà de conformar amb els territoris ja esmentats. El projecte “pinkmap” pel que els portuguesos volien crear un corredor terrestre entre les seves colònies d’Angola i Moçambic, va ser airosament combatut pels britànics, qui finalment aconseguirien el control sobre l’anomenada Rhodèsia (actuals Zàmbia i Zimbabwe) i frustrant així les aspiracions portugueses.
Amb la proclamació de la Primera República Portuguesa l’any 1910 s’iniciarà la colonització efectiva dels territoris sota el seu domini, i després de la proclamació de l’Estado Novo i la dictadura de Salazar, la colonització es convertirà en un eix fonamental de les polítiques portugueses. L’administració colonial crearà un sistema de diferenciació entre aquells africans “assimilats”, als que se’ls permetrà accedir a l’educació superior i que crearan els fonaments de les futures organitzacions d’alliberament, i la resta de la població a la qual es sotmetia a treballs forçats. La política colonial tenia com a únic objectiu l’obtenció de matèries primeres per a la metròpoli, essent nul·les les inversions en la millora de la qualitat de vida de la seva població.
Després de la II Guerra Mundial i les primeres declaracions a les Nacions Unides sobre el dret a l’autodeterminació dels pobles, la dictadura portuguesa va canviar la denominació dels territoris que controlava de colònies a províncies d’ultramar, el que en la teoria significava que passaven a formar part integral de Portugal. A la pràctica, però, seguia el règim d’explotació.
Militarització massiva contra les independències
L’any 1957 Ghana obté la independència del Regne Unit, i en els següents cinc anys ho faran la immensa majoria de colònies franceses i britàniques. En canvi, la dictadura portuguesa es nega a formar part del procés descolonitzador. La població local veu llavors la necessitat d’organitzar-se, i per aquelles dates es creen el Partit Africà per la Independència de Cap Verd i Guinea-Bissau (PAIGC), El Moviment per l’Alliberament d’Angola (MPLA), el Front d’Alliberament de Moçambic (FRELIMO) o el Moviment d’Alliberament de São Tomé i Príncipe (MLSTP). Tots ells de caràcter socialista, antiimperialista i inspirats en la Revolució cubana.
S’inicia llavors un període de tretze anys (1961-1974) conegut pròpiament com a Guerres Colonials, on les citades organitzacions portaran a terme la lluita armada contra l’exèrcit portuguès. Els atacs guerrillers contra l’administració portuguesa van tenir com a resposta una major militarització de les colònies, i durant aquells anys Portugal es convertirà en el segon país del món amb majors taxes de reclutament, a més de dedicar durant certs anys fins a un 50% del PIB a Defensa.
La creixent simpatia de la població local cap a la lluita armada va intentar ser contrarestada per Portugal amb una massiva instal·lació de nous colons, fins a 600.000, provinents de les regions més empobrides de Portugal, mentre augmentava les inversions en els serveis bàsics per a la població africana. Mentrestant, a Portugal, la guerra era cada cop més impopular per la immensa despesa econòmica que suposava i la gran quantitat de vides que s’hi perdien.
A més, a Portugal se li acumulaven les derrotes en el camp diplomàtic i la dictadura de Salazar i posteriorment de Caetano es trobaven cada cop més aïllades. L’any 1963 les Nacions Unides emeten una declaració que exigeix a Portugal l’acceptació de la independència de les colònies africanes i el 1970 el Papa Pau IV rep a Roma les principals organitzacions d’alliberament, dotant-les així de legitimitat internacional.
En aquest context, el 25 d’abril de 1974, es produeix a Portugal la que ha passat a la història com a Revolució dels Clavells. Liderada pel Moviment de les Forces Armades, creat per membres progressistes de baix rang dins l’exèrcit, tenia com un dels seus principals objectius la fi de les guerres colonials on desenes de joves en edat per al servei militar eren enviats cada any i d’on molts d’ells no hi tornaven. Amb el triomf revolucionari, els diferents territoris aconseguirien la independència durant els mesos posteriors.
La insurgència guineana i els esforços en educar la població
Tot i que amb dinàmiques molt similars, les diferents colònies africanes portaren a terme les seves guerres d’alliberament de forma independent i, per tant, cal estudiar-les també de forma aïllada. Una de les més paradigmàtiques és potser la viscuda a Guinea, que ha arribat a considerar-se com la “Vietnam” portuguesa. Guinea era, a la dècada dels cinquanta, la colònia portuguesa més pobre i la que menys inversió rebia, i, per això, quan l’any 1959 l’exèrcit portuguès assassina a més de cinquanta persones que reclamaves millores laborals a Pidjiguiti, la immensa majoria de la població va veure en el suport a la insurgència l’únic mode de millorar les seves condicions de vida.
El PAICG, fundat tres anys abans per l’històric ideòleg del panafricanisme d’esquerres Amilcar Cabral, va liderar des de llavors la lluita armada contra els portuguesos, però on va centrar els esforços i on va aconseguir grans èxits va ser en l’educació de la població en els territoris alliberats, per tal de crear una consciència nacional i de classe. És significatiu que en aquells moments només 2000 infants es trobaven escolaritzats, i el PAICG va fer una gran feina en educar a la població des d’un punt de vista africà.
A través d’accions guerrilleres contra casernes policials i campaments militars, el PAICG es va fer durant els primers anys d’insurgència amb el control de dos terços del país, especialment les zones rurals. La contraofensiva portuguesa va ser brutal amb l’arribada del nou governador Antonio de Spínola, qui va idear un pla per a envair la veïna Guinea-Conakry, aliada del PAICG i el seu centre d’aprovisionament. A més, ha quedat demostrada la utilització per part portuguesa d’armes químiques com el napalm.
Però el cop més dur a la guerrilla va ser l’assassinat d’Amilcar Cabral l’any 1973, considerat un símbol de l’alliberament africà. L’exèrcit portuguès controlava aleshores la gran majoria del territori, però el PAICG va donar un cop d’efecte declarant la independència de forma unilateral, circumstància que serà reconeguda per les Nacions Unides. Des d’aquell moment per a la comunitat internacional es tractava d’una invasió, i, cinc mesos després de la Revolució dels Clavells, Portugal reconeixia oficialment la seva independència i el germà d’Amilcar, Luis Cabral, es convertia en president.
Quatre dècades de guerra que dessagnaren Angola
Angola és probablement on les conseqüències de la guerra per la independència han estat més sagnants i visibles, essent el primer territori on es declara i derivant en una guerra civil que durarà fins a l’any 2002. A més, hi participen un gran nombre d’actors que no poques vegades s’enfrontaran entre ells. Quan el 1961 comença oficialment la guerra, el MPLA i el Front Nacional per l’Alliberament d’Angola (FNLA) ja fa anys que porten a terme accions contra l’administració colonial. Tots dos tenen ideologies enfrontades. El MPLA neix com una organització socialista i es troba dirigida per Agostinho Neto, mentre el FNLA té un caràcter conservador i serà dirigit per Holden Roberto. D’una escissió d’aquest naixerà posteriorment la UNITA, liderada per Jonas Savimbi.
L’atac del MPLA a una presó de Luanda el 4 de febrer de 1961 i l’alliberament de centenars de presos és considerat com el començament oficial de la guerra. S’inicia llavors una rebel·lió a tot el territori, i l’organització d’Holden Roberto porta a terme una massacre de fins a cinc mil persones al nord del país, tant portuguesos com angolesos col·laboradors. Van arribar a controlar àmplies zones al nord i inclús amenaçar la capital. La resposta portuguesa va ser brutal, enviant fins a 60000 soldats i portant a terme l’assassinat de gairebé 50000 persones.
L’ofensiva portuguesa va aconseguir de nou el control de gran part del país, afavorida pels enfrontaments entre les diferents organitzacions nacionalistes. Aquestes rebien el suport d’altres actors internacionals, com el cas de la Unió Soviètica i Cuba amb el MPLA o el llavors Zaire, i els Estats Units amb el FNLA. Cada una d’aquestes dominava un territori concret, i només l’efímera unió entre elles les va situar en una situació de força per a negociar amb els portuguesos. L’acord d’Alvor entre Portugal, el MPLA, el FNLA i la UNITA a principis de l’any 1975 va posar fi al conflicte i va oficialitzar la independència d’Angola.
Però les desavinences no van trigar a tornar, donant peu a una guerra de més d’un quart de segle de duració i en la que hi entrarien en joc un gran nombre de països. Les organitzacions protagonistes de la guerra per la independència es van negar a compartir el poder, fent inevitable una guerra civil que es calcula que va causar entre 500000 i 1,5 milions de morts.
La Sudàfrica del Apartheid va donar un suport incondicional a la UNITA envaint el país des de la llavors colònia sud-africana de Namíbia, on operava l’organització independentista SWAPO, mentre que el MPLA va rebre l’ajuda de desenes de soldats cubans. L’extrema crueltat en tots dos bàndols va forçar la intervenció internacional per a garantir un alto el foc i la celebració d’eleccions democràtiques. Aquestes seran guanyades pel MPLA, partit que governa de forma ininterrompuda fins a l’actualitat, però la negativa de Savimbi a acceptar els resultats va allargar la guerra fins a principis del segle XXI.
Guerra de guerrilles i enfrontament civil a Moçambic
La frustració de la població local envers la política d’explotació als camps d’arròs i cotó i la seva discriminació social, econòmica i política davant els colons, va crear un clima de malestar generalitzat que desembocarà en la guerra per la independència de Moçambic iniciada l’any 1964. Dos anys abans, s’havia creat a Tanzània el FRELIMO, organització que tenia com a objectiu la independència del país i la creació d’un Estat socialista. El suport de la Unió Soviètica a aquest grup va intentar ser contrarestat pels Estats Units amb el seu suport a RENAMO, una organització també nacionalista però de caràcter conservador.
Un cop començada la guerra el FRELIMO comptava únicament amb 7000 combatents, però el seu coneixement del territori i l’entrenament en tàctiques guerrilleres els va aportar una avantatja crucial. Portugal sabia que era imprescindible dominar l’opinió pública i va iniciar una política d’inversions en el desenvolupament del país mentre bombardejava les bases guerrilleres. El conflicte es convertirà en una guerra de desgast que durant deu anys acabarà amb la vida de milers de civils fins a l’arribada de la independència l’any 1975.
Però com a Angola, la guerra derivarà en un enfrontament civil entre les organitzacions nacionalistes pel control del nou país. El FRELIMO i el seu líder Samora Machel es van fer amb les regnes del país, circumstància no acceptada per RENAMO que li declararà la guerra dos anys després. El conflicte va ser desastrós pel país i es calcula que de forma directa o indirecta i van morir més d’un milió de persones. La caiguda tant de la Unió Soviètica com de l’Apartheid a principis dels anys noranta va fer perdre els dos principals aliats de tots dos contendents, forçats a signar un alto el foc i a la celebració d’eleccions multipartidistes guanyades pel FRELIMO, partit que governa Moçambic des de la independència.
Tot i de menor ressò internacional, Cap Verd i São Tomé i Príncipe van viure processos similars i van obtenir la independència en les mateixes dates. El primer cas està estretament unit al de Guinea-Bissau, ja que el PAICG lluitava per la independència de tots dos països, els quals van passar a ser governats conjuntament per aquest. A São Tomé i Príncipe també diferents grups guerrillers hi van lluitar per la independència, tot i que el conflicte no ha arribat a considerar-se pròpiament com a guerra i seria l’última colònia portuguesa en obtenir-la.
L’any 1975 ja no queda cap colònia portuguesa a l’Àfrica. Aquest serà el final de cinc segles d’un Imperi portuguès que es va resistir a morir. La dictadura portuguesa s’havia sustentat en l’explotació de les colònies i la seva caiguda va fer possible la definitiva independència de les gairebé últimes colònies europees al continent. Ho va haver de fer a través de cruentes guerres on van morir milers dels seus habitants, i que, amb una població fortament armada, van crear el caldo de cultiu perfecte perquè les dues grans potències de la Guerra Freda desplacessin el seu enfrontament a aquests territoris, causant guerres civils devastadores.
Per saber-ne més:
DAVIDSON, Basil. La lucha por la independència en el África portuguesa a El Correo de la UNESCO. 1973.
GLEIJESES, Piero. Misiones en conflicto, La Habana, Washington y África 1959-1976. Editorial de Ciencias Sociales.2007.
BOUAMAMA, Saïd. Figures de la Revolució Africana. Tigre de Paper. 2022.
CABRAL, Amílcar. Nacionalismo y cultura. Edicions Bellaterra. 2014.
